dimarts, 28 de febrer del 2017

"LA POR DEL BAGÍS", D'ANTON BUSQUETS I PUNSET




Anton Busquets i Punset
El molí de Baix i el pont de la riera dels Frares
  
La passera del molí d'en Massaneda


 Les Fosses, en una postal acolorida del fotògraf Roisin
 
 El molí del Bagís.

Els estadants del Bagís munyint una vaca. Fotografia de 
Josep Salvanys de l'any 1911. Al fons, la serra del Corb.
Anton Busquets i Ponsetí, el poeta i novel·lista de les Guilleries, coneixia molt bé els viaranys i els llocs de les seves estimades muntanyes. Suficient coneixement per a descriure camins, elements geogràfics, masos, boscos...

El seu amor per aquestes muntanyes el portaren a recórrer-les com a excursionista i això queda imprès en la toponímia que va utilitzar en els seus relats , novel·les i poemes.

Llegint la seva obra podem reconèixer llocs i espais que ell també havia conegut.

L’any 1902 va guanyar el premi ofert pel banquer gironí Xavier Monsalvatge en el certamen dels Jocs Florals de Girona amb el relat “La por del Bagís”.

Un relat amb un argument emmarcat dins l’anomenat costumisme ruralista  que explica una història de por (com la que ha havíem vist amb el relat que va dedicar a l’hostal del Malcuinat) viscuda pels protagonistes, en Pau Xero i en Tunicu, una nit a la cuina de la masia del Bagís”.

A banda de l’exercici literari sobre l’episodi terrorífic dels protagonistes , és interessant veure reproduït en el relat paisatges i la toponímia que ens son prou coneguts.

El protagonista , en Tunicu, assisteix a la festa de Carnestoltes de Santa Coloma de Farners - “Tres jorns sorollosos els passaren aquells vilatans en continua bacanal” – i opta per agafar el matxo i tornar cap el poble, Sant Hilari, tot seguint un camí que segueix la riera i que podem ben reconèixer i recórrer encara avui.

Aquest és el camí que descriu l’autor:

“Ab pocas passes guanyi la palanca de la Riera dels Frares, y enllà, cap al Molí d’en Casellas, en quin badiu l’aygua dormia quieta, sentintse solament el xerroteig de las vincladisses canyes que l’encerclan. Passi las alzines balladores, aquell clap de gegantins arbres que s’entrellassan uns ab altres, de brancatge tot vert, y’m mullaren el rostre’ls esquitxos de la cascada d’en Massaneda que’s llensa potenta y escumejant, torbant el misteri d’aquella afrau emboscada. 

L’esquelloteig dels braus de Ca’n Estrada y Vilaxica semblava que m’empenyés amunt amunt cap al tossal de la serrada de Castanyet pera fer la davallada de las Fossas, aquell clos tenebrós d’hont  sembla que no se’n pugui eixir per un may més ...

Quina davallada, sants del cel! Talment semblava que baixés cap á un pou fondo, molt fondo. El respir meu ressonava per aquell estretall de rocateras y’m produhia un efecte terrorifich... Un quart d’angunia mortal pera eixirne y guanyar la esplanada neta del Bagís”.

El relat complert de "La pot del Bagís"  podeu llegir-lo en aquest enllaç al número 120 de la revista Joventut.
 

dimarts, 14 de febrer del 2017

LA CORONA D'ARAGÓ DIBUIXADA, EXPOSICIÓ A BARCELONA






Fins el dia 17 de maig de 2017 es podrà visitar, a la sala d'exposicions temporals de l'Arxiu de la Corona d'Aragó a la ciutat de Barcelona l'exposició "La Corona d'Aragó Dibuixada".

L'exposició és una mostra en imatges del període històric medieval (segles XII a XV) de la Corona d'Aragó. Recull el treball dels millors dibuixants que, al llarg dels segles XX i XXI, ens han deixat un llegat viu i dinàmic en la il·lustració, el còmic i l'humor gràfic. Les imatges són un reflex de la història i constitueixen un referent per al nostre moment històric actual. La mostra, dividida en quatre àmbits (la història explicada en vinyetes, la ficció històrica, l'humor i el personatge de Tirant lo Blanc), es complementa amb documents històrics, llibres, cromos, còmics i pàgines originals de diversos autors.

En l'exposició hi trobareu des dels nostres dibuixants clàssics (Junceda, Batllori, Vinyals...) i als més actuals, liderats en quan al seu treball dedicat al còmic històric català per Oriol Garcia Quera.

A més a més s'ha editat un llibre en format PDF de l'exposició, que conté afegits com entrevistes a autors com Manel Ferrer, Sento, Oriol Garcia Quera, Francesc Riart, Alfons López, Pepe Gálvez, ... reproduccions de dibuixos originals i articles de fons. Els autors són Antoni Guiral i Jordi Riera Pujal.  El llibre és de descàrrega gratuïta i el podeu baixar en aquest enllaç.
 
L'exposició és una bona excusa per a fer una visita cultural a la capital. O si voleu una proposta que complementarà la vostra estada a Barcelona. 

Molt recomanable per a conèixer el poder del còmic i al il·lustració per a explicar d'una manera fàcil i entranyable la història del nostre país.


dimecres, 8 de febrer del 2017

POMPEIA







En una escapada a Nàpols no pot faltar la visita obligada al recinte arqueològic  de la ciutat romana de Pompeia.


L’erupció del Vesubi la va enterrar fa dos mil anys i aquella tragèdia va permetre preservar per a la posterioritat una ciutat romana pràcticament intacta.


Encara que no agradi la història i l’arqueologia quan hom posa els peus als carrers de Pompeia sent el pes de la història. Visitant una d’aquelles mansions hom es pot perfectament imaginar el moment en que els ciutadans romans sortien d’elles fins el carrer i veien esglaiats com el cràter del  Vesubi, omnipresent en el paisatge, escopia foc i fum.


La ciutat romana va quedar perfectament conservada i ara es pot passejar per carrers empedrats, entrar en les diverses termes, practicar l’aglomeració  -avui de turistes- al fòrum , entrar a les mansions de rics comerciants o en les cases dels ciutadans més modestos, reconèixer el forn o la taberna o sentir-te actor en els teatres o gladiador en l’arena de l’amfiteatre.


No cal dir que el lloc on sentir millor la tragèdia de la fi de Pompeia és davant els motlles de la gent que va morir el dia de l’erupció . Ens parlen silenciosament dels darrers tràgics moments de les seves vides.

Un recinte que cal visitar amb temps, doncs la seva extensió és d’una ciutat antiga de deu mil habitants. I cal complementar-la amb una visita al museu arqueològic de Nàpols, on es guarden els originals de veritables tresors trobats a Pompeia: increïbles mosaics, pintures al fresc i escultures romanes i gregues

dilluns, 6 de febrer del 2017

NÀPOLS







Quan fem escapades fóra del país tenim una certa preferència pel  nostre entorn mediterrani, on mai hem quedat decepcionats.  Fa uns dies vam optar per la capital de al Campania italiana: Nàpols. I no ens va decepcionar.

Una frase atribuïda a Goethe diu: “Viu Nàpols, després mor”.  Entenc que la frase ens parla d’un passat esplendorós de la ciutat, on tot era nou, viu i relluent. Avui la ciutat no brilla , no és neta, no és pulcre... és rònega , sorollosa, caòtica ... però tan i tan viva!

Nàpols és com una de les nostres ciutats fa cinquanta anys, com un gran barri popular on la gent viu al carrer. El lloc del nostre continent que ens ha recordat millor l’ambient de les medines del Magreb.

La història hi és ben present , amb les multituds d’esglésies , castells  i palaus. I en les restes de la Neàpolis grega i la ciutat romana que hom pot anar a buscar sota terra, en la Nàpols soterrada que esdevé com una segona ciutat sota l’actual.

Part d’aquesta història de la ciutat, a més, és la nostra. És la història de quan Nàpols formava part de les possessions de la Corona Aragonesa a la Mediterrània.

L’art es pot gaudir en qualsevol temple i també en el prestigiós museu arqueològic que guarda veritables tresors del passat, però també admirant els virtuosos artesans pessebristes.

La religiositat ens l’explica cada capella que hom troba en els carrers, en les catacumbes i en el culte als morts que encara es realitza en  un lloc tan tenebrós com el cementiri de Fontanelle.

A Nàpols la vida es fa al carrer encara, s’hi menja, s’hi compra, s’hi juga i s’hi circula de qualsevol manera.

També s’hi menja com en pocs llocs: la millor pizza (aquí la van inventar), els fregits variats o els exquisits dolços de postres.

I tot això banyat pel mar i amb el perfil del Vesubi al fons.

Nàpols és encantadorament decadent. Una ciutat per viure-la.