+de+Toledo.+Barcelona,+Impr,+Ignacio+Estivill,+s.a._PORTADA_con+marca.jpg)
Fotografies: bloc Almanaque.
Una forma de literatura molt estesa en el segle XVII van ser els romanços populars o literatura de canya i cordill.
Respecte la mètrica dels romanços, solien ser octosíl·labs, dividits en quartetes i amb rima assonant. L’extensió solia ser de quatre pàgines (un full A4 plegat).
La seva temàtica era diversa, però les històries –algunes de força escatològiques- sobre crims o delictes hi tenien força pregonament. Per aquest motiu trobem molts romanços dedicats a bandolers, tant a Catalunya com a Espanya. No és d’estranyar que en Serrallonga en fos protagonista d’alguns.
I ho va ser en dos moments diferenciats: ja en el segle XVII i, més tard, amb el revifament de la seva figura gràcies a l’obra de Víctor Balaguer, a finals dels segle XIX.
La popularitat del Serrallonga bandoler era prou coneguda mentre era viu i actuava amb la seva quadrilla pel nostre país.
La popularitat literària li va arribar ben d’hora i va tenir transcendència en la literatura popular del mateix segle XVII.
Encara estava viu a presó quan es van escriure i editar dos romanços en castellà sobre la seva figura.
En l’article de Juan Givanel Mas “Observaciones sugeridas por la lectura del drama de Coello, Rojas y Vélez “El Catalán Serrallonga y Vandos de Barcelona” (Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona, 1945) en trobem una referència:
“La popularitat del bandoler no era fictícia , i es comprèn. Posava en qüestió a molta gent, el seu nom apareixia en molts bans, s’explicaven aventures increïbles d’ell , i totes aquests circumstàncies li donaven popularitat; per això no ens ha d’estranyar trobar dos romanços publicats a finals de 1633, això és, poc després d’haver estat empresonat”.
El primer d’aquests romanços és obra de Juan Francisco Lamuela; el segon és del batxiller Medro Meluco. El d’aquest darrer és molt més interessant pel seu contingut, més ajustat a la història real del bandoler.
Segons Givanel Mas: “Si aquests dos romanços els hem d’estudiar com si fossin textos literaris, direm que demostren el poc saber dels seus autors i que no estan en bona correspondència amb les muses; però són interessants atès que ens donen a conèixer certs detalls sobre la captura d’en Serrallonga, els quals poden haver estat aprofitats per aquells que s’han dedicat a estudiar la figura del bandoler. Per aquests dos treballs de poesia popular, sabem que Serrallonga fou detingut l’1 de novembre, així com l’estratagema que va utilitzar Pere Agustí per a lliurar el bandoler, coneixent també que Joana Macissa era francesa, com suposava un testimoni que figura en el procés judicial”.
En aquest enllaç, de l'interessant bloc "Almanaque", podeu trobar diferents mostres de romanços i literatura de canya i cordill dedicada al bandolerisme.
Respecte la mètrica dels romanços, solien ser octosíl·labs, dividits en quartetes i amb rima assonant. L’extensió solia ser de quatre pàgines (un full A4 plegat).
La seva temàtica era diversa, però les històries –algunes de força escatològiques- sobre crims o delictes hi tenien força pregonament. Per aquest motiu trobem molts romanços dedicats a bandolers, tant a Catalunya com a Espanya. No és d’estranyar que en Serrallonga en fos protagonista d’alguns.
I ho va ser en dos moments diferenciats: ja en el segle XVII i, més tard, amb el revifament de la seva figura gràcies a l’obra de Víctor Balaguer, a finals dels segle XIX.
La popularitat del Serrallonga bandoler era prou coneguda mentre era viu i actuava amb la seva quadrilla pel nostre país.
La popularitat literària li va arribar ben d’hora i va tenir transcendència en la literatura popular del mateix segle XVII.
Encara estava viu a presó quan es van escriure i editar dos romanços en castellà sobre la seva figura.
En l’article de Juan Givanel Mas “Observaciones sugeridas por la lectura del drama de Coello, Rojas y Vélez “El Catalán Serrallonga y Vandos de Barcelona” (Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona, 1945) en trobem una referència:
“La popularitat del bandoler no era fictícia , i es comprèn. Posava en qüestió a molta gent, el seu nom apareixia en molts bans, s’explicaven aventures increïbles d’ell , i totes aquests circumstàncies li donaven popularitat; per això no ens ha d’estranyar trobar dos romanços publicats a finals de 1633, això és, poc després d’haver estat empresonat”.
El primer d’aquests romanços és obra de Juan Francisco Lamuela; el segon és del batxiller Medro Meluco. El d’aquest darrer és molt més interessant pel seu contingut, més ajustat a la història real del bandoler.
Segons Givanel Mas: “Si aquests dos romanços els hem d’estudiar com si fossin textos literaris, direm que demostren el poc saber dels seus autors i que no estan en bona correspondència amb les muses; però són interessants atès que ens donen a conèixer certs detalls sobre la captura d’en Serrallonga, els quals poden haver estat aprofitats per aquells que s’han dedicat a estudiar la figura del bandoler. Per aquests dos treballs de poesia popular, sabem que Serrallonga fou detingut l’1 de novembre, així com l’estratagema que va utilitzar Pere Agustí per a lliurar el bandoler, coneixent també que Joana Macissa era francesa, com suposava un testimoni que figura en el procés judicial”.
En aquest enllaç, de l'interessant bloc "Almanaque", podeu trobar diferents mostres de romanços i literatura de canya i cordill dedicada al bandolerisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada