dilluns, 1 d’octubre de 2012

AUGE I CAIGUDA DEL BANDOLERISME A LES GUILLERIES (1)

La Sala de Viladrau

Les tres entrades que segueixen en el bloc corresponen a la conferència que vaig realitzar a Sant Hilari Sacalm, en el decurs de la festa Torna Serrallonga de 2012 i que portava per títol "Auge i caiguda del bandolerisme a les Guilleries".


El bandolerisme a la Catalunya del barroc té la seva màxima intensitat entre els anys 1540 i 1640.

Els historiadors han apuntat el fenomen del bandolerisme en aquests segles en relació als canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l’economia, en el marc d’uns estats encara no prou forts per a imposar-se.

En relació a la reestructuració social ens trobem amb una puixança de la burgesia urbana, la creació incipient d’un nou ordre a partir de la formació dels estats absolutistes enfront l’antic sistema que s’estava deixant enrere i que afectava els senyors feudals del país.

En relació als canvis econòmics ens trobem la crisi general i profunda que vivia el camp català.

La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.

En aquest context, doncs, molts pagesos van trobar una simple segona ocupació: fer-se bandolers.

Aquet és el cas, per exemple, de la família de la Sala, el mas on havia nascut en Serrallonga.

A la Sala de Viladrau hi vivien un mínim de quinze persones i tot i que el mas havia estat un dels principals de la contrada i que els Sala havien estat una família de cert prestigi – l’avi d’en Serrallonga havia estat batlle de Viladrau- la situació no era suficient descansada per a mantenir-se i d’aquí que mitja família es dediqués al bandolerisme.

El mateix Antoni, hereu de la Sala, va anar amb colles de bandolers fins a l’any 1616 i formà part també de la quadrilla de l’altre gran bandoler osonenc: en Perot Rocaguinarda.

Igual camí feu en Joan Sala, el cinquè germà, i dos germans seus nascuts del segon matrimoni del seu pare: en Segimon i en Joan, “àlies lo Tendre”, que van allistar-se en la quadrilla d’en Serrallonga.

El suport de diferents segments de la societat va ser cabdal també per al bandolerisme del barroc català.

Molt important per a la supervivència d'en Serrallonga i els seus, en moments de forta persecució, va ser la cobertura que va rebre de gent de l’església i de nobles de la ratlla de França.


Ben demostratiu d’això és la seva primera fugida a França, l’any 1626, quan anà recomanat pel rector de Castanyadell fins al monestir de Banyoles, on l’Abat li feu una carta per al senyor de Viver. Serrallonga va anar fins el monestir de Sant Pere de Roda, on els monjos li prepararen una barca a Llançà que el portà fins a Leucata i d’aquí al Viver, a l’altra costat de la ratlla de França.

En les seves estades a les Fenolledes i al Conflent fou  protegit pel vescompte de Viver i pel mateix baró de Banyuls a Nyer.

Molt important també és el paper de les autoritats locals, de batlles i jurats de les viles d’aquesta contrada.

Vinculats als senyors i deslligats encara de l’autoritat reial, la majoria d’aquests donaven cobertura i fins i tot es valien dels bandolers del seu terme. Així, per exemple, l’any 1623 trobem un procés instruït contra el batlle del castell de Tona i dels jurats que es valien dels bandolers per a fer resistència als comissaris reials. Diferents testimonis declaren que “ des de molts temps veuen anar tot sovint pel carrer de Tona els jurats de la vila en companyia de bandolers com en Serrallonga de Querós o els germans Sala de Viladrau i que dits bandolers menjaven en els hostals de Tona per ordre dels jurats de dit lloc i que mentre els bandolers menjaven en dits hostals, vegérem moltes vegades al batlle y jurats conversar ab ells amorívolment y ab molta familiaritat”.

De batlles i jurats que van donar cobertura a en Serrallonga n’hi havia molts: Viladrau, Vilanova de Sau,...

Per posar exemples:

-el de Vidrà, on “mai Llorens Piella, balle que les hores ere del terme de Vidra ha feta ninguna diligentia ni alsat sometent contra dit Serrallonga ... ans feya admiratio que dit Serrallonga ab sa dona estiguessen en la jurisdictio de Vidra”.

- el d’Amer, poble en el qual Serrallonga solia anar a casa del germà del batlle Miquel Lloret, on estava segur atès que si s’alçava sometent el batlle l’avisava.

I encara hi hem d’afegir la gent del poble i els pagesos dels entorn. El procés sumarial contra en Serrallonga està farcit de noms de fautors i col·laboradors d’arreu del país, des de les Encies a la Vall d’Hostoles, passant per Amer, Anglès, Susqueda, Santa Coloma, Sant Hilari, Arbúcies, Riudarenes, Vilanova de Sau, Viladrau ...

Gent que acollien la quadrilla a sopar, que els donaven menjar o el deixaven dormir en les pallisses o cabanes de bosc , o que els avisaven si veien venir comissaris o s’alçava un sometent.

La bona relació amb les classes populars es pot explicar per la por, però també per relacions de fraternitat.

Cal dir que el bandolerisme, fenomen estès entre les classes populars, no era vist com a una lacra per a la gent menys benestant. Fins i tot gaudien de cert privilegi en tant que homes i dones oposats a la l’opressió reial.

I les relacions de fraternitat es podien enfortir gràcies al pagament de serveis. En més d’una ocasió Serrallonga pagava el sopar  que li oferien “per ser casa pobre”. Aquest tipus d’accions són les que, molt possiblement, les que afegeixen al personatge una certa pàtina de “Robin Hood català”.