dilluns, 30 de desembre del 2013

LA BIBLIOTECA-MUSEU VÍCTOR BALAGUER


 



La nostra estada a Vilanova i la Geltrú va servir per a conèixer la biblioteca-museu que Víctor Balaguer va deixar a la ciutat.

Aquest important personatge de la Reinaixença , polític a més de literat, va voler deixar empremta a la seva ciutat natal mitjançant la construcció (1882-1884)  del gran edifici obra de l'arquitecte Jeroni Granell i donació d'un importantíssim llegat artístic i bibliogràfic. Un llegat cultural de primer ordre.

L'edifici és espectacular, d'estil neoclàssic.Amb esgrafiats a les façanes, una cúpula central i una entrada amb columnes. Molts detalls remeten a la cultura en majúcules: frases llatines, noms de grans personatges, ...

En aquest enllaç trobareu la pàgina web de la institució. 

En el seu interior hi trobem la biblioteca. Concebuda amb la intenció de donar a conèixer, mitjançant objectes i documents de tot tipus, la totalitat del saber, el seu fundador va aportar-hi llibres, revistes i documents de tota mena. La intenció del fundador era que fos oberta a qualsevol ciutadà, "sense exclusió de tipus econòmic ni social", antecedint les primeres biblioteques públiques catalanes.



Actualment reuneix uns 50.000 llibres i gairebé 2.000 títols de publicacions periòdiques d'entre els segles XVIII i XX. A més de tot això, cal tenir en compte el recull d'unes 50.000 cartes i de diversos manuscrits literaris i polítics de Víctor Balaguer. Tot això la converteix en una de les col·leccions bibliogràfiques del segle XIX més riquesde Catalunya.

Balaguer també va dipositar en les grans sales de l'edifici tota la seva col·lecció d'art: pintura i escultura catalana del segle XIX; pintura del barroc cedida pel museu del Prado; col·leccions etnogràfiques i arquològiques (art egipci, romà, filipí, xinès ...). I tot això completat amb una estimable col·lecció d'art contemporani i també de pintors vilanovins.

Al costat d'aquest edifici històric hi trobem la biblioteca pública Víctor Balaguer, on es pot consultar el fons bibliogràfic  i epistorar de l'autor, qui va esdevenir un veritable mecenes per a la cultura de la seva ciutat.

En les instal·lacions de la biblioteca- museu es guarda el manuscrit original del procés sumarial d'en Serrallonga del segle XVII. Aquest va ser cedit per l'historiador Joan Cortada a Balaguer. Malauradament, però, el manuscrit no es troba exposat, tot i que és consultable la seva versió mecanografiada i digitalitzada a la biblioteca.

Segons el meu parer el valor històric del manuscrit és suficient per a que el Patronat responsable del museu opti en un futur per  fer-lo visible en una de les sales, junt amb l'obra (teatre i novel·la) que Víctor Balaguer va escriure sobre el bandoler de les Guilleries.

divendres, 27 de desembre del 2013

DESCOBRINT VILANOVA I LA GELTRÚ


 



Aquest cap de setmana passat vam fer una escapada de cap de setmana amb la família per a descobrir una zona del nostre país que no ens era gaire coneguda: Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf.

Durant dos dies hem passejat per la ciutat, animada també per la proximitat de les festes de Nadal i hem tastat alguns dels seus encants.

Començant per la cultura: la biblioteca-museu Víctor Balaguer, el museu del ferrocarril o el museu romàntic.

Seguint per l'ambient mariner que ofereix el llarg i cuidat passeig marítim, amb el seu port, el far i l'escultura dedicada al mite grec de Pasifae.

Continuant per l'eclèctica arquitectura que ofereixen els carrers on senyoregen algunes cases d'Indians, el castell de la Geltrú o l'església neoclàssica de Vilanova, amb el seu esbelt campanar exempt.

I finalitzant amb una visita a les caves del celler Pujol, on elaboren en bon cava amb el producte de les vinyes de la contrada.

Vilanova i la Geltrú no sorprèn al viatger, però tampoc el deixa indiferent. Forma part d'aquestes ciutats mitjanes del nostre país que guarden petits tresors per a qui sap trobar-los.


diumenge, 22 de desembre del 2013

ARRIBA EL NADAL AMB EL PESSEBRE EGIPCI DE CASA





Amb l'arribada de les festes de Nadal ens entra, a vegades, les ganes de visualitzar-les amb decoracions i creacions típiques d'aquestes festes.

Una d'aquestes creacions m'atrau per la seva tradició: la construcció del pessebre.

A casa l'hem tornat a posar.

En aquest cas les figures i l'escenografia les vaig crear jo mateix a finals dels anys noranta. 
Les figures les vaig fer amb fang i són força eclèctiques - com solen ser els pessebres catalans que barregen personatges de diferents èpoques-. Hi apareixen personatges medievals com el burot, soldats romans ... i el típic caganer català.

L'escenografia que vaig escollir va ser la de l'antic Egipte i em va inspirar un viatge que vam fer-hi l'any 2003 que ens va permetre descobrir les meravelles arquitectòniques d'aquella civilització. 

Amb porexpan i una mica de pintura vaig crear un temple, diverses cases, un colós i un obelisc.

El resultat és un pessebre exòtic i de fàcil muntar cada any.

Això si: una mica més i m'oblido de posar-hi el naixement, que més aviat té un paper força secundari en el paisatge.

Una bonica tradició del nostre país, divertida i creativa alhora.

Si teniu oportunitat, no deixeu de visitar aquest Nadal les diferents exposicions de diorames i pessebres que es fan arreu del nostre país. Algunes d'elles a Olot, Sant Pere de Torelló, Moià ... Hi ha veritables artistes d'aquesta disciplina i quedareu encantats amb les seves obres.

Bon Nadal a tots i totes!

divendres, 20 de desembre del 2013

AUTORS DE REFERÈNCIA : ROMAIN HUGAULT




La darrera visita a Perpinyà em va servir per apropar-me de nou a la llibreria BD Bulles i adquirir un parell de llibres de "bande dessinée", del còmic francès que tant d'èxit té a l'altra banda de Pirineus.

Una de les adquisicions va ser el tercer volum de "Le pilot à l'edelweis. Walburga", amb el qual acabo la col·lecció de tres volums que composen aquesta història.

"Le pilot à l'edelweis" és un còmic sobre aviació amb dibuix de Romain Hugault i  guió de Yann. Està ambientat en les esquadrilles de biplans francesos que van combatre en la Primera Guerra Mundial i centrat en la història de dos germans que han de vèncer diferents pors en un moment tant extrem com va ser aquella confrontació bèlica.

Tinc una petita debilitat pels còmics i la història dels pioners de l'aviació. M'agrada la història medieval i antiga, però també m'agrada l'estètica i la imatgeria de la mecànica de l'aviació anterior als reactors (amb especial a la gran evolució dels anys trenta-quaranta del segle passat).

Per això  m'han atrapat els còmics de Romain Hugault, l'autor de "Le pilot à l'edelweis".

Hugault és fill d'un coronel d'aviació francès i la seva passió el va portar a centrar-se en còmics amb aquesta temàtica.

El dibuix d'Hugault és senzillament brutal. Alguns crítics li retreuen un cert hieratisme de les figures humanes que dibuixa, però tots s'inclinen amb devoció davant la maestria que desenvolupa l'autor en el dibuix de les aeronaus i la mecànica en general , el tractament dels colors del cel o els paisatges, la coreografia de les batalles d'avions... ningú el pot superar en tots aquests aspectes. 

El potent i realista color d'Hugault, junt amb la visió coreogràfica dels vols i les batalles a l'aire, fan que els seus còmics siguin el més semblant a una experiència de "volar sobre el paper".

Una altra faceta destacada de l'autor és la il·lustració de noies en posats sexis i avions, a l'estil de les pin-ups americanes de mitjans del segle XX.

Altres obres de l'autor són "El último vuelo", "Mas allá de las nubes" o "El gran duque", editades totes per Norma Editorial al nostre país. Aquesta editorial també està publicant els tres volums de "El piloto del edelweis".

L'envejable interés dels francesos per la bande dessinée ha convertit Romain Hugault en un autor de referència molt seguit en aquell país. 

Per a conèixer aquest artista podeu accedir a la seva pàgina web.

Que tingueu un agradable vol!

dimecres, 18 de desembre del 2013

SERRALLONGA. EL BANDOLER, LES SEVES DONES I LA JUSTÍCIA

Publicat el 2008 per l'editorial Esfera Llibres, els seus autors són Isabel Graupera i Lluís Burillo, amb pròleg de l'historiador Xavier Torres, aquest llibre s’inscriu dins els assaigs històrics sobre la figura del bandoler, tot i incorporar un interessant capítol que resumeix el que s’ha escrit sobre el bandoler en la literatura i el que s’ha tramès d’ell mitjançant la tradició oral.


El punt de partida dels autors és qüestionar-se si el document del procés judicial contra Serrallonga, dipositat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, és la font més fidedigna per conèixer la figura del bandoler ateses les circumstàncies en que va ser escrit. (És un document judicial,escrit per notaris, amb declaracions dels seus companys de quadrilla i la seva pròpia confessió sota tortura...) .A partir de l'anàlisi del fenòmen del bandolerisme a casa nostra, situen la figura del pagès Joan Sala en aquest univers fora de la llei habitual de l'època .

La principal aportació dels autors, però, és l'anàlisi   de la figura de les dones en l'entorn de les colles bandoleres de l'època i les investigacions sobre la figura de la Joana Macissa.


El paper transgressor que jugaven les dones en les colles de bandolers és un capítol interessantíssim que inclou tota la recerca que els autors varen fer sobre la figura de Joana Macissa, la darrera amant del bandoler. La seva seva declaració en el procés judicial contra Serrallonga obre molts dubtes: d'on era realment? era en realitat de Castelló d'Empúries o provenia de França? era vídua o casada?.

I és que els autors van indagar en els arxius parroquials de Castelló i no van trobar cap referència a una Joana Macissa en aquell municipi i en aquella època, però si d'una tal Joana Artigues. La hipòtesi del llibre seria, doncs, la possibilitat que aquesta darrera hagués estat la veritable companya del bandoler.

El llibre acaba amb un capítol que fa referència al procés de mitificació del bandoler mitjançant la literatura i la tradició oral, amb especificació del paper que la Joana Macissa ha tingut en cada moment d'aquest procés (de la visió dels coetanis del segle XVII fins a la dels actuals historiadors).

Un capítol molt interessant del llibre també es dedica a la iniciativa mitjançant la qual l'Ateneu Barcelonès va transcriure i mecanografiar el procés sumarial d'en Serrallonga trobat per Joan Cortada. L'escriptor i folklorista Aureli Capmany, soci de l'Ateneu, va proposar a l'entitat la necessitat de transcriure i salvaguardar tan valuós document i així es va acordar en sessió del 2 de gener de 1926.

El juny de 1931 l'entitat ja disposava de l'autorització per a fotografiar el procés en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a continuació es fa el picatge mecanografiat que s'encarrega a Joan Camós per un total de 3.000 pessetes. Tot això va ser possible gràcies  al mecenatge de Rafel Patxot, qui rebria una de les tres copies del procés mecanografiat.

dilluns, 16 de desembre del 2013

SERRALLONGA, EL BANDOLER LLEGENDARI CATALÀ


Xavier Roviró i Alemany és l’autor d’aquest llibre sobre la història, la llegenda i la literatura del bandoler. La publicació va a càrrec de Farell Editors i se n’han fet diferents edicions des de l’any 2002. Actualment encara es troba a les llibreries.

Aquest llibre de petit format conté quatre parts diferenciades:

-         La primera és un resum prou ampli de la història del bandoler.
-       La segona , amb el títol d’”El Serrallonga popular”, conté referències a les cançons i el ball d’en Serrallonga, però incorpora un interessant recull de llegendes a l’entorn del bandoler.
-       La tercera part fa referència a la literatura (teatre, novel·la, poesia...) existent sobre el bandoler d’ençà el segle XVII.
-       La quarta part, a  manera de proposta per a descobrir les Guilleries que va trepitjar el bandoler, conté tres itineraris per a fer a peu: a la Sala de Viladrau, al mas Serrallonga de Sant Hilari i al Coll de Ruscall de Santa Coloma, passant pel mas de Ca l’Agustí on van atrapar el bandoler.

Xavier Roviró és mestre i membre del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), entitat dedicada a l’estudi, recerca i investigació del folklore i la cultura tradicional. La principal novetat i aportació del llibre és, doncs, el recull de llegendes orals sobre el bandoler que queden així publicades i a l’abast dels lectors.

En aquestes llegendes, recollides mitjançant un treball de camp – entrevistes que en alguns casos es transcriuen literalment i s’afegeix una referència de la persona que les ha explicat - fet des dels anys vuitanta del segle passat, hi trobem històries de tot tipus.

Algunes tenen el seu origen en la vida real d’en Serrallonga o els llocs on freqüentava i d’altres en l’imaginari popular creat a partir de la literatura (els arguments conreats pel teatre i la novel·la). 

Una de les que s’hi expliquen, sols per posar un exemple, és la del turó del Malsopar :

“Una vegada estaven tota la quadrilla sopant a sota el mas Serrallonga, a la vora del Ter, a Querós, en un turó que hi anaven molt. A mig sopar els van avisar que venia la tropa a prendre’ls. La nobles de Barcelona feia dies que el perseguien. Van marxar corrents deixant el sopar a mig fer. S’amagaren per aquells boscos i no els van trobar : la tropa va estar tota la nit voltant però no en va atrapar cap ni un. Ah, això sí tots van quedar amb gana per no haver sopat!. D’aquell turó encara se’n diu el turó del Malsopar”.

Un dels temes més recurrents d’aquestes llegendes fa referència a les coves, les mines i els tresors que tenien amagats en aquestes. S’hi recullen fins a onze històries amb aquest argument, llegendes que han quedat en l’imaginari popular , per al qual és molt atractiu això dels amagatalls del bandoler i les riqueses que els lladres van ocultar-hi.

divendres, 13 de desembre del 2013

TORNA, TORNA SERRALLONGA. CATÀLEG D'EXPOSICIÓ DE "LA CAIXA"



L’any 1994, per a celebrar els quatre-cents anys del naixement del bandoler Joan Sala i Serrallonga, la Fundació la Caixa va organitzar una exposició itinerant que, sota el títol Torna,torna Serrallonga. Història i llegenda dels bandolers catalans del barroc, va circular per diferents llocs del país (Vic, Olot, Tarragona, Lleida...).

L’exposició , amb plafons explicatius i material de diferent procedència, il·lustrava la història dels bandolers catalans dels segles XVI i XVII i , molt especialment, la figura d’en Serrallonga.
Com a complement es va editar un magnífic catàleg en el qual hi col·laboraren, aportant textos, diferents historiadors com Xavier Torres o Antoni Pladevall.

El catàleg es divideix en dues parts:

La primera explica la història del bandolerisme català del barroc, amb els antecedents històrics i els motius que l’impulsen, segueix amb una relació dels principals bandolers i les seves quadrilles i es centra en la figura històrica de Joan Sala i Serrallonga.

La segona part, composta a base d’aportacions d’historiadors i especialistes, fa una síntesi de la producció literària sobre el bandoler - partint de l’obra de teatre El catalan Serrrallonga i fins les novel·les de Víctor Balaguer- ; les aparicions al cinema o les representacions teatrals; el Serallonga popular de la literatura de canya i cordill ; el Ball d’en Serrallonga;... I també hi ha espai per una col·laboració relativa a les dones bandoleres i als vincles del Rector de Vallfogona amb els bàndols nyerros i cadells.

En síntesi el catàleg és una molt bona eina per a fer una aproximació al món dels bandolers catalans i a la llegenda i la literatura que han generat, amb profusió d’il·lustracions i una bibliografia força completa.

Aquesta iniciativa de las Fundació La Caixa va venir a demostrar també la vivacitat dels nostres bandolers i d’en Serrallonga encara a finals del segle passat i va ser una bona eina, mentre va recórrer el nostre país, per aproximar la història i la llegenda d’en Serrallonga al  públic amb inquietuds culturals i històriques.

dijous, 12 de desembre del 2013

VOTAR INDEPENDÈNCIA : SÍ I SÍ



"Amb la lliçó apresa vam acudir tots els fills d'aquells homes i dones que abans havien deixat sang i suor per la nostra terra". "Simple, però just".

Aquestes són les paraules que vaig posar en boca d'Elisabet Serrallonga quan, en el còmic dels Angelets de la Terra, es determina a continuar la lluita per mantenir els drets i llibertats del seu país, com ho havien fet abans els seus pares.

Aquesta setmana es parla de simposis d'història i avui ha estat un gran dia perquè la majoria de les forces polítiques del meu país s'han posat d'acord en una pregunta i una data per a una consulta que reobre les il·lusions que molts tenim en el futur de Catalunya.

Vull i necessito poder votar, dir que sí dues vegades, pel que ha de venir i pel record de tot allò que vam ser i que vam  perdre.

Vull i necessito poder votar, dir que sí dues vegades, per tots aquelles i aquelles que van patir pel seu país i per evitar que cap català o catalana hagi de patir en un futur.

Ara comença la lluita democràtica de veres i tots hi hem d'acudir.

dimecres, 11 de desembre del 2013

LA SALA DE VILADRAU A "MONOGRAFIES DEL MONTSENY"




El primer número de “Monografies del Montseny” es va editar l’any 1986 i conté el treball “La Sala de Viladrau. Antic casal medieval i bressol del bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga” que havia publicat mossèn Antoni Pladevall l’any 1971.

L’historiador ens presenta un elaborat treball d’investigació sobre aquest mas principal de Viladrau, on l’any 1594 va néixer el bandoler, començant per les primeres referències documentades que es remunten cap a l’any 1226.

En el segle XIII  ja existia una casa principal – o Domus- en aquest lloc i Pladevall ens documenta que en l’època feudal la propietat va estar a mans d’un clergue de Viladrau anomenat Bernat Sala qui el va cedir a Estefania d’Osor. Posteriorment el mas va passar a Berenguer ça Sala i d’aquí passà a la família Vilademany.

Roger de Vilademany va esdevenir senyor de la Sala pel 1351 i el 1522 Violant de Cruïlles i Vilademany va vendre tot el mas i les terres a Bartomeu Sala, pagès de Sant Martí de Viladrau. Aquest Bartomeu és el que va iniciar, com a nou propietari de la casa forta, la nissaga de la família del futur bandoler com a nous posseïdors de la Sala.

La procedència viladrauenca de la família fa pensar en una vinculació seva amb el mas, tal vegada com a masovers que esdevenen plens propietaris amb aquella compra.

Bartomeu Sala va fer estament l’any 1544 fent hereu universal al seu fill Joan Sala, qui havia estat batlle de Viladrau entre els anys 1528 i 1534, cosa que ens demostra que va tractar-se d’una família principal del municipi.

L’avi va fer testament el 1579  a nom del seu fill, també anomenat Joan Sala, pare del bandoler.

A finals de la centúria, possiblement a causa de la crisi del camp català, el nivell de renda del mas es va veure afectat i per aquest motiu bona part de la família (l’hereu Antoni, Joan Serrallonga i els seus tres germanastres Segimon, Joan i Pere) van dedicar-se al bandolerisme.

Antoni Sala va formar part de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda pel 1616 i anava encara amb colles de bandolers que es refugiaven a França l’any 1616. Joan Serrallonga va dedicar-se plenament al bandolerisme a partir del 1622.

L’hereu de la Sala va morir el 5 de gener de 1634 (tres dies abans que fos ajusticiat a Barcelona Joan de Serrallonga) i això va marcar l’extinció de la família Sala com a propietaris del mas.

Després de la mort d’Antoni el seu fill Jacint i la madrastra, Cecília Masvidal, no saberen avenir-se. Cecília es va casar a Barcelona i Jacint Sala va cedir els seus drets a Anofre Bosch, Gaspar Gat, Antoni Gat i Pere Sobrevia. Va seguir un plet entre la Cecília Masvidal i aquests i el mas va acabar posat a subhasta a la plaça de Sant Genís de Taradell per ordre d’Antoni de Perapertusa de Vilademany i de Cruïlles, vescomte de Joch i baró de Taradell i Viladrau. 

En aquesta subhasta, celebrada el 23 de setembre de 1648, va presentar-se com a  millor l’oferta de Pere Esglésies, veí del mas Molins de Viladrau.

Deu anys després, segurament per venda feta per Pere Esglésies, el mas passava a poder de la Comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic, que el va posseir fins a la desamortització de 1837.

A principis del segle XX el propietari de la Sala era el senyor Jacint Bofill de Barcelona i en l’any que Antoni Pladevall va elaborar el seu treball històric la propietat era de Josep Ma. Novellas, també de Barcelona, qui tenia masovers en el gran casal que senyoreja a Viladrau.

dilluns, 9 de desembre del 2013

EL SOBIRÀ I EN SERRALLONGA





El Sobirà de Santa Creu (terme municipal d'Osor) és un dels casals més importants de Catalunya. No és gratuïta la dita popular que diu:

Si voleu saber qui són
els més rics d'aquesta terra:
el Noguer de Seguerò,
el Sobirà de Santa Creu
i l'Espona de Saderra.

L'orígen del mas recula en el temps fins a l'Edat Mitjana  (segle XIV) i la gran i enorme fàbrica del casal ,que encara ens sorprèn avui en dia, correspon a les ampliacions del segle XVII. Per a conèixer més sobre aquest imponent mas, us recomano aquest article.

Ahir vam pujar-hi a dinar. Primer vam fer un passeig i vam admirar, des d'aquesta talaia natural, el paisatge que formen els boscos de castanyers, la plana de la Selva al fons o els cingles del Far amb els cims nevats dels Pirineus al seu darrere. Un privilegi per a la vista.
I després un bon dinar a la Taverna del Subirà, per a tastar el millor de la cuina de muntanya i dels productes de proximitat que ofereixen. En Joel, el nou propietari, m'havia proposat de tenir còmics i guies d'en Serrallonga per a vendre-hi i els hi vaig portar.

El Sobirà també està relacionat amb el bandoler. Tot aquest entorn era llocs de pas i de les actuacions de la quadrilla d'en Serrallonga. I en va quedar una llegenda força coneguda, de la qual vaig parlar en aquesta entrada del bloc.

Per agrair l'oferta d'en Joel em vaig permetre regalar-li una il·lustració amb l'episodi de la llegenda, amb en Serrallonga passant la daga sobre la mesura de peces d'or i amb els propietaris i el mas al fons.



dissabte, 7 de desembre del 2013

PERPINYÀ : LLIBRERIA CATALANA I NADAL





Ahir vam ser a Perpinyà.

La raó era per deixar més còmics de Serrallonga Els Angelets de la Terra  a la Llibreria Catalana,  el meu punt de distribució a la Catalunya Nord.

La Llibreria Catalana és un punt de referència a Perpinyà. Des de la seva creació es va especialitzar en la feixuga tasca de vendre i promoure llibres en català a la Catalunya Nord, com també presentacions de noves edicions o programar actes de divulgació de la literatura o la cultura catalanes.

L'any 2011 va estar a punt de tancar, però sortosament la Joana Serra, l'actual responsable, va rejovenir i va continuar endavant amb el negoci.

És realment de mèrit que hagi pogut continuar-lo i que ho faci amb la il·lusió que encara manté per aguantar i mantenir viu un punt de de referència com aquesta llibreria, vital per al manteniment de la cultura catalana més enllà dels Pirineus.

Vam aprofitar el dia per a visitar de nou la ciutat, embolcallada ara de les decoracions i l'ambient de Nadal que ja s'hi respira. Per aquestes dates solem fer cada any aquesta escapada, us la recomano per a redescobrir d'una manera diferent la capital del Rosselló i els seus barris. Les llums i les parades la vesteixen de festa.

La visita cultural del dia la vam dedicar a la Casa Xanxo , en la qual proposen l'exposició temporal "Perpinyà Romàntica: modes i joies sota la Restauració i la Monarquia de Juliol". Interessant per a conèixer i documentar-se sobre vestuari popular i senyorial del primer terç del segle XVIII.

Vinculat amb l'argument del meu darrer còmic i la història de la Revolta dels Angelets de la Terra, no em vaig poder estar de fotografiar un gravat antic en el quel hi apareix un contrabandista catala. Un ofici actiu durant molts segles i que va servir per a mantenir amb perspicàcia les relacions entre els dos territoris separats per la nova frontera que va imposar el Tractat dels Pirineus.

dijous, 5 de desembre del 2013

SERRALLONGA A MONOGRAFIES DEL MONTSENY

Portada del número 10 de Monografies del Montseny,
amb un dibuix del mas La Sala de Viladrau.



Antoni Pladevall i Font (Taradell, 1934) és un sacerdot i historiador amb una obra molt prolífica. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i ha ocupat diversos càrrecs relacionats amb la direcció del patrimoni artístic català. Ha publicat nombroses monografies d’història local centrades en la comarca d’Osona i d’altres dedicades a monestir i santuaris.

Pladevall també és un dels millors estudiosos de la figura del bandoler Serrallonga des d’una visió historicista i erudita.

A ell pertanyen – i són especialment interessants- els següents articles sobre el bandoler, apareguts tots ells en la publicació Monografies del Montseny:

- La Sala de Viladrau. Antic casal i bressol del bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga . Monografies del Montseny núm. 1 (1986)

- Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. Monografies del Montseny núm. 10 (1995)

- Alguns aspectes de la vida quotidiana dels bandolers de la quadrilla d’en Serrallonga. Monografies del Montseny núm. 10 (1995)

A banda d’altres aportacions com  el capítol dedicat al bandolerisme en el llibre “Susqueda, la història submergida”, publicat en col·laboració amb Eva Vinyoles (Ed. Ajuntament de Susqueda, 2009).

Les aportacions de Pladevall han estat molt útils per ampliar coneixements sobre la història del bandoler. Així, per exemple, en  l’article “Alguns aspectes de la vida quotidiana dels bandolers ...” es serveix d’una nova font documental trobada - les declaracions davant la justícia de Maria Àngela Quer, amistançada del bandoler Joan "lo tendre", germanastre d'en Serrallonga-, per a oferir-nos noves dades inèdites sobre la història de la quadrilla d’en Serrallonga.

En el mateix número 10 de Monografies del Montseny hi figura un extens article, preparat especialment per al quatre-cents aniversari del naixement del bandoler, sobre els texts existents a l’entorn de la història del bandoler (Lluís Via, mossèn Corbella, Joan Cortada), com també la seva mitologia, a banda també d’una síntesi biogràfica d’en Serrallonga.

Pladevall sempre s’ha manifestat , com a bon historiador, partidari de la fidelitat històrica amb el nostre personatge (“Serrallonga era un vulgar lladre”, afirma):

“Aquest (Serrallonga) no fou el més gran ni el més valent dels bandolers catalans, sinó l'últim d'una sèrie de destacats bandolers del segle XVI i inicis del XVII, des de el clergue Antoni Roca del 1546, seguit per l'empordanès Bartomeu Camps, els Pere i Montserrat Poc, el Minyó de Tortellà, el Perot Rocaguinarda, els Trucafort, els Margarit, etc. etc. Joan Sala és l'últim de la sèrie i fou certament valent i moltes vegades es va fer escàpol dels seus perseguidors, servents o a les ordres d'un govern mal vist per la gent, cosa que li  donaria una certa simpatia, a més, fou mort i befat de manera "exemplar" pels seus perseguidors el 1634 i això també li donaria una certa aurèola de màrtir”

Tot i una certa crítica per la manera com la literatura ha creat una mitologia falsa a l’entorn del bandoler, crec veure-hi un cert respecte o predisposició a acceptar-ho davant la magnitud que assoleix en Serrallonga amb els segles. Amb motiu de la producció de la sèrie de TV3 va escriure el següent article:

 “En fi, que una  vegada més s'han servit d'en Serrallonga per explicar un rerefons polític més que no pas per presentar la seva vida real.  Tal com el mostra el film en Serrallonga és un home molt bo i de bons sentiments, malejat  per les circumstàncies i misèria del temps.    Aquest judici o qualsevol altre serà sempre un tema subjectiu i per tant opinable. El que queda clar en la pel·lícula és que la figura d'en Serrallonga té encara atractiu quasi quatre segles després de la seva mort i que la seva figura fou i continua sent una de les més populars del passat històric català”.

dimecres, 4 de desembre del 2013

PEROT ROCAGUINARDA, HISTÒRIA I BIBLIOGRAFIA




Perot era fill de pagès, d'una família benestant propietària del Mas Rocaguinarda d'Oristà, Lluçanès. Als 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici; allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (al servei del qual hi treballava una seva germana, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels Cadells, ajudat pels germans Coixard. L'any 1602 destacà en l'atac i la presa del palau episcopal i començà la seva vida de bandoler.

Entre 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611; lloctinents importants seus foren Jaume Alboquers, Gabriel Galí, àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, i això obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a amagar-se a les muntanyes; actuà pel Lluçanès i Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguerdà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Moltes vegades actuà en connivència amb l'abat de Ripoll, contra el capitost cadell Trucafort, amb els cavallers de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb parents del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic.
Cap el 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l'hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. Tingué topades amb les forces del lloctinent i causà la mort del seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o moriren socis de la seva quadrilla (Pere Roca de Muntanyola el 1608, Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610).

Pel juny de 1610 el duc de Monteleone, sabedor que Rocaguinarda considerava acollir-se a un indult en canvi d'anar a servir el rei, cursà la petició d'indult a Madrid, però el Consell d'Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d'una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. El lloctinent de Catalunya, Pedro Manrique, després d'un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s'acollissin a un perdó el 30 d'abril de 1611 i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb els seus homes com a capità dels terços hispànics vers Nàpols , on encara era el 1635. A partir d'aquí ja no en coneixem més del personatge.

Rocaguinarda seria, després del seu successor Joan de Serrallonga, el bandoler més popular i conegut del país. Cervantes el va utilitzar com a personatge en el seu Quixot i el bandoler entrava així en la literatura.

Amb tot, no va assolir el reconeixement llegendari d'en Serrallonga. Alguns historiadors apunten el motiu: Perot Rocaguinarda no va tenir una "fi decent d'acord amb la seva figura, no va morir penjat a la forca o amb el cap tallat com en Serrallonga o altres bandolers, sinó que va acollir-se al perdó reial i va acabar servint en els exèrcits del sobirà".

Sigui com sigui, Perot Rocaguinarda és un personatge de primer ordre i un dels principals bandolers catalans. Una figura que cal recuperar i mantenir.

Per a conèixer més sobre el personatge us recomano:

- El còmic "Rocaguinarda" d'Oriol Garcia i Quera, CIM edicions,2003.

- El llibre "Perot Rocaguinarda, cap de bandolers" de Xavier Roviró i Alemany. Ed. Farell, 2006.

- El llibre "Perot el Bandoler" d'Anicet Salvans i Corominas. Ed. Dalmau i Jover, 1956. Del qual en vaig parlar en aquesta entrada del meu bloc.

I a la xarxa ( en aquest enllaç) es pot llegir l'edició digitalitzada del llibre de referència sobre el bandoler: "Perot Rocaguinarda, història d'aquest bandoler", escrit per Lluís Ma. Soler i Terol i publicat l'any 1909.










dilluns, 2 de desembre del 2013

EL CINGLE DELS TRES CÒDOLS





La visita al mas Rocaguinarda es complementa amb una trobada poc usual: els esgrafiats del cingle dels Tres Còdols.

Tallat fruit de l’erosió que fa la riera Gavarresa, el paisatge està dominat per un seguit de cingleres on se superposen llesques de pedra vermellosa i altres sediments. Aquesta pedra és maleable i fàcil d'esculpir.

Perot Rocaguinarda hi va deixar escrits grafits, segons diu la tradició popular.

Situats a la roca del cingle, hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes…que constaten la presència humana al llarg de la història. Conta la tradició que aquí el famós bandoler Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot constatar clarament, malgrat és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per la història.

Per accedir-hi només cal descendir un sender (senyalitzat amb tímides marques de pintura verda) que neix davant mateix del mas Rocaguinarda i que ressegueix l'esquerra de la cinglera.

Si voleu fer la ruta d'Oristà fins a Rocaguinarda podeu trobar-la en aquest enllaç.