dilluns, 23 de novembre de 2020

SERRALLONGA, LA NOVEL·LA DE RAFEL VALLBONA


"Menyspreable i exemplar, adorat i menystingut, Serrallonga és una de les figures més admirades del nostre passat. Des d'aquells primers anys del segle XVII en què les partides de bandolers campaven pels pobles i camins de Catalunya, ha arribat fins ara tot un seguit de dades que parlen d'un home perseguit durant anys per gairebé tot un exèrcit. Però qui va ser en realitat Joan Sala, àlies Serrallonga?Amb Serrallonga ens endinsem en la història i l'ambient feréstec de la Catalunya del segle XVII a través d'un relat fascinant que recrea els avatars biogràfics que van convertir un pobre camperol en un heroi indomable. Una novel·la d'aventures que presenta l'home amb totes les seves contradiccions i complexitats.Basant-se en l'argument i els guions de la pel·lícula de TV3, i amb un estil directe i efectiu fruit de la seva llarga experiència narrativa, Rafael Vallbona ha escrit Serrallonga, la història d'un bandoler que ha esdevingut llegenda."

Així es presentava l'any 2008 la novel·la "Serrallonga", escrita per Rafael Vallbona i editada per TV3 i Edicions 62 coincidint amb l'estrena de la pel·lícula a la televisió.

Una obra que venia a sumar-se al còmic, la banda sonora i la posterior venda del DVD que contenia la pel·lícula.


dijous, 19 de novembre de 2020

DE SANTA COLOMA A BRUNYOLA: PAISATGE HUMILS I ASSEQUIBLES

 






Avui hem deixat les nostres muntanyes de Santa Coloma per a caminar per la part més plana del terme. L’objectiu: definir una possible ruta a Wikiloc que porti de Santa Coloma a Brunyola i retornar. 

Per a fer la primera part, fins a Brunyola, hem seguit un itinerari ja senyalitzat, el de la ruta de l’Aigua. Per a retornar hem buscat alguns dels molts camins existents entre els dos municipis i hem seguit una ruta identificada en part amb senyals de pintura vermella. 

La ruta comença a la carretera vella de Girona, creuant el riu Esplet i passant per la urbanització de Santa Coloma Residencial. 

Passem per l’ermita de Nostra Senyora de Serrallonga i ja trobem una constant del paisatge: els camps d’avellaners, principal i reconegut cultiu de Brunyola, que ens acompanyaran durant tot el recorregut. 

Busquem un camí al mig del bosc per a separar-nos del tram asfaltat de carretera i seguim per una ample pista de sorra que ens portarà fins el nucli de Brunyola. Poques cases arrenglerades al voltant de l’estructura de l’antic castell i una bona talaia per a contemplar el pla de la Selva. 

Diferents camins entre pinedes i avellaners ens retornaran a Santa Coloma. 

Es tracta d’una caminada, de setze quilòmetres i mig, que ens permet conèixer els paisatges de la plana situada entre Santa Coloma i Brunyola. Humils, dòcils, sense estridències ... però els nostres paisatges més propers, que són de bon caminar i fan de bon conèixer.

dilluns, 16 de novembre de 2020

QUATRE LLIBRES DE REFERÈNCIA SOBRE EL BANDOLERISME CATALÀ






No podem entendre en Serrallonga sense el context social i històric de la Catalunya d’aquell moment. L’aproximació al bandoler no es pot fer únicament des de la llegenda i el romanticisme , doncs estaríem idealitzant un personatge de carn i ossos producte del seu temps. 

Hi ha suficient producció d’assaig per a fer aquest exercici de prospecció en la història del bandolerisme. Em permeto indicar-vos quatre llibres de referència que he incorporat a la meva col·lecció particular sobre el bandolerisme català.

El primer: “Pirates, bandolers i bruixes” d’Agustí Alcoberro (Ed. Barcanova,2004). 

Les falconades dels corsaris del Magrib i la construcció d'una xarxa de defensa a les costes catalanes. La petjada del bandolerisme i els seus efectes socials i polítics. La cacera de bruixes i els seus partidaris i detractors. Pirates, bandolers i bruixes: tres factors de conflictivitat que van sotregar Catalunya en els segles XVI i XVII.(*CR*)Aquest estudi històric, realitzat per un dels millors especialistes del període, repassa, amb claredat i amenitat, les claus d'aquells episodis. Una síntesi vibrant i una reflexió acurada sobre les seves causes i els seus efectes, mitjançant les fonts documentals i literàries.

El segon: “Bandolers, pirates i hugonots” de Joan Reglà (Ed. Selecta, 1969).

En aquest llibre sobre a història de Catalunya durant els Àustries, tema que no pot ser més interessant ni suggestiu pel lector curiós, es fa un minuciós examen de la política catalana de Felip II, i es dibuixa una visió de conjunt de la vida del Principat en una etapa decisiva en tot l’Occident d’Europa —la caracteritzada per les guerres de religió. La consideració del país a mitjan segle XVI com a finestra mediterrània europea, d’Espanya i per tant com a punt de contacte entre doctrines i civilitzacions ha fet que l’autor s’hagi plantejat els grans problemes de l’Espanya d’aquest segle, potència hegemònica de l’Europa de llavors, a la llum de les pressions estrangeres a Catalunya. El resultat lògic, com a reacció contra les pressions adversàries, va ésser la impermeabilització ideològica d’Espanya per Felip II. Aquesta problemàtica va fer que Joan Reglà valorés la veritable projecció europea d’un període ben apassionat de la història de Catalunya, els esdeveniments, del qual, per altra part, foren decisius en l’orientació futura de l’Espanya dels Àustries.

El tercer: “Nyerros i Cadells”, de Xavier Torres Sans (Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 1993).

A partir de les originàries rivalitats pirinenques entre nyerros i cadells a fínals del segle XVI i començaments del XVIII, l’autor ressegueix la seva repercussió als comtats de Rosselló i Cerdanya, les terres de Ponent, la vegueria de Vic i algunes institucions catalanes, com la Reial Audiència de Barcelona. L’estudi dels casos concrets que es fa en aquest llibre ha comportat necessàriament un esforç de reinterpretació d’aquestes rivalitats, tant del seu origen com de la seva naturalesa.

I el quart: “Els bandolers. Segles XVI-XVII”, de Xavier Torres Sans (Eumo Editorial, 1991).

L’historiador  Xaver Torres fa una exploració sobre el bandolerisme del barroc, el seu  context social i econòmic, els motius, l’evolució... En definitiva un importantíssim i clarificador assaig sobre el bandolerisme català d’aquells segles.

dijous, 12 de novembre de 2020

CIRCULAR PEL MILLOR ROMÀNIC COLOMENC

 






Una ruta circular per abastar tres elements bàsics del patrimoni arquitectònic i històric de Santa Coloma de Farners: el conjunt de Farners, el monestir agustinià de Sant Pere Cercada i la graciosa capella de Santa Victòria de Sauleda. 

La ruta es realitza pels boscos de sauló i bosc mediterrani de Farners i també per les fresques fondalades del sot de la Pedrosa. 

Als tresors romànics i el paisatge i afegim les panoràmiques de Roca Guillera i Roca Baiera. 

I dos llocs encantadors més : els prats i el rocar de Santa Victòria i el mirador sobre el sot de Penjacans. 

La ruta la comencem, en aquesta ocasió, al lloc de Farners i quasi tot el recorregut es fa per pistes amples de bon fer. 

Una proposta atractiva, d'entre els molts camins que tenim per a conèixer l'entorn natural i els milors tresors del romànic a Santa Coloma de Farners.

dilluns, 9 de novembre de 2020

LA RECEPTA DE RATAFIA DE L'ERMITÀ DE MONTSERRAT

 


El següent text que escrigué Cristòfol Llorens en el quadern és la recepta de la ratafia. Diu literalment:

“Recepta.

Per fer ratafia, segons escrigué el Fr. P. Jaume Sambola Ermitá del Monastir de Ntra. Sra. De Montserrat.

A Saber:

Per cuatre porrons de Aygua Arden si posaran dos lliures de cireres guindes, quitant-los lo piñol, y posades al sol, y cuan estaran un poch mustigas, las treurá y posarà una dotsena y mitja de nous tendres, un poch xafades, una onsa de cañella, mitja onsa clavells, mitja nou muscada y una onsa sucra candi; posat tot junt dins una ampolla se posarà al sol y serena alguns dies, y remanantlo cada dia, y posats dits dies se probará, y si troba que te lo corresponent gust la podrà retirar y á proporció de las candidats espresadas, sen podrà fer tan quan sen bulga, sia per Major é per Menor. Advertin, que axis com se hanirá gastan, si pot añadir sempre Aygua Arden, fins que lo licor y color sia masa baxat”.

Com es veu és una ratafia d’aiguardent rebaixada amb sucre. És de fruita, de  cireres, i conté les tres espècies habituals (canyella, nou muscada i clavell) . Conté nou verda aixafada i es macera a sol i serena.

De ratafia de cireres se n’elaborà a diferents llocs (Provença, Portugal, Alt Urgell...) i a Santa Coloma de Farners també se n’elaborà una seguint la recepta tradicional. La particularitat de la recepta montserratina és que s’hi afegeix nou verda, que li donarà el color fosc al qual estem acostumats en aquest licor.

El quart text que es recull en el manuscrit és una recepta del mateix ermità de Montserrat per a fer un ungüent per a curar llagues.

Totes dues receptes estan incloses en el mateix llibret on Cristòfol Llorens hi posa l‘any, per tant les podem datar l’any 1859. Ell, però, fa un exercici d’escriptura fent una transcripció d’altres documents (la polca, un diari...) i també diu que les receptes les  va escriure l’ermità Jaume Sambola. Hem de suposar, doncs, que davant seu tenia el document més antic on hi aparexien les receptes.


dijous, 5 de novembre de 2020

L’ERMITÀ JAUME SAMBOLA

 


Coneixem la persona que va transcriure les receptes de ratafia i ungüent, en Cristòfol Llorens. Ara podem conèixer l’autor de la recepta de ratafia: l’ermità montserratí Jaume Sambola.

Jaume Sambola havia nascut a Girona l’any 1761 i prengué l’hàbit d’ermità el 2 de gener de 1791.

A Montserrat va ser l’ermità de la capella de la Trinitat l’any 1809  i posteriorment de la de Sant Dimes de 1817 a 1822.

L’any 1811 les tropes napoleòniques arrasaren les ermites i els anacoretes es refugiaren al monestir. A partir de 1813 existeix diferent correspondència en la que els ermitans demanaven que es rehabilitessin les ermites i poder tornar-hi, cosa que no aconseguirien fins el 1817.

El 1821  només quedaven quatre ermitans a Montserrat. Un any més tard, durant el període liberal, un contingent de tropes nacionals s’emportaren i empresonaren a Barcelona alguns monjos i també l’ermità Jaume Sambola. Foren alliberats, però el període liberal afectà la institució i el 1828 les ermites de Montserrat ja no estaven habitades, vivint els ermitans en el Monestir.

El 1833 els tres supervivents, inclòs Jaume Sambola, demanaren poder tornar als cims, però no ho aconseguiren. Els ermitans del XIX desapareixerien de Montserrat l’any 1838.

Finalment, Jaume Sambola, l’ermità de la Trinitat i Sant Dimes, retornaria  a la seva ciutat natal, on moriria el 27 de desembre de 1844.

Atès que l’ermità va morir l’any 1844, les receptes havien de ser escrites forçosament abans d’aquesta data. Així, doncs, tenim la referència a una de les receptes escrites més antigues del nostre país, montserratina en aquest cas, escrita per l’ermità Jaume Sambola i  transcrita per Cristòfol Llorens l’any 1859.

A banda de la importància de disposar d’una nova datació documental del licor al nostre país, aquest manuscrit també ens explica l’existència de ratafia dalt del massís de Montserrat, acompanyant segur  altres begudes –com els Aromes de Montserrat-  que els frares oferien als peregrins que pujaven a la muntanya sagrada.


dilluns, 2 de novembre de 2020

APAREIX UN MANUSCRIT AMB UNA NOVA RECEPTA ANTIGA DE RATAFIA

 



De tant en tant un document antic ens depara una agradable sorpresa. Hi ha documents insulsos, hi ha documents històrics i, al mig de tots ells, documents importants. Això ha passat amb un manuscrit que he localitzat i que conté... una antiga recepta per a fer ratafia!

I és més: una recepta per a fer ratafia que havia estat escrita abans per un ermità de Montserrat, el frare Jaume Sambola!

Es tracta d’un manuscrit tamany quartilla de sis fulls plegats i cosits amb fil.

Estan escrites a mà la portada i les vuit cares interiors. El paper és aprofitat perquè en les parts interiors de la portada i contraportada està impreses amb una mena de dedicatòries o felicitació per la diada de Sant Jaume.

Sabem l’autor, la data  i la localitat on es va escriure perquè així ho signa.

L’autor del manuscrit és Cristòfol Llorens i Cascante. La data és maig-juliol de l’any 1859 i la localitat Monistrol de Montserrat.

Sobre l’autor caldria una indagació en els arxius de Monistrol per a saber-ne més dades. Les cognoms entenc que és probable que tingués parentiu amb Cristòfol Castante Llopart, fabricant de teixits de Monistrol, i el seu fill Cristòfol Cascante Colom, arquitecte modernista que va dirigir-entre altres- les obres del Capricho de Gaudí a Comillas.

En la portada  del manuscrit hi ha un segell de l’Escola Dominical de Torelló (Osona). L’Escola Dominical de Torelló va ser un centre educatiu dels germans maristes que es van establir al municipi l’any 1888. El document, doncs, podria  haver estat dipositat en algun moment en la biblioteca o l’arxiu d’aquest centre educatiu.

El document conté quatre textos indexats en la portada:

-       La polca de Bacarisas

-       Datos curiosos de un Periodico

-       Modo de fer Ratafia

-       Modo de fer ungüent per curar llagas

La “Polca de Bacarisas” és el text en forma de rima que lloa la població de Vacarisses que “sempre es veu des de tots els racons de Montserrat”. El text porta la data del 10 de maig de 1859.

El segon text és una curiositat, copiada d’un article publicat al diari tradicionalista “La Corona”, en la que es fa una relació de la província d’origen dels diferents ministres espanyols des de la mort de Ferran II. Segons les dades onze dels ministres eren catalans o mallorquins. El text porta la data del 6 de juliol de 1859.