divendres, 15 d’abril de 2016

DE L’ERMITA DEL PEDRÓ A SANTA COLOMA

 L'ermita del Pedró.
 El cim de la Serra del Corb.
 Les ruïnes de Can Formiga.
Panoràmica sobre el pla de la Selva i el Gironès.
 El fort camí pendent de baixada de la Serra del Corb.
Can Patrinxo,des de dalt la Serra del Corb i amb la plana de Santa 
Coloma al fons.
 
 Ca l'Esparver.
Les ruïnes de ca l'Amargant.

Arribats a l’ermita del Pedró, Maspons i els seus companys d’excursió iniciaren el camí que planeja i davalla cap a Santa Coloma i que és, precisament a partir d’aquest punt, el camí mil·lenari que solem fer tot sovint:

“Aquest segueix per ran de la carena cap á Solixent; los vessants del mitj dia y ponent quedan amagats, aixís es que ja no s’ véuhen més las montanyas de St. Hilari. En cambi per las vertents del Nort s’ oviran fondos preciosos ab gemats prats y grosses pagesías, entre elles can Albó de Castanyet.

Aquest poble ó terme se pot dir que ja no s’ deixa més de veures fins arribar á Santa Coloma, perquè situat al fondo de una vall y extés cap abaix al plá, fins á llensar las ayguas de son torrent per sota mateix dita població, ab lo qui confronta, se va voltant y seguint, per una de las vertents que forman dita vall, apareixent y desapareixent segons los turons que forman aquelles altures fins quasi ésser á Santa Coloma.

A las altures ebn que éram, pocas son las cases que s’hi véhuen; sols al detrás, es á dir cap á ponent, vegérem la superba casa del Subirá, una de las més renomadas d’aquella terra; al detrás seu quasi tot just treya l’ cap lo alt cim de St. Miquel de Solterra, també més enllà cap al Nort, se veya lo cim de S. Gregori, entre Ossor y Amer.

Seguint lo camí, passàrem per l’indret d’una caseta petita, titulada Las Corvas, y més enllanet á má dreta ne deixárem un’ altra anomenada Coll Serradó. Al fondo y ben llunyana per sobre una gran extesa de terra s’hi veya hermosament recostada, banyant-se en l’ample Ter, la inmortal Girona.

Eran las 3 h 50 m poc havans d’ésser á casa l’ Parral quan deixárem la carretera que mena á casa N’ Uix, y comensárem la baixada; girárem en direcció a N., passàrem pel costat d’una caseta molt petita, de tant petita que n’ díuhen á can Formiga, y’ns endinzárem cap avall d’una manera abrupta y precipitada, á pesar de lo qual no arribàrem á n’ el plá fins á las 6 h 9 m . Es á dir que estiguérem prop de tres hores sempre baixant, però de tal manera, que no tinguérem altre recurs en un bon tros, que baixar de cavall y anar á peu, de tant pedregosa y esgrahonada que era la costa. Lo precipici s’obría á nostres peus y la soletat y feresteguesa del camí, si camí era, contrastaven ab la riquesa que abaix al fondo de tot s’hi veya. Una capella blanca que al cim d’un toró, vers, S.E. , s’ovira, es la d’Argimon”
En aquest punt els excursionistes davallaven pel tortuós sender que baixa de la Serra del Corb fins a Can Patrinxo, passant pel pedregar vertical que a la popular “Trona” ens regala una de les millor vistes panoràmiques de les Guilleries.

“Pera comprendre lo que tinguérem de baixar, no cal considerar més sinó lo alt que es St. Hilari; que desde allí encara s’ puja com unes dúas hores fins á ésser á la Serra del padró, y que Santa Coloma, es á baix de tot, al plá. Passárem la major part de baixada sens trobar una sola casa, únicament quan fórem prop d’aquell comensáren a aparèixer.

La primera que trobàrem fou á cal Patrinxó, que s’hi passa pel bell dessota, eran las 5 h 9 m, es á dir, á més de cinch quarts de baixada. A un fondo á má dereta, se veu á can Lleonart. A las 5 h 36 m passàrem per cal Esparvé y á las 5 h 53 m per cal Amargant, fins á ésser al plá de Sta. Coloma.

De la altura d’ahont baixárem se n’ diu la Serra del Corp; desde Santa Coloma es veu al bell ponent y forma una de las altes montanyas que per aquell costat la tancant.

A dalt de la serra, sols s’hi crían los pins y esbarzers; baixant, ja trobàrem suredes y á mitjant baixada cap un fondo una hermosa castaneyda; al indret de cal Esparvé ja cambiá completament al vegetació, allí ja hi trobàrem oliveres, vinyes, etzebaras y tota lley de plantes que necessitan bona xica de calor pera viure.

Seguint ja avall enlo plá per entre conreus y vinyes, passàrem lo pont del torrent ó riera de Castanyet; després per davant del cementiri y á las 6 h 26 t. arribárem á Santa Coloma de Farnés"

I així, després de deixar enrere masos encara existents com ca l’Esparver o ca l’Amargant (avui en dia en ruïnes) i de creuar la riera de Castanyet, els excursionistes arribaren a Santa Coloma pel pla del cementiri. A la vila farien nit i l’endemà agafarien cotxe de cavalls fins a l’estació de Sils, on agafarien el tren per a retornar a Barcelona.

L’autor finalitza l’article amb alguns apunts breus sobre la història de Santa Coloma ,el seu entorn i algunes tradicions ancestrals de la vila.

La crònica de Francesc Maspons ,publicada el 1887, és tota una troballa.

El fet que siguin camins que encara es poden fer - tot i haver passat més de cent anys ! - i entorns que encara podem reconèixer , tots ells molt ben explicats per l’autor; afegeix un valor a aquest article i ens retroba, a qui fem avui en dia aquest mateix camí, amb aquells primers pioners de l’excursionisme i de la descoberta del nostre país.

Avui podem resseguir aquell camí mil·lenari i fer-ho acompanyats de la crònica i el record d’aquells pioners. Un veritable plaer.