dimecres, 4 de desembre de 2013

PEROT ROCAGUINARDA, HISTÒRIA I BIBLIOGRAFIA




Perot era fill de pagès, d'una família benestant propietària del Mas Rocaguinarda d'Oristà, Lluçanès. Als 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici; allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (al servei del qual hi treballava una seva germana, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels Cadells, ajudat pels germans Coixard. L'any 1602 destacà en l'atac i la presa del palau episcopal i començà la seva vida de bandoler.

Entre 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611; lloctinents importants seus foren Jaume Alboquers, Gabriel Galí, àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, i això obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a amagar-se a les muntanyes; actuà pel Lluçanès i Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguerdà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Moltes vegades actuà en connivència amb l'abat de Ripoll, contra el capitost cadell Trucafort, amb els cavallers de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb parents del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic.
Cap el 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l'hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. Tingué topades amb les forces del lloctinent i causà la mort del seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o moriren socis de la seva quadrilla (Pere Roca de Muntanyola el 1608, Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610).

Pel juny de 1610 el duc de Monteleone, sabedor que Rocaguinarda considerava acollir-se a un indult en canvi d'anar a servir el rei, cursà la petició d'indult a Madrid, però el Consell d'Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d'una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. El lloctinent de Catalunya, Pedro Manrique, després d'un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s'acollissin a un perdó el 30 d'abril de 1611 i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb els seus homes com a capità dels terços hispànics vers Nàpols , on encara era el 1635. A partir d'aquí ja no en coneixem més del personatge.

Rocaguinarda seria, després del seu successor Joan de Serrallonga, el bandoler més popular i conegut del país. Cervantes el va utilitzar com a personatge en el seu Quixot i el bandoler entrava així en la literatura.

Amb tot, no va assolir el reconeixement llegendari d'en Serrallonga. Alguns historiadors apunten el motiu: Perot Rocaguinarda no va tenir una "fi decent d'acord amb la seva figura, no va morir penjat a la forca o amb el cap tallat com en Serrallonga o altres bandolers, sinó que va acollir-se al perdó reial i va acabar servint en els exèrcits del sobirà".

Sigui com sigui, Perot Rocaguinarda és un personatge de primer ordre i un dels principals bandolers catalans. Una figura que cal recuperar i mantenir.

Per a conèixer més sobre el personatge us recomano:

- El còmic "Rocaguinarda" d'Oriol Garcia i Quera, CIM edicions,2003.

- El llibre "Perot Rocaguinarda, cap de bandolers" de Xavier Roviró i Alemany. Ed. Farell, 2006.

- El llibre "Perot el Bandoler" d'Anicet Salvans i Corominas. Ed. Dalmau i Jover, 1956. Del qual en vaig parlar en aquesta entrada del meu bloc.

I a la xarxa ( en aquest enllaç) es pot llegir l'edició digitalitzada del llibre de referència sobre el bandoler: "Perot Rocaguinarda, història d'aquest bandoler", escrit per Lluís Ma. Soler i Terol i publicat l'any 1909.