La cinglera de les cuines d'en Rocaguinarda.
El grau d'accés a les cuines.
La cova gran, des del seu interior.
Les cavitats anomenades Cuines d'en Rocaguinarda.
Les Cuines d’en Roca Guinarda, com popularment coneixen els de
Taradell a la gran balma, amb dos forats o coves que s’endinsen una pocs
metres, una força alta i l’altra baixa i de poc fàcil ingrés, es troba al
vessant de migdia de les Sitges del Bou, prop dels 800 metres d’altitud,
formant part del vessant i gran cornisa, coronada de grossos penyals, que
va de l’Enclusa a sobre el bosc de l’Aulet i fa de pantalla nord a la vall de
Mansa. És lloc de fàcil accés pels coneixedors del terreny.
Rep aquest nom perquè en
aquest indret es refugiava el gran bandoler Perot Rocaguinarda.
L’historiador Lluís Ma. Soler
i Tèrol, en el seu llibre “Perot, història d’aquest bandoler”, ens descriu la
seva estada en aquestes coves l’any 1905:
“En
una montanya del costat del pòble (de Taradell) hi ha unes còves, que en diuen
les Coves d’En Ròca Guinarda, y son molt
visitades.
Són
en nòmbre de sis, ab les entrades molt petites, prò a dintre s’axamplen
considerablement, y hi caben, drètes, qui-sap-les persones.
Vatj
anarhi jò una vegada a vèure les famoes còves, ab En Josep Ròca y Fabregá,
barber de Taradell, qui’m va mostrar lo camí, contantme moltes curiositats.
“En
aquèstes còves – va dirme al arribarhi- s’hi amagava lo Ròca Guinart quan
l’empaytaven, y ningú sabia trobarlo. May lo pogueren havèr”.
Al preguntarli si hi estava
gayre temps d’amagat, responqué: “Qui-sap-lo. Perquè no s’hi estava lo Ròca
Guiard tot sòl. Hi tenia als lladres que fèyen quadrilla; y hi tenien dònes y
fills; que de vegades, per pòc que surtissin els antics del pòble, vèyen a les
dònes dels bandolers qu’estenien la ròba que havien rentat. Desde lluny se vèya
la ròba, estèsa al sòl, al damunt d’aquèts arbres. Eyl; al mènys tota la vida
que ho sento a dir als de casa; y’l meu avi ja contaba que també ho havia
sentit a dir sempre. Ell sí que li hauria contades d’històries!. Ne sabia
moltes mès que no pas jò”.
Mon acompanyant ere un hòme
robust, de regular alçada, cara rodona y posat alegre y satisfet. Caminava
depressa y xerrava molt, alçant la vèu. Anava dientme. “Fa pòcs mèsos [era a
principis del any 1905], que jò y sis hòmens mès, várem venir a barrinar
aquèstes còves, perquè várem sentir á dir qu’En Ròca Guinart hi havia amagades
armes, tresors y diners robats al camí reyal. Férem grans escorcolls, un dia
que no teniem feyna. Còm qu’estavem desvagats prenguerem paciència en arrencar
ròcs dels forats de tèrra, y de les parèts!. Quan estiguerem ben can sats,
plegárem, dexantho tot de qualsevòl manera. Ara, qui vulgui ficarse a n’aquèsta
còva, que es la mès gran, haurá de suar pròu. Totes aquèstes ròques que tapen
la entrada les hi várem dexar nosaltres al arrencarles. No hi várem trobar res;
ni una lliura; he sentit a dir que en aquèll temps contaven per lliures”.
Disposavem de pòc temps, y era
inútil intentar entrarhi. Lo comença ment de la còva era un forat alt y estret,
que s’anava enxiguint, fins a quedar tapat per un munt de pedres. Passat axò,
ja hauríem sigut a la veritable còva, nègra y buyda.
En Josép Ròca y Fabregá
continuava parlant. Dèya que lo Ròca Guinarda tenia dues altres còves allá
apròp. Varem anarhi, atravessant un bòsc. Les còves eren en lo Baxant gran, a
dalt de una montanya, desde aont se vèu un gran tròç del camí reyal, que va de
Vich a Viladrau.
“Desde aquí vèya lo Ròca
Guinart a la gent que passava pel camí y fèya surtir a la quadrilla a robar.
Diuen que ningú gosava passarhi per por de trobarse ab En Ròca Guiart; y ni’ls
pastors hi venien”.
Era un punt estratègic, plè
d’arbres milenaris formant espèssos bòscos, de magestuosa solitut. De tant en
tant hi passava algun carro ab traginers.
Les còves del Baxant gran son
a dintre d’un còdol, solitari y ferésteg, a dalt de la montanya. Ni les pluges
ni’l temps pòden destruirlo. Les arrels dels arbres se li cargolen al entorn,
enrotllantlo, y surten al ayre perquè no pòden desferlo. Al principi no més hi
havia que una còva. Mès, en un dia de tempesta, un llamp ferí y esquerdá’l gran
còdol, descubrint la entrada de l’altre còva. Conten que ho va vèure En Ròca
Guinarda desde sota d’uns arbres propers, y corregué a entrar al nòu alberg que
la naturalèsa li oferia”.
Aquest
singular i estratègic espai natural de Taradell va ser per sempre conegut amb el nom de Cuines d’en
Rocaguinarda. Però podem estar ben segurs que aquestes coves i balmes també van
ser amagatall d’en Serrallonga.
La
proximitat amb el bosc d’en Mansa, als peus de la cinglera on es troben les
coves, i la referència que en fa en Joan de Serrallonga –com d’altres testimonis
que van corroborar la presència de Cristòfol Madriguera i els bandolers de la
quadrilla- ens permeten afirmar que la quadrilla de les Guilleries i el seu
capitost principal segur que van fer-hi estada.
Les
Cuines d’en Rocaguinarda, així, també van servir de “cuines” per a en
Serrallonga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada