JACINT VERDAGUER AL MAS SERRALLONGA

El nostre gran poeta Jacint Verdaguer  també va quedar impregnat de la mitologia i la llegenda del bandoler Serrallonga. No és estrany si tenim en compte que en el moment àlgid de la Renaixença , de la qual era el màxim exponent, es recuperaven mites històrics com el bandoler i que va néixer i residir a Folgueroles, ben a prop de les terres on van senyorejar els bandolers de les Guilleries.

En l’obra “Epistolari de Jacint Verdaguer” a cura de Josep Ma. De Casacuberta (Ed. Barcino, 1977)  , trobem una carta que Verdaguer va enviar al seu amic, company i poeta mallorquí a Marià Aguiló i Fuster, en el qual li explica la seva anada fins el mas Serrallonga la primavera de 1865.

Així ho he extret del llibre “Escriptors i erudits contemporanis” de Joan Massot i Muntaner (Ed. Abadia de Montserrat,2003):

“El 20 de maig de 1865, Verdaguer feia saber a Aguiló que havia anat a Serrallonga “pel romans de que li parí”, sens dubte una cançó sobre el bandoler Joan de Serrallonga de la qual Aguiló i Verdaguer degueren parlar dues setmanes abans, a Barcelona, quan tingueren l’avinentesa de coincidir i d’iniciar una amistat que no s’interrompria mai més amb motiu de la festa dels Jocs Florals en la qual Verdaguer havia estat premiat per primera vegada”.

En la carta Verdaguer fa una preciosa descripció d’aquelles recòndites muntanyes de les Guilleries i dona fe del caràcter feréstec i indòmit, salvatge d’aquells entorns :

“Tot ho trobi aspre en aquell desert, lo caracter de la gent, los camins hon un no pot casi be posar lo peu pla, las montanyas que amagan sos pelats caps entre las bromas y sos peus en abismosas sotaladas, lo murmuri dels rierals; y fins en los refilets dels pochs aucells que hi ha observi la aspresa y malanconia d’aquellas afraus y pinedas”

A continuació l’autor es lamenta de no haver pogut recollir testimonis vius del romanç o cançó del bandoler que buscava:

“Pero lo mes aspre pera mi fou lo no poder complaurer al mes franch, al mes falagador dels poetas populars, pus no trobi ni rastre del romans que l hi havia promes; no hi trobi mes que donas y canalla, que m feren de resposta que l amo no hi era, que no sabian res. Si cap dia puch veurer l’amo, tal vegada li portare noticias mes certas, sino millors”

Qui sap, potser Jacint Verdaguer va topar-se i tastar en aquell viatge amb el caràcter també tosc de la gent de muntanya, fet a mida de la salvatgia d’aquells immensos espais de les Guilleries.

Anys després mossèn Cinto tenir projectat un poema sobre Serrallonga i el 1902, any mateix de la seva mort, va realitzar un segon viatge a les Guilleries per tal d'ambientar-se i recollir tradicions útils. El poeta no va arribar a escriure aquest poema. "Llàstima! Hauria estat ben curiós de veure com el resolia...", va sentenciar Joan Fuster en el llibre "El mite literari de Serrallonga".