divendres, 17 d’octubre de 2014

LES CUINES D'EN ROCAGUINARDA ... I D'EN SERRALLONGA

 La cinglera de les cuines d'en Rocaguinarda.
 El grau d'accés a les cuines.
 La cova gran, des del seu interior.
Les cavitats anomenades Cuines d'en Rocaguinarda.


Les Cuines d’en Roca Guinarda, com popularment coneixen els de Taradell a la gran balma, amb dos forats o coves que s’endinsen una pocs metres, una força alta i l’altra baixa i de poc fàcil ingrés, es troba al vessant de migdia de les Sitges del Bou, prop dels 800 metres d’altitud, formant part del vessant i gran cornisa, coronada de grossos penyals,  que va de l’Enclusa a sobre el bosc de l’Aulet i fa de pantalla nord a la vall de Mansa. És lloc de fàcil accés pels coneixedors del terreny.

Rep aquest nom perquè en aquest indret es refugiava el gran bandoler Perot Rocaguinarda.

L’historiador Lluís Ma. Soler i Tèrol, en el seu llibre “Perot, història d’aquest bandoler”, ens descriu la seva estada en aquestes coves l’any 1905:

“En una montanya del costat del pòble (de Taradell) hi ha unes còves, que en diuen les Coves d’En Ròca Guinarda, y son  molt visitades.

Són en nòmbre de sis, ab les entrades molt petites, prò a dintre s’axamplen considerablement, y hi caben, drètes, qui-sap-les persones.

Vatj anarhi jò una vegada a vèure les famoes còves, ab En Josep Ròca y Fabregá, barber de Taradell, qui’m va mostrar lo camí, contantme moltes curiositats.

“En aquèstes còves – va dirme al arribarhi- s’hi amagava lo Ròca Guinart quan l’empaytaven, y ningú sabia trobarlo. May lo pogueren havèr”.

Al preguntarli si hi estava gayre temps d’amagat, responqué: “Qui-sap-lo. Perquè no s’hi estava lo Ròca Guiard tot sòl. Hi tenia als lladres que fèyen quadrilla; y hi tenien dònes y fills; que de vegades, per pòc que surtissin els antics del pòble, vèyen a les dònes dels bandolers qu’estenien la ròba que havien rentat. Desde lluny se vèya la ròba, estèsa al sòl, al damunt d’aquèts arbres. Eyl; al mènys tota la vida que ho sento a dir als de casa; y’l meu avi ja contaba que també ho havia sentit a dir sempre. Ell sí que li hauria contades d’històries!. Ne sabia moltes mès que no pas jò”.

Mon acompanyant ere un hòme robust, de regular alçada, cara rodona y posat alegre y satisfet. Caminava depressa y xerrava molt, alçant la vèu. Anava dientme. “Fa pòcs mèsos [era a principis del any 1905], que jò y sis hòmens mès, várem venir a barrinar aquèstes còves, perquè várem sentir á dir qu’En Ròca Guinart hi havia amagades armes, tresors y diners robats al camí reyal. Férem grans escorcolls, un dia que no teniem feyna. Còm qu’estavem desvagats prenguerem paciència en arrencar ròcs dels forats de tèrra, y de les parèts!. Quan estiguerem ben can sats, plegárem, dexantho tot de qualsevòl manera. Ara, qui vulgui ficarse a n’aquèsta còva, que es la mès gran, haurá de suar pròu. Totes aquèstes ròques que tapen la entrada les hi várem dexar nosaltres al arrencarles. No hi várem trobar res; ni una lliura; he sentit a dir que en aquèll temps contaven per lliures”.

Disposavem de pòc temps, y era inútil intentar entrarhi. Lo comença ment de la còva era un forat alt y estret, que s’anava enxiguint, fins a quedar tapat per un munt de pedres. Passat axò, ja hauríem sigut a la veritable còva, nègra y buyda.

En Josép Ròca y Fabregá continuava parlant. Dèya que lo Ròca Guinarda tenia dues altres còves allá apròp. Varem anarhi, atravessant un bòsc. Les còves eren en lo Baxant gran, a dalt de una montanya, desde aont se vèu un gran tròç del camí reyal, que va de Vich a Viladrau.

“Desde aquí vèya lo Ròca Guinart a la gent que passava pel camí y fèya surtir a la quadrilla a robar. Diuen que ningú gosava passarhi per por de trobarse ab En Ròca Guiart; y ni’ls pastors hi venien”.

Era un punt estratègic, plè d’arbres milenaris formant espèssos bòscos, de magestuosa solitut. De tant en tant hi passava algun carro ab traginers.

Les còves del Baxant gran son a dintre d’un còdol, solitari y ferésteg, a dalt de la montanya. Ni les pluges ni’l temps pòden destruirlo. Les arrels dels arbres se li cargolen al entorn, enrotllantlo, y surten al ayre perquè no pòden desferlo. Al principi no més hi havia que una còva. Mès, en un dia de tempesta, un llamp ferí y esquerdá’l gran còdol, descubrint la entrada de l’altre còva. Conten que ho va vèure En Ròca Guinarda desde sota d’uns arbres propers, y corregué a entrar al nòu alberg que la naturalèsa li oferia”.

Aquest singular i estratègic espai natural de Taradell va ser  per sempre conegut amb el nom de Cuines d’en Rocaguinarda. Però podem estar ben segurs que aquestes coves i balmes també van ser amagatall d’en Serrallonga.

La proximitat amb el bosc d’en Mansa, als peus de la cinglera on es troben les coves, i la referència que en fa en Joan de Serrallonga –com d’altres testimonis que van corroborar la presència de Cristòfol Madriguera i els bandolers de la quadrilla- ens permeten afirmar que la quadrilla de les Guilleries i el seu capitost principal segur que van fer-hi estada.

Les Cuines d’en Rocaguinarda, així, també van servir de “cuines” per a en Serrallonga.