EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (i 4): LA TORRE DEL FANG AL CLOT

Una darrera ubicació llegendària del bandoler a la capital del nostre país la trobem al barri de la Sagrera. Es tracta de la Torre del Fang, una masia del segle XV reformada en segles posteriors i ha perviscut al llarg dels segles.

La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra. Així ho escriu Jordi Font Cardona en l’article “Serrallonga al Clot” publicat l’any 2012:

“Hi havia un tema recurrent, un autèntic pou d'històries exemplars: Don Joan de Serrallonga, que robava als rics i ho donava als pobres. Abans d'entrar a Barcelona, assegurava la senyora Paquita, una veïna grassa i vermella de cara, Don Joan pernoctava just a la Torre del Fang. És clar, la sagrera o terra sagrada al voltant de les esglésies, on no podien accedir els soldats: aquí és on es reunia amb els seus homes i preparava les seves heroiques accions. 

Entrava a Barcelona per una xarxa de passadissos subterranis que travessaven les muralles i apareixia on menys se l'esperava. Anys més tard, en un vell casalot del carrer de Mercaders, arran de la plaça de les Beates, em van ensenyar una pretesa sortida d'aquests passadissos; estava tapiada, però els veïns asseguraven haver-s'hi endinsat amb llanternes i haver-hi trobat, molt enllà, després de moltes rates i teranyines, una sala, amb una taula rodona al mig, incrustada de cargolins i de petxines...”

Al carrer del Clot, pervivien les històries d'en Serrallonga: la Torre del Fang les convocava i Don Joan es feia una presència tangible, un mite vivent. En les llargues hores de tedi de les tardes d'estiu, davant de la lluna de l'armari, la canalla es transfigurava: una vella cortina de vellut verd per capa, un cinturó del pare, un pal qualsevol per espasa, una quincalla de l'àvia al pit i un collaret esplèndid fet de botons de la capsa de cosir i de bombetes de la riera. Érem en Serrallonga i els seus, disposats a fer justícia”.

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (3): EL CARRER DE L'INFERN I UNA COVA A LA VALL D'HEBRON

 El desaparegut carrer de l'Infern.

 El carrer dels Mirallers, on la llegenda situa una de les residències barcelonines

del bandoler.

 Els magatzems Jorba, edificats sobre el llegendari palau dels Torrelles.

 La masia de can Figuerola, avui museu Palmero (foto: Bloc bàsicament romànic)

 

 La cova d'en Serrallonga de can Figuerola.

El retrat "renaixentista" de Joan de Serrallonga al Museu Palmero (foto: enllaç)

La llegenda diu que la casa d’en Serrallonga a la ciutat de Barcelona també podia estar situada al carrer Mirallers número 5 i que prop d’ella, en un carrer anomenat “de l’Infern” hi havia un hostal rònec anomenat Hostal de l’Infern , una veritable cova de lladres, on el bandoler solia anar-hi quan anava d’incògnit a la ciutat. Ambdues llegendes les recull Sylvia Lagarda-Mata en el seu llibre “Fantasmes de Barcelona” (Ed. Angle Editorial, 2010).

El carrer de l’Infern, desaparegut en obrir-se la Via Laietana l’any 1909, podria rebre el seu nom, segons recull Joan Amades, perquè va ser aquí on en Pere Porter va sortir de l’infern.

La llegenda de Pere Porter que va ser escrita a partir de l’any 1621 diu que aquest home, natural del poble de Tordera, va fer un viatge a l’infern quan el diable se li aparegué als estanys de Sils. Després del seu periple pels dominis de Satanàs va acabar-ne sortint a la vila de Morvedre, al País Valencià.  La variant que recull Joan Amades situa la sortida del protagonista en aquest carrer de Barcelona. En aquest enllaç podeu trobar la llegenda ubicada a la ciutat.

Una altra creença popular és que el  palau dels Torrelles, que va assaltar en Serrallonga per emportar-se la seva estimada, era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel, on encara es conservaria el ric cassetonat que decorava el saló noble del palau.

I encara trobem, al barri d’Horta-Sant Gervasi, un altre indret físic vinculat amb la llegenda del bandoler. Es tracta de la torre Figuerola , una masia d’alt valor arquitectònic datada del segle XV i ubicada prop de la Vall d’Hebron. Avui en dia acull el Museu Palmero, amb pintures del Maestro Palmero  (entre les quals destaca una col·lecció d’obres dedicades al Quixot) i el seu fill Alfredo Palmero.

La particularitat de la masia és que el seu subsòl guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.  I recordant aquesta llegenda, entre la col·lecció de pintures del museu hi trobem un quadre amb un retrat d’un hipotètic Joan de Serrallonga de clares reminiscències renaixentistes.

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (2): EL PALAU D'EN SERRALLONGA AL CARRER BASEA

 El Palau d'en Serrallonga, avui desaparegut i que es localitzava

al carrer Basea de Barcelona.

L'edició de "Los viejos rincones de mi ciudad" de Lluís Almerich (1950) i la

làmina del carrer Basea, amb el palau d'en Serrallonga, dibuixada per Francesc Buyé.

El que queda de les cases nobles del carrer Basea avui en dia.

Víctor Balaguer va imaginar un episodi en el qual els bandolers nyerros de les Guilleries assaltaven el palau dels seus enemics cadells, els Torrelles. En l’assalt la Joana de Torrelles, l’amant del bandoler, fugia amb en Serrallonga. L’episodi tenia lloc en el palau de la família Torrelles, situat físicament a la ciutat de Barcelona.

La tradició va fer que al llarg dels anys s’indentifiquessin  diferents edificis amb aquell palau dels Torrelles  i fins i tot  que d’altres edificis nobles fossin considerats com la residència barcelonina propietat de la família del noble bandoler de les Guilleries.

La major part d’aquestes edificis es troben situats al barri de la Ribera , proper a l’antiga muralla que envoltava Barcelona.

Lluís Almerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), periodista i escriptor més conegut amb el  pseudònim Clovis Eimeric, en el seu llibre “Los viejos rincones de mi ciudad”  (Ed. Millà, 1946) recull la llegenda que situa el palau d’en Serrallonga al carrer Basea, el qual transcric del castellà en que fou publicat:

“Quan rica, quan frondosa, quan extensa és la fantasia popular! Quin barceloní ignora la “història” llegendària de don Joan de Serrallonga? Cavaller amb casa solana en el carrer de Basea, que per amor a una dama de la casa de Torrelles, na Joana, es llença al bandolerisme, raptant a la seva donzella estimada, que el segueix en totes les aventures. Don Joan s’enriqueix amb els seus robatoris, oculta els tresors en el seu palau barceloní i al final es fet presoner i ajusticiat. La seva casa, segueix desitjada pel poble, que suposa enterrat en ella el producte dels robatoris del terrible “Don Joan”.

La llegenda inspira novel·les, drames, comèdies, danses populars, un drama líric... Allò sensible és que la “història” autèntica s’expressa d’una manera ben diferent. “Joan Sala, que no s’anomena Serrallonga, tot i que així ell es faci nomenar, és un pagès hisendat que té cura de les seves terres a Querós, al costat de la seva esposa i de cinc fills menors. Cert dia, s’enamora d’una dona casada, Anastàsia Carles i Colobrans, i abandona la seva llar, la hisenda, per lliurar-se a una vida aventurera. Forma una partida de lladres que en ocasions serveis a les ambicions i venjances de senyors poderosos i altres sort als camins rals per espoliar els viatgers. Quan es cansa d’Anastasia, l’aparta del seu costat i s’emporta a Joana Massissa que, segurament es la que la llegenda converteix en Joana de Torrelles. Els seus béns propis –unes masies a Querós: Serrallonga, Cominal i Busquets- son destruïdes per la justícia reial, i, per fi, detingut, és condemnat a mort a Barcelona. El Dietari de la Ciutat ens informa de la mort del bandoler: “Dilluns a VIII (janer MDCXXXIV). En aquest die fonch sententiat Joan Sala, alias Serrallonga, natural de la parroquia de Viladrau, bisbat de VIch, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havie molts anys – tretze- que regnave: fonch la sententia de cent assots, axorellat, aportat ab carretó, atanellat, y fets quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antonio de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen”.

Aquest és el veritable Serrallonga,  tan mal avingut amb el de la llegenda. En quan a la casa de Serrallonga, del carrer de Basea, al ser derruïda per la reforma (1912), va mantenir hermètics els seus tresors, si és que en va tenir alguna vegada.

Com va poder formar-se la bonica llegenda del cavalleresc Don Joan de Serrallonga? És fàcil d’explicar: pel seu crit de combat : Visca la terra!, que trobava eco en el cor de les multituds”.

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (1): LA TORRE DE BELLESGUARD O EL CASTELL D'EN SERRALLONGA

Segons la llegenda el cos esquarterat del bandoler es troba enterrat en

aquest espai de l'antiga muralla de Bellesguart (foto:  enllaç)

El mas Guinardó, llegendària residència prop de Barcelona
del bandoler Perot Rocaguinarda.

Barcelona recorda en Rocaguinarda amb un dels gegants que hi

ha dedicat la colla dels geganters del Pi, a Ciutat Vella.

La particularitat del personatge d'en Serrallonga, més enllà de la història, és que es va revestir al llarg dels segles d’una pàtina llegendària . I precisament aquesta, la llegendària, la trobem i podem seguir a la ciutat de Barcelona.

De llegendes d’en Serrallonga en trobem de concentrades a l’entorn de les Guilleries (la cova, el dit d’en Serrallonga, etc...), que seria el seu àmbit natural atès que era l’espai on més va actuar en vida. Però curiosament trobem llegendes que el tenen també de protagonista a la capital del país.

Dos factors hi devien ajudar: la immensa popularitat del personatge i el fet que l’obra de teatre “El catalán Serrallonga y vandos de Barcelona” (segle XVIII) i la trama de les novel·les de Víctor Balaguer (segle XIX) tinguessin un enorme ressò i traslladessin passatges imaginats del bandoler a la gran ciutat.

A partir d’aquí, no és d’estranyar que la cultura popular transformés algun d’aquells episodis difusos de la literatura en llegenda i que, a més, busqués i identifiqués espais de la ciutat de Barcelona on la presència d’en Serrallonga era “segura” segons la tradició.

Una cosa semblant passa amb un altre bandoler famós, Perot Rocaguinarda, qui segons la tradició hauria estat el propietari del mas Guinardó (una masia avui encara existent i que dóna nom al barri barceloní homònim).

La llegenda també situa el cap de bandolers de les Guilleries en tres llocs de la ciutat: el barri de Sant Gervasi , el barri de al Ribera , el barri del Clot i el barri d’Horta.

El castell o torre de Bellesguard fou residència reial, construïda el 1408 a la torre de Vallblanc, de Sant Gervasi de Cassoles, al peu de la muntanya del Tibidabo, quan va ser adquirida pel rei Martí I de Catalunya-Aragó. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Maria Sagués, propietària i vídua de Jaume Figueras, encarregà a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte per a edificar una casa modernista sobre les ruïnes de l’antic castell.

L'arquitecte va aprofitar-ne algunes de les poques restes (parets, pati, etc.) per construir el nou Bellesguard. Per això, la casa te l'aparença externa d'un castell, incloent-hi els seus merlets i la torre que remata la façana. Es tracta d’una de les joies modernistes menys conegudes de Gaudí, però que d’uns anys ençà està recuperant el vigor gràcies a que els actuals propietaris l’han fet visitable i programen activitats culturals al llarg de tot l’any.

La llegenda diu que en aquest antic castell, es veu que també hi ha enterrada una part del cos esquarterat de Joan de Serrallonga, famós bandoler nyerro i cap de quadrilla. Un forat a la paret d'aquest pati n'indica el lloc exacte.

Al S. XVII, i segons ens explica la tradició oral, a les ruïnes del castell s’hi va amagar el bandoler Serrallonga.

En el segle XVII les ruïnes d’aquest palau decadent, separat de les muralles de la ciutat comtal per unes quatre hores de camí va ser refugi de Joan Sala i Ferrer conegut com Serrallonga. El famós bandoler utilitzava el poc que quedava de l’edificació per amagar-se en les seves incursions a Barcelona. La relació entre Bellesguard i Serrallonga és un misteri de difícil documentar. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han relacionat Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.

EL SERRALLONGA HISTÒRIC A BARCELONA

 

 La Plaça del Rei de Barcelona, on van executar el bandoler, amb la

idealització que en vaig fer a la guia "El tresor d'en Serrallonga"

 Pintura que representa un reu portat carrer "Bòria avall" per a escarni públic.

El darrer recorregut que va fer en vida en Serrallonga, pels carrers de Barcelona i

per a escarni públic, abans de la seva execució.

La capital catalana està estretament lligada a la història del bandoler Serrallonga atès que fou aquí on va ser empresonat, torturat i executat.

La vigília de Tots Sants de l’any 1633 el bandoler fou traït i agafat per la justícia pels entorns de ca l’Agustí de Castanyet (Santa Coloma de Farners) i conduït a les presons del Palau Reial de Barcelona on seria sotmès a judici, tortura i posteriorment executat el 8 de gener de 1634.

El dia de l’execució en Serrallonga també fou passat “Boira avall”, o sigui el recorregut sobre un carretó que es feia als reus , per a escarni públic, abans de la seva execució. Joan Cortada, al seu llibre “Proceso instruido contra Juan Sala Serrallonga, lladre de pas” descriu en la pàgina 40 el recorregut que feia la comitiva pels carrers de Barcelona.

El passeig havia de servir d’escarni públic i durant el recorregut era flagellat pel botxí. El flagell consistia en picar l’esquena nua del reu amb una mena de pala de cuir. Tants cops com la sentència establia.

Avui en dia es pot recórrer perfectament aquests llocs “acostumbrados” que cita la sentència d’en Serrallonga. Aquest recorregut a peu el vam incloure en el darrer itinerari de la guia “El tresor d’en Serrallonga” que vam editar amb la meva filla Ànnia i fer-ho ens permet caminar pels carrers on el Serrallonga històric va fer el seu darrer recorregut en vida.

L’itinerari comença a la Plaça del Rei, un espai envoltat d’edificis nobles de l’Edat Mitjana i on destaca el Palau Reial. En aquest espai hi havia fins el darrer terç del segle XIX les presons. La comitiva que portava en Serrallonga va sortir d’aquesta plaça.

El recorregut segueix pel carrer de la Llibreteria (abans Baixada de la Presó) i pel carrer de la Bòria. L’expressió popular “passar Bòria avall” al·ludeix , precisament, al recorregut que feia la comitiva amb els condemnats en passar per aquest carrer.

Es continua pel carrer Corders i arribem a la Plaça Marcus, identificada per la capella romànica del mateix nom. És una de les més antigues de Barcelona, ja que es va edificar en el segle X i que va sufragar un poderós banquer de l’època anomenat Bernat Marcus.

La comitiva segueix pel carrer Montcada. A ambdós costats podem admirar diferents palaus renaixentistes i els seus característics patis interiors. En paral·lel a la façana marítima de Barcelona passem pels carrers Rera Palau, Consolat del Mar , Fusteria i carrer Ample. En aquesta zona trobem l’església de Santa Maria, la de la Mercè i el Fossar de les Moreres. A banda esquerra diferents edificis d’estil neoclàssic.

Seguim finalment pel Carrer Regomir que ens porta fins a la façana gòtica lateral de l’Ajuntament de Barcelona. Desemboquem a la Plaça de Sant Jaume, presidida pels edificis de l’Ajuntament i de la Generalitat. Des d’aquí es torna pel carrer de la Llibreteria (abans anomenat Baixada de la Presó) fins a la Plaça del Rei.

Punt final del recorregut i punt final en la vida del bandoler Joan de Serrallonga, doncs fou aquí on va ser finalment ajusticiat el 8 de gener de 1634.

Aquest itinerari ens permet conèixer la Barcelona lligada al Serrallonga verídic.

LA BARCELONA QUE MAI T'ACABES (3)

De nou acabem de passar uns dies a la ciutat de Barcelona i, a banda de retornar a llocs ja coneguts, hem fet noves descobertes de les tantes que la nostra magnífica capital ens ofereix.

En l'aspecte arquitectònic una proposta interessant és aprofitar les visites guiades que cada diumenge al matí s'organitzen a l'edifici de l'ajuntament de la ciutat. És una bona oportunitat per a conèixer per dins l'edifici, amb les seves estructures gòtiques i neoclàssiques. Com també per admirar tota la història que  es desprèn a la sala del Consell de Cent i també els contundents frescos que Josep Maria Sert va realitzar sobre els episodis dels almogàvers al Saló de les Cròniques de l'edifici.

El món de la festa popular i la seva faràndula està representat a la Casa dels Entremesos. En aquest edifici situat a Ciutat Vella hom hi pot trobar la major concentració de bestiari, gegants i cap-grossos de la ciutat. Entre ells el personatge del Cu-cut  o, ara per Nadal, un pessebre format amb figures del corpus festiu de Catalunya, entre els quals els trabucaires fent de bandolers.

Una visita també diferent és la de la biblioteca pública Arús, situada al passeig Sant Joan i que permet descobrir com era un equipament d'aquest tipus a principis del segle XX. A banda del seu fons bibliogràfic del XIX realment impressionant, hi destaquen l'arquitectura i el mobiliari de les sales i la major col·lecció de novel·les sobre el personatge de Sherlok Holmes que s'hi guarda i que cada cert temps exposen.

Una visita al Museu Marítim de les Drassanes també obre la porta a poder conèixer com era un veler del XIX. Es tracta del pailebot Santa Eulàlia.

I finalment, un dels darrers atractius que han obert a la ciutat: el Museu del Disseny situat a la plaça de les Glòries.

Dins l'espectacular i futurista edifici hom hi pot descobrir fites del disseny més pràctic del segle XX i com aquest s'incorpora en la producció i fa més útils els i pràctiques les eines quotidianes. Però també permet conèixer el disseny al llarg dels segles i aplicat en objectes quotidians com el teixit, el vidre, la ceràmica...

L'exposició dedicada al disseny gràfic català de 1940 a 1980 clou una visita extremadament recomanable per acabar tenint la certesa que aquest ha estat, és i continuarà sent un país de magnífics creadors.

STAR WARS, QUAN VAM VEURE QUE LA IMAGINACIÓ NO TENIA LÍMITS

El 25 de maig de 1977 es va estrenar al nostre país “La guerra de las galaxias”. La mítica i veritable gran pel·lícula de la saga que composaria una primera i sàbia trilogia a la que n’estan seguin d’altres que han mantingut viva , al llarg del temps, una legió mundial de seguidors i adeptes. Quasi una religió.

L’any 1977, per a un nen d’onze anys com jo era aleshores , amb una certa tendència a fer còrrer la imaginació i dibuixar-la (la sèrie de dibuixos animats Mazinguer Z hi va tenir força a veure), l’aparició d’aquella pel·lícula va ser com veure la llum.

Star Wars va obrir-nos a molta gent la porta de nous móns , a la veritable ciència ficció i va fer-nos veure que començaven a trencar-se els límits de la creativitat. A ningú se li escapa que és ben cert que els creadors d’aquell film marquen un abans i un desprès en el cinema i en la narració de moltes històries.

Des d’abans de veure el film, el 1977, la seva força inspiradora ja em va portar a col·leccionar els còmics amb l’argument , l’àlbum de la pel·lícula o l’àlbum de cromos , el poc merxandatge que aleshores s’oferia, i que guardo com un petit tresor de la infància.

Però a més , com que jo tenia tendència al dibuix, el film també va ser una força inspiradora que vaig  portar inevitablement als meus humils dibuixos.

Un dels primers va ser la cartulina en la que vaig reproduir un dels cartells promocionals i diferents escenes de la pel·lícula, amb rotuladors i a la “meva manera”. Aquell dibuix encara el guardo, ha perdut el color però manté intacte la il·lusió del nen que va dibuixar-lo.

Al cap de pocs anys jo continuava dibuixant còmics casolans i llegint publicacions relacionades amb la ciència ficció . Era prou important la petjada que m’havia deixat “La guerra de les galàxies” que la SCI-FI era un dels meus temes i arguments preferits.

L’art relacionat amb aquella pel·lícula , especialment el dels germans Hildebrant o el de Ralph Macquarrie (els anomenats “dibuixants de les galàxies), va esperonar-me a intentar imitar-los  -ben pobrement- amb il·lustracions com les que acompanyen aquesta entrada del bloc.

L’univers de Star Wars ens va empènyer a molts a dibuixar i crear els nostres propis universos. Aquí rau una de les importàncies d’aquell film: que ens va permetre veure que la imaginació no té límits.