Dues pàgines de l'article publicat a "Cu-cut", amb fotografies de
Susqueda i del santuari del Coll a Osor.
En l’escenari “grandiós” de les Guilleries Anton Busquets hi rememora la presència del bandoler que senyorejà en aquelles muntanyes: “tingut com a malfactor, quan vibrava dintre seu una ánima verament catalana, un cor bategant sempre al impuls d’un amor sens mida vers el propi tyerrer y que’l feu armar d’un brahó y d’una forsa terrible, organisant una colla d’ardits montanyesos, sino tots ben triats y a faisó d’ell , al menys ab bons intents comandats; y a la consigna o crit de Vista la terra! Acometía a las tropas castellanas”
Com
es pot veure, l’autor reivindica la
visió més romàntica, heròica i fins catalanista del bandoler, en
consonància amb les interpretació d’Anicet Pagès de Puig en la seva poesia “La
fi d’en Serrallonga” de 1901.
Anton
Busquets considera que historiadors i literats no han fet justícia a la figura
del bandoler atès que l’han “pintat d’un
modo vergonyós pera nosaltres, donant la rahó als nostres eterns enemichs que’l
feyan passar per lladre de camí ral y per malfactor” i demostra la seva
admiració per aquell bandoler “que ja de petit he dut sempre gran devoció”.
Seria
interessant poder confrontar la visió reivindicativa i catalanista que
explicita Anton Busquets del bandoler - aquell que ha vist “com a un nou
redemptor, venir la seva ombra lluitadora a trencar las cadenas vergonyanys
que’ns tenen esclaus”- amb la que hauria tingut Jacint Verdaguer -home de caràcter més conservador i
tradicionalista-. I dic que seria
interessant perquè, precisament, la darrera part de l’article va dedicada a
parlar de la intenció del seu bon amic , ni més ni menys que el nostre gran
Jacint Verdaguer, per conèixer i escriure sobre el bandoler de les Guilleries.
He
pogut recollir una referència a l’amistat d’Anton Busquets i Jacint Verdaguer
en un article publicat l’any 1935 en la revista eclesiàstica “La
hormiga de oro”. Un article que amb el títol de “Por
tierras catalanas: San Román de Sau” ens explica: “Hoy no puede hablarse de las Guillerías sin recordar, entre otros, dos
nombres relevantes en el campo de la literatura catalana de nuestros días:
Mosén Jacinto Verdaguer y Antonio Busquets y Punset, ambos amicísimos y
vallecidos a distancia de treinta y dos años uno de otro. Verdaguer, de quien
se escribe que para describir en La Atlántida la sobervia y salvaje escena del
incendio de los Pirineos, se encaminó en noche tempestuosa por los roquedales
de Sabassona, al pie del hisórico castillo que como portillo gigantesco tapa el
paso de Las Guillerías por el llano de Vich, y allí, haciendo frondas y árboles
en línea recta, se desnudó en pelota, y con una hacha de viento, que apretaba
entre sus nervudas manos, cuando más rugía el trueno, pegó fuego a las dos
extremidades de aquella sierpe de leña, saltando por aquellos barrancos y
fragosidades, para dar realidad mayor al fantasma de sus visiones dantescas y
homéricas”.
“Y Busquets y Punset, nacido en San
Hilario Sacalm, que ha de niño se internaba en aquellos bosques, donde de
labios de los carboneros y de los leñadores, escuchaba y recogia extasiado
candiones y leyendas, refranes y joyas de la lengua y del saber popular, que
pasaron a ser germen y estructura propia en su alma llena del sentido de la
naturalesa, y que verió luego en sus obras, especialmente en Ventijols de
Guilleria, Lo Fossar de Sau, Oratjol de la Serra, etc.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada