divendres, 8 d’abril de 2016

DE SANT HILARI A L’ERMITA DEL PEDRÓ


 L'Hotel Martí o Balneari Font picant de Sant Hilari.
 La masia de Can Ficanys.
 La masia de can Joan Huix.
 L'ermita (avui enderrocada) de Sant Miquel de les Formiques.
(Fotografies antigues extretes del servei Memòria Digital de Catalunya)

Pel que explica Francesc Maspons, ell era client habitual del balneari l “Establiment” termal de Sant Hilari, doncs cada any anava a prendre les aigües que brollen a la Font Picant del municipi.

Des de Sant Hilari acostumava a fer excursions als entorns, fins a la Mare de Déu del Coll, fins a Susqueda i Osor i alguna fins a Santa Coloma de Farners. En aquella ocasió va optar per anar a la capital de la comarca el dia del seu retorn a Barcelona en comptes de fer una excursió d’anada i tornada en un dia que, segons ell, es feia molt pesada.

L’excursió la va fer a cavall (com feien tots els excursionistes en aquella època quan els camins ho permetien), acompanyat de la seva esposa i un traginer:

“Vaig sortir lo dia 5 de setembre á la 1 h 45 de la tarde. Anava ab ma esposa y dúyam per traginer l’Esclopé de St. Hilari; al eixir del Establiment desseguida la emprenguérem cap á la serra, passant per Ficanys, casa del mateix amo del Establiment, hon hi ha ha de masover l’home encarregat de donar l’aygua á la font.

Per allí dalt passa la dressera pera anar á St. Hilari; l’altre camí passa per baix vorejant sempre la riera.

Estiguérem un quart per arribarhi, després seguírem la carena per al Serra de cal Sastre y á las 2 h 10  passàrem per l’indret de Can Gambada.

Lo camí segueix la direcció E. ; á la esquerra hi teníem una hermosa vaga de avellanes y á la dreta un bosch de roures.

A las 2 h 23 m passàrem per dita casa de cal Sastre y allí agafaárem la carretera que ve de Sant Hilari; crech que aquesta dista d’aquella cosa de un quart y mitj.

Alli se’ns presentavan dos camins pera seguir: ó bé podíem anar cap á baix, per lo fondo de la vall, ó bé seguir per dalt de la montanya, atravessant la Serra del Padró.

Lo traginer nos va preguntar quín volíem seguirne. Lo de baix es molt més pintoresch y agradable; lo de dalt gosa de molt més bona vista y té molta més grandiositat.

Al cim d’una d’aquellas carenes que córren la montanya de Solixent de Sant Hilari, s’hi veya un pich blanch, com una caseta. Vaig preguntar al traginer qué era y m’ va contestar qu’era la ermita de la Verge del Padró. Donchs cap allí, vaig contestar.

Aixó també tenia la ventatja de fer un camí molt poch conegut, y no com lo de baix que es comunament lo que s’fa pera anar desde St. Hilari á Sta. Coloma. Lo que vam seguir, sols lo fan los traginers al hivern, y encara en temps de pluja quan lo de baix és incomodo per la molta aygua que s’té d’atravessar.

Continuárem doncs lo camí carretera, per la carena sense baixar gens, en direcció al N.E.; als onze minuts passàrem per l’indret de can Clotas, que queda á la esquerra, y á la mateixa má als sis minuts, un xic havans de can Calabrés, passarem per devant de un corriolet estret y fondo que es lo camí que dirigeix á Ossor.

Aquella carretera es oberta per son propietari sol, l’amo del Subirá; desde St. Hilari á casa seva era un caminet trencat y dolent, mes ell hi va fer obrir un camí de caror bastant ambple, tot per terreno seu, que després continuà fins á casa seva un altre propietari, l’amo de can Uix; exemple que tindria de ser imitat per molts propietaris de Catalunya.

Als set minuts desde can Calabrés, ó sía á deu desde l’camí d’Ossor, se troba també á má esquerra , lo camí que va al Solé, altra casa del Subirá, també grandiosa, á la montanya de St. Miquel de Solterra, ahont es costum entre los del Establiment de St. Hilari, lo anarhi cada any á fer un dinar.

Lo camí cada volta va sent més bonich; a má dreta, cap avall, se véuhen una munió de serres, ubagosas y frescas, tant espesses gayre bé com las de las Guillerías, y allà al lluny per damunt de totes elles, lo alterós y sempre magnífich Montseny; y al enfront per sobre repeus y repeus de montanyas, s’ovira l’plá del Tordera y la llunyana y blavosa mar.

Tot pujant y pujant sempre, á las 3 h 13 m arribàrem á la Serra del Padró; desde allí ja s’pert á St. Hilari, y agafant per la vertent contraria, es á dir la del Nort, se va planejant una mica per sota mateix la carena y s’deixa luego la carretera del Subirá, á má esquerra, pera seguir un tros la de can Uix fins á ésser á la ermita del Padró, que per una mica de collet guayta á St. Hilari.

Avans de serhi se gosa magnífica vista; tot d’un plegat, al fer una giragonsa lo camí, se presenta extés tot lo plá de la Selva y las ricas poblacions de Cassá y Llagostera, ab una munió de pagesías y poblets que forman un extens panorama plé d’abundó y riquesa, y allà al lluny ab magestuosa ratlla s’hi destaca tot lo grandiós Pyrineu.

La capella ó ermita del Padró no té res de notable. Se coneix que fa poch que ha sigut emblanquinada, sobre tot al defora, y això fa que s’ vegi de molt lluny y s’ destaqui tant bé desde St. Hilari.

S’hi fa un aplech pe’l dia de la Ascensió que es molt concorregut, sobre tot per los de aquell poblel Com la inglesia estava tancada y no hi habita ningú pera donarnos las claus, no poguérem entrarhi y tinguérem de continuar nostre camí”.