dilluns, 23 de febrer de 2015

SERRALLONGA A "LA CUADRA DE MALVEHÍ" DE FRANCESC P. CAPELLA (1)





Serrallonga és personatge i és inspirador. La seva figura és protagonista i també, gràcies a la potencialitat de la seva història i la seva mitologia, gràcies a la petjada que ha deixat en el pòsit cultural del nostre país, un recurs que plana sobre  els arguments d’alguna literatura.

És tan fort el seu record que actua com a secundari en algunes trames novel·lades per escriptors de tots els temps i avui us en vull posar un exemple.

L’any 1897 la Tipografia y Libreria Vicense de Vic publicava la col·lecció “Biblioteca de la comarca” i una de les obres editades va ser “La Cuadra de Malvehí ó el orgullo de un nombre”.

El seu autor era Francesc de Paula Capella i Sabadell (Barcelona, 1823-1901), escriptor que publicà, en  català i en castellà, novel·les de costums i històriques i col·laborà també amb El Correu Catalan i amb la revista La Renaixença.

En el tombant dels segles XIX i XX es publicaven simultàniament a la ciutat de Vic quatre periòdics de certa entitat: La Veu de Montserrat, El Norte Catalán, La Plana de Vich i La Comarca. 

Aquest darrer, de caire carlí, editat de 1894 a 1900 i a remolc de la moda del moment de publicar novel·les mitjançant la fórmula dels fulletons setmanals, va publicar en aquest format l’obra de Capella, la qual portava el subtítol d’”Episodio histórico del tiempo de Felipe V”.

La novel·la s’ambienta en la Catalunya del segle XVII i el seu autor, inspirat segur en la mitologia dels bandolers catalans d’aquella època, inclou al llarg de la trama hi apareixen com a personatges secundaris el record d’en Serrallonga, bandolers de la quadrilla i la mateixa Joana Macissa. 

El relat , que adopta com a escenari històric de fons els conflictes de Catalunya amb la corona castellana , segueix els avatars en aquell segle reculat d’una casa noble de Mataró , la casa senyorial de Malvehí, i en un dels primers capítols hi apareixen bandolers veterans i dispersats de la quadrilla d’en Serrallonga, que es planyen que els soldats dels terços militars castellans (la destrucció de Santa Coloma de Farners i Riudarenes en els inicis de la Revolta dels Segadors) fan més maldats en aquesta terra que les que ells feien quan regnava el cap de quadrilla.

En un altre capítol s’hi recull (cantada per una de les estadants de la casa Malvehí) la popular cançó sobre el bandoler, amb la característica d’incloure-hi una segona estrofa poc coneguda:

“Les ninetas ploren,
Ploren de tristó,
Perque’n Serrallonga
N’es á la presó:
Faraí faralera.
N’es á la presó,
Faralí faraló.
Jo me’n faré frare,
Frare confessó,
Confessó de viudas,
De donzellas no,
Perque son la causa
Que’n só á la presó:
Faralí faralera.
Que’n só á la presó,
Faralí faraló”.


En el capítol desè de la novel·la entra en escena la Joana Macissa. El capítol es titula “La taberna del Infierno” i l’autor relata:

“Hay en Barcelona una calle estrecha y tortuosa como la mayor parte de las de la ciutat antigua... que estaba sumida en perpétuas tinieblas durante la noche como todas las de Barcelona en aquella época. En una casa que hacia esquina á otro callejón angostos se quiso simbolizar á las almas del purgatorio, pero dibujadas y pintadas con tan poco acierto, que la gente la dieron en decir que simbolizaba el infierno. Al estar encima de la puerta de una taberna dieron á ésta el nombre de taberna del Infierno”.

És en aquesta taverna on Francesc P. Capella hi fa aparèixer el personatge de Joana Macissa.  

Don Arnaldo Malvehí pregunta a un seu interlocutor de nacionalitat francesa:

“Habeis oído hablar en Francia del famoso  bandolero Juan Sala y Serrallonga, conocido en toda España por Serrallonga? Pues ahí teneis su amiga y compañera, la célebre Juana Masissa”.

És aleshores quan Joana explica:

“Serrallonga fué sentenciado a muerte, pero antes le atormentaron para que declarase, y medio muerto, con los huesos casi quebrantados lo pasearon en un carretón por medio de Cataluña para escarnio y escarmiento; y ... después lo decapitaron y, despedazados sus miembros, los clavaron en postes á la entrada de los caminos reales. A él, que era el rey de los bosques y que tenía á raya los señores en sus castillos, á los abades en sus monasterios, y que ponía á contribució hasta á las pequeñas ciudades, haciendo temible por todas partes el nombre de Serrallonga. Yo le acompañaba siempre. Cuando nos perseguían en Cataluña nos entrábamos en Francia; y en las Guillerías, y llano de Vich, y hasta el Vallés teníamos guaridas inexpugnables. Armados de pedreñales, Serrallonga y yo con nuestros compañeros, nos las habíamos con la Santa Hermandad, con los tercios del Rey, de la Diputación y los somatenes. A nosotros todo se nos abria, lo mismo la casa del rico que la casa rectoral, y los pueblos nos pagaban y los ricos nos protejían, llando su amigo al pobre labrador de Carós. Los tiempos mudaron y fué cogido a traición. La justicia hizo de las suyas y ahora sus hijos y su esposa Margarita no tienen casa ni hogar, porque se ha mandado derribar la de Serrallonga hasta los cimientos, y en su lugar sembrar sal para escarmiento de los futuros”.

Com es pot veure Capella també veu de la visió més romàntica i heroica del bandoler de les Guilleries , molt d’acord amb la imatge creada per Víctor Balaguer a mitjans del segle XIX.

També és imaginativa la incorporació en la trama secundària de la novel·la, d’un personatge històric om la Joana Macissa, de qui perdem la pista després del procés sumarial del bandoler i que l’autor situa en una taverna de Barcelona. Una taverna que, com es pot veure en aquesta entrada del bloc, és protagonista també de la llegenda centenària al voltant del bandoler.