divendres, 26 de febrer del 2016

SERRALLONGA EN CROMOS DE XOCOLATA (3)







Aquesta entrada del bloc conté totes les imatges dels vint-i-cinc cromos de la col·lecció "Don Juan de Serrallonga" editats a partir de l'any 1920 i que eren regalats per  Xocolates Amatller, com  vaig explicar en aquesta entrada.

Fa un temps vaig poder adquirir la col·lecció completa de cromos. Això m'ha permès identificar altres empreses de xocolata que, junt amb la prestigiosa Amatller, també van regalar aquests cromos als seus clients. Així puc afegir-hi les barcelonines xocolates J. Camps,  xocolates Federico Diez, xocolates Brosa i fins i tot una empresa de venda de xocolates de Santander.




dimarts, 23 de febrer del 2016

SERRALLONGA, LA LLEGENDA DEL BANDOLER (2008)



 



L’any 2008 TV3 va produir i emetre la sèrie de dos capítols “Serrallonga, la llegenda del bandoler”. Arrel d’això es van editar, basant-se i seguint l’argument i els guions de la sèrie, una novel·la escrita per Rafael Vallbona i un còmic.

El còmic (Editorial Glénat)  va a càrrec de Niki Navarro (guió) i Quim Bou (il·lustració) i conté un pròleg a càrrec d’Oriol Junqueras i una secció sobre el procés d’elaboració del còmic, en la qual s’explica que en Quim va tenir que fer tota la seva feina (dibuix, entitat i color) en un temps rècord de 3 mesos (!).

L’àlbum consta de 66 pàgines i està editat en tapa dura i una mida superior a l’habitual (24x33 cms) que han de servir per a encabir-hi tot el guió en pàgines on trobem un elevat nombre de vinyetes.

El dibuix de Quim Bou és magnífic com sempre (llapis i entintat a mà i color mitjançant ordinador), tot i les limitacions derivades de la urgència de l’encàrrec de les que ell mateix es "queixa".

La trama del còmic, extreta del guió de la sèrie, participa en aquesta visió més contemporània sobre el bandoler que juga amb el mite però inclou episodis més verídics de la seva història. Així, veiem l’origen pagès d’en Serrallonga en comptes del nobiliari ideat des del segle XVII fins a Víctor Balaguer, i hi apareixen moments com la delació de Miquel Berfull i l’accés a la vida bandolera de Serrallonga fins a convertir-se en cap de quadrilla. Els personatges també són majoritàriament reals (la Margarida, la Joana Macissa, el Fadrí de Sau, els germanastres també bandolers...) i n’apareixen de ficticis (el perseguidor Pere Antic).

L’aparició de la sèrie, la novel·la i el còmic , l’any 2008, van suposar un revifament del mite d’en Serrallonga en ple segle XXI, com també l’ interès per la seva història. Podem dir que va suposar el gran apropament del gran públic al personatge, ara gràcies el mitjà audiovisual i ajudat pels productes que se’n van derivar com va ser la novel·la, el còmic i l’edició també de la banda sonora en CD.

dijous, 18 de febrer del 2016

SERRALLONGA AL CAVALL FORT (1992)

 

L’any 1992 trobem de nou el bandoler com a personatge de còmic i en aquesta ocasió és en les pàgines de la revista infantil Cavall Fort.

En el número 727 de la revista (novembre de 1992) Serrallonga apareix en la portada i s’anuncia en l’interior la publicació la publicació en els següents números del còmic:

“Hem cregut que la figura de Serrallonga i dels altres personatges de la seva història, com el famós Fadrí de Sau, podien ser la base d’una bona historieta gràfica. Per això ens hem estimat més partir de l’obra de ficció de Víctor Balaguer que no pas del que ens diuen els historiadors ben documentats. El nostre col·laborador Joaquim Anson, que és un gran coneixedor del nostre paisatge – que té en aquesta obra un protagonisme important-, s’ha encarregat de realitzar el nostre projecte, tant del guió com dels dibuixos. A partir del nostre número vinent, doncs, començarem a publicar aquesta historieta de creació pròpia, que creiem que serà una bona aportació de Cavall Fort al còmic català”.

El còmic es va publicar amb lliuraments de quatre pàgines en els següents números de la revista.

El guió del còmic està extret de la trama de la novel·la de Víctor Balaguer i el dibuixant va ser Joaquim Anson. Aquesta col·laborador habitual de la revista hi havia publicat també anteriorment una historieta sobre les guerres carlines (Els Barrina i els Forada).

El paisatge que inspira l'escenografia del còmic de Ricard Anson és clarament el del nostre Collsacabra. Quan l'acció es desenvolupa a les muntanyes (el lloc on es regufien els nyerros capitanejats per Serrallonga i el Fadrí de Sau, acompanyats de la Joana Torrelles) hi podem identificar clarament els cingles de Tavertet amb el singular Puig de la Força, el pintoresc poble de Rupit i o el pont romànic submertit de Querós.

Anys més tard Cavall Fort també publicaria un còmic sobre bandolers, en aquesta ocasió el protagonista seria Perot Rocaguinarda dibuixat per Oriol Garcia Quera.

dimarts, 16 de febrer del 2016

UN ALTRE CÒMIC DEL BANDOLER A LA REVISTA "ELS INFANTS"

El mateix número de la revista "Els infants" de l'any 1958 encara conté un segon còmic , més curt  , sobre el bandoler Serrallonga.

Es titula "La Sala" , prenent així el nom del mas on va nèixer el bandoler, i explica una història curta que vol ser exemplificadora, amb els tres fills del mas Joan Serrallonga, Segimon i Joan "lo tendre". Tot i que en surt malparat el primer, el cert és que els veritables germans del cap de quadrilla també es varen fer bandolers i van morir ajusticiats.

Els dibuixos tornen a ser d'Antoni Batllori i Jofre. 

Xavier Roviró, en el seu llibre Serrallonga, el bandoler llegendari català (Ed. Farell, 2002), fa esment a aquest argument com a llegenda recollida  anys abans per Joan Amades i publicada en el llibre Folklore de Catalunya. Rondallística (Ed. Selecta, 1950). Segons Amades aquesta llegenda li fou contada per Concepció Coll, de Vic, el 1930.

Joaquim Pla i Cargol també recull aquesta mateixa llegenda en el llibre Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses (Dalmau Editors, 1950). Pla Cargol diu que la va recollir de Maria de Bell-lloch, folklorista del Vallès, a finals del segle XIX.

divendres, 12 de febrer del 2016

EL CÒMIC D'EN SERRALLONGA A LA REVISTA ELS INFANTS



 
 

Aquest còmic d'en Serrallonga es va publicar en la revista "Els infants", editada en català i distribuïda a Catalunya els anys cinquanta, en ple franquisme. Durant un temps es va publicar a Encamp (Andorra) i a partir de 1958 ja s'editava a Barcelona, als tallers de la Hispano Americana de Ediciones S.A, tot que legalment continuava constant com a editada fóra de Catalunya.

El número extraordinari 11-12 d'aquesta "revista de la llar i dels jovencells" conté un còmic curt sobre en Serrallonga i també la portada dedicada a ell.

L'argument del còmic coincideix inicialment amb el personatge romàntic i cavalleresc que va escriure Víctor Balaguer (amb un Serrallonga com a cavaller nyerro i noble, enfrontat als cadells per l'amor de la Joana Torrelles), però l'autor gira l'argument cap a la controversia que a finals del segle XIX es va suscitar respecte la figura del bandoler: era noble o un simple lladre?. El guió aposta per la primera cosa i el final redimeix la vida fóra de la llei d'en Serrallonga amb el seu voluntari lliurament a la justícia.

L'autor dels dos còmics és Antoni Batllori i Jofré (Barcelona 1915-1999), un dels grans mestres del còmic català del segle XX. Podeu conèixer la seva biografia en aquest enllaç.

dimarts, 9 de febrer del 2016

"EL TRESOR D'EN SERRALLONGA" : NOU CÒMIC D'EN SISET

 En Joan de Serrallonga dibuixat per Joan Codina.
 Pàgina del còmic, amb Querós i la roca del Mal Sopar d'escenari.
Pàgina del còmic amb les ruïnes del mas Serrallonga d'escenari.

Joan Codina i Negre és un advocat gironí que gaudeix amb la seva gran afició: dibuixar còmics.

Ell és el creador del personatge d'en Siset, un jove investigador gironí del qual, fins ara ha editat quatre àlbums ambientats en espais gironins. En el quart àlbum, aparegut a finals de 2015, el bandoler  Serrallonga apareix també com a protagonista de la història. 

Aquesta és la presentació de al trama d'aquesta nova aventura d'en Siset:

"En Siset coneix un vailet que posseeix un document antic que revela una pista de l'amagatll del famós bandoler joan de Serrallonga. Juntament amb els seus amics decideix emprendre la seva recerca. A mesura que avança l'aventura, en Siset s'anona que el tresor conté alguna cosa molt important per a Catalunya.

En Siset desemmascararà una "gran mentida" que canviarà la història tal i com la coneixem. Descobrirà la veritat sobre com van succeir molts dels fets històrics del nostre país, com la descoberta de Cristòfol Colom. Però per fer-ho, haurà de ser el primer a trobar el tresor, ja que hi ha gent interessada a evitar que el contingut surti a la llum".

D'aquesta manera, doncs, el llegendari "tresor d'en Serrallonga" esdevé de nou , de les mans d'un hàbil guió, el "MacGuffin" que portarà els personatges a viure aventures perilloses , però al mateix temps il·lusionadores. El dibuix de l'autor , inspirat en la "línia clara" franco-belga, escau perfectament en aquest tipus de relat apte per a totes les edats.

El relat conté "flashbacks" que porten el lector a trobar-se amb el Joan de Serrallonga del XVII que Joan Codina ha dibuixat  en la seva visió més noble i cavalleresca, transitant i enfrontant-se a soldats pels carrers i les teulades de la ciutat de Girona. En un d'aquests retorns al passat també hi trobem una recreació de l'episodi que va portar en Serrallonga a ser un foragitat de la llei.

Una de les coses agradables dels llibres d'en Joan Codina , com autor que reafirma gironí ,  és l'abundància de paisatges i espais coneguts i propers per on transita l'acció. En aquest còmic no podien faltar-hi els boscos i muntanyes de les Guilleries, que els protagonistes recorreran a la recerca del tresor del bandoler, fins arribar a les ruïnes del mas Serrallonga mateix o el poble abandonet de Querós.

En definitiva, una molt bona proposta per a llegir  i gaudir bon còmic en català, que ens porta,  de la mà d'un dibuixant gironí entusiasta i del seu personatge, a una nova aventura acompanyats del record i la llegenda del bandoler de les Guilleries.




divendres, 5 de febrer del 2016

"LA SALA DE VILADRAU" DE MN. ANTONI PLADEVALL FONT (1971)







L'any 1971 es publicà l'opuscle "La Sala de Viladrau. Antic casal medieval i bressol del bandoler Joan Sala, àlias Serrallonga" de mossèn Antoni Pladevall i Font.

Es tracta d'una senzilla publicació de 300 exemplars, patrocinada per Antoni d'Oriola-Cortada i Guitard, comte de la Vell de Merlès i baró d'Eroles.

Aquest mateix treball es publicaria l'any 1986 en el primer volum de la col·lecció "Monografies del Montseny", tal com vaig explicar en aquesta entrada del bloc.

Mn. Antoni Pladevall, osonenc i  un dels historiadors que més s'ha aproximat a la figura del bandoler, introdueix el seu treball parlant de la rellevància de la masia en la història de Viladrau al llarg de més de set-cents anys i de la voluntat de presentar, amb aquesta publicació, la família de pagesos cognomenats Sala , que van ser els estadants del mas i en la que va nèixer el fill que esdevindria llegendari bandoler.

El primer capítol de l'opuscle és dedicat a l'època feudal , quan el casal és mans dels Vilademany i esdevé un centre de poder a la contrada.

El segon capítol, anomenat "La casa pairal d'en Serrallonga" és dedicat a la família del bandoler, des que aquesta s'hi estableix l'any 1522.

Pel seu interès reprodueixo el text íntegre del capítol que Mn. Antoni Pladevall dedica al llinatge del bandoler:

"El 22 de juliol de 1522, Violant de Cruïlles i de Vilademany, filla i hereva d'Ausies de Cruïlles i d'Elisabet de Vilademany, va establir  a Bartomeu Sala, pagès de Sant Martí de Viladrau, tot el mas Sala, amb terres i boscos, prats i muntanyes. El document es va redactar a la rectoria de Taradell actuant de notari el rector jaume Salom. No era una simple confirmació d'un document anterior, sinó un nou establiment, com ho comprova el fet que Bartomeu Sala hagués de pagar cent ducats d'entrada, a més d'estipular-se-li quinze lliures anyals de cens, repartides així: cinc per la festa de Tots Sants, cinc per Nadal i cinc per Pasqua. També s'havia de fer càrrec de tots els drets i gravàmens que el mas Sala havia de fer a l'església de Viladrau i a altres entitats que poguessin percebre algun dret en la dita heretat.

La procedència viladraurenca de la família, expressada en l'anterior document, fa pensar en una vinculació seva amb el mas, tal vegada com a masovers; però el que és cert és que des del 1522 els Sala són pràcticament els amos del mas, puix que els lligams amb els senyors feudals, semblats als de la resta dels masos del veïnatge, s'aniria afluixant amb els segles.

Bartomeu Sala va fer testament l'any 1544 fent hereu universal al seu fill Joan Sala, ja molt major d'edat, puix que havia estat batlle de Viladrau entre els anys 1528-1534.

Diverses notícies recollides d'ací d'allà a l'arxiu de Viladrau revelen que la Sala era tinguda com una masia econòmicament forta i que els seus membresgaudien de gran consideració, car són elegits obrers parroquials i batlles, càrrecs de la major responsabilitat en una societat rural de l'època.

En Joan Sala, que havia estat batlle, obrer parroquial i administrador de Sant Segimon, féu testament el 1579 nomenant hereu el seu nét Joan Sala. El seu fill major, Damià, l'hereu, havia mort abans que el seu pare, en data desconeguda.

En Joan Sala, pare del bandoler, s'havia casal el 29 de juny de 1572 amb Joana Ferrer, natural de la casa Ferrer, de la parròquia de Sant Pere Desplà, ara sufragània d'Arbúcies, segons capítols fets a la notaria d'Hostalric. Amb motiu del seu casament, el seu avi Joan li féu "donació pura i perfecte, simple e irrevocable ques diu entre vius" del mas Sala.

A partir d'aquest moment, la història dels habitants del mas Sala ha estat objecte d'un acurat estudi per part de l'erudit canonge vigatà Mn. Ramon Corbella, a qui remetem el lector que cerqui més detalls que l'extracte que ací en donem.

Del matrimoni d'en Joan Sala amb Joana Ferrer nasqueren sis fills: l'hereu Antoni, Anna Maria, Eufrasina, Marquesa, Joan i Baltasar. De la majoria d'aquest fills es desconeix la data de naixença, per faltar molta part dels llibres sagramentals de Viladrau; en canvi, tenim la sort d'haver-se conservat la partida que correspon al fill Joan, el futur Serrallonga. Diu així: "Vuy als XXIII de Abril de 1594 es stat batejat Johan fill de Johan Sala pages hereu del mas Sala y de Johana muller sua del qual foren padrins Carles Sala y Speransa Sala de Sanct Marti de Viladrau tots del bisbat de Vich".

El 18 de gener de 1598 moria, a causa d'un part, Joana Ferrer, la mestressa de la Sala , i quatre mesos després, el 15de maig, el seu vidu Joan Sala i el seu fill gran, l'Antoni, feien un casament doble amb Margarida i Elisabet, dues noies germanes del mas Riera de Tona, que aportaren un  dot de 400 lliures. En virtut d'aquest casament i segons costum català, el pare Joan Sala va fer heretament del mas al seu fill Antoni, retenint-se però, l'usdefruit, mil lliures per a fer testament i el vitalici per a la seva corresponent esposa.

El pare Joan Sala tingué tres fills del seu nou matrimoni: en Pere, en Joan, dit lo Tendre i en Segimon. Aquests tres últims  fills són coneguts per les seves aventures bandoleres, que seran superades amb escreix pel seu mig germà Joan Sala, àlies Serrallonga.

Les germanes Anna Maria, Eufrasina i Marquesa es casaren respectivament els anys 1611, 1613 i 1621 amb Antoni Parera, àlies Moragues, de Sant Hilari, amb Salvi Mallorquí, de Riudarenes, i amb Francesc Serrat, àlies Joanet, de Viladrau.

Desconeixem la data de la mort del pare Joan Sala, però consta que no vivia el 1610. Pels mesos de març i abril de 1601 hi hagué alguna pesta o contagi a Ciladrau; ho indica el llibre de testaments d'aquesta època, entre els quals hi ha el de Joan Sala, bracer, fet el 28 de març, i el d'Antoni Serrallonga, l'hereu del mas, fet l'ú d'abril del mateix any.

Aquest Joan Sala, bracer, devia ésser un once-avi del bandoler, puix que aquest aleshores sols tenia 7 anys. És curiosa la coincidència de noms, car es diu fill de Joan Sala i de Joana, difunts. Era solter i vivia al mas Gat, des d'on féu el testament que va autoritzar el rector de Viladrau, Mn. Gaspar Gili. Mana ésser enterrat al vas sepulcral de la Sala, fa hereva la seva ànima i marmessors el rector i els obrers parroquials de Viladrau. No sabem quan va morir, per faltr els òbits d'aquest temps.

L'Antoni Sala, en canvi, sabem que es guarí de la seva malaltia i no va morir fins al 1634, després de fer un segon testament. En el primer testament, del 1601, disposa que Joan i Baltasar, germans seus, així com les seves germanes Anna Maria, Eufrasina i Marques siguin col·locats i dotats segons les possibilitats del mas. Fa esment del seu pare Joan Sala, encara vivent, i deixa senyora majoria i usufructuària del mas la seva muller Elisabet, quan mori el seu pare i mentre visqui, sense casar-se de nou, al mas.

L'hereu Antoni va quedar vidu el 1619, i el 1622 va casar-se en segones núpcies amb Cecília Masvidal, vídua de Cors.

La història tan agitada del mas en aquest període de la infància del futur bandoler, amb els successius matrimonis dels hereus i l'existència de madrastres i mig germans sembla que va clivellar la solidesa econòmica del mas. També hi podia contribuir la crisi general del camp català en aquella època.

Diversos indicis ho corroboren: l'hereu Antoni formava part de la banda d'en Perot Rocaguinarda pel 1606, i anava encara amb colles de bandolers, que es refugiaven a França, el 1616; també els seus germanastres Joan, el Tendre, i Pere, el 1622, van robar un mul a la seva mare i el varen anar a vendre a en Joan Sala, aleshores encara simple pagès de Serrallonga de Querós; el tercer germanastre seu, en Segimon Sala, fou un dels qui van contribuir a l'inici de la vida aventurera d'en Serrallonga en anar-lo a buscar un dia de febrer de l'any 1623 per anar amb el seu veí Pere Puig de la Vall, de Viladrau, i sis altres bandolers, a robar la casa d'Antoni Seguer de Jafre.

L'Antoni Sala morí el 5 de gener de 1634. A finals de l'any 1633 féu el seu darrer  testament en el qual nomenà marmessors la seva segona muller, Cecília Masvidal, Joan Masvidal, Joan Ferrer, notari de Centelles i germà de la seva mare, Pere Tallades, de Vilanova de Sau, i el seu hereu Jacint. Després de moltes piadoses disposicions pel bé de la seva ànima, deixa usufructuària la seva muller i, en cas que es vulgui tornar a casar, disposa que se li restitueixin les 300 lliures que va aportar en el seu dot. Com si preveiés les futures desavinences que acabarien d'ensorrar la Sala, li recomana amb tota insistència que "vulla mirar per ma casa y heretat y per mos fills y filles que no vagen a mal cap ni a mal recapte y que miren y treballen per lo util de dita ma casa y heretat".

Aquell testament era redactat pocs dies abans de l'empresonament i judici del seu germà Joan, que moria torturat, degollat i esquarterat a Barcelona el dia 8 de gener de 1634, o sigui tres dies després de la mort de l'Antoni. Atesa la greu malaltia que li féu redactar el testament, és probable que no arribés a saber la tràgica fi del seu germà.

Després de la mort de l'Antoni, el seu fill Jacint i la madrastra, Cecília Masvidal, no saberen pas avenir-se i a instància dels curadors celebraren una concòrdia el 27 d'abril de 1634 sobre els drets de la vídua en el mas, que eren l'alimentació, l'úsdefruit i el seu dot com a hipoteca sobre la Sala.

Entre els anys 1634 i 1645, la vídua, Cecília, va casar-se amb en Joan Roura, reisent a Barcelona, i despareix de l'escena en Jacint Sala, que va cedir els seus drets a Anofre Bosch, hereu del mas Bosch, a Gaspar Gat i a Atoni Joan Gat, hereus del mas Gat, i a Pere Sobrevia, hereu del mas Sobrevia de Terraçola , de Seva.

Després d'un plet entre en Bosch , els Gat i en Sobrevia, que actuaven com a amos i possessors del mas Sala, i la vídua de l'Antoni, va fallar-se el 24 de març de 1645 que Cecília Masvidal havia de rebre 99 lliures sobre els béns del mas. Com que cap dels possessors del mas no estigué disposat a abonar aquesta quantitat, el mas va posar-se a l'encant i fou subhastat a la plaça de Sant Genís de Taradell, per ordre d'Antoni de Perapertusa de Vilademany i de Cruïlles, vescomte de Joach i baró de les baronies de Taradll i Viladrau, el 23 de setembre de 1648. Va presentar-se com  a millor oferta la de Pere Esglésies, àlies Molins, que havia entrat , per raó de núpcies, al veí mas Molins de Viladrau i que va oferir 3.551 lliures i 10 sous.

Després de 30 dies d'estar oberta la subhasta i de no haver-se presentat millor postor,el mas fou adjudicat a l'amo o pubill dels Molins.

Deu anys depsrés, segurament per venda feta  per Pere Esglésies, el mas Sala passava a poder de la Comunitat de beneficiats de l'església de la Pietat de Vic, que el va posseir fins a la desamortització del 1837.

Els comunitaris de la Pietat l'arrendaren a diferents  famílies que ja no portaren el cognom Sala ni tenien cap lligam amb la família del bandoler.

A principis del segle XX era propietari del mas Sala el senyor Jacint Bofill, de Barcelona, i en l'actualitat (any 1971)  pertany  a Josep Ma. Novellas, també de Barcelona, i està habitat per masovers".


dimarts, 2 de febrer del 2016

LA SALA DE VILADRAU : HISTÒRIA DEL BANDOLER EN MAJÚSCULA

 
 
 
  
Mapa de la ruta, extret d'aquest bloc.

La gran masia de la Sala de Viladrau. La gran masia bressol de Joan Sala, àlies Serrallonga, nascut aquí l'any 1594. 

Dels llocs on les pedres ens rememoren la història del bandoler, aquest és potser el millor; doncs el gran casal s'ha mantingut dempeus i igual com era en el segle XVI. 

Aproximar-sa a la Sala de Viladrau és respirar i veure l'espai - les pedres i l'entorn- que va veure i veiure el jove Joan Sala  fins els seus vint-i-quatre anys.

Fa uns dies vam retornar a la Sala de Viladrau fent una caminada circular, seguint aquesta ruta i les indicacions d'aquest bloc per a fer una petita variant a l'inici del camí. La caminada és una circular d'uns vuit quilòmetres que es fan en poques hores.

Un dels alicients d'aquesta ruta és contemplar el mas on va néixer i viure en Joan Sala, abans de casar-se amb la pubilla de Serrallonga i anar a viure al mas de Querós.

La masia de la Sala és espectacular, com la seva història. Es tenen notícies d'ella des del segle XIII, quan apareix el llinatge de Guillem Sala. Passà a ser centre de la vida en el terme quan a partir de 1395 Roger de Vilademany, castlà del castell de Taradell, utilitza el mas com a centre de gestions i actuacions en les seves possessions.

Els Vilademany van tenir en possessió el mas, reforçat amb la torre i muralles de defensa en el segle XIV, fins cap el 1450. 

A partir d'aquesta data el mas va passar a ser una simple però important pairalia de Viladrau. El 1522 s'hi va establir una família que prendria el cognom de la Sala: la família d'en Serrallonga.

Els Sala serien una família principal de Viladrau (el pare del bandoler havia estat batlle, obrer parroquial i administrador de ant Segimon), però el casal va anar a menys amb la crisi  del XVII i posterior desavinences en les herències que van fer que la masia acabés subhastada el 1648 i canviés de propietaris.

La caminada fins a la Sala ens reporta, a banda de la contemplació de l'històric i imponent mas, altres alicients.

Pel camí trobem l'ermita de l'Erola o la masia de Can Bosc ; la frondosa i bucòlica font dels castanyers, prop de la masia de la  Sala Nova i castanyers centenaris que ens acompanyen durant tot el camí, pacients amb les seves tortuoses branques, vells testimonis de tota la història que ha passat al seu davant.

La ruta ens permet fer una volta circular per tota la vall de la Sala, abrigada per les grans parets que s'enfilen imponents i ben atepeïdes de boscos i castanyers , formant una impressionant vall tancada i vigilada per la cresta del Matagalls o el solitari monestir de Sant Segimon, amb la seva capelleta de Sant Miquel dels Barretons damunt seu.

En definitiva: una excursió perfecte per a rememorar la presència històrica del bandoler, però també per assaborir un d'aquests privilegiats paradios propers que ens ofereix la natura del nostre país.