divendres, 5 de febrer de 2016

"LA SALA DE VILADRAU" DE MN. ANTONI PLADEVALL FONT (1971)







L'any 1971 es publicà l'opuscle "La Sala de Viladrau. Antic casal medieval i bressol del bandoler Joan Sala, àlias Serrallonga" de mossèn Antoni Pladevall i Font.

Es tracta d'una senzilla publicació de 300 exemplars, patrocinada per Antoni d'Oriola-Cortada i Guitard, comte de la Vell de Merlès i baró d'Eroles.

Aquest mateix treball es publicaria l'any 1986 en el primer volum de la col·lecció "Monografies del Montseny", tal com vaig explicar en aquesta entrada del bloc.

Mn. Antoni Pladevall, osonenc i  un dels historiadors que més s'ha aproximat a la figura del bandoler, introdueix el seu treball parlant de la rellevància de la masia en la història de Viladrau al llarg de més de set-cents anys i de la voluntat de presentar, amb aquesta publicació, la família de pagesos cognomenats Sala , que van ser els estadants del mas i en la que va nèixer el fill que esdevindria llegendari bandoler.

El primer capítol de l'opuscle és dedicat a l'època feudal , quan el casal és mans dels Vilademany i esdevé un centre de poder a la contrada.

El segon capítol, anomenat "La casa pairal d'en Serrallonga" és dedicat a la família del bandoler, des que aquesta s'hi estableix l'any 1522.

Pel seu interès reprodueixo el text íntegre del capítol que Mn. Antoni Pladevall dedica al llinatge del bandoler:

"El 22 de juliol de 1522, Violant de Cruïlles i de Vilademany, filla i hereva d'Ausies de Cruïlles i d'Elisabet de Vilademany, va establir  a Bartomeu Sala, pagès de Sant Martí de Viladrau, tot el mas Sala, amb terres i boscos, prats i muntanyes. El document es va redactar a la rectoria de Taradell actuant de notari el rector jaume Salom. No era una simple confirmació d'un document anterior, sinó un nou establiment, com ho comprova el fet que Bartomeu Sala hagués de pagar cent ducats d'entrada, a més d'estipular-se-li quinze lliures anyals de cens, repartides així: cinc per la festa de Tots Sants, cinc per Nadal i cinc per Pasqua. També s'havia de fer càrrec de tots els drets i gravàmens que el mas Sala havia de fer a l'església de Viladrau i a altres entitats que poguessin percebre algun dret en la dita heretat.

La procedència viladraurenca de la família, expressada en l'anterior document, fa pensar en una vinculació seva amb el mas, tal vegada com a masovers; però el que és cert és que des del 1522 els Sala són pràcticament els amos del mas, puix que els lligams amb els senyors feudals, semblats als de la resta dels masos del veïnatge, s'aniria afluixant amb els segles.

Bartomeu Sala va fer testament l'any 1544 fent hereu universal al seu fill Joan Sala, ja molt major d'edat, puix que havia estat batlle de Viladrau entre els anys 1528-1534.

Diverses notícies recollides d'ací d'allà a l'arxiu de Viladrau revelen que la Sala era tinguda com una masia econòmicament forta i que els seus membresgaudien de gran consideració, car són elegits obrers parroquials i batlles, càrrecs de la major responsabilitat en una societat rural de l'època.

En Joan Sala, que havia estat batlle, obrer parroquial i administrador de Sant Segimon, féu testament el 1579 nomenant hereu el seu nét Joan Sala. El seu fill major, Damià, l'hereu, havia mort abans que el seu pare, en data desconeguda.

En Joan Sala, pare del bandoler, s'havia casal el 29 de juny de 1572 amb Joana Ferrer, natural de la casa Ferrer, de la parròquia de Sant Pere Desplà, ara sufragània d'Arbúcies, segons capítols fets a la notaria d'Hostalric. Amb motiu del seu casament, el seu avi Joan li féu "donació pura i perfecte, simple e irrevocable ques diu entre vius" del mas Sala.

A partir d'aquest moment, la història dels habitants del mas Sala ha estat objecte d'un acurat estudi per part de l'erudit canonge vigatà Mn. Ramon Corbella, a qui remetem el lector que cerqui més detalls que l'extracte que ací en donem.

Del matrimoni d'en Joan Sala amb Joana Ferrer nasqueren sis fills: l'hereu Antoni, Anna Maria, Eufrasina, Marquesa, Joan i Baltasar. De la majoria d'aquest fills es desconeix la data de naixença, per faltar molta part dels llibres sagramentals de Viladrau; en canvi, tenim la sort d'haver-se conservat la partida que correspon al fill Joan, el futur Serrallonga. Diu així: "Vuy als XXIII de Abril de 1594 es stat batejat Johan fill de Johan Sala pages hereu del mas Sala y de Johana muller sua del qual foren padrins Carles Sala y Speransa Sala de Sanct Marti de Viladrau tots del bisbat de Vich".

El 18 de gener de 1598 moria, a causa d'un part, Joana Ferrer, la mestressa de la Sala , i quatre mesos després, el 15de maig, el seu vidu Joan Sala i el seu fill gran, l'Antoni, feien un casament doble amb Margarida i Elisabet, dues noies germanes del mas Riera de Tona, que aportaren un  dot de 400 lliures. En virtut d'aquest casament i segons costum català, el pare Joan Sala va fer heretament del mas al seu fill Antoni, retenint-se però, l'usdefruit, mil lliures per a fer testament i el vitalici per a la seva corresponent esposa.

El pare Joan Sala tingué tres fills del seu nou matrimoni: en Pere, en Joan, dit lo Tendre i en Segimon. Aquests tres últims  fills són coneguts per les seves aventures bandoleres, que seran superades amb escreix pel seu mig germà Joan Sala, àlies Serrallonga.

Les germanes Anna Maria, Eufrasina i Marquesa es casaren respectivament els anys 1611, 1613 i 1621 amb Antoni Parera, àlies Moragues, de Sant Hilari, amb Salvi Mallorquí, de Riudarenes, i amb Francesc Serrat, àlies Joanet, de Viladrau.

Desconeixem la data de la mort del pare Joan Sala, però consta que no vivia el 1610. Pels mesos de març i abril de 1601 hi hagué alguna pesta o contagi a Ciladrau; ho indica el llibre de testaments d'aquesta època, entre els quals hi ha el de Joan Sala, bracer, fet el 28 de març, i el d'Antoni Serrallonga, l'hereu del mas, fet l'ú d'abril del mateix any.

Aquest Joan Sala, bracer, devia ésser un once-avi del bandoler, puix que aquest aleshores sols tenia 7 anys. És curiosa la coincidència de noms, car es diu fill de Joan Sala i de Joana, difunts. Era solter i vivia al mas Gat, des d'on féu el testament que va autoritzar el rector de Viladrau, Mn. Gaspar Gili. Mana ésser enterrat al vas sepulcral de la Sala, fa hereva la seva ànima i marmessors el rector i els obrers parroquials de Viladrau. No sabem quan va morir, per faltr els òbits d'aquest temps.

L'Antoni Sala, en canvi, sabem que es guarí de la seva malaltia i no va morir fins al 1634, després de fer un segon testament. En el primer testament, del 1601, disposa que Joan i Baltasar, germans seus, així com les seves germanes Anna Maria, Eufrasina i Marques siguin col·locats i dotats segons les possibilitats del mas. Fa esment del seu pare Joan Sala, encara vivent, i deixa senyora majoria i usufructuària del mas la seva muller Elisabet, quan mori el seu pare i mentre visqui, sense casar-se de nou, al mas.

L'hereu Antoni va quedar vidu el 1619, i el 1622 va casar-se en segones núpcies amb Cecília Masvidal, vídua de Cors.

La història tan agitada del mas en aquest període de la infància del futur bandoler, amb els successius matrimonis dels hereus i l'existència de madrastres i mig germans sembla que va clivellar la solidesa econòmica del mas. També hi podia contribuir la crisi general del camp català en aquella època.

Diversos indicis ho corroboren: l'hereu Antoni formava part de la banda d'en Perot Rocaguinarda pel 1606, i anava encara amb colles de bandolers, que es refugiaven a França, el 1616; també els seus germanastres Joan, el Tendre, i Pere, el 1622, van robar un mul a la seva mare i el varen anar a vendre a en Joan Sala, aleshores encara simple pagès de Serrallonga de Querós; el tercer germanastre seu, en Segimon Sala, fou un dels qui van contribuir a l'inici de la vida aventurera d'en Serrallonga en anar-lo a buscar un dia de febrer de l'any 1623 per anar amb el seu veí Pere Puig de la Vall, de Viladrau, i sis altres bandolers, a robar la casa d'Antoni Seguer de Jafre.

L'Antoni Sala morí el 5 de gener de 1634. A finals de l'any 1633 féu el seu darrer  testament en el qual nomenà marmessors la seva segona muller, Cecília Masvidal, Joan Masvidal, Joan Ferrer, notari de Centelles i germà de la seva mare, Pere Tallades, de Vilanova de Sau, i el seu hereu Jacint. Després de moltes piadoses disposicions pel bé de la seva ànima, deixa usufructuària la seva muller i, en cas que es vulgui tornar a casar, disposa que se li restitueixin les 300 lliures que va aportar en el seu dot. Com si preveiés les futures desavinences que acabarien d'ensorrar la Sala, li recomana amb tota insistència que "vulla mirar per ma casa y heretat y per mos fills y filles que no vagen a mal cap ni a mal recapte y que miren y treballen per lo util de dita ma casa y heretat".

Aquell testament era redactat pocs dies abans de l'empresonament i judici del seu germà Joan, que moria torturat, degollat i esquarterat a Barcelona el dia 8 de gener de 1634, o sigui tres dies després de la mort de l'Antoni. Atesa la greu malaltia que li féu redactar el testament, és probable que no arribés a saber la tràgica fi del seu germà.

Després de la mort de l'Antoni, el seu fill Jacint i la madrastra, Cecília Masvidal, no saberen pas avenir-se i a instància dels curadors celebraren una concòrdia el 27 d'abril de 1634 sobre els drets de la vídua en el mas, que eren l'alimentació, l'úsdefruit i el seu dot com a hipoteca sobre la Sala.

Entre els anys 1634 i 1645, la vídua, Cecília, va casar-se amb en Joan Roura, reisent a Barcelona, i despareix de l'escena en Jacint Sala, que va cedir els seus drets a Anofre Bosch, hereu del mas Bosch, a Gaspar Gat i a Atoni Joan Gat, hereus del mas Gat, i a Pere Sobrevia, hereu del mas Sobrevia de Terraçola , de Seva.

Després d'un plet entre en Bosch , els Gat i en Sobrevia, que actuaven com a amos i possessors del mas Sala, i la vídua de l'Antoni, va fallar-se el 24 de març de 1645 que Cecília Masvidal havia de rebre 99 lliures sobre els béns del mas. Com que cap dels possessors del mas no estigué disposat a abonar aquesta quantitat, el mas va posar-se a l'encant i fou subhastat a la plaça de Sant Genís de Taradell, per ordre d'Antoni de Perapertusa de Vilademany i de Cruïlles, vescomte de Joach i baró de les baronies de Taradll i Viladrau, el 23 de setembre de 1648. Va presentar-se com  a millor oferta la de Pere Esglésies, àlies Molins, que havia entrat , per raó de núpcies, al veí mas Molins de Viladrau i que va oferir 3.551 lliures i 10 sous.

Després de 30 dies d'estar oberta la subhasta i de no haver-se presentat millor postor,el mas fou adjudicat a l'amo o pubill dels Molins.

Deu anys depsrés, segurament per venda feta  per Pere Esglésies, el mas Sala passava a poder de la Comunitat de beneficiats de l'església de la Pietat de Vic, que el va posseir fins a la desamortització del 1837.

Els comunitaris de la Pietat l'arrendaren a diferents  famílies que ja no portaren el cognom Sala ni tenien cap lligam amb la família del bandoler.

A principis del segle XX era propietari del mas Sala el senyor Jacint Bofill, de Barcelona, i en l'actualitat (any 1971)  pertany  a Josep Ma. Novellas, també de Barcelona, i està habitat per masovers".