PROCÉS CONTRA LA JOANA (1991)

 

Dins la col·lecció de contes infantils i juvenils “El vaixell de vapor” Editorial Cruïlla va publicar la novel·la per a joves “Procés contra la Joana”, de Joan Armangué Herrero.

Joan Armangué (Barcelona,1960) és doctor en filologia catalana i docent a la Universitat de Càller (Sardenya). Ha publicat diferents contes infantils i juvenils.

Procés contra la Joana és un interessant joc de ficció sobre la vida i futur imaginat de la Joana Macissa, la darrera amistançada del bandoler Serrallonga.

“Els bandolers Serrallonga i lo Tendre tenen els dies comptats, però la Joana encara pot salvar-se; ella i el fill que espera. Tot depèn del nostre veredicte en el procés que se’ns convida: farem de la Joana una assassina? Una còmplice? Una víctima innocent?” aquesta és la pregunta que proposa el llibre al lector.

I és que aquesta interessant novel·la juvenil s’articula, a cavall de la història i dels fets imaginaris, com una mena de declaració sumarial dels bandolers, a la que assisteix el lector.

Al llarg de les seves àgils pàgines ens retrobem amb fets històrics. El narrador fa de Joan Cortada, l’historiador que va salvar el procés judicial d’en Serrallonga de la crema, i ens explica que s’ha sentit especialment atret per la part del procés que fa referència a la Joana Macissa, la noia que en Serrallonga va segrestar el 1632 i que el va acompanyar fins els seus darrers dies.

A partir d’aquí podem llegir les declaracions d’en Serrallonga, del bandoler Josep Martí, àlies  Lo  Tendre i de la Joana.

Amb les declaracions de tots tres s’hi articula un triangle: la Joana declara haver-se trobat segrestada per en Serrallonga i en Serrallonga l’exculpa, en un intent de salvar-la a ella i al seu fill.  Per la seva banda Lo Tendre declara que la Joana és totalment còmplice i culpable. El motiu d’aquestes declaracions? Segons en Serrallonga per despit i venjança, doncs Lo Tendre li volia prendre la dona.

El relat  conté episodis inventats, però també d’altres totalment verídics. Demostra el coneixement de l’autor sobre el procés sumarial del bandoler.

Hi trobem els intents de fugida de la Joana, el segrest anant a Núria, la mort d’un traginer a coll de Canes, la traïció a ca l’Agustí de Castanyet. Detalls que demostren que l’autor es va documentar per a escriure el relat.

El llibre acaba amb un capítol titulat “La veritat submergida”.  El narrador ens transporta als dubtes que ja va desvetllar el procés sumarial d’en Serrallonga l’historiador Joan Cortada: “La veritat i la mentida corren amunt i avall, amagades entre les paraules del Procés. Com podrem destriar-les?No sempre les coses són com semblen. Potser aquesta és la cosa més important que he après gràcies a la lectura del text”.

EL DON JOAN DE SERRALLONGA EDITAT A MANRESA (1905)

 

L’any 1865 la Imprenta Llorens de Barcelona publicava “Historia de la vida y hechos de D. Juan de Serrallonga”. Es pot considerar literatura de canya i cordill, però en aquesta ocasió es tractava d’un llibret més elaborat, de 26 pàgines i amb cobertes senzilles

L’edició, d’autoria anònima, recollia l’argument escrit per Víctor Balaguer, en feia un resum en prosa i l’il·lustrava amb diferents gravats romàntics. Del llibret se’n van fer diferents edicions.

L’èxit del personatge d’en Serrallonga i de la literatura que es mantenia al llarg dels anys, va fer que l’any 1905 la “Impremta i Llibreria de Viñals Hermanos” de Manresa edités un nou llibret amb una nova versió resumida d’aquella primigènia d’Impremta Llorens.

El títol era el mateix, “Historia de la vida y hechos de D. Juan de Serrallonga”. El llibret d’edició molt simple (petit format, grapa,  tapes rústiques i un dibuix a portada, a dues tintes,  que reprodueix un dels gravats originals de les primeres edicions).

L’edició és tan senzilla que fins i tot conté un error d’enquadernació. El llibret té cinquanta pàgines, però les deu últimes corresponen a una altra obra de la col·lecció.

La col·lecció portava per nom “Biblioteca Recreativa” i constava de vint-i-quatre llibrets amb literatura dispar: des del Juan Tenorio a La Dama de las Camelias, passant per Diego Corrientes i altres obres de la literatura mundial. Tots d’edició senzilla i econòmica, per posar-los a l’abast del públic  més modest.

El text d’aquesta edició de 1910 és una versió arreglada per J. Bohigas de Argullol.

Joaquim Bohigas de Argullol apareix com a “advocat”. Era llicenciat en Dret Civil i Canònic i en Filosofia i Lletres. Com a escriptor va arribar a  publicar deu obres pròpies i com a adaptador va ver un ingent treball per a la impremta dels Germans Viñals de Manresa, amb adaptacions populars com aquest Don Joan de Serrallonga fins a la del Don Quixot de la Manxa.

EL SOBIRÀ A “LA MASIA CATALANA” (1959)

 

L’any 1959 l’editorial AEDOS publicava la primera edició del llibre “La masia catalana” del qual era autor Joaquim Camps i Arboix.

Es tractava del primer gran estudi dedicat a la masia catalana, una de les institucions que tipifiquen la idiosincràsia dels catalans. En termes generals es pot afirmar que les terres de masos tenen un tarannà diferent de les que no en tenen o posseeixen escassament. El mas implica un esperit de treball, un sentit pràctic de la feina, com implica una forta dosi d’abnegació degut a l’isolament imposat, en molts casos, per la llunyania dels centres urbans.

D’altra banda, l’arquitectura de les masies catalanes va influir intensament en al configuració del país, matisant i donant forma al paisatge.

La pagesia catalana, creadora de masos, la primera d’Europa redimida en bloc dels mals usos feudals, va usar bé el seu alliberament; creà les cases pairals, element bàsic d’estabilització i de prosperitat d’una classe rural que va exercir enorme influència en al formació de l’ahir i de l’avui de la societat catalana.

Tot això s’ha perdut en gran manera. El despoblament del món rural va ser inevitable a partir dels anys seixanta. De fet, l’autor ho blasmava en el darrer capítol del llibre, tot i fent propostes per a redreçar allò que ja era inexorable.

Avui en dia, quan caminem per muntanyes com les nostres Guilleries,  en trobem de cara amb l’esquelet d’antigues masies perdudes inexorablement per sempre. Aleshores ens envaeix una melancolia inevitable, tot pensant en tota la vida que va abandonar aquell lloc fa molts anys.

El llibre de Joaquim Camps repassa  les diferents tipologies arquitectòniques de la masia catalana, els orígens, la sociologia,  el folklore i la història. De punta a punta del país, sense deixar grans pairalies com la que domina les Guilleries i encara està plena de vida: el Sobirà de Santa Creu.

LA LLEGENDA DE LA SALA DE VILADRAU A “LA MASIA CATALANA” (1959)

 

“En el terme de Viladrau , i damunt del camí que va d’aquesta població cap a la muntanya de Sant Segimon, es troba una gran masia coneguda com “La Sala”. Segons la tradició, havia estat fundada i alçada per en Serrallonga. Segons veu popular, en Serrallonga era fill de Querós, d’una altra masia anomenada també la Sala; tenia dos germans, un de més gran que ell, a nomenat Segimon, i un altre de més petit, dit el Tendret.

Un dia son pare els cridà tots tres i els digué que tindria goig que deixessin la casa i se n’anessin a fundar altres cases i famílies; els donà elements perquè poguessin establir-se en altres llocs. Els tres germans se’n van anar cap a indrets diferents i cadascú  s’establí en una població diferent.

Passats els anys, el pare sentí enyorament per saber quina havia estat la sort dels seus fills, i deixà la seva casa de Querós per anar a cercar-los Prop del poble de Gurb, a la plana de Vic, veié una preciosa casa amb la seva torre de defensa; al costat mateix, un campanet de cadireta que sostenia la campana de la capella, que hi havia al costat de la casa per honorar i servir-hi Déu. Era la casa coneguda encara avui per “l’Espinzella”. Va resultar que, en efecte, s’hi havia establert el seu fill Segimon. Pare i fill van abraçar.se i anaren en cerca dels altres dos fills.

No trigaren gaire a arribar a una altra gran masia, coneguda per “Sobrevia”, que havia estat fundada pel fill petit, el Tendret, i com l’anterior, tenia com a complement de la masia l’alta torre i la petita capella per a satisfer les necessitats espirituals de la família. Contents tots tres d’haver-se retrobat, decidiren seguir el camí en cerca del fill Joan.

Feren cap a Viladrau  i d’allí a la “Sala”, on van trobar el tercer familiar. Els va ensenyar la casa, rica, opulenta i sumptuosa, on podia satisfer-se la més exigent comoditat, revelant que al família que hi vivia gaudia d’un bon patrimoni i desfogat benestar. No hi mancava tampoc l’alta i esvelta torre de defensa ben construïda i aparellada de tota mena d’elements de defensa de la casa.

En canvi, no es veia per enlloc el rastre més mínim de capella, que havia estat completament oblidada. El pare va tenir un gran enuig de la poca fe del seu fill; el va maleir i li va profetitzar que moriria penjat”.

Aquesta llegenda apareix també recollida en el llibre “La masia catalana” de Joaquim Camps i Arboix.

L’hem pogut llegir en altres  edicions i reculls de llegendes, i també forma part d’una de les historietes que apareixen dibuixades en el còmic “Els Infants” de l’any 1958.

Es tracta d’una llegenda de caràcter exemplaritzant i religiós, en al qual el Serrallonga  esdevindria bandoler i moriria a la forca pel seu despreci  a Déu i per la maledicció de son pare.

Hi comprovem el voluntari error de posar el mas de naixement del bandoler a Querós i la seva residència a la Sala de Viladrau, a l’inversa de la realitat històrica, però  ho és per a donar forma a una llegenda al voltant del gran casalot fortificat de Viladrau.

Hi apareixen dos masos també reals: Espinzella (que no està situada a Gurb sinó a  Viladrau mateix) i Sobrevia (un gran mas situat a la població de Seva).

EL MAS SERRALLONGA AL LLIBRE “LA COMARCA D’OSONA” (1982)

 

L’any 1982 la Caixa de Manlleu va patrocinar el llibre “La comarca d’Osona”. Bàsicament una breu presentació introductòria de la comarca i acte seguit un recull fotogràfic de tots els municipis de la comarca i d’alguns llocs emblemàtics.

Bàsicament riquesa arquitectònica remarcable de la comarca: esglésies, castells i masies.

Entre aquestes masies  el llibre inclou la masia Serrallonga de Querós. Tot i que el terme de Sant Hilari Sacalm és a la comarca de la Selva i no a Osona.

Una llicència territorial però afortunada, perquè gràcies a ella podem disposar d’una fotografia de la històrica masia de Serrallonga encara ben dempeus i habitada. Fins  i tot amb l’estadant al costat de la porta dovellada.

La fotografia és de Ramon Masferrer i Solà. Els textos del llibre d’Eduard Junyent.

PER LES TERRES DEL QUIXOT

 

Quadre dies amb la família a Castilla la Mancha donen per a conèixer una ciutat tremendament històrica com Toledo, fer un tastet dels paisatges que l’envolten i fins i tot tornar a trepitjar Madrid.

Toledo és la ciutat  de les tres cultures, ocupada des de l’antigor, romans, musulmans, cristians jueus hi ha deixat petjades amb multitud de vestigis arquitectònics i episodis històrics dels que ens parlen les seves pedres i maons. Una ciutat monumental que val la pena conèixer.

Envoltada pel riu Tajo, amb els seus ponts, muralles, carrerons de pedra, esglésies, sinagogues, palaus, mesquites... un compendi de riquesa que l’han convertit en Patrimoni de la Humanitat.

La nostra sortida per l’entorn va tenir quatre destinacions: la plaça major de Tembleque, el castell de Guadamur , les Barrancas de Bujarón i els molins de Consuegra. Per a fer-se una idea dels petits tresors que atresora la regió, envoltats per terres de secà motejada per pobles de cases blanques.

Vam guardar un dia per a tornar a Madrid i passejar per carrers  i llocs emblemàtics que ja coneixíem d’altres viatges. Ens vam reconciliar una mica amb aquesta ciutat pretensiosa, però hem de reconèixer que animada i amb ganes de viure.

Mai hem de renegar de cap lloc que ens pugui oferir coses atractives i coneixement. Sempre ens hem d’aproximar als llocs amb curiositat, sabent gaudir i emportant-nos els millors records.

EL MEU TEATRE DE PAPER

Recordo que quan jo era petit em vaig entretenir moltes hores creant retallables propis (recordo un molí i un castell) i també retallant i muntant cases de paper que es venien en làmines els anys setanta. Va ser un dels meus jocs preferits, abans de l’arribada del TENTE i altre joguines de construcció.

Amb els personatges de Serrallonga, Joana i Torrelles de la làmina editada per Paluzie, no m’he pogut estar de crear el meu propi teatre de paper.

He acabat muntant un teatre de paper dins una caixa pintada de negre. Amb proscenis, bambolines i fons d’escenari extrets de les làmines Paluzie que he reproduït (seria un sacrilegi retallar i utilitzar làmines originals).

Hi he ubicat els tres personatges, retallats amb paciència. Però no he aplicat parts mòbils (en els teatres de paper originals  es podien canviar les bambolines i el fons d’escenari per a representar diferents obres i les figures dels personatges anaven muntades sobre uns pals per a moure-les dins l’escenari).

Crec que m’ha quedat prou bé. Com a mínim m’ho he passat molt i molt bé creant-lo.

I he recordat aquells moments de la meva pròpia infantesa que van quedar enrere. Un veritable plaer evocar-los gràcies al meu teatre de de paper i en Serrallonga.

 

SERRALLONGA, EN ELS TEATRES DE PAPER DE PALUZIE

 

Jo coneixia molt lleugerament l’existència dels teatres de paper. Va ser durant al visita que vam fer al Museu Frederic Marés de Barcelona, en les seves sales dedicades a les diversions, on vaig trobar-me la valuosa col·lecció de teatres de paper que l’escultor va aplegar.

Els teatre de paper de la col·lecció de Frederic Marés estan exposats en vitrines especialment construïdes per a ser mostrats. Hi ha veritables joies provinents d’Alemania, França i Anglaterra. I no hi falten  els editats per la casa Paluzie.

Les peces estrella són els diorames Engelbrecth, nom d’un gravador alemany que va popularitzar a partir de 1719 diferents escenes bíbliques, precursores dels teatres de paper.

Va ser en aquesta visita on vaig descobrir que en Serrallonga també va formar part dels teatres de paper de principis del segle XX.

En el museu Marés s’exposen, entre moltes altres, dues làmines de personatges de teatre retallables, amb la numeració 857 i 859, en les quals apareixen personatges diversos.  

Es tracta d’una miscel·lània de personatges per a crear obres de teatre pròpies, amb figures costumistes, nobles, clàssics i alguns provinents de diferents obres de teatre escrites, com el Tenorio o Mesfistòfel.

Entre aquests darrers hi ha Don Joan de Serrallonga, Joana de Torelles i Carles de Torrelles.

Les tres figures es van incorporar  a les làmines de Paluzie gràcies a la popularitat de l’obra teatral escrita per Víctor Balaguer, com també la comèdia escrita per Rojas, Vélez i Guevara en el segle XVII.

En la meva recerca d’aquest petit tresor he pogut adquirir la làmina 857. Editada entre l’any 1900 i 1920.

Don Joan de Serrallonga va tenir el seu èxit teatral dalt els escenaris. I també va tenir el seu lloc dalt els escenaris de paper amb els que van jugar molts nens fa segles.

Una evocació, en paper, a una edat i uns temps perduts.