VÍCTOR BALAGUER A LES GUILLERIES (1) : EL RECORD DELS BANDOLERS

 El balneari Martí (o Font Picant) de Sant Hilari, en l'actualitat (foto: endrets.cat)

L'espectacular font d'aigües termals del balneari, en una fotografia antiga.

Les Guilleries també van tenir un viatge il·lustre molt relacionat amb en Serrallonga: el mateix Víctor Balaguer.

El literat, historiador i polític havia fet diferents estades al balneari Martí de Sant Hilari Sacalm, l’establiment que posteriorment s’anomenaria Balneari Font Picant i que avui resta tancat, tot i que l’edifici s’ha restaurat, al costat de la carretera que porta fins a Osor.

Balaguer era, com la gent benestant d’aquell temps, client habitual dels establiments balnearis i l’any 1893 va recollir els records del seu viatge al cor de les Guilleries en el llibre “Al pie de la encina” publicat per l’editorial El Progreso de Madrid . L’article relacionada amb Sant Hilari i les Guilleries també va publicar-se en el diari “La ilustración española y americana” el març de 1897.

Balaguer descriu la qualitat del balneari:

“Sin detenerme en el pueblo de Sant Hilario Sacalm, seguí adelante hasta llegar á la Casa-Establecimiento de las aguas, que se halla situada á una legua escasa. Hoy lleva el nombre de su director, Hotel Martín, y ofrece toda clase de comodidades y bienestar, incluso teléfono y teléfrafo, lo qual es un pasmo en aquellas soledades”.

I també la frondositat de les Guilleries i , com no podia ser de cap altra manera, el record dels bandolers de temps pretèrits:

“Dan nombre las Guillerias á una vasta región ó comarca de Cataluña, montuosa y poblada de selvas, que fueron un dia impenetrables, y en donde tenían refugio, guarida y seguridad las partidas de bandoleros, que unas veces con caràcter semipolítico, otras para servir á intereses ó pasiones personales, muchas por sólo la codícia del pillage, tanto dieron que hacer y en que entender á los virreyes de Cataluña.

Fuér entre ellas una de las más célebres la de Juan de Serrallonga y el Fadrí de Sau, personajes que aún aparecen vivos en el país, y é quienes en años juveniles escogí para héroes de un drama que llenó su misión, dando no poco que hablar y mucho que debatir”.

En aquest punt semblaria que l’autor, ja gran, hauria matisat el seu punt de vista sobre el caràcter polític dels bandolers catalans, a qui ara sembla reconèixer altres interessos menys romàntics,  i que li havia produït gran controvèrsia amb altres historiadors. Rés més lluny:

“Cuando hace ya más de treinta años puse en escena, donde todavía vive, mi drama Don Juan de Serrallonga, y con él la lucha de los dos bandos de narros y cadells, se me dirigieron severisimos y muy duros cargos por haber dado á aquel personaje y á estos bandos cierto color político de época. Estaba yo en lo firme, sim embargo, y publiqué para demostrarlo mi obra Del bandolerismo y de los bandoleros en Cataluña , que hubo de convencer a muchos, y que consiguió sobre todo mi rectitud de conciencia y los fundamentos sólidos que tuve para sostener una idea que, si pudo ser hija de intuición en su principio, no tardó en revestir todos los caracteres de un hecho probado y documentado”.

I és que, el seu pas per les Guilleries i el record dels bandolers d’abans sembla confirmar-li la seva visió romàntica d’aquells:

“Vine hoy, después de tantos años á estas mismas Guillerias, y aquí encuentro latiente, no sólo la tradición de los bandoleros de andanzas caballerescas, sino tambien la conciencia de que aquellos andoleros lo eran de bando y de partido, según se diria ahora; y todo esto confirmado por documentos irrefutables”.

Aquests nous documents, relata l’autor, fan referència als conflictes de nyerros i cadells al Pirineu i li hauria estat subministrats per Josep Maria Martí, investigador i erudit de Puigcerdà. Eren informacions extretes dels “Dieteris de la fidelíssima vila de Puigcerdà”:

“Con referencia al 1580, habiendo sido presos por el Veguer de Cerdaña, cuatro bandoleros de la compañia de Tomás de Banyuls, señor de Nyer, y encerrados en el castillo de Puigcerdà, acudió en seguida á rescatarlos, sacándolos de la prisión en que estaban, dicho Tomás de Banyuls, señor de Nyer, al frente de setenta bandoleros”.

Dels documents facilitats per Josep Maria Martí Balaguer va concloure de nou que:

“Los bandoleros catalanes no eran bandidos vulgares, ladrones miserables y asesinos, como se ha querido sostener, sino que eran hombre de bando, de partido, secuades de una idea mantenida por una comunidad ó por un señor, ya fuese para interés personal, ya para interés público ó político.

Ahora ya puede verse que la palabra nyerros no procedía, como era general creencia, de un nombre grosero y despreciativo opuesto al de cadells, sino que procede naturalmente del jefe ó caudillo del bando, Tomás Banyuls, señor de Nyer. Los súbditos, los vasallos, los partidarios, los bandoleros de este señor, se llamaban nyerros, y de aquí el nombre del bando”.

La descoberta que fa Balaguer del personatge històric de Tomás de Banyuls, senyor de Nyer i cal dels nyerros (igual que ho va ser per a Celestí Barallat en el seu treball “Nyerros i Cadells” de 1891)  és determinant per a que es confirmi en la idea que havia mantingut sempre sobre el caràcter polític d’en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries.

Des del balneari Martí de Sant Hilari Víctor Balaguer va realitzar diferents excursions per l'entorn de les Guilleries que descriuré en la propera entrada del bloc. Tot i que el balneari es troba en el camí que porta de Sant Hilari al mas de Serrallonga no consta que l'autor s'hi acostés, o almenys que ho fes notar en la seva crònica.

Sempre ens quedarà el dubte. Així com Verdaguer va arribar-s'hi, potser Balaguer tenia por que el mas no satisfés l'idealitzat "gran casal del noble de Don Joan de Serrallonga a Querós" que anys abans havia imaginat. 

L'obra "Al pie de la encina" de Víctor Balaguer es pot llegir sencera en aquest enllaç.

FREDERIC MISTRAL I VÍCTOR BALAGUER

 Frederic Mistral

Els intel·lectuals provençals fundadors del moviment felibretge en una

fotografia de 1866. Entre ells hi figura també Víctor Balaguer.

Aquest passat dimecres dia 25 de març s’ha celebrat el centenari de la mort del poeta i intel·lectual provençal  Frederic Mistral.

Mistral va ser el principal escriptor en llengua occitana i va assolir el Premi Nobel de Literatura. Va ser l’impulsor del renaixement literari i lingüístic del provençal, el dialecte occità amb més parlants i va passar a la posterioritat pel seu valor com a poeta, lexicògraf, etnòleg i creador del Felibritge, moviment literari que promou l’occità.

La seva obra més recordada és “Mirèio” (Mireia) a la que va dedicar vuit anys d’esforços i que va publicar el 1859.

L’any 1866 Mistral va entrar en contacte amb Víctor Balaguer arrel de l’exili que aquest darrer va fer, per motius polítics, a Provença entre els anys 1865 i 1867. A partir d’aleshores tos dos van establir una forta amistat que es mantindria al llarg dels anys.

Durant aquells anys Balaguer coneix el moviment felibretge i els seus seguidors, aprèn el provençal i fins i tot escriu poesia en aquest idioma:

“Durante mi emigración en  Francia por causas política,s hube de fijarme en Provenza, donde recibí cariñosa acogida de los poetas provenzales. Procuré estudiar su lengua; llegué a dominarla lo suficiente para escribir en ella, y compuse un volúmen de poesías provenzales bajo el título de Liuen de ma terro (Lejos de de mi tierra)”.

Quan Balaguer va tornar a Catalunya van continuar mantenint l’amistat mitjançant trobades en el marc de diferents Jocs Florals que s’organitzaven i també van mantenir un intercanvi epistolar que avui en dia es guarda a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Les cartes de Mistral i Balaguer evidencien l’intercanvi intel·lectual però també el pensament polític que van mantenir. A grans trets tots dos eren coincidents en un concepte federalista dels seus països.

Per Mistral calia lluitar clarament contra el centralisme, i Catalunya havia de prendre la iniciativa de la mà de Balaguer. Per aquest darrer, en canvi, el punt de vista català passava prèviament per al recuperació de la identitat col·lectiva de la corona d’Aragó.

Alguna diferència van tenir entre ells, com quan Balaguer defensà el 1880 que els poetes havien de prendre el relleu als trobadors medievals i exercir en certa manera de propagandistes dels ideals del moment, a la qual cosa Mistral va respondre:

“Vous voluez, si je vous ai bien compris, que la litteratura provençale ou limousine devienne l’apôtre d’un idéal philosophique et polítique, c’est-à-dire qu’elle devienne l’organe d’un parti. Je ne partage pas cette opinion. La littérature provençale, selon moi, ne doit s’enchaîner à aucun courant particulier, à aucun parti”.

Tots dos, però, eren d’arrel social conservadora, oposada a les pulsions revolucionàries republicanes i mai van portar al límit idees renovadores federals o plantejaments polítics que emergien més del seu cor que del seu cap.

La relació entre Víctor Balaguer i Frederic Mistral i el moviment felibretge sí que va suposar un enriquiment cultural i intel·lectual entre Catalunya i Provença, qui  van redescobrir a partir d’aquell moment les arrels històriques i lingüístiques comunes que s’havien perdut amb els segles.

Entre les cartes dirigides per Frederic Mistral a Víctor Balaguer, n’hi ha una datada el mes de juliol de 1866 que també fa referència a les obres Esperansas y recorts i  Don Joan de Serrallonga i en la qual el poeta provençal fa un elogi de la trama i del seu autor:

“J’ai savouré à petits verres vos Esperansas y recorts, et vos observations aussi judicieuses que profondes sur la renaissance catalano-provençale, et vos chants patriotiques, si concis, si vaillants, si empreints du génie vif, sévère et impressionnant de vos compatriotes mai un vrai chef-d’ouvre.

C’est le commencement de votre drame Don Juan de Serrallonga, il est impossible de rencontrer una mise en scène plus jolie, des caractères plus héroïques et une intrigue plus intéressante. J’admire surtout le naturel avec lequel se déroule votre action, et puis l’entrain et la concision nerveuse de votre dialogue.

Quoi qu’en en veiuille dire votre modestie, vous êtes la personnification éclatante de votre race, en attendant la maturité dans la moisson qui germe, je vous engage vivement à donner à la littérature les plus de temps que vous pourrez. Terminez surtout votre gran drame catalan: c’est l’idéal de votre pays”.

En aquest enllaç podeu llegir el treball "Víctor Balaguer: su exilio en Provenza" de Ma. Ángeles Ciprés i en aquest altre enllaç l'article "Set cartes de Frederic Mistral a Víctor Balaguer" de Montserrat Comas i Güell; dels quals m'he servit per a redactar aquesta entrada del bloc.

LES CANÇONS DEL BANDOLER RECOLLIDES PER JACINT VERDAGUER

L'any 2002 el Grup de Recerca Folklòrica d'Osona publicava el llibre "Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer" de Salvador Rebés (Ed. Abadia de Montserrat):

"L'entusiasme per la cançó tradicional li venia a Verdaguer d'haver-se format en l'ambient pagès de la seva comarca, fins ben entrada la joventut. La plana de Vic tenia fama de ser un dels racons de Catalunya on s'havien conservat amb més fermesa les tradicions de l'antigor. El cançoner hi era present arreu: a la feina del camp, als temps de lleure, en boca dels pastors, els traginers, els segadors, els passavolants...".

Sembla que Verdaguer va prosseguir en aquesta tasca de recull de cançons populars fins el 1882, quan Milà i Fontanals publica el "Romancerillo Catalán", el recopilatori més exhaustiu del cançoner català, i Verdaguer sent complert el somni de salvaguardar tot aquest tresor etnològic del país.

I entre les cançons que Jacint Verdaguer va localitzar i inventariar n'hi ha les dues sobre en Serrallonga, una de les quals és la que és la que explicava que havia recollit a Marià Aguiló el 1865 i que va motivar la seva anada al mas Serrallonga.

Es tracta de dues versions de la cançó tradicional d'en Serrallonga, d'origen incert, però escoltada, recollida i cantada en multitud de llocs de la nostra geografia. La lletra de la cançó ha tingut múltiples variacions i aquestes inventariades per Verdaguer en son una bona mostra.

JACINT VERDAGUER AL MAS SERRALLONGA

El nostre gran poeta Jacint Verdaguer  també va quedar impregnat de la mitologia i la llegenda del bandoler Serrallonga. No és estrany si tenim en compte que en el moment àlgid de la Renaixença , de la qual era el màxim exponent, es recuperaven mites històrics com el bandoler i que va néixer i residir a Folgueroles, ben a prop de les terres on van senyorejar els bandolers de les Guilleries.

En l’obra “Epistolari de Jacint Verdaguer” a cura de Josep Ma. De Casacuberta (Ed. Barcino, 1977)  , trobem una carta que Verdaguer va enviar al seu amic, company i poeta mallorquí a Marià Aguiló i Fuster, en el qual li explica la seva anada fins el mas Serrallonga la primavera de 1865.

Així ho he extret del llibre “Escriptors i erudits contemporanis” de Joan Massot i Muntaner (Ed. Abadia de Montserrat,2003):

“El 20 de maig de 1865, Verdaguer feia saber a Aguiló que havia anat a Serrallonga “pel romans de que li parí”, sens dubte una cançó sobre el bandoler Joan de Serrallonga de la qual Aguiló i Verdaguer degueren parlar dues setmanes abans, a Barcelona, quan tingueren l’avinentesa de coincidir i d’iniciar una amistat que no s’interrompria mai més amb motiu de la festa dels Jocs Florals en la qual Verdaguer havia estat premiat per primera vegada”.

En la carta Verdaguer fa una preciosa descripció d’aquelles recòndites muntanyes de les Guilleries i dona fe del caràcter feréstec i indòmit, salvatge d’aquells entorns :

“Tot ho trobi aspre en aquell desert, lo caracter de la gent, los camins hon un no pot casi be posar lo peu pla, las montanyas que amagan sos pelats caps entre las bromas y sos peus en abismosas sotaladas, lo murmuri dels rierals; y fins en los refilets dels pochs aucells que hi ha observi la aspresa y malanconia d’aquellas afraus y pinedas”

A continuació l’autor es lamenta de no haver pogut recollir testimonis vius del romanç o cançó del bandoler que buscava:

“Pero lo mes aspre pera mi fou lo no poder complaurer al mes franch, al mes falagador dels poetas populars, pus no trobi ni rastre del romans que l hi havia promes; no hi trobi mes que donas y canalla, que m feren de resposta que l amo no hi era, que no sabian res. Si cap dia puch veurer l’amo, tal vegada li portare noticias mes certas, sino millors”

Qui sap, potser Jacint Verdaguer va topar-se i tastar en aquell viatge amb el caràcter també tosc de la gent de muntanya, fet a mida de la salvatgia d’aquells immensos espais de les Guilleries.

Anys després mossèn Cinto tenir projectat un poema sobre Serrallonga i el 1902, any mateix de la seva mort, va realitzar un segon viatge a les Guilleries per tal d'ambientar-se i recollir tradicions útils. El poeta no va arribar a escriure aquest poema. "Llàstima! Hauria estat ben curiós de veure com el resolia...", va sentenciar Joan Fuster en el llibre "El mite literari de Serrallonga".

EL VIATGE DE JULI SERRA A LES GUILLERIES (i 2): EL MAS SERRALLONGA

El conegut gravat del Mas Serrallonga publicat en el llibre de Juli Serra. 

Els militars expedicionaris durant un descans del seu viatge.

"Un viatge per les Guilleries i el Montseny" de Josep Tarrés i Emili Rams.

El llibre de 2002 que permet rellegir el viatge pioner de Juli Serra.

El recorregut de l’expedició narrat per Juli Serra els havia de portar per força fins a Querós i el Mas Serrallonga. I allí estava ben viu , de nou, el record del bandoler, ni que fos de la imatge llegendària creat per Víctor Balaguer:

 "Un mes pasamos entre Osor y sus alrededores. De allí hubimos de trasladarnos a Carós, capitalidad de las Guillerías, célebre en la historia de Cataluña por el señorío de Carós ó de Caroz, perteneciente á la familia de los Serrallongas, de la que nació aquel esforzado D. Juan de Serrallonga, tenido por unos por bandido y por otros como acérrimo defensor de las libertades patrias en la tremenda lucha de los Narros y Cadells, partidarios los primeros de los fueros dle país, sostenedores los segundos, de la negra política del conde duque de Olivares".

Destaca la descripció d’isolament del lloc, com també la influència del personatge escrit per Víctor Balaguer a qui fa referència Juli Serra quan parla del mas com a antiga mansió senyorial de la família Serrallonga.

Finalment, resseguint les múltiples llegendes sobre les coves i amagatalls del bandoler, entre llegendàries i reals, Juli Serra va accedir a una d’elles.

“En posición elevada y cabalgando sobre una de las crestas más aguda,s divísase á lo lejos una casa, la que fué mansión señorial de los Serrallongas, la conocida hoy con el nombre de C’ en Serrallonga, quizás aquella en la que Balaguer supone acaecida la prisión de don Juan cuando visitaba el sepulcro de su padre.

Ningún vestigio indica en la actualidad que en época remota fuese teatro de dramáticas escenas; cuando pasé después por ella, un anciano se hallaba sentado junto á la puerta y varias palomas se arrullaban en el hueco de una de las ventanas. Calma impotente, patriarcal conjunto. Sólo la tradición y el nombre conmemoran aquellos restos, dándoles el sello de autenticidad que les atribuyen los payeses comarcanos, entre los cuales circulan aún estupendos hechos de D. Juan de Serrallonga, el Fadrí de Sau y sus secuaces, que narran con el candor de las cosas que de puro oídas se tienen por seguras.

Las leyendas que cuentan hablan también de las cuevas en que aquellos solían ocultarse, escondrijos donde hallaban albergue, en el corazón de la montaña cuyos rincones conocían por harto recorridos.

Más de una nos indicaron, pero la que está próxima á la casa señorial era, al decir de los aldeanos, la que servía de seguro asilo al bandido legendario, por hallarse situada en lo más abrupto de la sierra, y ser accesible por pasos sólo de él y de los suyos conocidos. Difícil el bajar hasta ella, es hoy inútil molestia pues está cegada su boca por completo, pero aseguran algunos que lejos, muy lejos, al otro lado del macizo se halla distinta entrada que comunica con la primera por pasadizos labrados por las aguas en las entrañas de la tierra”.

L’obra de Juli Serra, a banda de permetre’ns aconseguir una descripció escrita de les Guilleries i dels entorns i llegendes del bandoler, va permetre disposar de la primera imatge coneguda del mas Serrallonga, el gravat que demostra encara dempeus el mas, amb un avi davant la porta adovellada. Una imatge que ens remet a quan el mas encara era ple de vida, encara que fos en aquella immensitat isolada i tranquil·la de les muntanyes. Una imatge que malauradament ja és irrepetible.

EL VIATGE DE JULI SERRA A LES GUILLERIES (1): LA ROCA DEL MAL SOPAR

L'antic poble de Sant Romà de Sau, sota la cinglera del Puig de la Força.

L'espectacular "Roca del Mal Sopar", amb l'església de Querós al fons.

L’any 1890, un nombrós equip de militars trascamà les Guilleries i el Montseny amb la finalitat d’aixecar un plànol de la zona. Justament les guerres carlines, aleshores ben recents, havien evidenciat la mancança d’un plànol que informés del terreny.

Durant vuit mesos, soldats i oficials recorregueren els voltants de Santa Coloma de Farners, arribaren al Montseny passant per Arbúcies a l’anada i Viladrau, Espinelves i Sant Hilari Sacalm a la tornada; exploraren els voltants d’Anglès, la Cellera, Osor, Susqueda i Querós  ... fins a Tavertet, Rupit i Vilanova de Sau; i finalment tornaren des d’Amer cap a Vic passant pel Collsacabra.

Totes les experiències i les descobertes del viatge foren recollides pel tinent topògraf Juli Serra en un diari, que després traspassà al llibre Las Guillerías, publicat l’any 1891 per l’editor Luis Tasso.

L’any 2002 els autors Josep Tarrés i Emili Rams publicaven “Un viatge per les Guilleries i el Montseny” (Ed. Rafel Dalmau) que oferia una visió actual del recorregut pioner fet l’any 1890 per Juli Serra.

El recorregut d’aquells soldats per tot aquell ample territori i el diari publicat posteriorment per Juli Serra suposa un document inestimable per a conèixer com eren les Guilleries a finals del segle XIX. I no sols pels textos, sinó també pels gravats que van acompanyar l’edició original i que van ser reproduïts en l’edició de 2002.

Aquests gravats van ser realitzats a partir de fotografies de Rodrigo Carrillo de Albornoz, el fotògraf de l’expedició militar, i ens permeten conèixer a finals de segle els paisatges i els pobles de les nostres contrades.

En aquell llarg viatge els expedicionaris van haver de trepitjar necessàriament les terres del bandoler Serrallonga, impregnades del record de les seves llegendes i gestes, com la que fa referència a la Roca del Mal Sopar que va transcriure Juli Serra:

“Cual centinela avanzado sobre sus aguas, un montón de peñascos informes en el que algunos quieren ver un monumento druida, en el que yo sólo veo un lugar conocido con el nombre de Roca del Mal Sopar, á causa de la escena que sobre ella se desarrolló , y que contaré por ser concisa.

Perseguido un día D. Juan de Serrallonga por las tropas del virrey de Cataluña, traspuso montes y pasó collados hasta dar con su habitual residencia, Carós y sus inmediaciones. Disponíase á cenar tranquilamente sobre la famosa roca, cuando fué sorprendido por sus perseguidores que ni tiempo le dejaron para ocultar sus bastimientos. Huyendo él y los suyos á la desbandada consiguieron escapar, y desde entonces se dió á la Roca en la comarca el nombre del Mas sopar, del mal cenar que diríamos nosotros”.

L’autor tampoc va estar-se de descriure la particularitat salvatge d’aquell entorn de les Guilleries més salvatges i profundes:

“Carós; allí está el corazón de la comarca abrupta. Aquello son Las Guilerías en todo el esplendor de una naturaleza primitiva. Bosques casi vírgenes; veredas por caminos; labriegos amantes del terruño del que jamás salieron, y que se asombran oyendo hablar del ferrocarril, de los grandes centros de población, de la sociedad y de la vida modernas. Alrededor de Carós agudos picos; el río retorciéndose y revolviéndose para salvar la muralla granítica que encajona su cuenca”.

L’ATZAROSA VIDA AL MAS SERRALLONGA DURANT LES GUERRES CARLINES

 Tropes carlistes preparant una emboscada.

Quan visitem el mas Serrallonga i el seu entorn  ens sentim cohibits encara per aquells boscos i paisatges de les Guilleries que ens apareixen indomables i salvatges.

Costa ben poc comprendre com aquells grans espais feréstecs havien estat refugi i niu de bandolers en els segles XVI i XVII.

Amb els anys, però, la situació no havia canviat gaire. El paisatge era igual d’indomable i la gent devia tenir el mateix caràcter . En el segle XIX, però, s’hi afegirien els successos derivats d’unes  guerres civils prou conegudes: les Guerres Carlines.

Aquell conflicte es va estendre per tot el país i amb especial virulència en les muntanyes en les que els rebels carlistes es movien amb més facilitat, igual com havien fet els bandolers en segles pretèrits.

I el mas Serrallonga, situat en un dels llocs més recòndits de les Guilleries, va esdevenir escenari del conflicte.

Els diaris de l’època ens relaten diverses d’aquests episodis.

Alguns d’ells fan referència al pas de rebels carlins,  com aquesta que publicava el diari “El eco del comercio”:

“Tambien pasó el domingo último por el Manso de Serrallonga, término de Carós, una faccion compuesta de 40 hombres, segun se nos asegura, mal armados, permanecieron allí una media hora. Esta partida es tenazmente perseguida por los voluntarios de San Hilario Sacalm que no pueden darle alcalce por la escabrosidad del terreno”.

Altres fan referència les missions de les tropes liberals que marxen fins a les Guilleries per a intentar trobar i encalçar rebels, com aquesta del diari “La Iberia” de 1872:

“Los destacamentos de Monceny marcharon igualmente en las direcciones siguientes: el de Susqueda, por el Quer y Querós, casa de Serrallonga, Sn Andres de Baucells, y Valdaura á San Hilay; el de Rupit por S. Castañadell, San Saturni y Espinelvas a San Hilary ... Todas las espresadas tropas atieron los flancos del terreno por donde marcharon, reconocieren detenidamente los bosques, barrancos, casas de campo y cuevas que encontraron; y no habiendo ocurrido la menor novedad ni adquirido notícia de existencia de malhechores, regresaron el dia 18 á sus respectivos cantones y departamentos”.

I altres fan referència a veritables topades , com aquesta publicada en el diari “El Católico” en la seva edició del 28 de desembre de 1846:

“El teniente cabo de la escuadra de Santa Coloma de Farnés, D. Juan Pujol, que ha seguido la pista desde el 16 ça cincuenta y ocho rebeldes por la parte de Rocacorba, los alcanzó en el termino de Carós y casa llamada Serrallonga; desde la cual, haviendo divisado a los mozos en la mañana siguiente, tomaron la dirección de la casita del Valle Lara del término de San Andrés de Bancells; en cuyo punto esperaron á los mozos, empeñándose entre unos y otros el fuego por espacio de una hora, creyendo vencer los primeros por ser mayor su número lo que no lograron; pues que no solo perdieron un palmo de terreno, sino que han perseguido al enemigo hasta entrada la noche, dejandose caer por los barrancos de Cabrerola. Seguida la direccion de los rebeldes, han hallado los mozos rastros de sangre, habiendo sabido en las casas por donde han pasado los rebeldes que llevaban tres heridos”.

Hi ha un episodi luctuós , però, que afectà directament - més enllà del pas de tropes i rebels- els residents del mas Serrallonga. Ho trobem escrit en el diari monàrquic “La Esperanza”, en la seva edició del 10 d’octubre de 1872. Es tracta de l’assassinat del propietari del mas:

“Los periódicos de Cataluña consignan una nueva hazaña de los partidarios de la buena causa: el asesinato del propietario del manso de Serrallonga, descendiente del célebre D. Juan de Serrallonga.

Permanecia aquel muy tranquilo en su casa, segun dice la carta, cuando le fué preciso ir á San Hilario, y en Coll de Carós se encontró con una partida carlista que le detuvo, llevándole preso á Susqueda. Allí le dieron de comer y le avisaron que al dia siguiente le fusilarian. En efecto, despues de algunos dias de ignorarse su paradero, se encontró su cadaver en un bosque cercano á la casa llamada Sabatés, pasado á bayonetazos”

Aquest diari negava que l’assassinat fos producte de rebels de la causa carlina. Sigui quina fos la veritat, el propietari del mas Serrallonga va ser una víctima més en aquella guerra civil.