L'Onze de Setembre d'enguany ja és història, però és la segona vegada (l'any passat va ser la primera) que tens la sensació que la història comença a escriure's a partir de l'endemà. La sensació que la Diada no queda com un record del que hem fet, sinó que és un punt de partida del que volem i el que anem a fer.
Ahir vaig participar-hi des de Barcelona, una ciutat on els carrers on passava la Via Catalana vessaven gent per tots costats.
Durant tot el dia vaig fer parada en al Fira d'Entitats que organitza el col·lectiu Gent de al Terra, una convocatòria que demostra el grau de vitalitat de l'associacionisme i la iniciativa del nostre poble.
I a la tarda, puntualment, ens vam afegir a un dels molts brancals de la Via Catalana a Barcelona.
Em vaig quedar amb dues sensacions:
La primera era la il·lusió que hi havia en les cares de tots, joves i grans, per la independència del nostre país i que vam podem veure tots en els nostres veïns de al cadena, amb qui ens agafàvem les mans. Una il·lusió manifestada ahir per 1.600.000 de catalans i catalanes, que ha de permetre'ns guanyar aquest somni que tenim tots plegats i que és vital pel nostre futur.
La segona és aquell moment en que, donant-nos les mans, havíem connectat tot el país, de punta a punta i amb tota la seva gent. Ahir Catalunya va quedar unida per les mans de la seva gent des del Voló fins a Alcanar, com si quedés aplegada en una sola energia totes les energies de la seva gent. Una energia que em fa pensar que ho aconseguirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada