dimarts, 30 d’octubre del 2012

UN CÒMIC INDEPENDENTISTA DE 2010





Ara que estem en campanya electoral em permeto fer una entrada amb un petit còmic que vaig elaborar fa dos anys com a material electoral d'ERC de Girona.

Vaig crear una història futurista que a manera de metàfora explicava les raons per a la sobirania nacional i la necessitat que el poble català exercís un vot netament independentista.

En aquest petit còmic de quatre pàgines imaginava una nació anomenada Catònia, on els seus habitants vivien cofois sense adonar-se que Ibòria, el país on estaven situats els espoliava. En adonar-se emprenien una lluita per a la seva independència, enfrontant-se a les forces d'Ibòria - el monstre de dos caps Rajoy-Aznar, el robot Pinotxo-Zapatero  i enfrontant-se a les pròpies contradiccions del poble catonià.

D'entre els monstres iborians que vaig dibuixar sempre m'han fet gràcia els robots-toreros.

Les raons son avui les mateixes i potser encara més poderoses.

La crisi econòmica ha visualitzat les misèries i ha obert els ulls a molta gent.

Potser el 25 de novembre es faci realitat el missatge últim d'aquell còmic i tinguem al nostre país molts i molts "herois per la independència".

dimarts, 23 d’octubre del 2012

FIRA DE LA CASTANYA DE VILADRAU


Aquest cap de setmana organitzen a Viladrau la 18a Fira de la Castanya.

Un seguit d'activitats a l'entorn d'aquest producte típic de les Guilleries i el Monseny.

Jo hi seré, com és habitual, amb la meva parada de llibres dins la fira de productes artesanals.

Si voleu conèixer el programa el trobareu en aquest enllaç.

dijous, 18 d’octubre del 2012

DE TORNADA D'ALCOVER




Diumenge vaig tornar de la Fira de Bandolers d'Alcover per la carretera C-51. Això em va permetre circular una estona per la comarca de l'Alt Camp i descobrir alguns dels seus tresors.

El primer va ser el monestir de Santes Creus, amb el seu conjunt d'edificis religiosos i les tombes de reis catalans guardades en la seva església.

El segon va ser el columbari romà de Vila-rodona.

I el tercer el santuari de Montserrat, al terme municipal de Montferrí, obra de l'arquitecte Josep Ma. Jujol, deixeble d'Antoni Gaudí, qui va edificar al bell mig del paisatge una de les obres més boniques del nostre modernisme.

El nostre petit país està farcit de petits i grans tresors.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

FIRA DE BANDOLERS A ALCOVER (ALT CAMP)


Aquest proper cap de setmana (del 12 al 14 d'octubre) es celebra a la població d'Alcover, a la comarca tarragonina de l'Alt Camp, la FIRA DE BANDOLERS.

El meu Serrallonga també hi serà , doncs hi faig parada de venda de còmics i guies del nostre bandoler.

A veure com li va a un bandoler de les Guilleries per aquelles terres llunyanes.

Si voleu conèixer el programa de la festa el podeu trobar en aquest enllaç.

El perquè d'aquesta fira a Alcover ho expliquen així en el seu programa:
 

Alcover té una important vinculació amb el bandolerisme ja que, a cavall dels segles XVI i XVII va ser el centre neuràlgic de les activitats bandoleres que tenien lloc en aquestes comarques, bàsicament al Camp, la Conca i les Garrigues. Aquesta activitat a Alcover es concretava en dos bàndols enfrontats: els morells i els voltors. El sorgiment del bandolerisme coincideix a més amb un moment de ressorgiment econòmic de la Vila, que es tradueix en una transformació arquitectònica i urbanística, cultural, econòmica i, entre altres coses, de la festa i la cultura tradicional.

Alcover no posseeix un únic element d’atracció molt fort, sinó una gran diversitat d’elements interessants i en aquest sentit, la Fira de Bandolers fa un esforç per conjuminar els elements més representatius: bandolerisme, renaixentisme, muntanyes de Prades, patrimoni etnogràfic,...

La Fira d’Alcover, doncs, és una proposta que reprèn el fil de l’edició anterior en el sentit de buscar la projecció exterior del patrimoni històric i cultural d’Alcover.

divendres, 5 d’octubre del 2012

LA CAIGUDA DEL BANDOLERISME CATALÀ


El castell de Durban, a les Corberes franceses.
Gradualment, però, tot s’anà girant. Ens trobem en la incipient creació dels estats absolutistes moderns i amb ells de la creació d’un nou poder repressiu i d’ordre.

Fins aquells moments l’exèrcit no havia intervingut , la persecució del bandolerisme anava a càrrec de comissaris reials sense efectius que s’havien de valer de sometents alçats als diferents pobles i, com ja hem vist, poca devia ser la col·laboració dels senyors, que tenien a les seves ordres els mateixos bandolers armats, i dels batlles responsables d’alçar el sometent.

Es considera que durant el virregnat del Duc d’Alburquerque la situació canvià dràsticament i continuarà amb el seu successor, el Duc d’Alcalà.

Alburquerque comença el seu virregnat el 1616 disposat a acabar amb el bandolerisme. Amb aquests objectius va organitzar sometents generals, va aplicar una “justícia ràpida” als bandolers capturats, va implantar la pràctica de destruir les cases i collites d’aquests i de les seves famílies, va establir una xarxa d’espies a França per a capturar bandolers fugits i va demanar extradicions o va pagar serveis a nobles francesos per a detenir bandolers allotjats en les seves terres.

Una de les grans fites del virrei fou terroritzar la petita noblesa rural que donava suport als bandolers, Antoni Vila de Savassona, per exemple, fou empresonat en dues ocasions, el 1626 i el 1629.

Gradualment, independentment de que abans ja haguessin fet doble joc (com per exemple qual el 1610 Carles de Vilademany s’ofereix als consellers de Vic per a perseguir bandolers) , la petita noblesa catalana va abandonar la protecció dels bandolers, girant l’esquena als foragitats i amb ells molts dels batlles i els jurats de les viles.

I a les classes populars se’ls oferia, a banda de la por,  una atractiva recompensa per a delatar o lliurar lladres. Diferents cèdules reials posaven un preu al cap d’en Serrallonga que va arribar a les mil lliures.

Amb el temps Serrallonga havia esdevingut el bandoler més temut i l’home més buscat del Principat. Els esforços que esmerçava el governador del Virrei, Aleix de Marimon, eren considerables, mobilitzant sometents i batlles arreu de les Guilleries amb la intenció de capturar-lo.

A les primeries de 1630, però, la insistent persecució dels bandolers sota el virregnat del Duc de Feria, ja donava fruits i es considera que la fugida a França d’en Serrallonga el juliol de 1630, on hi estarà fins el mes d’abril, s’ha d’interpretar com una resposta a aquesta persecució que havia començat a ser més dura i efectiva.

Amb el nou virrei, el duc de Cardona, la desarticulació de la quadrilla va començar a ser progressiva, però s’accelerà el 1632. El nou virrei va manar que totes les tropes que hi havia a Catalunya es dediquessin a perseguir els bandolers. A això cal afegir el bon resultat dels tractes i extradicions de bandolers amagats a França que havia impulsat Alburquerque.

El novembre de 1631 Oliver de Gleu, senyor de Durban, a les Corberes franceses,  va empresonar al Fadrí de Sau i cinc lloctinents més d'en Serrallonga: Pere Joan Plaer, Jaume Viola, Guillem Estany, Lo Clavell i Rafael Melianta (el germà del Fadrí). Els bandolers van ser lliurats a l'agutzil espanyol Bernat de Cabrera, qui pagà a Oliver de Gleu la quantitat de nou-centes lliures pel servei.

La confessió del Fadrí de Sau, a partir de la seva captura a Durban, va permetre a les autoritats disposar d'una extensa relació dels col·laboradors d'en Serrallonga al nostre país i, amb això, privar-los del suport que disposaven i que els havia permès actuar amb garanties fins aquell moment.

Les autoritats, però, encara van necessitar dos anys, des de l’empresonament del Fadrí de Sau, per atrapar en Serrallonga.

Amb la quadrilla ja desfeta, en Serrallonga anava aleshores amb la seva darrera companya, la Joana Macissa, rondant els verals de les Guilleries, Collsacabra o amb fugides a França.

Els darrers dies de la seva vida els passà pels entorns de Castanyet i Sant Amanç, en els actuals termes municipals d’ Anglès i Santa Coloma, en casa de fautors com els Albó, els Camps i els Panella de Sant Amanç i al mas de la viuda Agustina.

Va ser prop d’aquest darrer mas on fou atrapat la vigília de Tots Sants, el novembre de 1633, delatat per l’hereu de Ca l’Agustí i dos veïns més de Santa Coloma.

El particular entorn social dels senyors rurals i la carestia econòmica havien impulsat el bandolerisme català del barroc. L’entrada en l’Edat Morderna i la major fortalesa repressiva dels nous estats que s’anaven configurant foren la principal causa de la seva caiguda.

El 8 de gener de 1634 la justícia va posar fi a la vida d’en Serrallonga. En aquell moment ja era considerat el bandoler més popular de Catalunya. Aquesta popularitat va ajudar que a  partir d’aleshores deixés de ser història i esdevingués  llegenda.


dimecres, 3 d’octubre del 2012

AUGE I CAIGUDA DEL BANDOLERISME CATALÀ: ELS SENYORS BANDOLERS


El castell de Nyer
L’estructura social de l’època és fonamental per a explicar el creixent bandolerisme català.

Hi havia, certament, colles de saltejadors o bandolers de substistència. Però darrera l’activitat de les quadrilles planava tot sovint l’ombra protectora i fins i tot instigadora dels senyors locals.

“A lo que se entiende, y no con poco fundamento – escrivia al rei, l’any 1615, el vice-canceller català del Consell d’Aragó Andreu Roig – quien fomenta y entretiene a los bandoleros son algunos cavalleros y gente poderosa para conservar sus parcialidades y quizas por otros respetos peores”.

Aquests cavallers eren els senyors bandolers , l’antiga noblesa rural de Catalunya que actuaven com a senyors jurisdiccionals, amb comitiva armada particular o amb facultat de convocar i mobilitzar militarment vassalls i “aixecar bàndols”. D’aquí prové la paraula bandolerisme.

Aquests senyors bandolers han estat definits com una mena de “feudalisme tardà”, que veia com els seus privilegis anaven minvant enfront del nou model social que s’anava configurant. Amb tot i atès que la formació dels estats moderns no estava totalment definida, encara mantenien força independència d’autoritat en els seus dominis.

Els senyors bandolers del segle XVI , com sempre s’havia fet en l’època feudal, solien tenir conflictes entre ells i armaven petits exèrcits. Els dos oponents d’aleshores eren Joan Cadell d’Arsèguel i Tomàs de Banyuls de Nyer. Eren els caps dels bàndols “nyerros” i “cadells”.

Aquest conflicte de bàndols s’estenia per tot el territori català i arribava amb virulència a Osona i les Guilleries a causa de l’entroncament de lligatges. Així, en aquesta zona la vinculació dels Vilademany i dels barons de Savassona amb els Banyuls fou determinant per a la presència i pervivència del bandolerisme. Aquestes dues famílies van ser unes de les principals faccions de nyerros a Catalunya.

Tant els Vilademany com els Savassona tenien fama de gent bel·licosa i expeditiva. Antoni Vila, el mateix baró que autoritza i participa en els capítols matrimonials de Joan Sala i Margarida Serrallonga, era el responsable de vetllar per la pau i quietud pública a la ciutat de Vic i en les seves possessions: Savassona, castell i cap de baronia, Tavèrnoles, Vilanova i Sant Romà de Sau, Castanyadell Sant Andreu de Bancells, Querós, Tavertet ..., i tenia plenes les seves baronies de bandolers i lladres , essent  un dels principals fautors i protectors d’en Serrallonga.

Els bandolers o els seguidors dels senyors bandolers eren criats o lacais d’ofici pagesos i vassalls de les baronies, oportunament mobilitzats i armats, que en ocasions podien acudir com un veritable exèrcit a servir el senyor en un plet, com és el cas de l’assalt que els Vilademany i els Savassona feren al castell de Sant Mori.

I en algunes ocasions aquests vassalls  podien esdevenir autèntics capitostos com en Serrallonga o membres regulars de veritables quadrilles, sempre sota la protecció dins el territori del senyor a qui pertanyien, principal raó de la impunitat i la llibertat d’acció dels bandolers de les Guilleries.

La filiació d’en Serrallonga al bàndol nyerro al qual pertanyien els barons de Savassona també li procurà amitats com el cavaller Vicenç Valls de Vic.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

AUGE I CAIGUDA DEL BANDOLERISME A LES GUILLERIES (1)

La Sala de Viladrau

Les tres entrades que segueixen en el bloc corresponen a la conferència que vaig realitzar a Sant Hilari Sacalm, en el decurs de la festa Torna Serrallonga de 2012 i que portava per títol "Auge i caiguda del bandolerisme a les Guilleries".


El bandolerisme a la Catalunya del barroc té la seva màxima intensitat entre els anys 1540 i 1640.

Els historiadors han apuntat el fenomen del bandolerisme en aquests segles en relació als canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l’economia, en el marc d’uns estats encara no prou forts per a imposar-se.

En relació a la reestructuració social ens trobem amb una puixança de la burgesia urbana, la creació incipient d’un nou ordre a partir de la formació dels estats absolutistes enfront l’antic sistema que s’estava deixant enrere i que afectava els senyors feudals del país.

En relació als canvis econòmics ens trobem la crisi general i profunda que vivia el camp català.

La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.

En aquest context, doncs, molts pagesos van trobar una simple segona ocupació: fer-se bandolers.

Aquet és el cas, per exemple, de la família de la Sala, el mas on havia nascut en Serrallonga.

A la Sala de Viladrau hi vivien un mínim de quinze persones i tot i que el mas havia estat un dels principals de la contrada i que els Sala havien estat una família de cert prestigi – l’avi d’en Serrallonga havia estat batlle de Viladrau- la situació no era suficient descansada per a mantenir-se i d’aquí que mitja família es dediqués al bandolerisme.

El mateix Antoni, hereu de la Sala, va anar amb colles de bandolers fins a l’any 1616 i formà part també de la quadrilla de l’altre gran bandoler osonenc: en Perot Rocaguinarda.

Igual camí feu en Joan Sala, el cinquè germà, i dos germans seus nascuts del segon matrimoni del seu pare: en Segimon i en Joan, “àlies lo Tendre”, que van allistar-se en la quadrilla d’en Serrallonga.

El suport de diferents segments de la societat va ser cabdal també per al bandolerisme del barroc català.

Molt important per a la supervivència d'en Serrallonga i els seus, en moments de forta persecució, va ser la cobertura que va rebre de gent de l’església i de nobles de la ratlla de França.


Ben demostratiu d’això és la seva primera fugida a França, l’any 1626, quan anà recomanat pel rector de Castanyadell fins al monestir de Banyoles, on l’Abat li feu una carta per al senyor de Viver. Serrallonga va anar fins el monestir de Sant Pere de Roda, on els monjos li prepararen una barca a Llançà que el portà fins a Leucata i d’aquí al Viver, a l’altra costat de la ratlla de França.

En les seves estades a les Fenolledes i al Conflent fou  protegit pel vescompte de Viver i pel mateix baró de Banyuls a Nyer.

Molt important també és el paper de les autoritats locals, de batlles i jurats de les viles d’aquesta contrada.

Vinculats als senyors i deslligats encara de l’autoritat reial, la majoria d’aquests donaven cobertura i fins i tot es valien dels bandolers del seu terme. Així, per exemple, l’any 1623 trobem un procés instruït contra el batlle del castell de Tona i dels jurats que es valien dels bandolers per a fer resistència als comissaris reials. Diferents testimonis declaren que “ des de molts temps veuen anar tot sovint pel carrer de Tona els jurats de la vila en companyia de bandolers com en Serrallonga de Querós o els germans Sala de Viladrau i que dits bandolers menjaven en els hostals de Tona per ordre dels jurats de dit lloc i que mentre els bandolers menjaven en dits hostals, vegérem moltes vegades al batlle y jurats conversar ab ells amorívolment y ab molta familiaritat”.

De batlles i jurats que van donar cobertura a en Serrallonga n’hi havia molts: Viladrau, Vilanova de Sau,...

Per posar exemples:

-el de Vidrà, on “mai Llorens Piella, balle que les hores ere del terme de Vidra ha feta ninguna diligentia ni alsat sometent contra dit Serrallonga ... ans feya admiratio que dit Serrallonga ab sa dona estiguessen en la jurisdictio de Vidra”.

- el d’Amer, poble en el qual Serrallonga solia anar a casa del germà del batlle Miquel Lloret, on estava segur atès que si s’alçava sometent el batlle l’avisava.

I encara hi hem d’afegir la gent del poble i els pagesos dels entorn. El procés sumarial contra en Serrallonga està farcit de noms de fautors i col·laboradors d’arreu del país, des de les Encies a la Vall d’Hostoles, passant per Amer, Anglès, Susqueda, Santa Coloma, Sant Hilari, Arbúcies, Riudarenes, Vilanova de Sau, Viladrau ...

Gent que acollien la quadrilla a sopar, que els donaven menjar o el deixaven dormir en les pallisses o cabanes de bosc , o que els avisaven si veien venir comissaris o s’alçava un sometent.

La bona relació amb les classes populars es pot explicar per la por, però també per relacions de fraternitat.

Cal dir que el bandolerisme, fenomen estès entre les classes populars, no era vist com a una lacra per a la gent menys benestant. Fins i tot gaudien de cert privilegi en tant que homes i dones oposats a la l’opressió reial.

I les relacions de fraternitat es podien enfortir gràcies al pagament de serveis. En més d’una ocasió Serrallonga pagava el sopar  que li oferien “per ser casa pobre”. Aquest tipus d’accions són les que, molt possiblement, les que afegeixen al personatge una certa pàtina de “Robin Hood català”.