divendres, 30 de gener del 2015

LA MORT D'ANTONI MOLINS (1628) A MONOGRAFIES DEL MONTSENY

 Masia Molins de Viladrau (fotografia: senderosparapisar.blogspot.com)

 Masia de la Ginesta, al Montseny (fotografia: POUM Montseny)

L'episodi del joc de la pilota en la tradicional auca de 1866.



L’any 1998 es publica el número 13 de la col·lecció “Monografies del Montseny” , col·lecció d’articles de recerca i història editada per l’Associació d’Amics del Montseny, en el qual hi ha un interessant article de Rafel Ginebra i Molins titulat “Tradició i història: l’assassinat d’Antoni Molins (1628) i el duel entre Serrallonga i Fèlix Torrelles”.

L’autor recull l’episodi de la mort violenta per tret de pedrenyal d’Antoni Molins, succeïda a Viladrau el 6 de juny de l’any 1628 i recollida en el llibre d’òbits de la parròquia , com també en el manuscrit “Breu relació de la genealogia i biografia de las famílias Molins, Sabatés y Vidal y unió de ellas ab la família Prat de Seva feta per Joseph Molins y Prat en lo any 1886”.

En aquest manuscrit es relata , a partir de la tradició oral recollida, que “Lo dit Anton morí de mort violenta en lo any 1628 y segons tradició, succehí la sua mort del modo següent: estaban dos hòmens jugant á pilota en la plasa de Viladrau, y disputaban entre ells si una jugada habia estat bona ó falsa, y habent subjectat la qüestió á la decisió del dit Anton Molins, que ho habia presenciat, lo contrincant que vegé contrariada la sua pretenció, se apostá en lo camí en què debia pasar Molins per anar á casa sua, y lo matá, sens que pogués rèbrer los sans Sagraments”.

Rafel Ginebra explora en el seu article les coincidències entre aquesta tradició sobre la mort d’Antoni Molins i la que es recull en la literatura i la tradició oral en relació al pas definitiu al bandolerisme de Joan Sala, àlies Serrallonga.

Cal fer esment que les cançons , les auques , romanços i altres documents de  la literatura de canya i cordill expliquen que Don Joan de Serrallonga passa a ser un foragitat de la llei a partir d’una baralla en el joc de la pilota que va tenir amb Fèlix de Torrelles. D’aquí, doncs, que apareix una clara coincidència amb la mort d’Antoni Molins que s’explica en el document de 1886.

En el procés sumarial d’en Serrallonga hi apareix precisament la confessió sobre la mort d’Antoni Molins, però la mort hauria succeït després que la quadrilla assaltés el mas Ginestà de Montseny. Mentre es repartien el robatori en el bosc foren encalçats pel sometent i va tenir lloc un intercanvi de trets, d’un dels quals va resultar-ne mort Antoni Molins.

És el mateix procés sumarial d’en Serrallonga el que desmunta la versió secular de la tradició sobre la mort del seu avantpassat que va recollir Josep Molins el 1886. Per l’autor de l’article, l’interessant és que l’episodi llegendari sobre la baralla al “joc de pilota” que va tenir Serrallonga és el que posteriorment condiciona i s’aplica a la mort d’Antoni Molins.

La llegenda sobre la mort de Fèlix de Torrelles al joc de la pilota la van inventar i utilitzar per primera vegada Coello, Rojas i Vélez en la seva obra de teatre “El catalán Serrallonga”. Posteriorment també es recull en diferents variacions de la cançó més popular sobre el bandoler que havien estat recollides per Joan Amades, Josep Gibert i altres folkloristes. I finalment, també apareix la mateixa escena en l’auca “historia de D. Juan de Serrallonga” editada per l’impremta de Joan Llorens el 1866.

Per tant, abans que historiadors com Cortada o Reglà difonguessin la veritable història del bandoler extreta del seu procés sumarial, guanyava la mitologia extreta de les obres de teatre, les cançons i les fórmules de literatura popular. Hauria estat aquest el motiu pel qual la tradició hauria “contaminat” la veracitat de la història , en aquest cas l’episodi de la mort d’Antoni Molins.

I així, doncs, diferents generacions de la família Molins haurien donat per bona la mort en el joc de pilota tal i com va recollir Josep Molins a finals del segle XIX. També és curiós que aquella tradició familiar no invoqués la possibilitat que en Serrallonga fos culpable d’aquella mort , tot i que al final la historia demostri que al final sí que va tenir un paper protagonista en aquella defunció.

Com acaba explicant Josep Ginebra en el seu article per “ironies dels esdeveniments” la família del difunt Antoni Molins va acabar comprant la Sala de Viladrau l’any 1648 i en foren els propietaris fins que la van vendre el 1748 a la comunitat de Beneficiats de la Pietat de Vic.