SERRALLONGA A MONOGRAFIES DEL MONTSENY

Portada del número 10 de Monografies del Montseny,

amb un dibuix del mas La Sala de Viladrau.

Antoni Pladevall i Font (Taradell, 1934) és un sacerdot i historiador amb una obra molt prolífica. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i ha ocupat diversos càrrecs relacionats amb la direcció del patrimoni artístic català. Ha publicat nombroses monografies d’història local centrades en la comarca d’Osona i d’altres dedicades a monestir i santuaris.

Pladevall també és un dels millors estudiosos de la figura del bandoler Serrallonga des d’una visió historicista i erudita.

A ell pertanyen – i són especialment interessants- els següents articles sobre el bandoler, apareguts tots ells en la publicació Monografies del Montseny:

- La Sala de Viladrau. Antic casal i bressol del bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga . Monografies del Montseny núm. 1 (1986)

- Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. Monografies del Montseny núm. 10 (1995)

- Alguns aspectes de la vida quotidiana dels bandolers de la quadrilla d’en Serrallonga. Monografies del Montseny núm. 10 (1995)

A banda d’altres aportacions com  el capítol dedicat al bandolerisme en el llibre “Susqueda, la història submergida”, publicat en col·laboració amb Eva Vinyoles (Ed. Ajuntament de Susqueda, 2009).

Les aportacions de Pladevall han estat molt útils per ampliar coneixements sobre la història del bandoler. Així, per exemple, en  l’article “Alguns aspectes de la vida quotidiana dels bandolers ...” es serveix d’una nova font documental trobada - les declaracions davant la justícia de Maria Àngela Quer, amistançada del bandoler Joan "lo tendre", germanastre d'en Serrallonga-, per a oferir-nos noves dades inèdites sobre la història de la quadrilla d’en Serrallonga.

En el mateix número 10 de Monografies del Montseny hi figura un extens article, preparat especialment per al quatre-cents aniversari del naixement del bandoler, sobre els texts existents a l’entorn de la història del bandoler (Lluís Via, mossèn Corbella, Joan Cortada), com també la seva mitologia, a banda també d’una síntesi biogràfica d’en Serrallonga.

Pladevall sempre s’ha manifestat , com a bon historiador, partidari de la fidelitat històrica amb el nostre personatge (“Serrallonga era un vulgar lladre”, afirma):

“Aquest (Serrallonga) no fou el més gran ni el més valent dels bandolers catalans, sinó l'últim d'una sèrie de destacats bandolers del segle XVI i inicis del XVII, des de el clergue Antoni Roca del 1546, seguit per l'empordanès Bartomeu Camps, els Pere i Montserrat Poc, el Minyó de Tortellà, el Perot Rocaguinarda, els Trucafort, els Margarit, etc. etc. Joan Sala és l'últim de la sèrie i fou certament valent i moltes vegades es va fer escàpol dels seus perseguidors, servents o a les ordres d'un govern mal vist per la gent, cosa que li  donaria una certa simpatia, a més, fou mort i befat de manera "exemplar" pels seus perseguidors el 1634 i això també li donaria una certa aurèola de màrtir”

Tot i una certa crítica per la manera com la literatura ha creat una mitologia falsa a l’entorn del bandoler, crec veure-hi un cert respecte o predisposició a acceptar-ho davant la magnitud que assoleix en Serrallonga amb els segles. Amb motiu de la producció de la sèrie de TV3 va escriure el següent article:

 “En fi, que una  vegada més s'han servit d'en Serrallonga per explicar un rerefons polític més que no pas per presentar la seva vida real.  Tal com el mostra el film en Serrallonga és un home molt bo i de bons sentiments, malejat  per les circumstàncies i misèria del temps.    Aquest judici o qualsevol altre serà sempre un tema subjectiu i per tant opinable. El que queda clar en la pel·lícula és que la figura d'en Serrallonga té encara atractiu quasi quatre segles després de la seva mort i que la seva figura fou i continua sent una de les més populars del passat històric català”.