dilluns, 31 de març del 2014

VÍCTOR BALAGUER A LES GUILLERIES (1) : EL RECORD DELS BANDOLERS

 El balneari Martí (o Font Picant) de Sant Hilari, en l'actualitat (foto: endrets.cat)
L'espectacular font d'aigües termals del balneari, en una fotografia antiga.

Les Guilleries també van tenir un viatge il·lustre molt relacionat amb en Serrallonga: el mateix Víctor Balaguer.

El literat, historiador i polític havia fet diferents estades al balneari Martí de Sant Hilari Sacalm, l’establiment que posteriorment s’anomenaria Balneari Font Picant i que avui resta tancat, tot i que l’edifici s’ha restaurat, al costat de la carretera que porta fins a Osor.

Balaguer era, com la gent benestant d’aquell temps, client habitual dels establiments balnearis i l’any 1893 va recollir els records del seu viatge al cor de les Guilleries en el llibre “Al pie de la encina” publicat per l’editorial El Progreso de Madrid . L’article relacionada amb Sant Hilari i les Guilleries també va publicar-se en el diari “La ilustración española y americana” el març de 1897.

Balaguer descriu la qualitat del balneari:

“Sin detenerme en el pueblo de Sant Hilario Sacalm, seguí adelante hasta llegar á la Casa-Establecimiento de las aguas, que se halla situada á una legua escasa. Hoy lleva el nombre de su director, Hotel Martín, y ofrece toda clase de comodidades y bienestar, incluso teléfono y teléfrafo, lo qual es un pasmo en aquellas soledades”.

I també la frondositat de les Guilleries i , com no podia ser de cap altra manera, el record dels bandolers de temps pretèrits:

“Dan nombre las Guillerias á una vasta región ó comarca de Cataluña, montuosa y poblada de selvas, que fueron un dia impenetrables, y en donde tenían refugio, guarida y seguridad las partidas de bandoleros, que unas veces con caràcter semipolítico, otras para servir á intereses ó pasiones personales, muchas por sólo la codícia del pillage, tanto dieron que hacer y en que entender á los virreyes de Cataluña.

Fuér entre ellas una de las más célebres la de Juan de Serrallonga y el Fadrí de Sau, personajes que aún aparecen vivos en el país, y é quienes en años juveniles escogí para héroes de un drama que llenó su misión, dando no poco que hablar y mucho que debatir”.

En aquest punt semblaria que l’autor, ja gran, hauria matisat el seu punt de vista sobre el caràcter polític dels bandolers catalans, a qui ara sembla reconèixer altres interessos menys romàntics,  i que li havia produït gran controvèrsia amb altres historiadors. Rés més lluny:

“Cuando hace ya más de treinta años puse en escena, donde todavía vive, mi drama Don Juan de Serrallonga, y con él la lucha de los dos bandos de narros y cadells, se me dirigieron severisimos y muy duros cargos por haber dado á aquel personaje y á estos bandos cierto color político de época. Estaba yo en lo firme, sim embargo, y publiqué para demostrarlo mi obra Del bandolerismo y de los bandoleros en Cataluña , que hubo de convencer a muchos, y que consiguió sobre todo mi rectitud de conciencia y los fundamentos sólidos que tuve para sostener una idea que, si pudo ser hija de intuición en su principio, no tardó en revestir todos los caracteres de un hecho probado y documentado”.

I és que, el seu pas per les Guilleries i el record dels bandolers d’abans sembla confirmar-li la seva visió romàntica d’aquells:

“Vine hoy, después de tantos años á estas mismas Guillerias, y aquí encuentro latiente, no sólo la tradición de los bandoleros de andanzas caballerescas, sino tambien la conciencia de que aquellos andoleros lo eran de bando y de partido, según se diria ahora; y todo esto confirmado por documentos irrefutables”.

Aquests nous documents, relata l’autor, fan referència als conflictes de nyerros i cadells al Pirineu i li hauria estat subministrats per Josep Maria Martí, investigador i erudit de Puigcerdà. Eren informacions extretes dels “Dieteris de la fidelíssima vila de Puigcerdà”:

“Con referencia al 1580, habiendo sido presos por el Veguer de Cerdaña, cuatro bandoleros de la compañia de Tomás de Banyuls, señor de Nyer, y encerrados en el castillo de Puigcerdà, acudió en seguida á rescatarlos, sacándolos de la prisión en que estaban, dicho Tomás de Banyuls, señor de Nyer, al frente de setenta bandoleros”.

Dels documents facilitats per Josep Maria Martí Balaguer va concloure de nou que:

“Los bandoleros catalanes no eran bandidos vulgares, ladrones miserables y asesinos, como se ha querido sostener, sino que eran hombre de bando, de partido, secuades de una idea mantenida por una comunidad ó por un señor, ya fuese para interés personal, ya para interés público ó político.

Ahora ya puede verse que la palabra nyerros no procedía, como era general creencia, de un nombre grosero y despreciativo opuesto al de cadells, sino que procede naturalmente del jefe ó caudillo del bando, Tomás Banyuls, señor de Nyer. Los súbditos, los vasallos, los partidarios, los bandoleros de este señor, se llamaban nyerros, y de aquí el nombre del bando”.

La descoberta que fa Balaguer del personatge històric de Tomás de Banyuls, senyor de Nyer i cal dels nyerros (igual que ho va ser per a Celestí Barallat en el seu treball “Nyerros i Cadells” de 1891)  és determinant per a que es confirmi en la idea que havia mantingut sempre sobre el caràcter polític d’en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries.

Des del balneari Martí de Sant Hilari Víctor Balaguer va realitzar diferents excursions per l'entorn de les Guilleries que descriuré en la propera entrada del bloc. Tot i que el balneari es troba en el camí que porta de Sant Hilari al mas de Serrallonga no consta que l'autor s'hi acostés, o almenys que ho fes notar en la seva crònica.

Sempre ens quedarà el dubte. Així com Verdaguer va arribar-s'hi, potser Balaguer tenia por que el mas no satisfés l'idealitzat "gran casal del noble de Don Joan de Serrallonga a Querós" que anys abans havia imaginat. 

L'obra "Al pie de la encina" de Víctor Balaguer es pot llegir sencera en aquest enllaç.

divendres, 28 de març del 2014

FREDERIC MISTRAL I VÍCTOR BALAGUER

 Frederic Mistral
Els intel·lectuals provençals fundadors del moviment felibretge en una
fotografia de 1866. Entre ells hi figura també Víctor Balaguer.

Aquest passat dimecres dia 25 de març s’ha celebrat el centenari de la mort del poeta i intel·lectual provençal  Frederic Mistral.

Mistral va ser el principal escriptor en llengua occitana i va assolir el Premi Nobel de Literatura. Va ser l’impulsor del renaixement literari i lingüístic del provençal, el dialecte occità amb més parlants i va passar a la posterioritat pel seu valor com a poeta, lexicògraf, etnòleg i creador del Felibritge, moviment literari que promou l’occità.

La seva obra més recordada és “Mirèio” (Mireia) a la que va dedicar vuit anys d’esforços i que va publicar el 1859.

L’any 1866 Mistral va entrar en contacte amb Víctor Balaguer arrel de l’exili que aquest darrer va fer, per motius polítics, a Provença entre els anys 1865 i 1867. A partir d’aleshores tos dos van establir una forta amistat que es mantindria al llarg dels anys.

Durant aquells anys Balaguer coneix el moviment felibretge i els seus seguidors, aprèn el provençal i fins i tot escriu poesia en aquest idioma:

“Durante mi emigración en  Francia por causas política,s hube de fijarme en Provenza, donde recibí cariñosa acogida de los poetas provenzales. Procuré estudiar su lengua; llegué a dominarla lo suficiente para escribir en ella, y compuse un volúmen de poesías provenzales bajo el título de Liuen de ma terro (Lejos de de mi tierra)”.

Quan Balaguer va tornar a Catalunya van continuar mantenint l’amistat mitjançant trobades en el marc de diferents Jocs Florals que s’organitzaven i també van mantenir un intercanvi epistolar que avui en dia es guarda a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Les cartes de Mistral i Balaguer evidencien l’intercanvi intel·lectual però també el pensament polític que van mantenir. A grans trets tots dos eren coincidents en un concepte federalista dels seus països.

Per Mistral calia lluitar clarament contra el centralisme, i Catalunya havia de prendre la iniciativa de la mà de Balaguer. Per aquest darrer, en canvi, el punt de vista català passava prèviament per al recuperació de la identitat col·lectiva de la corona d’Aragó.

Alguna diferència van tenir entre ells, com quan Balaguer defensà el 1880 que els poetes havien de prendre el relleu als trobadors medievals i exercir en certa manera de propagandistes dels ideals del moment, a la qual cosa Mistral va respondre:

“Vous voluez, si je vous ai bien compris, que la litteratura provençale ou limousine devienne l’apôtre d’un idéal philosophique et polítique, c’est-à-dire qu’elle devienne l’organe d’un parti. Je ne partage pas cette opinion. La littérature provençale, selon moi, ne doit s’enchaîner à aucun courant particulier, à aucun parti”.

Tots dos, però, eren d’arrel social conservadora, oposada a les pulsions revolucionàries republicanes i mai van portar al límit idees renovadores federals o plantejaments polítics que emergien més del seu cor que del seu cap.

La relació entre Víctor Balaguer i Frederic Mistral i el moviment felibretge sí que va suposar un enriquiment cultural i intel·lectual entre Catalunya i Provença, qui  van redescobrir a partir d’aquell moment les arrels històriques i lingüístiques comunes que s’havien perdut amb els segles.

Entre les cartes dirigides per Frederic Mistral a Víctor Balaguer, n’hi ha una datada el mes de juliol de 1866 que també fa referència a les obres Esperansas y recorts i  Don Joan de Serrallonga i en la qual el poeta provençal fa un elogi de la trama i del seu autor:

“J’ai savouré à petits verres vos Esperansas y recorts, et vos observations aussi judicieuses que profondes sur la renaissance catalano-provençale, et vos chants patriotiques, si concis, si vaillants, si empreints du génie vif, sévère et impressionnant de vos compatriotes mai un vrai chef-d’ouvre.

C’est le commencement de votre drame Don Juan de Serrallonga, il est impossible de rencontrer una mise en scène plus jolie, des caractères plus héroïques et une intrigue plus intéressante. J’admire surtout le naturel avec lequel se déroule votre action, et puis l’entrain et la concision nerveuse de votre dialogue.

Quoi qu’en en veiuille dire votre modestie, vous êtes la personnification éclatante de votre race, en attendant la maturité dans la moisson qui germe, je vous engage vivement à donner à la littérature les plus de temps que vous pourrez. Terminez surtout votre gran drame catalan: c’est l’idéal de votre pays”.

En aquest enllaç podeu llegir el treball "Víctor Balaguer: su exilio en Provenza" de Ma. Ángeles Ciprés i en aquest altre enllaç l'article "Set cartes de Frederic Mistral a Víctor Balaguer" de Montserrat Comas i Güell; dels quals m'he servit per a redactar aquesta entrada del bloc.


dimecres, 26 de març del 2014

LES CANÇONS DEL BANDOLER RECOLLIDES PER JACINT VERDAGUER




L'any 2002 el Grup de Recerca Folklòrica d'Osona publicava el llibre "Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer" de Salvador Rebés (Ed. Abadia de Montserrat):

"L'entusiasme per la cançó tradicional li venia a Verdaguer d'haver-se format en l'ambient pagès de la seva comarca, fins ben entrada la joventut. La plana de Vic tenia fama de ser un dels racons de Catalunya on s'havien conservat amb més fermesa les tradicions de l'antigor. El cançoner hi era present arreu: a la feina del camp, als temps de lleure, en boca dels pastors, els traginers, els segadors, els passavolants...".

Sembla que Verdaguer va prosseguir en aquesta tasca de recull de cançons populars fins el 1882, quan Milà i Fontanals publica el "Romancerillo Catalán", el recopilatori més exhaustiu del cançoner català, i Verdaguer sent complert el somni de salvaguardar tot aquest tresor etnològic del país.

I entre les cançons que Jacint Verdaguer va localitzar i inventariar n'hi ha les dues sobre en Serrallonga, una de les quals és la que és la que explicava que havia recollit a Marià Aguiló el 1865 i que va motivar la seva anada al mas Serrallonga.

Es tracta de dues versions de la cançó tradicional d'en Serrallonga, d'origen incert, però escoltada, recollida i cantada en multitud de llocs de la nostra geografia. La lletra de la cançó ha tingut múltiples variacions i aquestes inventariades per Verdaguer en son una bona mostra.

dilluns, 24 de març del 2014

JACINT VERDAGUER AL MAS SERRALLONGA








El nostre gran poeta Jacint Verdaguer  també va quedar impregnat de la mitologia i la llegenda del bandoler Serrallonga. No és estrany si tenim en compte que en el moment àlgid de la Renaixença , de la qual era el màxim exponent, es recuperaven mites històrics com el bandoler i que va néixer i residir a Folgueroles, ben a prop de les terres on van senyorejar els bandolers de les Guilleries.

En l’obra “Epistolari de Jacint Verdaguer” a cura de Josep Ma. De Casacuberta (Ed. Barcino, 1977)  , trobem una carta que Verdaguer va enviar al seu amic, company i poeta mallorquí a Marià Aguiló i Fuster, en el qual li explica la seva anada fins el mas Serrallonga la primavera de 1865.

Així ho he extret del llibre “Escriptors i erudits contemporanis” de Joan Massot i Muntaner (Ed. Abadia de Montserrat,2003):

“El 20 de maig de 1865, Verdaguer feia saber a Aguiló que havia anat a Serrallonga “pel romans de que li parí”, sens dubte una cançó sobre el bandoler Joan de Serrallonga de la qual Aguiló i Verdaguer degueren parlar dues setmanes abans, a Barcelona, quan tingueren l’avinentesa de coincidir i d’iniciar una amistat que no s’interrompria mai més amb motiu de la festa dels Jocs Florals en la qual Verdaguer havia estat premiat per primera vegada”.

En la carta Verdaguer fa una preciosa descripció d’aquelles recòndites muntanyes de les Guilleries i dona fe del caràcter feréstec i indòmit, salvatge d’aquells entorns :

“Tot ho trobi aspre en aquell desert, lo caracter de la gent, los camins hon un no pot casi be posar lo peu pla, las montanyas que amagan sos pelats caps entre las bromas y sos peus en abismosas sotaladas, lo murmuri dels rierals; y fins en los refilets dels pochs aucells que hi ha observi la aspresa y malanconia d’aquellas afraus y pinedas”

A continuació l’autor es lamenta de no haver pogut recollir testimonis vius del romanç o cançó del bandoler que buscava:

“Pero lo mes aspre pera mi fou lo no poder complaurer al mes franch, al mes falagador dels poetas populars, pus no trobi ni rastre del romans que l hi havia promes; no hi trobi mes que donas y canalla, que m feren de resposta que l amo no hi era, que no sabian res. Si cap dia puch veurer l’amo, tal vegada li portare noticias mes certas, sino millors”

Qui sap, potser Jacint Verdaguer va topar-se i tastar en aquell viatge amb el caràcter també tosc de la gent de muntanya, fet a mida de la salvatgia d’aquells immensos espais de les Guilleries.

Anys després mossèn Cinto tenir projectat un poema sobre Serrallonga i el 1902, any mateix de la seva mort, va realitzar un segon viatge a les Guilleries per tal d'ambientar-se i recollir tradicions útils. El poeta no va arribar a escriure aquest poema. "Llàstima! Hauria estat ben curiós de veure com el resolia...", va sentenciar Joan Fuster en el llibre "El mite literari de Serrallonga".

divendres, 21 de març del 2014

EL VIATGE DE JULI SERRA A LES GUILLERIES (i 2): EL MAS SERRALLONGA


El conegut gravat del Mas Serrallonga publicat en el llibre de Juli Serra. 
Els militars expedicionaris durant un descans del seu viatge.

"Un viatge per les Guilleries i el Montseny" de Josep Tarrés i Emili Rams.

El llibre de 2002 que permet rellegir el viatge pioner de Juli Serra.
El recorregut de l’expedició narrat per Juli Serra els havia de portar per força fins a Querós i el Mas Serrallonga. I allí estava ben viu , de nou, el record del bandoler, ni que fos de la imatge llegendària creat per Víctor Balaguer:

 "Un mes pasamos entre Osor y sus alrededores. De allí hubimos de trasladarnos a Carós, capitalidad de las Guillerías, célebre en la historia de Cataluña por el señorío de Carós ó de Caroz, perteneciente á la familia de los Serrallongas, de la que nació aquel esforzado D. Juan de Serrallonga, tenido por unos por bandido y por otros como acérrimo defensor de las libertades patrias en la tremenda lucha de los Narros y Cadells, partidarios los primeros de los fueros dle país, sostenedores los segundos, de la negra política del conde duque de Olivares".

Destaca la descripció d’isolament del lloc, com també la influència del personatge escrit per Víctor Balaguer a qui fa referència Juli Serra quan parla del mas com a antiga mansió senyorial de la família Serrallonga.

Finalment, resseguint les múltiples llegendes sobre les coves i amagatalls del bandoler, entre llegendàries i reals, Juli Serra va accedir a una d’elles.

“En posición elevada y cabalgando sobre una de las crestas más aguda,s divísase á lo lejos una casa, la que fué mansión señorial de los Serrallongas, la conocida hoy con el nombre de C’ en Serrallonga, quizás aquella en la que Balaguer supone acaecida la prisión de don Juan cuando visitaba el sepulcro de su padre.

Ningún vestigio indica en la actualidad que en época remota fuese teatro de dramáticas escenas; cuando pasé después por ella, un anciano se hallaba sentado junto á la puerta y varias palomas se arrullaban en el hueco de una de las ventanas. Calma impotente, patriarcal conjunto. Sólo la tradición y el nombre conmemoran aquellos restos, dándoles el sello de autenticidad que les atribuyen los payeses comarcanos, entre los cuales circulan aún estupendos hechos de D. Juan de Serrallonga, el Fadrí de Sau y sus secuaces, que narran con el candor de las cosas que de puro oídas se tienen por seguras.

Las leyendas que cuentan hablan también de las cuevas en que aquellos solían ocultarse, escondrijos donde hallaban albergue, en el corazón de la montaña cuyos rincones conocían por harto recorridos.

Más de una nos indicaron, pero la que está próxima á la casa señorial era, al decir de los aldeanos, la que servía de seguro asilo al bandido legendario, por hallarse situada en lo más abrupto de la sierra, y ser accesible por pasos sólo de él y de los suyos conocidos. Difícil el bajar hasta ella, es hoy inútil molestia pues está cegada su boca por completo, pero aseguran algunos que lejos, muy lejos, al otro lado del macizo se halla distinta entrada que comunica con la primera por pasadizos labrados por las aguas en las entrañas de la tierra”.

L’obra de Juli Serra, a banda de permetre’ns aconseguir una descripció escrita de les Guilleries i dels entorns i llegendes del bandoler, va permetre disposar de la primera imatge coneguda del mas Serrallonga, el gravat que demostra encara dempeus el mas, amb un avi davant la porta adovellada. Una imatge que ens remet a quan el mas encara era ple de vida, encara que fos en aquella immensitat isolada i tranquil·la de les muntanyes. Una imatge que malauradament ja és irrepetible.

dimecres, 19 de març del 2014

EL VIATGE DE JULI SERRA A LES GUILLERIES (1): LA ROCA DEL MAL SOPAR

L'antic poble de Sant Romà de Sau, sota la cinglera del Puig de la Força.
L'espectacular "Roca del Mal Sopar", amb l'església de Querós al fons.


L’any 1890, un nombrós equip de militars trascamà les Guilleries i el Montseny amb la finalitat d’aixecar un plànol de la zona. Justament les guerres carlines, aleshores ben recents, havien evidenciat la mancança d’un plànol que informés del terreny.

Durant vuit mesos, soldats i oficials recorregueren els voltants de Santa Coloma de Farners, arribaren al Montseny passant per Arbúcies a l’anada i Viladrau, Espinelves i Sant Hilari Sacalm a la tornada; exploraren els voltants d’Anglès, la Cellera, Osor, Susqueda i Querós  ... fins a Tavertet, Rupit i Vilanova de Sau; i finalment tornaren des d’Amer cap a Vic passant pel Collsacabra.

Totes les experiències i les descobertes del viatge foren recollides pel tinent topògraf Juli Serra en un diari, que després traspassà al llibre Las Guillerías, publicat l’any 1891 per l’editor Luis Tasso.

L’any 2002 els autors Josep Tarrés i Emili Rams publicaven “Un viatge per les Guilleries i el Montseny” (Ed. Rafel Dalmau) que oferia una visió actual del recorregut pioner fet l’any 1890 per Juli Serra.

El recorregut d’aquells soldats per tot aquell ample territori i el diari publicat posteriorment per Juli Serra suposa un document inestimable per a conèixer com eren les Guilleries a finals del segle XIX. I no sols pels textos, sinó també pels gravats que van acompanyar l’edició original i que van ser reproduïts en l’edició de 2002.

Aquests gravats van ser realitzats a partir de fotografies de Rodrigo Carrillo de Albornoz, el fotògraf de l’expedició militar, i ens permeten conèixer a finals de segle els paisatges i els pobles de les nostres contrades.
En aquell llarg viatge els expedicionaris van haver de trepitjar necessàriament les terres del bandoler Serrallonga, impregnades del record de les seves llegendes i gestes, com la que fa referència a la Roca del Mal Sopar que va transcriure Juli Serra:

“Cual centinela avanzado sobre sus aguas, un montón de peñascos informes en el que algunos quieren ver un monumento druida, en el que yo sólo veo un lugar conocido con el nombre de Roca del Mal Sopar, á causa de la escena que sobre ella se desarrolló , y que contaré por ser concisa.

Perseguido un día D. Juan de Serrallonga por las tropas del virrey de Cataluña, traspuso montes y pasó collados hasta dar con su habitual residencia, Carós y sus inmediaciones. Disponíase á cenar tranquilamente sobre la famosa roca, cuando fué sorprendido por sus perseguidores que ni tiempo le dejaron para ocultar sus bastimientos. Huyendo él y los suyos á la desbandada consiguieron escapar, y desde entonces se dió á la Roca en la comarca el nombre del Mas sopar, del mal cenar que diríamos nosotros”.

L’autor tampoc va estar-se de descriure la particularitat salvatge d’aquell entorn de les Guilleries més salvatges i profundes:

“Carós; allí está el corazón de la comarca abrupta. Aquello son Las Guilerías en todo el esplendor de una naturaleza primitiva. Bosques casi vírgenes; veredas por caminos; labriegos amantes del terruño del que jamás salieron, y que se asombran oyendo hablar del ferrocarril, de los grandes centros de población, de la sociedad y de la vida modernas. Alrededor de Carós agudos picos; el río retorciéndose y revolviéndose para salvar la muralla granítica que encajona su cuenca”.

dilluns, 17 de març del 2014

L’ATZAROSA VIDA AL MAS SERRALLONGA DURANT LES GUERRES CARLINES



 Tropes carlistes preparant una emboscada.


Quan visitem el mas Serrallonga i el seu entorn  ens sentim cohibits encara per aquells boscos i paisatges de les Guilleries que ens apareixen indomables i salvatges.

Costa ben poc comprendre com aquells grans espais feréstecs havien estat refugi i niu de bandolers en els segles XVI i XVII.

Amb els anys, però, la situació no havia canviat gaire. El paisatge era igual d’indomable i la gent devia tenir el mateix caràcter . En el segle XIX, però, s’hi afegirien els successos derivats d’unes  guerres civils prou conegudes: les Guerres Carlines.

Aquell conflicte es va estendre per tot el país i amb especial virulència en les muntanyes en les que els rebels carlistes es movien amb més facilitat, igual com havien fet els bandolers en segles pretèrits.

I el mas Serrallonga, situat en un dels llocs més recòndits de les Guilleries, va esdevenir escenari del conflicte.

Els diaris de l’època ens relaten diverses d’aquests episodis.

Alguns d’ells fan referència al pas de rebels carlins,  com aquesta que publicava el diari “El eco del comercio”:

“Tambien pasó el domingo último por el Manso de Serrallonga, término de Carós, una faccion compuesta de 40 hombres, segun se nos asegura, mal armados, permanecieron allí una media hora. Esta partida es tenazmente perseguida por los voluntarios de San Hilario Sacalm que no pueden darle alcalce por la escabrosidad del terreno”.

Altres fan referència les missions de les tropes liberals que marxen fins a les Guilleries per a intentar trobar i encalçar rebels, com aquesta del diari “La Iberia” de 1872:

“Los destacamentos de Monceny marcharon igualmente en las direcciones siguientes: el de Susqueda, por el Quer y Querós, casa de Serrallonga, Sn Andres de Baucells, y Valdaura á San Hilay; el de Rupit por S. Castañadell, San Saturni y Espinelvas a San Hilary ... Todas las espresadas tropas atieron los flancos del terreno por donde marcharon, reconocieren detenidamente los bosques, barrancos, casas de campo y cuevas que encontraron; y no habiendo ocurrido la menor novedad ni adquirido notícia de existencia de malhechores, regresaron el dia 18 á sus respectivos cantones y departamentos”.

I altres fan referència a veritables topades , com aquesta publicada en el diari “El Católico” en la seva edició del 28 de desembre de 1846:

“El teniente cabo de la escuadra de Santa Coloma de Farnés, D. Juan Pujol, que ha seguido la pista desde el 16 ça cincuenta y ocho rebeldes por la parte de Rocacorba, los alcanzó en el termino de Carós y casa llamada Serrallonga; desde la cual, haviendo divisado a los mozos en la mañana siguiente, tomaron la dirección de la casita del Valle Lara del término de San Andrés de Bancells; en cuyo punto esperaron á los mozos, empeñándose entre unos y otros el fuego por espacio de una hora, creyendo vencer los primeros por ser mayor su número lo que no lograron; pues que no solo perdieron un palmo de terreno, sino que han perseguido al enemigo hasta entrada la noche, dejandose caer por los barrancos de Cabrerola. Seguida la direccion de los rebeldes, han hallado los mozos rastros de sangre, habiendo sabido en las casas por donde han pasado los rebeldes que llevaban tres heridos”.

Hi ha un episodi luctuós , però, que afectà directament - més enllà del pas de tropes i rebels- els residents del mas Serrallonga. Ho trobem escrit en el diari monàrquic “La Esperanza”, en la seva edició del 10 d’octubre de 1872. Es tracta de l’assassinat del propietari del mas:

“Los periódicos de Cataluña consignan una nueva hazaña de los partidarios de la buena causa: el asesinato del propietario del manso de Serrallonga, descendiente del célebre D. Juan de Serrallonga.

Permanecia aquel muy tranquilo en su casa, segun dice la carta, cuando le fué preciso ir á San Hilario, y en Coll de Carós se encontró con una partida carlista que le detuvo, llevándole preso á Susqueda. Allí le dieron de comer y le avisaron que al dia siguiente le fusilarian. En efecto, despues de algunos dias de ignorarse su paradero, se encontró su cadaver en un bosque cercano á la casa llamada Sabatés, pasado á bayonetazos”

Aquest diari negava que l’assassinat fos producte de rebels de la causa carlina. Sigui quina fos la veritat, el propietari del mas Serrallonga va ser una víctima més en aquella guerra civil.

divendres, 14 de març del 2014

EPISODIS DE BANDOLERISME A CARDEDEU (i 2) : LO MONGET DE CARDEDEU

El mas o "castell" de Vilalba de la Roca del Vallès, al límit amb el terme
 Cardedeu, on treballava en Monget de Cardedeu (foto: elcaudelabici-joan.blogspot.com)


El mes de juny de 1632 es prenen les declaracions a Domingo Serra, àlies Lo Monget de Cardedeu i originari de França  (“agricola naturalis loci de Ages diocesis de Homs regni Franciae)”:

“Haura nou o deu mesos quem prengue Pere Antich de Canovas treballant en una artiga que tinch en lo terme de Belloch pero jo no se perque”.

El relator li pregunta si ell és l’anomenat “Monget de Cardedeu” i ell assenteix:

“Jo estigui haura alguns quinse o setse anys en la casa de Montserrat ques diu Vilalba en lo terme de Cardedeu ym posaren nom lo Monjet y sempre de les hores ensa me han dit lo Monjet de Cardedeu”.

A continuació l’interroguen sobre diferents qüestions:
“Interrogatus que diga si ell deposant conex a Benet Vadell dit lo Vedello de la parrochia de Sant Pere de Bigues que vuy voga en galera”.

“Interrogatus que diga si ell deposant ha coneguts a Ramon Muntada de Sant Llorens Çavall y a Cebria Soler dit lo Negre de Tona tots dos ja preterits diga quins tractes ha tinguts ab ells”.

“Interrogatus que diga si algunes tres semmanes abans de les festes de Nadal del any 1630 se juntaren en una serra mes avall de Canoves y de alli tots armats de pedrenyals curts y llarchs partiren y anaren a robar la casa de T. Cata y Massaguer de Canoves”

“Interrogatus que diga si lo dia e festa de Sant Joan de juny del any 1629 trobantse junts prop lo castell de Monbuy tots armats anaren desde puesto a robar la casa de Fermi Roca de Sant Llorens Çavall”.

I a totes elles el deposant respon que “Et dixit noy ha tal” o “Et dixit señor noy se res”; negant les acusacions o saber-ne cap cosa.

Un mes després d’aquestes deposicions, el 14 de juliol de 1632, trobem en el sumari la “manlleuta” del Monget de Cardedeu. La manlleuta de pres era en aquella època la formalitat per al qual les batllies i les corts de justícia posaven en llibertat provisional un pres sotmès a procés, mitjançant una fiança o garantia econòmica posada per un tercer. Aquest tercer era responsable del retorn del pres.

Domingo Serra va sortir de presó “enmaulletat” per Francesc Fages, hostaler, i Arnau Cassanyes, taberner, tots dos de la ciutat de Barcelona, els quals dipositaren una fiança de cent lliures a favor de la reial tresoreria, amb la condició que el pres retornés a presó el mes d’octubre següent.

El Monget de Cardedeu, però, no va tornar a presó, atès que el 27 de gener de 1633 trobem un apunt en el procés sumarial segons el qual Vicenç Sabado, carceller reial declara que “en los presents carcers reals noy es ni si es presentat lo dit Domingo Serra dit lo Monget de Cardedeu”.

A causa d’aquesta fugida els fiadors perderen les cent lliures. El 9 de juny de 1633 es va dictar, a petició de Francesc Fages, una ordre d’execució contra els béns de Domingo Serra per a fer front a les cent lliures. No sabem, naturalment, si va poder es va poder executar aquesta ordre.


dimecres, 12 de març del 2014

EPISODIS DE BANDOLERISME A CARDEDEU (1) : RESISTÈNCIA DEL POBLE AL COMISSARI PERE ANTICH


Fa un temps els amics de la llibreria-espai cultural Espai 31 de Cardedeu es van interessar per disposar dels meus còmics d'en Serrallonga. Arrel del contacte que vam fer els vaig explicar l'existència d'un presumpte bandoler d'aquella vila en el procés sumarial d'en Serrallonga i d'episodis relacionats amb el bandolerisme i el suport que autoritats locals i veïns donaven als lladres. En aquesta i la següent entrada del bloc explico aquest passatge de la història dels bandolers al Vallès Oriental.
 
En el procés sumarial d’en Serrallonga hi trobem incloses diverses pàgines d’un procediment instruït contra un tal Domingo Serra, àlies “Lo Monget de Cardedeu”.

El procés, datat del desembre de 1631, hi consta un document interessant com és la comissió feta pel mateix virrei de Catalunya a favor del comissari Pere Antich de Cànoves, atorgant-li poders per a la captura de bandolers, entre els quals un tal Monget:

“Don Enrique de Aragon duque de Sogorve y de Cardona del consejo de estado de su magestat su virrey y capitan general en el principado de Catalunya y sus condados de Rossellon y Cerdanya.

Por cuanto al servicio de su magestad paz y quietud de los deste principado conviene capturar las personas de T. Monget gascon, T. Lletget de Coll, Antonio Rosas de Santa Aularia, Luis Ribes de Monbuy alias lo Negre por tanto confiado de vos Pedro Antich y que para prenderles hareys las diligencias necessarias en vortud de la presente os doy la comission y poder que de derecho se requiere y ordeno y mando a las justicias  assi reales como de barones y a otras quales quier personas de cualquier estado y condicion que sea os den la acistencia favor y ajuda que les pidieres so pena de quinientos ducados y quiero que valga esta comission por tiempo de dos meses y no mas fecha en Barcelona a primeros de dexiembre de MDVXXXI”.

Tot i aquesta autorització del virrei, veurem un cas clar de resistència al comissari per part del mateix batlle de Cardedeu i dels veïns. Un exemple de l’oposició de les autoritats locals i del poble a l’autoritat reial de la que es queixaven de manera reiterada els representants d’aquesta a Catalunya. Una oposició i un suport als bandolers que permetien la continuïtat de les accions en aquells anys.

Segueixen les declaracions davant Pau Guiament, relator del procés sumarial d’en Serrallonga, de Pere Antich de Cànoves  comissari reial, qui explica els fets que van succeir a Cardedeu el dia 11 de desembre de l’any 1631:

“Ahir demati allent a les vuyt hores jo en companyia de Pere Torrent de Tagamanent, Bernat Valls habitant en Llerona y altres en virtut de comissio expressa que tinch de sa excellentia anarem a capturar la persona de dit lo Monget de Cardedeu com de fet lo capturarem enuna montanya sobre Belloch ahont lo aguaytavem dos dies y apres de haverlo capturat havent jo sabut que lo dit Monget tenia una caxa en casa de T. Roses de Cardadeu dexi lo Monget en casa de T. Campmajor de la parrochia de Cardadeu que esta dalt a la montanya ab guardes y jo men baxi en companyia de dits Bernat Valls y Pere Joan Torrents a regonexer la casa de dit Rosers per veurer y regonexer la caxa”.

El comissari Antich, però, no va reeixir en la seva missió atès que es va trobar amb la resistència del batlle mateix i dels vilatans de Cardedeu:

“Quan forem devant casa del balle de dita vila de Cardadeu ques diu Nicolau que te casa fora de la vila vehent jo que sen anave deves la vila jol fiu cridar y en asso senti uns crits que hu ques diu Pere Riera sastre cridave y girantme jo viu queu deye a Jaume Armendia de Canovas que es home facioneros y gran fautor de dit Monget que estave parlant ab Joseph Nicolau fill de dit balle y vehent jo que dit Jaume Armendia fugia deves la inglesia ab dos pedrenyals hu en cada ma lo arremeti ab crit de no moure el rey y digui a dit Nicolau balle quem fes acistentia y dit balle may ho volgue fer ans be me responque que no li avalotas la vila y que li amostras lorde que jo crech ho feye perque dit Jaume Armendia se posas en cobro”.

El comissari no sols va trobar resistència del batlle Nicolau i els fills d’aquest, Josep i Jacint, sinó que tota la vila s’alçà contra ell:

“Y lo dit Joseph Nicolau y Hyacinto Nicolau fills de dit balle anaven tras de dit Jaume Armendia cridant y giraren deves nosaltres cridant y dientme que ere un lladre tot y quem tingues tenint jo sempre un basto de rey en les mans de llargaria de alguns tres palms (bastó distintiu de les autoritats) y no tansolament nom feyen acistentia que encara me envestiren ab agullades a les mans cridant sempre al lladre al lladre de tal manera que molta gent de la vila isque en llur favor y contra de mi quem fou forçat haverme de retirar fugint en casa den Llibra que esta al cap de la vila que altrament me hagueren mort ... y fou causa que jo no pogui regonexer la casa de dit Roses per regonexer la caxa de dit Monget ... y tambe per poder acuydir corrent ahont havia dexat al dit Monget pres que no anassen a donarli llibertat y aixi prengui a dit Monget yl he portat pres vuy en los presents carcers reals”.

La declaració del comissari Pere Antich fou corroborada, en el mateix sumari, pels seus acompanyats Bernat Valls i Pere Joan Torrent .

dilluns, 10 de març del 2014

SERRALLONGA AL LLIBRE "LES PRESONS D'EUROPA", DE FERRAN GIRBAL JAUME (1926)




L’autor gironí Ferran Girbal i Jaume , nascut el 1876, formava part d’una família d’escriptors, el seu pare era Enric Claudi Girbal (també historiador) i el seu germà Eduard Girbal Jaume. Ferran Girbal va publicat, entre altres, les novel·les: Àngela (1894), La Dolors (1897), L’hereu del molí (1897), La sort de Baronelli (1925) i el recull poètic Tot l’any (1902),. També traduí Shakespeare i Dickens (Càntic de Nadal, 1910).

L’any 1926 Antoni López Llibreter de Barcelona publicava una col·lecció de dos volums titulat “Presons d’Europa” dels quals era autor Ferrar Girbal. En aquests llibres recollia notícies històriques de presons com la Bastilla francesa i els personatges famosos que s’hi van hostatjar.

El primer volum, titulat “Les presons de Barcelona” , estava íntegrament dedicat a la figura històrica d’en Serrallonga i als fets ocorreguts en la Guerra dels Segadors de 1640.  El llibre esdevenia , més que un assaig sobre els presidis, una aproximació força profunda sobre una part de la història de Catalunya del segle XVII.

La part del volum dedicat al bandoler Serrallonga és el que ens interessa, començant per la presentació del bandoler autèntic i finalitzant per la seva mort a Barcelona el 1634.

Girbal va utilitzar bàsicament fons conegudes i va publicar en el seu llibre informació ja publicada des del segle XIX. Podem considerar, doncs, que el volum és una bona recopilació d’articles i notícies ja existents, útil per a que el lector les pogués tenir a disposició , l’any 1926, en un sol volum.

Comença l’obra amb la transcripció de paràgrafs de llibre de Joan Cortada de 1868 (Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga). També utilitza els articles publicats per Mn. Joan Corbella en la “Veu de Montserrat” i “L’Estiuada” de Sant Hilari Sacalm.

Aquest darrer treball de Joan Corbella permet a Girbal incloure en el seu llibre una curiosa  làmina amb la “Geneaologia de Joan Sala i Ferrer, Pubill del mas Serrallonga” en la qual, a partir de les dades trobades per Corbella en els arxius parroquials de Viladrau i Querós, dona forma a l’arbre de les famílies Sala i Serrallonga des dels avis i fins els fills del bandoler i la seva muller.

A partir de la presentació dels orígens familiars d’en Serrallonga Girbal en relata la seva entrada al bandolerisme i algunes de les accions més conegudes ja publicades per Cortada o Corbella: els principals accions de la quadrilla, la detenció del Fadrí de Sau, les declaracions de la Joana Macissa i la detenció d’en Serrallonga a ca l’Agustí de Castanyet.

Finalitzada la biografia del bandoler Girbal reprodueix una síntesi de les valoracions que els historiadors havien fet sobre en Serrallonga i el fenomen del bandolerisme: les que havia publicat Corbella en els seus articles, la de Joan Cortada, les d’Antoni Bofarull (en l’obra “Història crítica de Catalunya”) i finalment  les de l’historiador gironí Julià de Chia (qui en la seva obra “Bandos y bandoleros en Gerona” -1888- va mostrar-se molt crític amb la concepció política i idealitzada del bandolerisme).

Les apreciacions de Julià de Chia clouen el capítol sobre en Serrallonga de Girbal:   “el bandolerismo de aquellos tiempos, cualquiera que fuese su filiación, no tenía ni tuvo otra bandera ni más objeto que el de la vagancia, el robo, el asesinato, y la desenfrenada comisión de toda clase de crímenes, hijos de los crueles instintos de aquellos hombres desalmados, sin que, por lo tanto, ni directa ni indirectamente llevasen sus actos execrables el menor reflejo de color político”. Com es pot veure, les més contundents i allunyades de la visió romàntica o política que havien discutit altres historiadors.

La portada del llibre és obra de Josep Alumà (Barcelona 1897-1974), un dels grans cartellistes professionals catalans de la primera meitat del segle XX.

L’edició també incorpora les tres característiques litografies que van il·lustrar originàriament el llibre de Joan Cortada i que han estat reproduïdes en moltes ocasions (p.ex. en el  : la indumentària d’un idealitzat Serrallonga , l’encontre amb la comtessa d’Erill al Coll de Montcada i la sala de turments.

divendres, 7 de març del 2014

SERRALLONGA AL TEATRE (i 11) : ÀLIES SERRALLONGA (1974)




Dissenys de Fabià Puigserver per al vestuari de l'obra.
Extrets de: Institut del Teatre



El bandoler Serrallonga va ser de nou protagonista d’una obra de teatre amb l’”Àlies Serrallonga” estrenada per la companyia Els Joglars l’any 1974.

La imatge del bandoler és utilitzada per a un ús en mans de la companyia dirigida per Boadella. Queda ben explicat en la crítica teatral escrita per Xavier Fàbregas en la revista Destino l’any 1975:

Alies Serrallonga és una reflexió sobre Catalunya i els catalans, on el sarcasme serveix als Joglars de revulsiu i de definició, al mateix temps, davant la peripècia col·lectiva, la nostra, feta de queixes, justificades algunes i demostració d’una ineficàcia secular i congènita les altres.

A Alies Serrallonga la figura del bandoler apareix envoltada d’una sèrie d’elements populars ja que en realitat és ell mateix qui s’ha convertit en un element més dels signes identificadors d’una cultura. Dins d’aquest context s’ha de considerar l’actuació del bandoler i dels seus homes, a fi de comprendre la seva dialèctica amb el poder constituït, un poder llunyà i estrany que no brota del país, sinó que plana sobre ell.

A l’obra podem distingir tres etapes successives. En una primera la societat agrícola s’autoabasteix, sense advertir que el seu esforç col·labora a sostenir les forces que frenen el progrés i que acabaran per enfonsar-la; un segon moment el defineix la falta de béns necessaris i la insurrecció que segueix; la tercera etapa ens il·lustra sobre els mecanismes de repressió i ens situa davant dos mons que mútuament s’exclouen.

En el sarcasme abocat sobre el món convuls i vital dels pagesos i bandolers –dues vessats d’una mateixa manera de ser- apareixen els tons càlids que donen la comprensió a un fet entranyable; el món del poder, representat per la cort dels Habsburgs, el veiem en tot moment com un món grotesc, d’una negativitat radical. Al no mantenir relacions amb el poble el poder es converteix en una superestructura que sols pot sobreviure mitjançant la negació de la història; i aquesta negació sols pots prosperar mitjançant la violència sistemàtica”.


Com veia Albert Boadella , director de la companyia, el personatge històric d'en Serrallonga?.

La resposta l'he extret de la revista ORIFLAMA, que en el seu número de maig de 1975 va incloure una entrevista al director amb motiu de l'èxit de l'obra:

"La vida dels bandolers és molt teatral, està plena d'una certa poètica. Allà -es refereix a Pruit, a la zona del Collsacabra on residia aleshores la companyia- el record és viu, no com als textos. Bé, endefinitiva, només ha quedat el text de Víctor Balaguer, que va deformar la imatge del personatge popular. Hi ha un altre text que té una gran validesa. És el sumari judicial d'en Serrallonga. El sumari és una part, però coneixent els pagesos i els paratges et fas la idea de la resta. I encara en queden molts de Serrallongues".


Aquesta metàfora teatral sobre el poble enfrontat al poder , passada pel sedàs burlesc dels Joglars, va representar-se fins el 1976. 

Uns Joglars encara arrelats a la terra, amb tot el potencial creatiu i sarcàstic, que conreaven bones crítiques i eren la punta de llança del teatre català més inquiet i reconegut. Amb els anys les coses canviarien dins el cap d'Albert Boadella.

dimecres, 5 de març del 2014

XERRADA AL COL·LEGI ELS ESTANYS DE SILS











Aquest passat dilluns vaig tenir una nova i agradable experiència amb mainada.

Faig fer una xerrada sobre en Serrallonga i el bandolerisme als alumnes de quart curs de l'escola Els Estanys de Sils.

Durant una horeta vaig explicar-los el que feien els bandolers i bandoleres del segle XVII; la vida que portaven, les actuacions d'en Serrallonga al camí ral - ben a la vora de Mallorquines- i vaig acabar amb un dibuix d'en Joan de Serrallonga.

Com sempre els petits van estar atents i inquiets alhora, preguntant i interessant-se pel tema.
Per mi, sempre una bona experiència.