dimecres, 30 d’abril del 2014

DIBUIXO "MASSA BÉ", SEGONS ELS NINS DE LA BRESSOLA



"Dibuixes massa bé" vaig sentir dir tot el divendres passat. No és que em falti modèstia, tot es pot explicar ...
 
La setmana de Sant Jordi va tenir per a mi dos grans al·licients: les xerrades que vaig oferir sobre els bandolers al Col·legi Pla del Puig de Sant Fruitós del Bages i a l'Escola Bressola del Vernet a Perpinyà.

He descobert que les xerrades amb els alumnes és un dels plaers que m'emporto d'aquesta afició al dibuix, els còmics i el bandolerisme.

Una vegada he perdut el respecte o por que em feia trobar-me davant d'una aula plena de mainada, veig que és una de les coses més agradables que puc fer.

La il·lusió que hi posen els petits que queden bocabadats quan veuen els hi fas un dibuix o la manera atenta d'escoltar quan els expliques qui era en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries, és una veritable satisfacció personal.

A banda d'això, no cal dir-ho, hi trobo la connivència i bona acollida de totes les professores i professors, a qui cal donar les gràcies per la seva feina.

A l'escola Pla del Puig vaig fer dimarts una veritable marató de xerrades -fins a cinc-i passant per totes les edats. Des dels més petits fins als de cicle superior de primària. 

A la Bressola del Vernet van ser menys, però igualment intenses. Sobretot amb els petits, als quals després de dibuixar-los un Serrallonga "caparrut" em van demanar completar el dibuix amb tot allò que ells em proposaven i d'aquí van anar sortir un cavall, un castell, una princesa, un Sant Jordi, un drac i un drac bebè. Al final, un divertit poti-poti de personatges.

Per als més grans un Serrallonga adult, amb el castell de Nyer com a paisatge.

Veure fas un dibuix deixa encantada la mainada i extreu d'ells tota la seva simpatia. Al llarg de tot el dia vaig anar sentint que em deien "dibuixes massa bé" i jo no ho entenia. Les professores m'ho van explicar: és la traducció al català que els petits fan de la frase  francesa "très bien" (molt bé).

Una abraçada ben forta per als nins i nines de la Bressola del Vernet de Perpinyà i els nois o noies de l'escola Pla del Puig de Sant Fruitós del Bages. M'ho vau fer passar molt bé aquests dos dies, dels quals m'emporto un molt bon record per sempre.


dilluns, 28 d’abril del 2014

EL DESCOBRIMENT DEL RETAULE ROMÀNIC DEL SANTUARI DEL COLL





Al Museu Episcopal de Vic es conserva un frontal d’altar, presidit per la Mare de Déu, amb escenes de la vida de la Verge, de gran valor històric i artístic. Se’l considera un dels primers precedents del corrent bizantinista de la pintora romànica catalana d’època posterior i seria coetani a la construcció del temple, en els segles XI-XII. Dins l’església del santuari s’hi pot contemplar una rèplica.

Aquesta joia del nostre art, però, no sempre ha estat tan ben guardada i valorada. En el passat, com altres peces, havia romàs on l’oblit més absolut. I potser precisament per això, no obstant, ha arribat sencera als nostres dies.

El retaule va passar molt temps desapercebut perquè va formar part de la teulada d’una quadra (!).

En un article publicat a la revista “La ilustración católica” publicat el 15 d’octubre de 1877 he trobat notícies sobre la singular descoberta i les primeres descripcions que es van fer del retaule:

“En un apreciable colega barcelonés encontramos los siguientes curiosos pormenores del retablo del Santuaro de Nuestra Señora del Coll de Osor, recientemente descubierto:

A los no escasos ejemplares de pinturas bizantinas ejecutadas en tabla, correspondientes á los siglos XI y XII y aun el X, que existen en Cataluña y son familiares á los artistas y arqueólogos de aquella región, podemos añadir un interesantísimo retablo descubierto últimamente por D. Joaquin de Gispert, en el santuario de Nuestra Señora del Coll de Osor, enclavado en la diócesis de Vich.

Encontrábase esta antigua obra formando parte del pavimento de madera del piso del edificio que fue Priorato del Coll, y por su cara inferior el techo del local que sirve de cuadra ó establo en la actualidad. A la circunstancia de tener la pintura por ese lado, se debe su buen estado de conservación.

Arrancada la tabla de tan impropio lugar después de numerosos esfuerzos, y limpia del polvo y telarañas que la cubrían, apareció ser una runa preciosa pintura que sin dificultat puede atribuirse al sigle XI, coetánea á la construcción del santuario”

El notable retablo hallado en el santuario de Nuestra Señora del Coll de Osor es interesantísimo como objeto artístico y arqueológico. Por él se revela con toda exactitud el estado de la pintura en el último periodo del arte bizantino, porque también se ajusta á todas sus reglas y preceptos”.

L’article, al qual es pot accedir en aquest enllaç, segueix amb una interessant descripció del retaule.

Aquesta és una història que acaba bé, amb un tresor preservat. L'oblit va fer que el retaule romànic arribés intacte fins els nostre dies. Imagineu-vos la sorpresa del seu descobridor, en trobar la peça fent de sostre a l'estable!

dimecres, 23 d’abril del 2014

BON DIADA DE SANT JORDI


Desitjo que tots tingueu una molt bona Diada de Sant Jordi.

Que els llibres i les roses arribin a tots amb la mateixa il·lusió que sempre.

I que siguem tots fidels a la cultura i l'amor pel nostre país.

diumenge, 20 d’abril del 2014

DIES DE BANDOLERS


Els propers dies es presenten amb l'agenda força plena.

La proximitat de Sant Jordi ha fet que tingui per davant força actes de divulgació d'en Serrallonga i el bandolerisme català i serà il·lusionador recórrer una part del país fent xerrades i altres actes.

He començat aquest cap de setmana amb l'itinerari guiat pels escenaris de Santa Coloma on van atrapar el bandoler l'any 1633, en una activitat organitzada per l'hotel Mas Solà de al ciutat.

El dimarts 22 faig una bateria de xerrades sobre bandolerisme als alumnes de l'escola Pla del Puig de Sant Fruitós del Bages. L'escola ha organitzat durant tot el curs diferents i interessants activitats  per a explicar el bandolerisme català als alumnes i m'han convidat a fer un cicle de xerrades on , a banda de la vida dels bandolers de les Guilleries, els explicaré els escenaris d'actuació al camí ral de Barcelona a Manresa.

El dimecres 23 faré parada de venda i signatura dels còmics d'en Serrallonga dins els actes de la diada de Sant Jordi a Santa Coloma.

El divendres 25 torno a Perpinyà, la meva estimada Catalunya Nord. L'escola la Bressola del Vernet m'han convidat a fer una xerrada als nins i nines sobre els bandolers catalans. Com als seus amics de Nyils els explicaré els camins de fugida d'en Serrallonga per la Catalunya Nord. Paisatges que va recórrer en Serrallonga i que els són molt propers i coneguts.

I finalment, el cap de setmana dels dies 26 i 27, es celebra a Arbúcies (la Selva) la Fira Terra de Bruixes i Bandolers. Com en les anteriors edicions hi seré present amb la meva parada de venda i signatura de còmics i guies d'en Serrallonga.

Com veieu, una setmana plenament dedicada a explicar la història dels bandolers. I de nou, l'il·lusionador repte d'explicar-lo i fer-lo atractiu per als més petits.

dimecres, 16 d’abril del 2014

PERSEGUINT CARLINS AL SANTUARI DEL COLL





Fotografies antigues del santuari del Coll, extretes del servei digitalitzat
de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

En una entrada anterior del bloc vaig parlar dels avatars del mas Serrallonga amb els rebels carlins o les tropes reialistes que durant les guerres carlines es movien per totes les Guilleries.
Les nostres muntanyes van ser un camp de batalla obert principal, fins el punt que el mateix general Cabrera se les va veure en la batalla anomenada del Pasteral.

Els rebels carlins van aprofitar-se de la boscúria i el terreny abrupte de les Guilleries per a fer-ne la seva base d’operacions i des d’allí baixar a la plana i les ciutats. A causa d’això els isabelins enviaven tropes  l’encalç dels rebels i sovintejaven en la premsa d’aquell moment les notícies relatives a fets de guerra.

En el diari “La revista española” del 30 de gener de 1836 , per tant durant la Primera Guerra Carlina, he trobat notícies que ubiquen moviments de tropes al voltant de Rupit, Susqueda, Osor i Sant Hilari i que demostren que el santuari del Coll va esdevenir un hospital carlí.

Es tracta del següent  parte recibido” que publicava el diari i que ens il·lustra de molt bona manera com devien ser els episodis de moviments de tropes i de rebels carlins per aquelles contrades:

“Excm. Señor. Habiendo emprendido la marcha el 12 segun las instrucciones de V.E., al paso por el Esquirol, mandadas antes dos compañias de flanco, dieron estas una fuerte corrida á unos cuantos canallas que continuamente moran en dicho pueblo. Pernocté en Rupit sin novedad, y dirigiéndome la mañana del 14 hácia Susqueda, al cuarto de hora de haber salido tropezó la vanguardia con una descubierta facciosa, que escopeteada  se precipitó por las inmensas barrancadas. Estando ya toda la columna en la profundidad de aquellas horrorosas montañas, empezaron contra ella tiros sueltos por vanguardia, retaguardia y flancos, los que fueron contestados, mandando inmediatamente al valiente capitan don Vicente Martinez que trepase por el centro de la montaña y flanquease la columna; lo que verificó venciendo los obstáculos que le presentaba el terreno, y seguí mi marcha tranquilamente.


En Susqueda dí un pequeño descanso á la columna, dirigiéndome en seguida á visitar á la Virgen del Coll, cuya casa de hospedage, meson y cuadras encontré convertidas en cuevas de ladrones. Este era punto en donde algunos meses á esta parte los perdularios canallas tenian el santo y grande hospital de Carlos V. Se hallaron 40 o 50 camas, muchas de ellas ensangrentadas, infinidad de sábanas, mantas, trapos, hilas, una mula, un rico cerdo, muchas medicinas, algunos comestibles, etc.  Todo lo que (exceptuando la iglesia), fue pasto de las llamas. 


Despues de haber pernoctado en Osor, salí el 15 en dos columnas paralelas para San Hilario Sacalm, cuyo movimiento costó la vida á un faccioso desertor del batallon de tiradores de Isabel II, que huyendo de la una tropezó contra la otra, y cayo hierto de un balazo.


Llegué y pernocté en S. Hilario Sacalm tranquilamente, El 16 debia pasar por Espinelvas con dirección a Vich; mas advertido por un confidente de que todos los cabecillas se habian reunido, huyendo de mí por un lado y echando grandes fanfarronadas por otro, para deslumbrar el pueblo incauto, y digno de mejor suerte, resolví oblicuar sobre mi izquierda, é ir á buscarlos de frente en las casi inaccesibles montañas de Monseñ. Efectivamente marché, los hallé reunidos varios cabecillas. Verlos y vencerlos todo fue obra de las piernas; pues que la columna no paró su magestuosa marcha ni un minuto. Cuatro compañias maniobrando en guerrillas batieron todas las montañas, é hicieron fragmentados de toda la petulante turba, venciendo fuerza y naturaleza”.

dilluns, 14 d’abril del 2014

PREPARANT UNA RUTA GUIADA D'EN SERRALLONGA







Si tot va bé (el temps acompanya i hi ha clients interessats), el proper cap de setmana m'estreno com a guia d'itineraris relacionats amb en Serrallonga. Una cosa que no he fet mai i que representa un petit repte.

En Xavier Bruset, propietari de l'hotel Mas Solà de Santa Coloma m'ha proposat fer un petit itinerari relacionat amb el nostre bandoler per als seus estadants de Setmana Santa.

El nostre entorn m'ho posa fàcil. 

Santa Coloma és protagonista en la història de Joan de Serrallonga atès que els seus darrers dies els va passar en boscos de Castanyet. 

La vigília de Tots Sants de l'any 1633 el van trair i agafar, junt amb la Joana Macissa, en els boscos de ca l'Agustí de Castanyet i aquest serà el destí de la caminada de dues hores que he preparat.

Pel camí recordarem els camins de bast on els bandolers del Barroc assaltaven els traginers, l'explotació del bosc, els nobles que protegien els bandolers, els hostals i els masos dispersos per totes les Guilleries que van ajudar o van ser assaltats pels lladres...

Però estarem acompanyats , sobretot, del paisatge dels nostres boscos i de les muntanyes que formen les darreres estibacions de les Guilleries, abans de deixar-se caure en la plana.
Aquests dies hem aprofitat per a fer aquests camins que ens queden tan propers a casa, a cinquanta metres de la nostra porta.

Sempre que camino per boscos m'agrada repetir-me - i repetir als meus acompanyants- que la gran virtut d'aquests és que sempre són canviants: les estacions poden transmutar el verd de les seves fulles, els arbres i les plantes sempre et permeten que les redescobreixis... mai pots estar segur que allò que has vist, al bosc, sigui igual el dia que hi tornes a passar.

Un carrer o un castell medieval sempre seran els mateixos quan hi tornis. Un bosc, la natura en constant transformació, mai et garantirà que no hagi canviat... sempre hi descobriràs una cosa nova. I aquesta és la raó per la qual sempre tens ganes de tornar-hi.


divendres, 11 d’abril del 2014

SERRALLONGA A "BANDIDOS CÉLEBRES ESPAÑOLES" (1963)





Florentino Hernández Girbal (Béjar,Salamanca 1902-Madrid,2002) va ser periodista, escriptor, crític musical i de cinema, historiador i biògraf. Membre de l’Associació d’Intelectuals Antifeixistes, va acabar empresonat després de la Guerra Civil i va patir la repressió franquista fins el 1963.Això no li va impedir fer una conrear una bona bibliografia  literària, entre la qual diversos treball biogràfics. La darrera dècada del segle XX la seva figura va ser finalment reconeguda.

Un dels seus treballs va ser l’obra publicada en dos volums els anys 1963 i 1968 (reeditats els anys setanta)  titulada “Bandidos célebres españoles. En la historia y en la leyenda”, en la qual recollia la biografia i la llegenda de diferents bandolers històrics: Diego Corrientes, José Maria el Tempranillo, Luís Candelas, Panxampla... i també, entre molts d’altres, en Joan de Serrallonga.

El primer volum comença , precisament, amb una dedicatòria a “A la memòria del meu amic Antonio Suárez Guillen, amb qui havia projectat escriure aquesta obra. La seva mort, ocorreguda a Mèxic D.F. en el mes de juny de 1964, va impedir el nostre propòsit”.

Hernández Girbal va dedica a Joan de Serrallonga les primeres pàgines del primer volum.

La primera part del text no suposa cap nova aportació, atès que es circumscriu a parlar dels bàndols dels nyerros i els cadells com a gènesi del bandolerisme a Catalunya. El text és una ampliació de l’article d’Enrique Rodríguez Solis publicat en el diari “La ilustración republicana federal” el 1871; article que tan Hernández Girbal com Suárez Guillen van reproduir en els seus treballs.

La segona part del text es centra en la biografia històrica d’en Serrallonga. En primer lloc destaca la fortalesa del mite del bandoler a partir de l’obra de teatre “El catalán Serrallonga y Bandos de Barcelona” de Coello, Rojas i Vélez, que va esdevenir fonamental, segons l’autor, per a expandir l’admiració popular més enllà de les fronteres de Catalunya.

El text continua amb la biografia històrica del bandoler, extreta a partir de la gran troballa del procés sumarial i la transcripció que en va fer Joan Cortada, amb un resum de la vida bandolera d’en Serrallonga fins la seva execució el 1634.

El treball d’Hernández Girbal sap conjuntar biografia i llegenda com és el seu propòsit i el finalitza amb la transcripció de la llegenda del bandoler romàntic apareguda en el segle XIX amb les obres de Víctor Balaguer.

Així, l’aportació d’Hernández Girbal permet, com de fet invoca el subtítol de la seva obra “En la historia y en la leyenda” conèixer les dues visions, la real i la mitificada, dels bandolers que biografia. Amb respecte pel valor d’aquesta segona, però postulant-se per la desmitificació si fem cas dels dos paràgrafs amb els que clou l’autor la part dedicada al nostre bandoler de les Guilleries:

“Así trabajó la leyenda. Así transformó los hechos reales. Hizo del payés Juan Sala un hijo de noble familia, con castillo y escudo de armas; convirtió a su padre, el hereu Sala, en el caballero don Bernardo de Serrallonga, colocando en su pecho la cruz de Montesa y utilizó a la desgraciada Juana Massisa para crear a la aristocràtica doña Juana de Torrellas, amada del cap de los Narros.

Triste fue lo verdadero, pero también lo es lo imaginado, pese a los bellos colores con que ingenuamente se quiso pintarlo”.

dimecres, 9 d’abril del 2014

SERRALLONGA A "LOS ENEMIGOS DE LA LEY. BANDIDOS CÉLEBRES" (1930)




Els anys trenta, en plena Guerra Civil,  es va  publicar un llibret d’edició molt senzilla per part de l’Editorial Guerri, Colectivizada de València que portava per títol “Los enemigos de la ley. Bandidos célebres de España”.

En aquesta edició s’hi repassava la història d’alguns bandolers molt famosos: Claudio “El Molinero”, Diego Corrientes i també Don Juan de Serrallonga. En una edició posterior es publicarien les biografies de Jaime “El Barbudo”, los Siete Niños de Écija, Juan Caballero y José María “El Tempranillo”.

L’autor era Antonio Suárez Guillen (1895-Mèxic, 1964), periodista del diari Heraldo de Madrid i corresponsal en aquella ciutat de la revista barcelonina Popular Film abans de la Guerra Civil. Després de la guerra va exiliar-se a Mèxic, on va treballar de cap de publicitat de diferents productores de cinema. També va ser actor i guionista de cinema ocasional.

Els continguts d’aquests llibres sobre els bandolers espanyols havien aparegut publicats en format d’articles en el diari Heraldo de Madrid. En concret, els que feien referència a en Serrallonga en l’edició del 18 de juliol de 1930.

A més l’any 1945 , durant el seu exili a Mèxic, Antonio Suárez Guillen va editar de nou els dos llibres. Un veritable exemple de reaprofitament dels textos.

El treball publicat sobre Serrallonga de Suárez Guillen es divideix en dos parts diferenciades: la llegenda i la història.

L’apartat sobre la llegenda està veritablement influenciat pel drama El Catalan Serrallonga i pel personatge creat per Víctor Balaguer, dos treballs literaris que Suárez Guillen cita en l’entradeta de l’edició. A partir d’aquí desgrana l’argument del noble Don Joan que va idear Balaguer, tot introduint-hi alguna variació com és la presència de Joana Macissa, amb l’episodi de la trobada amb en Serrallonga a Núria que desencadenarà en la persecució del bandoler per part de les autoritats reials.

La segona part del treball es titula “Datos históricos” i vol presentar la biografia del bandoler i la història de les bandositats dels nyerros i els cadells. Amb tot, en una nova demostració d’aprofitament de textos ja existents, l’autor fa ús de la totalitat del text que Enrique Rodríguez Solís va publicar sobre el fenomen del bandolerisme en el diari “La Ilustración Republicana Federal” corresponent al 23 de desembre de 1871.

Suárez Guillen finalitza el seu treball amb una aproximació a la figura de Perot Rocaguinarda, centrada en la presència del bandoler en l’obra de Cervantes.

És poca l’aportació de l’autor a la historiografia del bandoler; però és una bona demostració del reciclatge de textos si tenim present que el mateix treball s’edita en tres moments diferents (anys 1930, durant la Guerra Civil i a Mèxic) i de la pervivència i l’interés per en Serrallonga i el bandolerisme al mitjans del segle XX.


dilluns, 7 d’abril del 2014

BANDOLERS A TARADELL





Aquest cap de setmana hem fet una caminada pel camí de petit recorregut PR C42 que ressegueix el terme municipal de Taradell, a Osona.

La proposta és coincident amb bonics paratges, camins de bosc decorats amb petites cingleres de pedra i amb vistes panoràmiques a tota la plana d'Osona, sota l'atenta mirada dels grans massissos muntanyencs que fan d'amfiteatre al paisatge: el Canigó, el Far, les Guilleries i el Montseny.

El camí també condueix a monuments històrics com el castell de Taradell, enclavat sobre un gran bloc de pedra.

Molt destacable, però, és el record del bandolerisme en aquesta zona com ho demostren les espectaculars balmes anomenades "Cuines d'en Rocaguinarda" on s'hi va amagar el capitost nyerro.

Però en aquests espais, que havien estat domini dels senyors de Cruïlles i Vilademany, s'hi documenten el pas de molts altres bandolers. El poble recorda cada any mitjançant una festa a Jaume Masferrer, àlies Toca-sons, ferit en aquests entorns.

I també hi trobem documentada l'estada d'en Serrallonga en el segle XVII.

El procés sumarial del bandoler ens parla del pas del bandoler pel bosc de Mansa, cosa que ens fa suposar que també es va hostatjar en aquestes balmes.Serrallonga ens explica la seva estada en aquest lloc el desembre de l’any 1628:

“Al cap de alguns dos mesos poch mes o manco trobantnos en lo bosch de Mansa nos vingueren a trobar en lo dit bosch don Anton Vila (baró de Savassona) y don Ramon de Pons ques un cavaller de la Çagarra y comensaren de conversar ab nosaltres una estona y jo comensi de parlar de la trahitio que sens havia feta de dir que nosaltres erem als Sangles de Caros y que jo estave molt sentit y picat ab Vicens Valls y dit don Ramon de pons me respongue que no cregues tal que Vicens Valls ere home de be y dientme ell que dit Vicens Valls me volia parlar y que li digues ahont ... y jo li digui quens trobaria a Collsameda y don Ramon me dona un pedrenyal de llargaria de alguns tres palms dient que ere Vicens Valls y jo nol volgui donat sino que ley pagui”.

I com en Serrallonga també altres bandolers de la quadrilla com el Fadrí de Sau i Cristòfol Madriguera, aquest darrer lloctinent de la quadrilla que era natural de Taradell i que va morir a resultes de les ferides de la brega amb el sometent d'Osor.

Taradell era un niu de bandolers, amb fautors com els Madriguera, els Puig, els Llagostera... dels quals parlaré en unes futures entrades del bloc que estic preparant. El proper mes de juliol faig una conferència sobre en Serrallonga i el bandolerisme a Taradell, junt amb una exposició sobre la bibliografia del bandoler a la biblioteca, i la sortida d'aquest cap de setmana m'ha servit per a fotografiar aquests espais per a la creació d'un curtmetratge sobre aquestes històries.

El camí per aquest entorns, a banda de descobrir un bon paisatge, permet doncs trepitjar els mateixos espais que segles enrere van estar farcits de bandolers i recordar moltes històries que van tenir lloc en aquests boscos, masos i pedres que els van amagar.

divendres, 4 d’abril del 2014

EL PRIMER PLÀNOL DE LES GUILLERIES


 
 
 

Acabo aquest cicle d'entrades sobre viatgers i pioners a les Guilleries amb un retorn a l'inici: el primer mapa del massís realitzat per l'exèrcit el 1880.

El mapa resultant per la companyia de Juli Serra el podeu consultar en aquest enllaç.

La notícia de l'elaboració del primer plànol topogràfic de les Guilleries va ser recollida en un article publicat al Diari de Barcelona el 16 de maig de 1890, el qual també es va reproduir en el número 9 la "Revista de Girona" datat de l'1 de setembre del mateix any, consultable en aquest enllaç.

Per l'autor, portat per la visió romàntica i llegendària del bandoler, les Guilleries son aquell lloc on "un haurà sentit parlar mil vegades del Fadrí de Sau, del famós D. Joan de Serrallonga, que les van immortalitzar amb les seves proeses, relatades per l'il.lustre Balaguer i que li van donar motiu per a una de les seves primeres obres. Bandit innovador D. Joan, que s'havia  proposat reunir al seu entorn a tots els amants de les llibertats catalanes i acabar aquella gloriosa lluita dels nyerros i els cadells, o sigui, de la classe mitjana i la noblesa, que simbolitzen l'amor patri i l'opressió. No va poder aconseguir el seu objectiu i obligat a amagar-se i ocultar-se dels soldats del virrei, no va trobar lloc més oportú que la casa senyorial de Querós, a on encara es troba enclavada la casa dels Serrallonga, que encara avui existeix i ens porta els seus records".
També en relata la ingent i dificultosa tasca de topografiar l'abrupte terreny: "Si alguna cosa pot cridat l'atenció, en treballs d'aquest tipus, és sense cap dubte la labor constant que ha estat necessària per a mesurar, carena a carena, els innumerables camins que creuen el país, cada sender, que a través del boscos i muntanyes marquen un mal camí impossible per a cavalleries de qualsevol espècie".

De tot plegat en va sortir un treball on "els 1.800 quilòmetres quadrats dels que consta aproximadament la superfície, han estat tancats en una xarxa de 145 triangles, determinats amb tota exactitud  fins a compondre un plànol d'escala 1/20.000 i amb corbes de nivell d'uns 20 metres, amb tots els camins fins els més insignificants, tots els rierols, barrancs, torrents, ets... assenyalant la classe de terreny, mont, hort, bosc o casa".

Sens dubte que aquell primer plànol de les Guilleries va ser determinant per a obrir les portes de les Guilleries a viatgers i curiosos tan il·lustres com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer.
I també està bé que  nosaltres, els que avui gaudim d'aquells insuperables entorns naturals, tinguem un record per aquells pioners que van dibuixar sobre paper camins que ara també hem recorregut.


dimecres, 2 d’abril del 2014

VÍCTOR BALAGUER A LES GUILLERIES (i 2): SANT MIQUEL DE LES FORMIGUES

 Sant Miquel de les Formigues (foto: Xavier Blancafort)
 El Soler de Sant Hilari Sacalm.
La capella de Montsolís de Sant Hilari.
En el llibre “Al pie de la encina” Víctor Balaguer relata també algunes de les excursions que va realitzar pels entorns de les Guilleries, partint del balneari Martí.

Una d’elles el portà fins a la gran masia del Soler, on troba mostres de l’esplendor del gran casal

“El camino conduce hasta la casa llamada del Soler, donde, según queda dicho pusieron los carlistas un hospital de sangre. Existen en esta casa algunas arcas antiguas, un artesonado que tiene cierto caràcter, dos ó tres camas iguales ó parecedas á las que se hallan aún por las masías catalanas y varios cuadros de relativa importancia, entre ellos uno que, si no la tiene por su mérito, la posee por su recuerdo histórico. Representa el salón de la casa, cuando era ésta hospital”.

També fins a la capella de Montsolí:

“Siguiendo rio arriba por la misma orilla izquierda se llega á la solitaria capilla de Montsolí, situada en la meseta de un valle. Tiene por cerca una pared., que lo es también del cementerio, el cual hay que atravesar para entrar en ella. Es una capilla como muchas que se encuentran en las soledades. No es ni moderna ni antigua, aun cuando parece reedificada sobre otra anterior, cuyo caràcter se quiso conservar. En su cementerio fueron enterrados muchos carlistas que murieron en el hospital de Cas Soler, triste recuerdo de esas nuastras guerras civiles que tan desastrosas fueron para la patria, por ellas exhausta y desangrada”.

I finalment fins a un racó que a l’autor li sembla magnífic : el puig de Sant Miquel de les Formigues.

És ben cert, aquesta talaia sobre l’entorn, el punt més alt de les Guilleries, ofereix un espectacle panoràmic inigualable a qui hi puja, igual que va oferir-lo a Víctor Balaguer que va sentir-se tan emocionat que va elaborar la millor i més poètica i èpica descripció del lloc que jo he llegit fins ara:

“Otra de las excursiones que deben hacer los que en San Hilario se encuentran, es la de la ermita conocida en lo antiguo por San Miquel Solterra, cuando era propiedad de esta familia distinguida, y hoy por Sant Miquel de les Formigues.

La meseta en que San Miquel se asienta tiene la elevación de mil doscientos metros sobre el nivel del mar, y situada allí, en el corazón de las Guillerias, parece ser un observatorio levantado por el Gran Espíritu de estas soledades, para desde él abarcar sus dominios todos.

Se ve gran extensión de terreno, y se disfruta del vasto panorama que ante los ojos se despliega. Limita el horizonte por un lado la vasta cordillera de los Pirineos, desenvolviéndose en anfiteatro hasta llegar al Montseny que destaca imponente su gran magnitud, y se cierra por el otro con el mar azul, según con tanta propiedad se llama al Mediterráneo. A lo lejos se ven cruzar los buques en todas direcciones, y justo á la costa las barcas del pescador con su característica vela latina, parecidas á errantes garcelas marítimas.

En el fondo, como una nebulosa, se ven las montañas de Mallorca. Más acá, á un extremo, las islas Medas y el golfo grandioso de Rosas. Diversos pueblos y localidades, como motass del terreno, aparecen á la vista: Gerona la esforzada; la hoy pacífica Vich, tan turbulenta y  recelosa en otro tiempo, y muchos pueblos y caserios que desde la cumbre no son mayores que nidos de pájaros. El Montseny, que aquí se impone por tadas partes, se adelanta para impedir que se vea la prepotente Barcelona; pero en cambio puede verse en todos los esplendores de su belleza el cristiano Montserrat asemejando un monte volcado, con sus raices por los aires, que parece como un nimbo formado por el cielo y por las vecinas montañas, cada una de las cuales es tradicion y una historia.

Y todo esto en medio de una caótica confusión de objetos, y de cosas, de montañas altaneras que desde lo alto asemejan montoncitos de tierra que pudiera saltar un niño, de ríos soberbios que se desarrollan como cintas, de barrancos y abismos profundos que parecen sólo livianas grietas, de abruptas sinuosidaxdes que se dibujan como correctas y graciosas ondulaciones, todo para demostrar que las grandezas de la tierra son minucia y pequeñez en el espacio.

Y la voz del rio sube desde el valle; y el alma se desprende del cuerpo para elevarse en rapto de amor infinito; y todo aparece hermoso, y dulce, y armónico á los ojos de la mísera criatura que lo ve desde la cumbre; y todo estalla y esplende: los montes en congerie, los valles en bellezas, los campos en colores, las selvas en sombras, los aires en perfumes, los rios en rumores, en armonías los espacios y los horizontes en luz.

Algo desconocido y superior se apodera entonces del ánimo. Todos cuantos se agrupan en la meseta de la ermita pasan por la misma emoción, recibiendo por igual idénticas impresiones; y cada uno siente cómo el alma se postra de rodillas en su interior de rodillas en su interior; y todos oran y rezan, sin darse cuenta de ello: el creyente en su contemplación mìstica, el poeta en su arrebatado idealismo, el filósofo con la tranquila serenidad de sus doctrinas, y con la fe de sus propias negaciones el ateo”.