Quan fem escapades fóra del país tenim una certa
preferència pel nostre entorn
mediterrani, on mai hem quedat decepcionats.
Fa uns dies vam optar per la capital de al Campania italiana: Nàpols. I
no ens va decepcionar.
Una frase atribuïda a Goethe diu: “Viu Nàpols, després mor”.
Entenc que la frase ens parla d’un
passat esplendorós de la ciutat, on tot era nou, viu i relluent. Avui la ciutat
no brilla , no és neta, no és pulcre... és rònega , sorollosa, caòtica ... però
tan i tan viva!
Nàpols és com una de les nostres ciutats fa cinquanta anys,
com un gran barri popular on la gent viu al carrer. El lloc del nostre
continent que ens ha recordat millor l’ambient de les medines del Magreb.
La història hi és ben present , amb les multituds d’esglésies
, castells i palaus. I en les restes de
la Neàpolis grega i la ciutat romana que hom pot anar a buscar sota terra, en la
Nàpols soterrada que esdevé com una segona ciutat sota l’actual.
Part d’aquesta història de la ciutat, a més, és la nostra.
És la història de quan Nàpols formava part de les possessions de la Corona
Aragonesa a la Mediterrània.
L’art es pot gaudir en qualsevol temple i també en el
prestigiós museu arqueològic que guarda veritables tresors del passat, però
també admirant els virtuosos artesans pessebristes.
La religiositat ens l’explica cada capella que hom troba en
els carrers, en les catacumbes i en el culte als morts que encara es realitza
en un lloc tan tenebrós com el cementiri
de Fontanelle.
A Nàpols la vida es fa al carrer encara, s’hi menja, s’hi
compra, s’hi juga i s’hi circula de qualsevol manera.
També s’hi menja com en pocs llocs: la millor pizza (aquí
la van inventar), els fregits variats o els exquisits dolços de postres.
I tot això banyat pel mar i amb el perfil del Vesubi al
fons.
Nàpols és encantadorament decadent. Una ciutat per
viure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada