Serrallonga és personatge i és inspirador. La seva figura és protagonista i
també, gràcies a la potencialitat de la seva història i la seva mitologia, gràcies
a la petjada que ha deixat en el pòsit cultural del nostre país, un recurs que
plana sobre els arguments d’alguna
literatura.
És tan fort el seu record que actua com a secundari en algunes trames
novel·lades per escriptors de tots els temps i avui us en vull posar un
exemple.
L’any 1897 la Tipografia y Libreria Vicense de Vic publicava la col·lecció “Biblioteca
de la comarca” i una de les obres editades va ser “La Cuadra de Malvehí ó el orgullo de un nombre”.
El seu autor era Francesc de Paula Capella i Sabadell (Barcelona,
1823-1901), escriptor que publicà, en
català i en castellà, novel·les de costums i històriques i col·laborà
també amb El Correu Catalan i amb la revista La Renaixença.
En el tombant dels segles XIX i XX es publicaven simultàniament a la ciutat
de Vic quatre periòdics de certa entitat: La Veu de Montserrat, El Norte
Catalán, La Plana de Vich i La Comarca.
Aquest darrer, de caire carlí, editat de 1894 a 1900 i a remolc de la moda
del moment de publicar novel·les mitjançant la fórmula dels fulletons
setmanals, va publicar en aquest format l’obra de Capella, la qual portava el
subtítol d’”Episodio histórico del tiempo de Felipe V”.
La novel·la s’ambienta en la Catalunya del segle XVII i el seu autor, inspirat
segur en la mitologia dels bandolers catalans d’aquella època, inclou al llarg
de la trama hi apareixen com a personatges secundaris el record d’en
Serrallonga, bandolers de la quadrilla i la mateixa Joana Macissa.
El relat , que adopta com a escenari històric de fons els conflictes de
Catalunya amb la corona castellana , segueix els avatars en aquell segle
reculat d’una casa noble de Mataró , la casa senyorial de Malvehí, i en un dels
primers capítols hi apareixen bandolers veterans i dispersats de la quadrilla d’en
Serrallonga, que es planyen que els soldats dels terços militars castellans (la
destrucció de Santa Coloma de Farners i Riudarenes en els inicis de la Revolta
dels Segadors) fan més maldats en aquesta terra que les que ells feien quan
regnava el cap de quadrilla.
En un altre capítol s’hi recull (cantada per una de les estadants de la casa
Malvehí) la popular cançó sobre el bandoler, amb la característica d’incloure-hi
una segona estrofa poc coneguda:
“Les ninetas ploren,
Ploren de tristó,
Perque’n Serrallonga
N’es á la presó:
Faraí faralera.
N’es á la presó,
Faralí faraló.
Jo me’n faré frare,
Frare confessó,
Confessó de viudas,
De donzellas no,
Perque son la causa
Que’n só á la presó:
Faralí faralera.
Que’n só á la presó,
Faralí faraló”.
En el capítol desè de la novel·la entra en escena la Joana Macissa. El capítol es titula “La taberna del Infierno” i l’autor relata:
“Hay en Barcelona una calle estrecha y tortuosa como la mayor parte de las
de la ciutat antigua... que estaba sumida en perpétuas tinieblas durante la
noche como todas las de Barcelona en aquella época. En una casa que hacia
esquina á otro callejón angostos se quiso simbolizar á las almas del
purgatorio, pero dibujadas y pintadas con tan poco acierto, que la gente la
dieron en decir que simbolizaba el infierno. Al estar encima de la puerta de
una taberna dieron á ésta el nombre de taberna del Infierno”.
És en aquesta taverna on Francesc P. Capella hi fa aparèixer el personatge
de Joana Macissa.
Don Arnaldo Malvehí pregunta a un seu interlocutor de nacionalitat francesa:
“Habeis oído hablar en Francia del famoso bandolero Juan Sala y Serrallonga, conocido en
toda España por Serrallonga? Pues ahí teneis su amiga y compañera, la célebre
Juana Masissa”.
És aleshores quan Joana explica:
“Serrallonga fué sentenciado a muerte, pero antes le atormentaron para que
declarase, y medio muerto, con los huesos casi quebrantados lo pasearon en un
carretón por medio de Cataluña para escarnio y escarmiento; y ... después lo
decapitaron y, despedazados sus miembros, los clavaron en postes á la entrada
de los caminos reales. A él, que era el rey de los bosques y que tenía á raya
los señores en sus castillos, á los abades en sus monasterios, y que ponía á
contribució hasta á las pequeñas ciudades, haciendo temible por todas partes el
nombre de Serrallonga. Yo le acompañaba siempre. Cuando nos perseguían en
Cataluña nos entrábamos en Francia; y en las Guillerías, y llano de Vich, y
hasta el Vallés teníamos guaridas inexpugnables. Armados de pedreñales,
Serrallonga y yo con nuestros compañeros, nos las habíamos con la Santa
Hermandad, con los tercios del Rey, de la Diputación y los somatenes. A nosotros
todo se nos abria, lo mismo la casa del rico que la casa rectoral, y los
pueblos nos pagaban y los ricos nos protejían, llando su amigo al pobre
labrador de Carós. Los tiempos mudaron y fué cogido a traición. La justicia
hizo de las suyas y ahora sus hijos y su esposa Margarita no tienen casa ni
hogar, porque se ha mandado derribar la de Serrallonga hasta los cimientos, y
en su lugar sembrar sal para escarmiento de los futuros”.
Com es pot veure Capella també veu de la visió més romàntica i heroica del
bandoler de les Guilleries , molt d’acord amb la imatge creada per Víctor
Balaguer a mitjans del segle XIX.
També és imaginativa la incorporació en la trama secundària de la novel·la,
d’un personatge històric om la Joana Macissa, de qui perdem la pista després
del procés sumarial del bandoler i que l’autor situa en una taverna de
Barcelona. Una taverna que, com es pot veure en aquesta entrada del bloc, és
protagonista també de la llegenda centenària al voltant del bandoler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada