dilluns, 6 de febrer de 2017

NÀPOLS







Quan fem escapades fóra del país tenim una certa preferència pel  nostre entorn mediterrani, on mai hem quedat decepcionats.  Fa uns dies vam optar per la capital de al Campania italiana: Nàpols. I no ens va decepcionar.

Una frase atribuïda a Goethe diu: “Viu Nàpols, després mor”.  Entenc que la frase ens parla d’un passat esplendorós de la ciutat, on tot era nou, viu i relluent. Avui la ciutat no brilla , no és neta, no és pulcre... és rònega , sorollosa, caòtica ... però tan i tan viva!

Nàpols és com una de les nostres ciutats fa cinquanta anys, com un gran barri popular on la gent viu al carrer. El lloc del nostre continent que ens ha recordat millor l’ambient de les medines del Magreb.

La història hi és ben present , amb les multituds d’esglésies , castells  i palaus. I en les restes de la Neàpolis grega i la ciutat romana que hom pot anar a buscar sota terra, en la Nàpols soterrada que esdevé com una segona ciutat sota l’actual.

Part d’aquesta història de la ciutat, a més, és la nostra. És la història de quan Nàpols formava part de les possessions de la Corona Aragonesa a la Mediterrània.

L’art es pot gaudir en qualsevol temple i també en el prestigiós museu arqueològic que guarda veritables tresors del passat, però també admirant els virtuosos artesans pessebristes.

La religiositat ens l’explica cada capella que hom troba en els carrers, en les catacumbes i en el culte als morts que encara es realitza en  un lloc tan tenebrós com el cementiri de Fontanelle.

A Nàpols la vida es fa al carrer encara, s’hi menja, s’hi compra, s’hi juga i s’hi circula de qualsevol manera.

També s’hi menja com en pocs llocs: la millor pizza (aquí la van inventar), els fregits variats o els exquisits dolços de postres.

I tot això banyat pel mar i amb el perfil del Vesubi al fons.

Nàpols és encantadorament decadent. Una ciutat per viure-la.