LES URBANITZACIONS PROP DEL CEL

 

La fallida urbanització de Vallclara, que havia d'acompanyar el fallit hotel Don Joan de Serrallonga,  es promocionava com "Un lugar cerca del cielo".

Certament, aquella gent, els promotors,  devien tenir el cap als núvols (i algun diner per gastar o pocs escrúpols per enganyar l'incaut comprador).

I aquella aventura es va reproduir a molts llocs, Guilleries i Collsacabra incloses.

A principis dels anys setanta  conflueixen per una banda la permisivitat de les autoritats i les ganes de fer diners dels promotors sense escrúpols per una banda,  i  per l'altra l'aparició d'un poder adquisitiu per part dels consumidors i una necessitat de sortir de les grans àrees congestionades de l'entorn de Barcelona (fenòmen que encara avui persisteix).

Això va fer que hi hagués clients per a comprar segones residència  i llocs per explotar creant urbanitzacions de segones residències arreu del país. Algunes d'elles en llocs tan inverosímils com els punts més allunyats de les Guilleries.

Algunes eren urbanitzacions situades al mig de la muntanya i allunyades de qualsevol lloc. La de Vallclara ho era, com  també ho era la que es va construir al veïnat del Coll de Susqueda, amb carrers que ascendien des del santuari fins el cim mateix de Sant Benet i a on encara trobem les despulles de construccions allunyades com l'anomenada "casa de les punxes" que vam descobrir fa anys amb en Jack. 

També ho era la que es va promoure sobre el pla del Castell de Tavertet. Sortosament no es va arribar a construir i es va aturar així una desgràcia paisatgística i ambiental. El que en queda és l'encintat d'alguns carrers que encara es pot veure caminant pel pla i, sobretot, la traça dels carrers de la urbanització que és perfectament visible en les fotografies aèries.

Un altre exemple va ser Can Fornaca, al terme de Riudarenes.  Aquesta va tirar endavant i avui està construïda i legalitzada. Dels anys de la seva promoció trobem publicitat als mitjans de comunicació (curiós un veler i blau de mar en una urbanització tan allunyada d'aquest) i una fotografia de quan s'obrien els carrers i es plantaven les primeres barraques, feta per l'excursionista Josep Camil Guiu.

I el més trist és que tota aquesta necessitat d'obrir carrer i fer cases al mig del no rés coincideix en el temps amb el despoblament de molts masos a la muntanya, fenomen iniciat un parell de dècades abans, però que els anys setanta arribaria al seu màxim punt d'inflexió, com publicava la premsa del moment.

En definitiva, animalades urbanístiques d'abans, que ens semblen impossibles avui en dia. Bé, potser som capaços de fer-ne d'altres...

OLÈRDOLA: HISTÒRIA PER OBSERVAR I LLEGIR AMB ELS CÒMICS D'ORIOL GARCIA QUERA

 

Hem visitat el jaciment arqueològic del castell d'Olèrdola atrets per la seva importància en la història del país, però també  atrets pels còmics que l'Oriol Garcia Quera hi ha dedicat.

L'Oriol Garcia Quera és el nostre dibuixant de còmic històric més prestigiós. Al llarg de la seva carrera d'artista gràfic ens ha il·lustrat de la millor manera els nostres segles: des de l'Edat Mitjana a la Contemporània, passant pel bandolerisme encarat per Perot Rocaguinarda.

Amb l'impuls de l'Ajuntament d'Olèrdola i de l'editoral Dalmau, l'Oriol ha dedicat des de l'any 2015 tres còmics a les diferents èpoques historiques del lloc: el conflicte dels íbers cessetants durant la romanització, els conflictes feudals durant la Marca Hispànica entre el príncep Mir Geribert i el Comte de Barcelona i les diferents etapes en les quals historiadors i arqueòlegs han considerat que Olèrdola podia ser la despareguda Cartago Vetus dels textes antics. 

Aquest darrer còmic va guanyar el 2024 el primer premi de BD Arquéoligie de Narbona

Tres còmics imprescindibles per a visualitzar la història d'Olèrdola i una demostració de la capacitat d'aquest  mitjà per a recrear i facilitar l'aprenentatge de la nostra història. 

I encara hi podem afegir els còmics "Carlins 1838"(2019) i "Bruixes 1617" (2020) , que abasten altres períodes de la història d'Olèrdola.

Els còmics són una invitació a conèixer llocs i la història d'aquest llocs. I l'Oriol Garcia Quera és el millor en la recreació d'aquests llocs i d'aquesta història.

En la nostra visita a Olèrdona encara hem afegit un altre petit tresor, el llibre "La llegenda del príncep d'Olèrdola o Mir Geribert, senyor del Penedès" (Ed. Andana,2024) , amb textos de Bienve Moya i il·lustracions també de l'Oriol Garcia Quera. Un petit llibre que conté cinc llegendes sobre el senyor d'Olèrdola i que ens demostra l'atracció del mite més enllà de la realitat investigada. Perquè la llegenda és una magnífica extensió de la història.

HOSTALRIC, IMPRESCINDIBLE

Cap excusa per deixar-se perdre Hostalric.

Hi ha llocs de pas o que hi passes pel costat on mai t'atures i, qui sap, potser si ho arribes a fer hi descobreixes un petit o gran tresor.

Hi la llocs on no t'hi atures però saps que allà hi ha un tresor, perquè ha coses que t'ho diuen a l'orella.

La vila d'Hostalric és una d'aquestes darreres. La fortalesa dalt el seu turó volcànic, les altes torres  i les muralles medievals de pedra negra ja t'avisen.

Per tant, no us feu els sords, atureu-vos-hi, dediqueu-hi mig dia o un dia sencer, i descobrireu tots els valors d'Hostalric.

Un lloc carregat d'història per haver estat centre de poder dels Cabrera, vigia del camí ral i fortalesa assetjada i batallada al llarg del segles.

Un casc històric on  podreu descobrir sencer si aneu a l'oficina de turisme i demaneu la clau que us obrirà una cova sota terra o us permetrà pujar cap el cel, dalt les més altes torres medievals.

I una fortalesa imprescindible que us obrirà les portes i que us explicarà la seva història gràcies a la recuperació i museïtzació que està duent a terme l'Ajuntament.

A tot això, que no és poc, hi podem afegir ara el record d'en Jeroni Caupena, del Montget de Cardedeu o del pobre comissari Gabriel Galí que no va poder dinar tranquil. Històries de bandolers del segle XVII, una capa més en la història d'un lloc, Hostalric, carregat d'història.

 

"TRUCAFORT, EL GRAN BANDOLER OBLIDAT DE CATALUNYA" DE CARLES RAURELL VIDAL

 

Faig una sincera  recomanació en aquest bloc "nyerro" d'un llibre sobre un "cadell":

"Trucafort. El gran bandoler oblidat de Catalunya" de Carles Raurell Vidal.

El treball de Carles Raurell sobre el bandoler osonenc va obtenir el Premi Plana de Vic de recerca i acaba de ser publicat per Farell Editors.

Gabriel Torrent de la Goula (c.1588-1616), conegut com a Trucafort, és el bandoler cadell més important de Catalunya i el cap de la quadrilla més poderosa del Principat. Amb aquest llibre rescatem la seva biografia de l’oblit. Trucafort nasqué a Sant Martí Sescorts, Osona, en el si d’una família masovera molt humil. La seva activitat bandolera transcorregué entre Solsona, Tous, Barcelona, Tossa de Mar i Montalbà del Castell (Catalunya Nord), i especialment a la Catalunya Central.

En destaquen les bregues amb Rocaguinarda a Ripoll el 1611 i l’assalt als carros de la moneda a prop de Tous el gener de 1612, fet pel qual fou durament perseguit pels comissaris reials. Robatoris, segrestos i bregues amb els sometents conformaren la seva quotidianitat. Fou sotmès a una trepidant i espectacular persecució el maig de 1616 que el portà des del Brull, en ple Montseny, travessant els boscos del Collsacabra fins a la vall d’en Bas, on finalment serà capturat i portat a Barcelona.

Un veritable protagonista del bandolerisme dels segles XVI i XVII que mereixia un llibre per a  donar llum a la seva biografia.

SERRALLONGA A "CRÓNICA GLOBAL"

 

Un article que em fa especial il·lusió a Crónica Global. Andrea Rodés fa referència al meu llibre i evoca el Serrallonga polièdric que sempre hem imaginat transitant del simple pagès posat a robar a l'heroi nacional.

Les dues cares del bandoler.

CAMINADA A ROCAGUINARDA

 

Aquest cap de setmana va manar a Oristà, el poble on va néixer i viure un bandoler molt popular, predecesor d'en Serrallonga: en Perot Rocaguinarda.

Vam fer una caminada circular d’uns vuit quilòmetres per arriba al mas per pistes que voregen cingleres de terra vermella i creuen boscos i paisatges agraris.

Encimbellat sobre una petita cinglera, les pedres que queden dretes del mas Rocaguinarda, amb la seva bonica llinda catalana de grans carreus, ens demostren que estem perdent part de la nostra història. Com passa amb el mas Serrallonga, Rocaguinarda serà d'aquí poc temps un simple record. Les seves parets s'enrunen sense que ningú faci cap esforç per a salvar-les.

Amb tot, el que encara queda del mas, bastit amb grans pedres i dovelles ben tallades,  demostra perfectament que era un casal important des de l’Edat Mitjana i que els seus estadants, els Rocaguinarda, eren gent principal de la contrada.

Quan tot estigui terra, estic convençut, ens penedirem d’haver-ho deixat perdre.

La visita al mas Rocaguinarda es complementa amb una trobada poc usual: els esgrafiats del cingle dels Tres Còdols.

Tallat fruit de l’erosió que fa la riera Gavarresa, el paisatge està dominat per un seguit de cingleres on se superposen llesques de pedra vermellosa i altres sediments. Aquesta pedra és dúctil i fàcil d'esculpir. 

Situats a la roca del cingle, hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes…que constaten la presència humana al llarg de la història. Conta la tradició que aquí el famós bandoler Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot constatar clarament, malgrat és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per la història.

Però en aquesta visita que nosaltres vam fer a Rocaguinarda no vam poder veure el cingle (les fotografies corresponen a una visita que vaig fer-hi fa anys). Ens va atrapar la tempesta que va creuar el país dissabte al matí i vam acabar ben xops i caminant per les pistes, allunyats de la cinglera situada al mig del bosc. Una aventura.

CAPTURA, JUDICI I CONDEMNA A GALERES

 

Els punts vermells indiquen llocs on va actuar Joan Vehils. 

En blau els llocs on ho va fer en Serrallonga.

L’estrella de Joan Vehils va declinar el setembre de l’any 1631. La delació de Bartomeu Quelles va fer que vos detingut i empresonat, la justícia l’interrogà:

 “Vuyt o nou dies abans de la festa de Sant Miquel de setembre ara mes prop passada me prengue T. Gonter balle de la vila de Terrassa en casa de una germana mia ques diu Antiga Monllora dins dita vila de Terrassa y confiat yo de la fe y paraula de real de V.M. señor micer Guiament de part de sa excellentia me dona de que dient jo al veritat de tots los delictes que he comesos fins a la hora present sem fara llarga y bastant remissió de tots ab que me prenga com ab la present depositio me prench per pacte de servir remant en les galeres de sa magestat per temps de tres anys”.

El batlle que va prendre al Bordegàs Vehils era Jaume Gonteres, màxima autoritat de la vila en aquell temps i al qual trobem en les actes de les sessions del Comú  i també com a signant d’una “Crida contra els bandolers” l’any 1629.

D’acord amb aquest extracte del procés Vehins hauria conmutat la pena de morir a la forca per la de ser condemnat a remar a galeres per un període de tres anys.

No disposem de la sentència, per tant no sabem del cert si es va complir el tracte. Hem de suposar que sí i que, per a no estalviar-se l’escarment, també hauria estat prèviament condemnat a ser assotat en els llocs públics habituals.

La condemna a remar en les galeres equivalia però a una mort en vida. Els galiots (condemnats a remar) vivien lligats amb cadenes als bancs de la galera, remant constantment,  mal alimentats, ... Era pitjor aquest càstig que no pas el morir a la forca.

Joan Vehils, el Bordegàs Vehils, el bandoler de Terrassa, va finalitzar la seva vida de foragitat de la Llei i va desaparèixer per sempre.

UNA VIDA DE BANDOLER CURTA PERÒ INTENSA

 

Crida contra els bandolers del Vallès (1629)

Si fem cas de les declaracions del Bordegàs Vehils, en algun moment del seu curt període de de bandoler s’estaria penedint de la mala vida que portava. Qual el juliol de 1626 estaven menjant a can Prats d’Òrrius, el bandoler va conversar amb l’amo de la casa , Salvador Prats:” jo parli ab dit Prats que ell se estava a la finestra ym demana jo qui ere y així jo li digui que jo ere Vehins de Terrassa y que mon pare ere exit de Cabrera y que los Margarits me havien fet davallar per aquelles partides y que temia nom fessen matar per algun deute meu”.

Les declaracions del reu indicarien que la seva vida delictiva va ser molt breu, encara que intensa: “fet lo dit delicte de dites morts del torrent del Cuquet ni una passada aquadrillat ab dits Margarits y de mes lladres de la quadrilla y en llur companyia me trobi en tres o quatre altres delictes yls dexi y men ani a Castella ahont tinch ma muller”.

Joan Vehils va exercir pocs mesos com a delinqüent, formant part de pràcticament els darrers moments de la quadrilla dels Margarit. La quadrilla del Vallès va quedar desfeta el 1627 i els germans Margarit atrapats i ajusticiats.

Jacint Perull, paraire de Terrassa, explica que: “estant jo en ma casa y en lo llit que la tinch dins la vila de Terrassa senti quem picaven a la porta y fent me jo a la finestra viu bais dos homes y la hu dells me digue que obris”. Eren Joan Bordes, dit lo Bover d’en Serra, i Joan Vehils i li demanaren que els acompanyés fora de al vila. Isquerem fora la vila a unes tapies den Callau prop de les oliveres den Torrella y allí viu quay havia sinch o sis homes tots armats de pedrenyals curts y llarchs ab grans polseres” i li donaren cinc sous per a que comprés espardenyes a tots ells i que les portés , la vigília de la festa de Corpus, al bosc d’en Nicolau de Castellbisbal.

Jacint Perull diu que va preguntar a Joan Vehils com era que s’havia fet bandoler i que aquest li contestà “que se ere posat ab ells y que no volia sinó fer tres o quatre robos y fer uns quants ducats y anarse de lo regne de Arago ahont tenia sa muller”.

El Bordegàs Vehils va viure en pau cinc anys, allunyat de Catalunya, en terres castellanes on hi tenia la muller. El temps que tardaria la justícia en atrapar-lo, portar-lo a Barcelona, jutjar-lo i fer-li pagar la seva vida delictiva.

DELICTES DE SANG

 

La part més luctuosa del bandolerisme del Barroc la trobem en els assassinats comesos per encàrrec.

El mes de juliol de 1626 la quadrilla es trobava amagada en un bosc de Caldes de Montbuí quan Francesc Margarit digué que havien de passar al Llobregat atès que volia matar els germans Oliverons de Castellbisbal  perquè l’havien traït.

Arribats tots a casa d’aquests els lligaren, els mataren i van cremar la casa “y nons ne volgueren anar que no fos tota cremada” (la masia actual de ca n’Oliveró data , per aquest motiu, del segle XVII).

En un lloc de Terrassa anomenat “l’era de Can Serra” la quadrilla va veure venir dos homes armats i “los diguerem qui va y ells may respongueren”, per aquest motiu els dispararen i els van matar. Vehils va reconèixer el difunts: “jo conegui que dis dos homens eren Pau Figueres y Dominto la Potxa de Terrassa”.

En una altra ocasió, en el mes de maig de 1626 “quant forem junt a les muralles de Terrassa en una riera prop dels roures del Hospital que ja ere mitja nit verem venir per avall dos homens y en veurens ells se posaren a fugir deves la vila y nosaltres los correguerem darrere”. Aquella topada va acabar amb la mort de Pere Totxo, que fugint va disparar contra els bandolers.

El mateix mes de juliol de 1626 la quadrilla estaven amagats en el bosc de l’Alsina de Polinyà i un fadrí va portar una carta  a Francesc Margarit (que Margarit sabés llegir, en aquella època, indica que aquests caps de quadrilla no eren simples pagesos). Llegida aquesta, el cap de quadrilla els digué que era un encàrrec i que havien de davallar tots cap a marina i fer cap al torrent del Cuquet (a cavall dels termes de Vallromanes i Vilanova del Vallès).  Amagats en aquell lloc s’emboscaren i van veure venir tres homes als quals mataren a escopetades. Els morts eren Josep Recoder, Pere Antic i Jacint Ginestà, tots tres de Vilassar. D’allí passaren al mas Prats d’Òrrius, que era casa rica, i feren matar un xai per a menjar.

En una societat violenta com la del XVII, els  crims per encàrrec eren un dels delictes corrents de les quadrilles de bandolers. En ocasions, però, també hi havia complicitats que evitaven aquells crims.  El Bordegàs Vehils va demanar a una majordoma de can Prats d’Òrrius “que si ella conexia al masover de la casa den Orriols de Cabrera quel avisas y li digues que sen anas de dita casa perquè lo Guerxo Alsina que ere altre dels lladres tenia orde de la muller d’en Fermí Paissa de Cabrera de matarlo”.

ASSALTS A MASIES

 

Un altre dels delictes que solien cometre els bandolers era l’assalt i robatori a masies. En ocasions allunyades i en ocasions força properes a la vila de  Terrassa.

L’any 1626 “nos ne anarem a la tardeta en casa de T. Julia de Vallirana tots armats de nostres pedrenyals curts y llarchs nos ne entrarem en dita casa y apoderant nos de la gent de aquella pujarem dalt y rompent caxes y cofres robarem los diners robes y demes quens aparegue y dit robo nos partirem per iguals parts en un bosch mes avall”.

El mes de maig de 1626 intentaren robar la  masia de can Guitard de la Muntanya de Terrassa, però en aquella ocasió no ho aconseguiren.

El mes d’agost  del mateix any si que aconseguiren robar el mas Bessons de Cervelló. La detallada explicació que en fa Vehils és útil per a conèixer com era el “modus operandi”: “trobant nos  en lo Llobregat nos ne anarem de bella nit a robar la casa de Pere Bassons balle de Cervello yns estiguérem tot lo dia prop dita casa ajocats y a la tardeta tots envestirem dita casa y epr lo que lo dit balle tenia la porta forana ys feu fort trobarem la prota de la stabla urberta y entrarem per alli y arribats a la entrada fugint dit balle escala munt dit Miquel Margarit li tira yl feri en lo bras y alguns  de pujaren dalt si be jo guardave baix y spanyant caxes y cofres robaren de dita casa lo or y plata quey trobarem y los diners quim recorda y hague trenta o coranta lliures ab diners y anells dor y los qui pujaren dalt llansaren al roba quels aparegue millor per les finestres y nosaltres la arreplegarem y en aso forem descoberts y sentint crits de via fora nosaltres ferem tria de la millor roba yn ferem  farsells y fugirem a la volta de la montanya de Coberta yns escopeteyarem ab la gent del sometent que tinguérem gran brega y noy hague  ningú de nosaltres ferit y ferem cap al bosch den Alsina de Pulinya”.

Un dels masos on també robaren fou a Can Carbonell de la Muntanya, de Terrassa, en aquella ocasió Joan Vehins proposà a un oncle seu, Antoni Mollor, també paraire de Terrassa, d’anar a robar dues mules d’aquella masia.

ROBATORIS ALS CAMINS RALS

 

L'ermita de Santa Agnès.

La colla dels Margarit operava en la banda del Vallès i també en la del Llobregat, segons ells solien dir, i en aquest ample territori actuaven com a saltejadors de camins. Joan Vehils participà en alguns dels assalts a viatgers i traginers.

“Anant jo aquadrillat ab dits Miquel i Francesch Margarits y demes laldres de la quadrilla una tarda robarem en lo matex camí real un poquet mes avall de la Beguda de Miquel Joan als traginers y altra gent y soparem en dita Beguda quens de ne ferem donar per força y ab tot ho pagarem”.

En una ocasió actuen al camí ral de Barcelona a Vilafranca:

“Un altre dia nos posarem a pas en lo camí real qui va de la present ciutat a al Via de Franca de Penedes en lo lloch dit les Cometes del Ordal y robarem als passatgers ... y de allí nos emboscarem y ferem cap a la Iglesia o monestir dels pares Agustins quen diuen la Casa de Deu sobre Martorell”.

El mes de maig de 1626 robaren al camí ral de Cerdanyola a Sant Cugat perquè aquell dia hi havia fira en aquest darrer municipi. Foren sorpresos i perseguits pel sometent i de la brega en resultà mort l’hereu Coll de Cerdanyola, membre del sometent.

Pocs dies després es posaren al camí ral de Barcelona a Vic, més amunt de La Garriga.

En una altra en el de Granollers a Sabadell:

“al principi del mes de juliol de dit any 1626 en un bosch de Castellar tots tractarem de baxar deves Terrassa o Sabadell a fer algun robo en algun camí real y de bella nit nos ne anarem deves Sabadell yns posarem un en pas en lo camí real qui va de la vila de Granollers a dita vila de Sabadell”.

L’atreviment de la quadrilla dels Margarit els portà en aquella ocasió a fer-se donar sopar al castell de Sant Marçal de Cerdanyola, que era propietat del governador de Catalunya Aleix de Miramón, com a venjança perquè aquest els havia perseguit.

El juny de 1626 robaven al perillós i transitat camí  ral de Barcelona a Manresa, passant per l’hostal d’Arguelaguet estigueren prop de la creu de Bessanta robant els traginers i passatgers, És molt curiós veure com aquella jornada la van acabar ballant sardanes, doncs “també detinguérem a uns musichs de Caldes als quals ferem sonar y nosaltres ballarem sardanes”.

El mes de juliol assaltaven en el camí ral de Terrassa a Sabadell i robaven una peça de drap que amagaren a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en un bosc que es deia de Santa Agnès. Uns dies després tornaren al lloc per a fer-ne trossos i repartir-se’ls a parts iguals. Joan Vehils va vendre el seu a Joan Roig per un trentí.

LES TINES DE PEDRA DEL BAGES

 

El camí de retorn des de Vacarisses el vaig ben aprofitar per a visitar un lloc que volia conèixer de feia temps i que no havia tingut encara oportunitat de fer-ho: les tines de pedra de Pont de Vilomara i Trucafort.

La comarca del Bages havia estat, abans de l'arribada de la fil·loxera, la principal zona productora de vins de la Catalunya central, per sobre del Penedès. 

Això ho van aconseguir ocupant un 65% del sòl de la comarca amb vinya i destinant-hi llocs allunyats de les masies, en bancals situats en fortes pendents, que per la distància impossibilitaven el transport del raïm. 

Per a solucionar això van optar per construir les prototípiques tines de pedra del Bages. Espectaculars construccions cilíndriques o cúbiques on entraven i premsaven el raïm per la part posterior i el most queia en la part inferior, espai revestit de rajol ceràmic vermell, on fermentava. Obrint la boixa, una pedra amb un forat situada en la part més baixa, podien recollir el vi per a guardar-lo en botes i transportar-lo amb facilitat.

Testimonis d'aquesta històrica activitat han quedat diferents conjunts de tines escampades pel territori. Algunes simples amb una sola tina, com la del camí de les Generes,  i algunes amb un conjunt més nombrós, com les tines de les Solanes o les tines de Talamanca.

Arquitectura de gran valor, que podreu conèixer si accediu a aquest enllaç.

Les que vaig visitar estan situades al costat mateix del riu Llobregat i la riera de Mura, on es pot visitar l'interessant resclosa natural dels Tres Salts. L'entorn natural va patir el terrible incendi del Pont de Vilomara de l'any 2022, per tant es troba degradat i cal esperar que la seva futura recuperació li retorni tota la bellesa que va perdre.

Per cert, l'incendi de 2022 va afectar unes cinquanta cases d'urbanitzacions del Pont de Vilomara perquè no disposaven de franja perimetral contra incendis. Això és de bon recordar a aquelles persones que van posar el crit al cel perquè a la urbanització de Santa Coloma Residencial es van tallar arbres per a fer aquest perímetre. Els que van perdre al casa al Bages segur que van trobar a faltar el perímetre. Una bona lliçó.