dilluns, 2 de juny de 2014

SERRALLONGA EN LA LITERATURA POPULAR (5) : DIEGO DE UBEDA, ANY 1950

 Portada de la novel·la, amb un dibuix reproduït d'una de les escenes
del film estrenat el 1949, amb Amadeo Nazzari de protagonista.


 Portada  del segon volum.

Un dels còmics de la col·lecció "Gente de bronce"·, dedicat
a bandolers populars.


Ameller Editor va ser una petita editorial ubicada a Barcelona i especialitzada en novel·la popular i, sobretot, contes infantils i diverses col·leccions de còmics (Avalancha Kid, El caballero enmascarado, Boliche ...). L’editorial va estar activa entre 1942 i 1956.

Entre les seves edicions va publicar una col·lecció anomenada “Gente de bronce” dedicada als bandolers més famosos. La presentació de la col·lecció era aquesta:

“Recógese en cada tomo de esta colección, la vida de Bandidos célebres, refléjase en ellos la dureza del ánimo ante una vida llega de peligrosas aventuras en las que la vida y el romanticismo juegan el principal papel de aquellos que lucharon dentro de un mar de enconadas pasiones”.

Dins la col·lecció hi trobem dos còmics, un d’ells dedicat al bandoler andalús Diego el Tempranillo. I també hi trobem fins a quinze exemplars de novel·la popular on no hi podia faltar “Don Juan de Serrallonga” editat en dos volums que valien cinc pessetes cadascun. 
Molt possiblement, l'estrena un any abans del film de Ricardo Gascon sobre el personatge va facilitar l'edició d'aquesta nova novel·la popular sobre el bandoler.

L’autor del relat era Diego de Ubeda (un possible pseudònim?) i l’edició correspondria aproximadament a l’any 1950.

L’autor adapta la trama escrita per Víctor Balaguer (el Serrallonga nobiliari enfrontat als Torrelles). Però no es tracta d’una reedició, doncs el relat aporta interessants novetats, sobretot de localitzacions.

Balaguer no va ser gens fidel als espais que va trepitjar el Serrallonga històric (a banda de totes les llicències històriques de la mateixa trama que ja coneixem), sens dubte pel poc coneixement que es tenia a mitjans del segle XIX i també perquè el relat imaginari de lluites entre nyerros i cadells no ho requeria.

Però l’autor d’aquesta edició si que va identificar el capitost nyerro (resseguint, com he dit, la mateixa trama imaginada per Balaguer) amb espais coneguts pel bandoler històric. Com a mostra transcric un passatge de la novel·la que succeeix una vegada que Don Juan de Serrallonga s’ha llençat a les muntanyes:

“Desde aquel dia, la fama de Serrallonga se extendió por toda la comarca y sus hechos justificaron una vez y otra el nombre con que fué apodado por pueblos y montañas: el vengador de las Guillerias. De Vich a Santa Coloma de Farnés, de San Hilario a San Celoni, los oprimidos, los burlados, los tratados in justamente, volvieron sus ojos a aquel “bandido” de aventajada estatura y altos sentimientos, de mirada dura y voluntat recta y cortante como el filo de su espada”.
En tot el relat hi apareixen aquests espais comuns de les Guilleries i, curiosament, també hi apareix la partida de bandolers d’en Serrallonga refugiats en les ruïnes del castell de Montsoriu:

“... debía contar con un buen refugio para su cuartel general... Pronto decidió Serrallonga instalarlo en el ruinoso castillo de Montsoriu. Un antiguo castillo abandonado, en lo alto de un monte de pendientes laderas, a medio camino entre Arbucias y Breda. Muchas ventajas ofrecian aquellas ruinas. Como atalaya colocada sobre las Guillerias, el castillo era inmejorable. Todos loc caminos y vericuetos podían contemplarse desde lo alto, como a vista de pájaro”.

De manera coincident, jo també vaig utilitzar el castell de Montsoriu com a centre d’operacions dels bandolers en el meu còmic “Torna Serrallonga 1640”.

L’adaptació de Diego de Úbeda beu clarament de l’intent de Balaguer per a ennoblir la figura del bandoler, fins i tot negant-ne la seva vida bandolera: “La justícia de don Juan de Serrallonga castigó a muerte a los asesinos y arrebató a los ladrones el producto de sus robos. Defendió a los perseguidos, vengó a las víctimas y restituyó lo suyo a los despolseídos.

I destaca el seu caràcter d’heroi popular, portant al límit la visió heroica i fantasiosa del personatge: “Todas las casas de la montaña le abrían sus puertas, los pueblos le acompañaban con su simpatía cuando su corcel cruzaba por las calles, a la ida o a la vuelta de una de sus empresas. Los hombres admiraban y querían al vengador; las mujeres soñaban con el apuesto bandido de ensortijado pelo negro; los niños veían en él al auténtico héroe de todas las leyendas”.