divendres, 29 d’abril del 2016

SERRALLONGA S'APAREIX A JACINT VERDAGUER L'ANY 1901




El títol d'aquesta entrada l'he adoptat d'una broma que va escriure Antón Busquets i Punset en un article publicat en la revista "Joventut" l'any 1901.

Aquell any un grup format per sis col·laboradors de la revista acompanyaren el poeta Jacint Verdaguer en una excursió de quatre dies pels cims del Montseny i les Guilleries.

Antón Busquets , el gran poeta de les Guilleries i redactor de la revista, va escriure la crònica de l'excursió que es va publicar en el número 83, aparegut el 12 de setembre. L'article es titulava "Joventut á Montseny i Guillerías".

Així presenta l'excursió l'autor, que de ben segur el va fer l'home més feliç del món en aquells quatre dies:

"Comenavem a tirar plans à fi de dur à felis terme la excursió per aquellas terras per mi tan estimadas  ... y a la primera ocasió  vaig engandayar l'itinerari , que resultà ben vistós y aprofitable, á fi de poder admirar una vegada més las bellesas superbas y corprenedoras d'aquell calp de terra catalana que pot competir ab els mellors paisatges y escabrositats que donan nom á paissos de fóra nostre terrer".

Els excursionistes arribaren de Barcelona per l'estació de tren de Sant Celoni, feren nit a Mosqueroles i van pujar per Sant Marçal i coll Pregon  fins la creu de Matagalls.

"Guanyarem el Matagalls, desde quina cimalla , coronada per la creu d'abet salvatge, espargirem la mirada per tota la terra catalana, allargantla fins á la germana Valencia, el gentil Rosselló y la joliua Mallorca".

Baixaren per Sant Miquel dels Barretons i el santurari de Sant Segimon, fins passar per l'ermita de l'Erola i el poble de Viladrau on feren nit.

L'endemà van fer camí cap a Vilanova de Sau , tot passant pel magestatic pont romànic de Malafogassa. A Vilanova feren un ball, van sopar i dormir.

L'endemà baixaren cap a Sant Romà de Sau i d'allí fins a Vic, on finalitzaren l'excursió després de passar per Savassona, Tavèrnoles i Folgaroles.

Va ser pels entorns del monestir de Casserres on van conèixer un traginer que, per l'alt cost del seu servei, li va semblar a Antón Busquets una reencarnació del bandoler Joan de Serrallonga:

"Voltejant l'aspriva montanya de Casserras, ahont hi hà l'antiquissim monastir de monjos clunicenses,  sortirem d'aquell reclós ahont ara vans ara esparavam que'ns eixis en Serrallonga ab llur quadrilla, Si no va sortir el llegendari personatge, no'ns faltá un altre Serrallonga que ja podem dirli' II, y aquest era'l célebre traginer Geroni, home ben aixerit y qu'ens plomá més del compte"



dimarts, 26 d’abril del 2016

LES GUILLERIES I ELS SEUS BANDOLERS, SEGONS ANTON BUSQUETS I PUNSET




En el número 381 del diari “Lo Geronés” , datat del 17 d’agost de 1902, hi apareix una col·laboració del poeta i escriptor hilarienc Anton Busquets i Punset que presenta i evoca les seves estimades Guilleries. M’agrada reproduir-lo en aquesta entrada, perquè l’article sintetitza l’amor i la devoció que Anton Busquets sentia per aquest territori.

Hi sintetitza la senzillesa i la salvatgia de la gent dels llocs més feréstecs de la comarca i reafirma la seva pertinença a aquesta terra i a aquesta gent.

També hi transcriu la seva opinió particular sobre els bandolers que van poblar aquestes muntanyes, la qual es mou pels verals del romanticisme nacionalista i l’escepticisme per la visió dels historiadors. Anton Busquets sembla redimir els bandolers i en Serrallonga en particular, per qui sent una clara admiració com a personatge històric i tradicional de la terra:

“LAS GUILLERIAS

Entre’l gegantí Montseny y la Vall d’Hostales, de vora vora Olot, el Collsacabra oscat, serralada de Sabassona-Romagats y sotal de Vallors, barrera que las separa de la Selva gironina, s’hi troban las Guillerias, comarca la més accidentada de nostra Catalunya. Per una part saturada d’una vegetació esplèndida, ab arbredes corpulentes qu’en moltes encara no hi ha tocat destral, y per altra ab clapisas de gresa quan no las sobtan rocaleras abruptes, presenta una configuració especial y aposta pera tots els temperaments, per sos variats aspectes que la fan semblar misteriosa, més encara si’s té en compte qu’ha sigut l’escenari de grandioasas gestes, si bé las més d’ellas vistes baig el ropatge tétrich y esferehidor del bandolerisme no ben definit moltes vegades, quan pera fins del centralisme ‘s donava aquest dictat á las colles de braus defensors de las llibertats patrias, y de bon entendre es qu’entre aytals esbarts ó colles sempre se n’hi amagant de mal intencionats qu’aprofitan las revoltes pera fer de las seves, com en nostre sigle passat esdevingué prou ab la carlinada mateixa.

Sobre aquest particular mereix estudi apart el bando d’en Serrallonga, que molts l’han presentat y presentan encara com un lladre y malfactor, quan veritablement era home de rectes intencions y que donà probes d’estimació á sa patria.

Després de la figura colossal d’en Serrallonga, s’hi troba en sos anals, que son els de la patria, la més grandiosa si bé menys teatral d’en Pep Moragas. Aquesta si que s’ha mirat sempre y’s mirarà ab el prisma de la rahó, potser per ésser més aprop de nostres dies y haver viscut en l’época de las darreras falconandas qu’ha rebut Catalunya.

La població d’aquesta extensa llenca de territori està escampada en una munió de pobles, si pintoreschs la majoria, salvatges molts d’altres, sobre tot els del seu ronyó. Per’xó’ls primers s’han escullit com á punt d’esbarjo y sanatoris en l’época d’estihuada , y aquests principalment son Sant Hilari, Viladray, Arbucias y Montsoli; quedantne d’altres que, á pesar de no mereixe l’ésser triats com els esmentats pera estacions d’estihueig, gosan de regular avens mercès á l’activitat probada de sos habitants, y aixis trobaríem Sant Pere d’Osor, Espinelvas, Susqueda y algun altre restantne tota una colla d’esburrifats per aquí y per allà, alguns d’ells verdaders caus de gent infelissa é inculta mercès á no deixarhi arribar l’alé de civilisació tan deixada de la mà de Deu per culpa dels que’ns governen. Carós, Lloret Selvatge, Tavertit... es á dir, recons que verament fa basarda passarhi, com qu’encara d’ells haguessin d’eixir ferotjos perseguidors, advertint per’xó qu’en mitg de son aspecte trist y llastimós, s’hi troba’l tracte, si senzill, ben hospitalari, probant que no hi mancant cors honrats y que practicant la caritat sempre, sense la propaganda ab paraules sobreres. La gent d’aquella terra, qu’es la meva mateixa, parla poch y de cor, sens esfarfechs ni paraules inútils.

El clima d’aquell terreno no pot ésser més sanitós de lo qu’es. Quelcóm frescoy al hivern, podent gosar d’una primavera ben hermosa y de bon aprofitar pera las tascas camperoles, que son el modo de viure d’aquells pacifichs sers. L’estiu no deixa d’ésser calorós, tenint per conhort, no obstant, la fresca matinal y del capvespre preparant las nits ja fredes. Ajudan á trobarhi plahenta la estada las ayguas tan regalades y bonas, essent innombrables las fonts que regaliman per aquellas frondositats ... Font Picant, Font Vella, Font Freda, Font dels Ars ... es á dir, fora un may acabar citarlas, tantes com se’n troban per pobles, llogarets y boscúries.

Estreps de poderoses serralades pirenencas y del Montseny, son las montanyas alteroses de la Gabarra, Sant Miquel de Solterra, Corneyal, Portabarrada, Far, Coll d’Osor y Santa Bárbara, que li donan un aspecte d’asprositat y grandesa majestuosa, llepant aquestes masses colossals el riu Ter, que ficantshi per Roda vers sota Casserras, Sant Romá de Sau y Susqueda, se’n va cap á Amer, aixamplantse al Pasteral y anantsen á morir al mar, després d’haver fet muntar ponts ben notables, com els de Sau, Susqueda y Carós, fabricas fermes com no ho son pas las d’ara. Ademés d’aquest riu, que naix en un recó de Pirineus, s’hi troban a Las Guillerias una pila de rieres y torrentars qu’en molts indrets prenen l’aspecte d’un riu ben caudalós, fentse posar ponts al damunt com el mateix de Malafogassa, en el terme de Vilanova de Sau, dessota Sant Andréu de Vancells.

Com á lloch del tot solitari’l prengueren els frares pera llur refugi, á posta pera sas oracions y cerimonias, com ho proban els convents isolats de Casserras, Sant Salvi, Sant Llorens de Cerdans, Vallclara y altres; ajuntant-se com á vestigis monumentals als castells de Farnés, Montsoliu, Cambrerola, Mascarbó y altres. Hermitatges concorreguts compta també: l’Arola, Vallclara, Coll d’Osor, La Salut, Montdoys, Montsolí, Padró y altres de menys importants qu’hermosegjan aquelles afraus.

Aixó, ab tot un sens fi de detalls á quin més curiós, son Las Guillerias, lloch avuy de moda y que jo canto y cantaré, mentres Deu me dongui salut, com á ma estimada terra nadiua. Avuy faig aquest resumen que m’han demanat alguns amichs, y més endavant procuraré donar fi á una obra comensada ab el dalit de mos passats quinze anys, en al que hi he posat totas mas forsas, ab tota una seguida de neguits y penalitats.”

divendres, 22 d’abril del 2016

SERRALLONGA A "HISTORIAS POPULARES, COLECCIÓN DE LEYENDAS HISTÓRICAS" (1874)

 
 

Enrique Rodríguez Solís (Àvila,1844- Madrid,1925) va ser un escriptor, periodista i historiador d’ideologia republicana federal. Part de la seva obra va dedicar-la a la figura de la dona i a la història del teatre espanyol. Va col·laborar, entre d’altres, com a redactor en el setmanari “La Ilustración Republicana federal”.

En la vessant de divulgació històrica va escriure també sobre la guerra contra l’ocupació napoleònica, sobre l’obra d’Espronceda i també sobre llegendes i història del bandolerisme.

L’any 1874 va publicar el llibre “Historias Populares. Colección de leyendas históricas” (Eduardo Frayle Editor, Madrid) on, entre d’altres, jo apareix el capítol titulat “Narros y cadells, leyenda histórico-tradicional”.

En aquest capítol l’autor transcriu, amb molt petites variacions, la llegenda popular recollida en la literatura de canya i cordill del XIX sobre els enfrontaments dels nyerros capitanejats pel noble Joan de Serrallonga i el seu lloctinent Jaume Melianta i els cadells comandats pels nobles Torrelles; amb la història d’amor d’en Serrallonga i la Joana de Torrelles, la seva fugida a les Guilleries i el lliurament final a la justícia a partir de l’aparició fantasmal del seu pare.

Però també hi fa aportacions pseudo-històriques que formaven part de l’article que tres anys havia publicat , amb el títol “Narros y cadells”, en el setmanari “La Ilustración Republicana Federal”.

L’autor reivindica, com havia fet Víctor Balaguer en la seva “Història de Catalunya”, el caràcter polític dels nyerros i anava més enllà en considerar que, a banda de representar les classes populars, els nyerros defensaven també la millora material de la terra i que “los Narros catalanes fueron en su época los genuinos representantes, quizás sine llos mismos saberlo, del sentimiento socialista; la protesta muda, epro elocuente, contra la inícua desigualdar social de su época”.

D’aquesta manera apareix una nova i curiosa manera d’enfocar el fenomen del bandolerisme, doncs com diu l’historiador Angel Duarte : “Enrique Rodríguez Solís contribuirà a la transformación del cliché del bandolero liberal-patriótico, propio de Balaguer, en un nuevo prototipo en el que encuentra la raíces del socialismo autonomista”

En Serrallonga és evocat en el text com el capità de bàndol, de noble família que defensava Balaguer i una part dels proto-historiadors del moment. Rodríguez Solís fa esment també al llibre de Joan Cortada i al mal ús que es va fer del parer d’aquest primer historiador - que va desmitificar el bandoler a partir de les dades del procés sumarial que va salvar de la fuguera- i que va donar peu a la controvèrsia amb Víctor Balaguer:

“No lejos de la ciutat de Vich, en el corazon de las Guillerias, tenían los Narros lo que pudiéramos llamar su cuartel general, al mando del noble don Juan de Serrallonga, cuyo Palacio aún se con serva en el pueblo de Caroz y el cual no fué jamás un bandido, como se ha supuesto po ralgunos, sinó un cabecilla político, como dice el erudito historiador don Juan Cortada, puesto que los robos lo fueron para mantener su gente, y las muertes recayeron siempre en persones del bando contrario”.
Els textos d’Enrique Rodríguez Solís van ser reaprofitats posteriorment per Florentino Hernández Girbal en el seu llibre “Bandidos célebres espanyoles” publicat el 1963. Aquest autor va utilitzar la mateixa fórmula – barreja de llegenda i d’història- en un text més ampliat però que ressegueix en moltes parts el de Rodríguez Solís.

El llibre “Historia Populares” es pot llegir a la xarxa en aquest enllaç.

dimarts, 19 d’abril del 2016

SERRALLONGA A “LES PROCÈS CÉLÈBRES DE L’ESPAGNE” (1931)





He aconseguit un llibre francès ben curiós: “Les procés célèbres de l’Espagne” editat l’any 1931 per l’editorial Payot de París.

L’autor va ser Maurice Soulié (1869-1937), un prolífic autor francès que va conrear, entre d’altres,  el gènere de la biografia de personatges històrics i aventures i també l’assaig històric.

Entenc que , coincidint potser amb els gustos de l’època, es va veure atret pels grans processos judicials al llarg de la història i de la geografia i  va ser així com va recopilar dades per a publicar diferents llibres sobre aquest tema.

“Les procés célèbres de l’Espagne” forma part d’una col·lecció dedicada a processos judicials de diferents països : Estats Units, Anglaterra, Alemania i Espanya. Aquest darrer conté un capítol dedicat al procés sumarial d’en Serrallonga.

El capítol “Le procés de Juan Sala y Serralonga, voleur de grands chemins , 1632” obté la informació del llibre escrit per l’historiador Joan Cortada en el segle XIX. Soulié en fa una referència explícita quan cita “El singular atzar que va tenir lloc a Barcelona, l’any 1858, per l’erudit don Joan Cortada, qui descobrí el document original del procés d’en Serrallonga”.

L’autor, utilitzant com a bibliografia el llibre de Cortada, fa un resum dels episodis continguts en el procés sumarial, recreant-se especialment en aquells que tenen d’escenari les terres franceses.

Així, per exemple, explica que en Serrallonga intimidava amb personatges d’una certa importància en el seus nombrosos viatges a França, ja fos al castell d’Anyer , ja fos al castell de Viver. Segons la teoria de Solulié (també practicada per alguns historiadors del XIX, com Celestí Barallat o el mateix Víctor Balaguer que defensaven erròniament una pàtina política del bandoler i, fins i tot la d’un agent provocador francès, en la mateixa línia que havia teoritzat l'historiador Antoni Bofarull) en el procés sumarial d’en Serrallonga hi hauria llacunes voluntàries per raons diplomàtiques, que eliminarien a propòsit els veritables motius de les seves sovintejades anades més enllà dels Pirineus.

En el text de Soulié també es fa referència a la detenció del Fadrí de Sau i altres bandolers al poble francès de Durban i a les declaracions de la Joana Macissa en el procés sumarial.

Acte seguit apareixen les declaracions del mateix Serrallonga davant el jutge Pau Guiamet, resseguint una petita part de la seva biografia des que s’abocà a la vida de bandoler l’any 1622  i explicant el detall de la tortura a la que fou sotmès el reu per a que confessés els seus crims.

El primer viatge de Serrallonga a França hi és recollit, partint des de Castanyet fins a Llançà i Sant Pere de Roda i penetrant a les terres franceses del mossur de Viver després de desembarcar a Elna. L’autor es recrea en aquest episodi, transcrivint l’anada del Viver a Anyer, tot passant per Vilafranca de Conflent i el retorn a Catalunya posterior.

Soulié va esment a episodis que no  he localitzat en el procés sumarial. En un d’aquests Serrallonga diu que en una ocasió, volent anar del Vier a Anyer i com fos que la banda d’un tal “Dalmo Calar” corria per aquells verals, el mossur de Viver feu que els seus homes armats acompanyessin el bandoler. En un altre moment es descriu que Tomàs de Banyuls, el baró d’Anyer, pagà l’estada en un hostal del poble als bandolers de la quadrilla que havien arribat allí amb en  Serrallonga.

El capítol dedicat al bandoler de les Guilleries finalitza amb una visió entre poètica i misteriosa. Després d’explicar els darrers dies del bandoler, vagant melancòlicament sol i sense quadrilla per les muntanyes, seria atrapat i jutjat. Qui sap si esperant que les seves “missions secretes a França” li permetessin reduir la pena a la que hauria de ser sentenciat:

“Aussi, lorsque son acien lieutenant et sa maitresse, excédé de la mauvaise vie, qu’il lui faisait mener, le livrèrent aux gens du roi, il est probable qu’il opposa aucune résistance, d’autant moins qu’il espérait que ses missions secretes lui vaudraient un adoucissement de peine”

divendres, 15 d’abril del 2016

DE L’ERMITA DEL PEDRÓ A SANTA COLOMA

 L'ermita del Pedró.
 El cim de la Serra del Corb.
 Les ruïnes de Can Formiga.
Panoràmica sobre el pla de la Selva i el Gironès.
 El fort camí pendent de baixada de la Serra del Corb.
Can Patrinxo,des de dalt la Serra del Corb i amb la plana de Santa 
Coloma al fons.
 
 Ca l'Esparver.
Les ruïnes de ca l'Amargant.

Arribats a l’ermita del Pedró, Maspons i els seus companys d’excursió iniciaren el camí que planeja i davalla cap a Santa Coloma i que és, precisament a partir d’aquest punt, el camí mil·lenari que solem fer tot sovint:

“Aquest segueix per ran de la carena cap á Solixent; los vessants del mitj dia y ponent quedan amagats, aixís es que ja no s’ véuhen més las montanyas de St. Hilari. En cambi per las vertents del Nort s’ oviran fondos preciosos ab gemats prats y grosses pagesías, entre elles can Albó de Castanyet.

Aquest poble ó terme se pot dir que ja no s’ deixa més de veures fins arribar á Santa Coloma, perquè situat al fondo de una vall y extés cap abaix al plá, fins á llensar las ayguas de son torrent per sota mateix dita població, ab lo qui confronta, se va voltant y seguint, per una de las vertents que forman dita vall, apareixent y desapareixent segons los turons que forman aquelles altures fins quasi ésser á Santa Coloma.

A las altures ebn que éram, pocas son las cases que s’hi véhuen; sols al detrás, es á dir cap á ponent, vegérem la superba casa del Subirá, una de las més renomadas d’aquella terra; al detrás seu quasi tot just treya l’ cap lo alt cim de St. Miquel de Solterra, també més enllà cap al Nort, se veya lo cim de S. Gregori, entre Ossor y Amer.

Seguint lo camí, passàrem per l’indret d’una caseta petita, titulada Las Corvas, y més enllanet á má dreta ne deixárem un’ altra anomenada Coll Serradó. Al fondo y ben llunyana per sobre una gran extesa de terra s’hi veya hermosament recostada, banyant-se en l’ample Ter, la inmortal Girona.

Eran las 3 h 50 m poc havans d’ésser á casa l’ Parral quan deixárem la carretera que mena á casa N’ Uix, y comensárem la baixada; girárem en direcció a N., passàrem pel costat d’una caseta molt petita, de tant petita que n’ díuhen á can Formiga, y’ns endinzárem cap avall d’una manera abrupta y precipitada, á pesar de lo qual no arribàrem á n’ el plá fins á las 6 h 9 m . Es á dir que estiguérem prop de tres hores sempre baixant, però de tal manera, que no tinguérem altre recurs en un bon tros, que baixar de cavall y anar á peu, de tant pedregosa y esgrahonada que era la costa. Lo precipici s’obría á nostres peus y la soletat y feresteguesa del camí, si camí era, contrastaven ab la riquesa que abaix al fondo de tot s’hi veya. Una capella blanca que al cim d’un toró, vers, S.E. , s’ovira, es la d’Argimon”
En aquest punt els excursionistes davallaven pel tortuós sender que baixa de la Serra del Corb fins a Can Patrinxo, passant pel pedregar vertical que a la popular “Trona” ens regala una de les millor vistes panoràmiques de les Guilleries.

“Pera comprendre lo que tinguérem de baixar, no cal considerar més sinó lo alt que es St. Hilari; que desde allí encara s’ puja com unes dúas hores fins á ésser á la Serra del padró, y que Santa Coloma, es á baix de tot, al plá. Passárem la major part de baixada sens trobar una sola casa, únicament quan fórem prop d’aquell comensáren a aparèixer.

La primera que trobàrem fou á cal Patrinxó, que s’hi passa pel bell dessota, eran las 5 h 9 m, es á dir, á més de cinch quarts de baixada. A un fondo á má dereta, se veu á can Lleonart. A las 5 h 36 m passàrem per cal Esparvé y á las 5 h 53 m per cal Amargant, fins á ésser al plá de Sta. Coloma.

De la altura d’ahont baixárem se n’ diu la Serra del Corp; desde Santa Coloma es veu al bell ponent y forma una de las altes montanyas que per aquell costat la tancant.

A dalt de la serra, sols s’hi crían los pins y esbarzers; baixant, ja trobàrem suredes y á mitjant baixada cap un fondo una hermosa castaneyda; al indret de cal Esparvé ja cambiá completament al vegetació, allí ja hi trobàrem oliveres, vinyes, etzebaras y tota lley de plantes que necessitan bona xica de calor pera viure.

Seguint ja avall enlo plá per entre conreus y vinyes, passàrem lo pont del torrent ó riera de Castanyet; després per davant del cementiri y á las 6 h 26 t. arribárem á Santa Coloma de Farnés"

I així, després de deixar enrere masos encara existents com ca l’Esparver o ca l’Amargant (avui en dia en ruïnes) i de creuar la riera de Castanyet, els excursionistes arribaren a Santa Coloma pel pla del cementiri. A la vila farien nit i l’endemà agafarien cotxe de cavalls fins a l’estació de Sils, on agafarien el tren per a retornar a Barcelona.

L’autor finalitza l’article amb alguns apunts breus sobre la història de Santa Coloma ,el seu entorn i algunes tradicions ancestrals de la vila.

La crònica de Francesc Maspons ,publicada el 1887, és tota una troballa.

El fet que siguin camins que encara es poden fer - tot i haver passat més de cent anys ! - i entorns que encara podem reconèixer , tots ells molt ben explicats per l’autor; afegeix un valor a aquest article i ens retroba, a qui fem avui en dia aquest mateix camí, amb aquells primers pioners de l’excursionisme i de la descoberta del nostre país.

Avui podem resseguir aquell camí mil·lenari i fer-ho acompanyats de la crònica i el record d’aquells pioners. Un veritable plaer.