dimarts, 17 de gener de 2017

ELS MASOS RÒNECS DE LES GUILLERIES (1) : SENSACIONS DAVANT LA RUNA


 Ca l'Amargant, al costat mateix del camí mil·lenari de Can Patrinxo.
 El Beç, baixant del Surós.
 Can Formiga, dalt la Serra del Corb.
 El Ruscall, la masna que donà el nom al famós coll de camins.
 La Calcinera, entre l'Espinau i el Ruscall.
Interior de Can Formiga.



Les nostres Guilleries, com tantes muntanyes i terres altes havien estat molt més habitades que avui en dia.

Ancestralment havíem ocupat boscos, planes i muntanyes i havíem explotat els seus recuros i construit masos on viure-hi. Però això va canviar.

Un dels aspectes que menys em deixa indiferent quan camino pels boscos és trobar una masia enrunada.

Els passos ens porten a vegades per camins impossibles , que avui en dia ens semblen allunyats de tota civilització i ens sorprèn trobar les restes de parets i sostres de masies que van quedar deshabitades fa anys.

La sensació de llunyania és una mica equivocada, atès que si mirem el mapa trobem altres masies també deshabitades relativament properes i ens adonem que abans, quan els boscos eren aprofitats i qualsevol pendent podia ser aprofitada amb feixes, allí hi havia un veïnat de masos i amb ells molta vida.

Avui, però,  quan et poses davant d’un mas caigut la sensació de soledat és total. T’envaeix una sensació de decadència absoluta quan veus aquelles parets caigudes, amb formes encara reconeixibles de finestres , portes , escales i potser encara algun mobiliari o objecte quotidià.

Tot això ho he pensat , per exemple, en les moltes ocasions que camino prop de casa  i seguint el camí mil·lenari de can Patrinxo ascendeixo fins la serra del Corb i faig la ruta circular que descendeix pel GR d’en Serrallonga.  A peu de camí vaig trobant masos enrunats com ca l’Armargant, can Formiga ,la Calcinera o el Ruscall. I també  distingeixo can Gavaldà o el Beç, a baix dels seus sots feréstecs , als quals sembla impossible arribar-hi.

Tots aquests masos , anys enllà plens de vida, son el mut testimoni d’un passat que ja no tornarà.

Davant seu l’esperit s’encongeix una mica i et guanya una mica la melancolia quan sents que la vida ha marxat d’allí per sempre.

divendres, 13 de gener de 2017

EPISODIS DE BANDOLERISME AL CASTELL DE BRUNYOLA


L’escriptor i historiador gironí Enric Claudi Girbal (Girona, 1839-1896), també cronista i responsables dels arxius de l’Hospici gironí, va publicar l’any 1885 l’interessantíssim llibre “El Castillo de Brunyola. Memória històrica”.

En aquest llibre recull la història del castell a partir de les seves recerques arxivístiques.; partint de la primera documentació del lloc l’any 1106 i fins l’any 1599, quan el castell deixa de tenir importància militar i històrica (l’any 1834 l’Hospici de Girona, titular del castell, el van vendre a Iluminat Font de Brunyola).

Els castlans de Brunyola eren precisament la família Vilademany , nissaga originària de Vic, senyors de Taradell, Viladrau i Santa Coloma de Farners entre altres. Eren, junt amb els Savassona, els capitostos nyerros d’Osona.

El senyor jurisdiccional de Brunyola, però, era eclesiàstic. En concret la baronia estava en mans de la Pia Almonia de Girona (posteriorment Hospici) que l’havia heretat el 1292. Un Paborde exercia l’autoritat presencialment en el castell.

L’autoritat al terme estava compartida per nobles i eclesiàstics. Això suposava un conflicte amb l’autoritat reial i la possibilitat que els bandolers hi tinguessin protecció o, com a mínim, hi poguessin rondar amb confortable tranquil·litat. El mateix comfort i empara que hi trobaria en Serrallonga.

Enric Claudi Girbal ens documenta un cas que ho explica i ens il·lustra perfectament sobre les tensions d’autoritat d’aquella època:

“El dia 14 de Enero de 1583 se presentó delante las puertas del Castillo de Brunyola, á la parte de cierzo, el Magnífico Antonio Canyelles, Subveguer de Gerona, .... Entonces el Subveguer en alta voz dijo: Abrid al Rey, por cuanto quiero entrar en el Castillo de Brunyola y reconocerlo por asuntos tocantes al servicio de S. Magestad. Á esto aparició en una ventanilla del castillo Pedro Mayora beneficiado de la Iglesia de Gerona, procurador del paborde de la Limosta Baudilio Batlle, canónigo de la misma, diciendo: Que el muy Reverendo Gerónimo Batlle canónigo y paborde de la Limosna del pan de la Seo de Gerona, su principal por razón de la misma pabordia ó Limosna, era señor del Castillo y término de Brunyola y de la jurisdicción civil y criminal, exceptuados los casos de muerte, mutilación de miembros, galera, destierro perpetuo y deportación, y que fuera de estos casos, ningun oficial Real podia entrar en dicho Castillo y término de Brunyola ni ejercer actos de jurisdicción en él, con perjuicio de la jurisdicción tocante al expresado Paborde y que por dicha razón y otras protestava en nombre de aquél ó en el suyo contra el Subveguer que intentava pertubar á los dichos en el ejercicio de su juriscción”.

El sotsveguer va respondre, davant la negativa d’obrir-li la porta, que estava allí per a reconèixer el castell i veure si s’hi amagava el bandoler Jaume Teixidor i altres lladres i que no es mouria del terme fins aconseguir el seu propòsit.

Aquella nit el sotsveguer i el seu seguici la passaren a la casa “den Negre que se hallaba en la plaza y delante del Castillo desde la cual toda la dicha noche havia tenido guardia y mirando y vigilando del major modo que le era possible para que no se evadiesen del Castillo los malhechores”.

L’endemà el deixaren entrar al castell , però no hi havia rastre de bandolers amagats.

Aquest episodi històric va suscitar contrarietat en el mateix Claudi Girbal, qui es preguntava les raons per les quals un senyor de caràcter eclesiàstic hauria pogut emparar i defensar, contra la justícia del Rei, els bandolers i convertint-se en fautor i encobridor d’aquests.
L’autor acull la teoria del caràcter polític dels bandolers : “¿Seria aventurado por nuestra parte suponer que los dichos ladrones y malhechores no fuesen exclusivamente tales, y si soldados más o ménos inconscientes dealguna idea ó parcialidad contrario al estado de coses del país? ... No serà quizás aventurado suponer que la protección real ó supuesta del Barón de Brunyola en favor de aquellos Hombres perseguidos por la justicia ordinària, pudieran dirigirse á un partido político cuya bandera desconocemos. Ni hay para qué invocar en favor de nuestra hipòtesis el recordo del Abad de Bañolas, valedor y amigo, en posteriores tiempos del famoso Serrallonga, lladre de pas”.

dimarts, 10 de gener de 2017

EL PLAGI DE “LO NEGRE DE BRUNYOLA”


Llinda de la portada dovellada de can Pla de Serrallonga, amb la 
inscripció del nom del propietari, Salvi Pla (foto: Ricard Teixidor).


L’any 1627 també trobem documentat un segrest realitzat per en Serrallonga i els germans Gornès d’Amer al municipi de Brunyola. En aquella data van robar i segrestar, per a demanar-ne rescat, a un tal Pla, dit “lo negre de Brunyola”.

Aquest episodi serveix també per a il·lustrar com funcionament els “plagis” o segrestos amb petició de rescat que solien cometre els bandolers del XVII.

... trobant-nos – declara en Serrallonga en el procés sumarial- sobre lo loch de Brunyola devallarem al camí prop de la casa de T. Pla dit lo Negre de Brunyola y de ventura encontrarem a dit pla al qual detinguérem y robarem los diners que portave que foren quinse o setse lliures que jo non viu mes y per lo que dits Gornesos deyen ere home rich lo lligarem ab cordes que ja portàvem y li diguérem ques composas ab tres centes lliures y que nol deixaríem anar manco y aportant pres y lligat a dit Pla dit lo Negre passarem a la rectoria de les Esposes y trobant allí a dos dones y un fadrí los diguérem que anassen a casa dit Pla y vinguessin a rescatarlo y que portessin tres centes lliures y que si no les portaven lo mataríem”.

Els segrestadors s’emportaren la seva víctima cap els boscos d’Osor, on s’estigueren set o vuit dies “al cap dels quals vingue un germà de dit pla ab dos o tres de altres yns portaren dites tres centes lliures ab or y plata si be es veritat que jo nols viu perquè no mi volgui demostrar y dites tres centes lliures prengueren dits germans Gornesos y donaren lliberat a dit Pla y apres tots nos partirem dit diner”.

Ricard Teixidor ens explica que hi ha dos possibles masos on s’hauria comés el segrest, un situat a la mateixa plaça del castell Brunyola i l’altre al veïnat de l’ermita de Serrallonga, a l’extrem sud-est del terme de Brunyola i molt a prop de la cruïlla dels camins rals de Vilobí a Vic i de Girona a Santa Coloma.

Una possibilitat és que fos Salvi Pla i Negre , resident al mas Negre del Puig, antigament dit mas Negre del Castell i actualment can Brosca, situat a la plaça mateix de Brunyola.

L’altra possibilitat seria el mas Pla d’Avall o mas Pla del Molí (atès que posseïa un molí fariner). Aquest era propietat de Cebrià Negra, fill i hereu de Joan Negra, cap de casa l’any 1630 i citat com un dels membres que forma part de la Unió de Veïns del terme de Brunyola contra els bandolers en aquell mateix any. Posteriorment la masia adoptà el nom de mas Negre de Serrallonga i actualment el de mas Serrallonga.