dilluns, 8 de setembre de 2014

TRESORS DEL MERCAT DE SANT ANTONI (i 3) : L'ESTARTIT DELS ANYS VINT

 
 

 




La nostra curiositat al mercat de Sant Antoni encara ens va portar a descobrir un altre petit tresor: un exemplar de la revista “D’Ací i D’allà” amb un article sobre l’Estartit de principis de segle XX.

D'Ací i d'Allà fou una revista catalana que s'edità a Barcelona entre 1918 i 1936 , d'aparició mensual fins al 1931 i trimestral des d'aleshores. Fou considerada la primera revista catalana de caràcter europeu. També va suposar un instrument de difusió de propostes d'urbanitat i de comportament social adreçades a la burgesia urbana del país, alhora que pretenia aproximar aquest sector social al catalanisme polític conservador de la Lliga Regionalista. El seu caràcter fou eclèctic i gaudí d'una presentació acurada i luxosa, a l'estil de Vanity Fair, Vogue o Harper's. Desaparegué quan esclatà la Guerra Civil.

No va ser simplement una revista il·lustrada més, sinó el magazín de qualitat per excel·lència. S'adreçava a una burgesia molt satisfeta d'ella mateixa i amb inquietuds per l'art, la literatura, la natura, la decoració o les arts aplicades.

El número 7, corresponent al mes de juliol de 1918, inclou un ampli article sobre un lloc aleshores encara verge  de la Costa Brava: l’Estartit. Precisament el lloc on amb la família passem les vacances cada estiu, per al qual cosa no ens vam poder estar d’adquirir aquell antic exemplar de revista.

Llegir l’article és un viatge al passat de la nostra Costa Brava. A principis del segle XX el turisme o estiueig era només incipient en la burgesia i, naturalment, els llocs i pobles costaners no estaven preparats per a ella.

L’autor de l’article destaca la llunyania de l’Estartit envers la ciutat de Barcelona (un viatge de quatre hores en tren i dues hores i mitja més en tartana), per arribar a un racó de la costa que ofereix “un oasi de serenitat de preu inestimable”, reblant que en pocs llocs es pot viure tan directament el mar com allí.

En destaca el potencial com a estació d’estiueig que tindrà el lloc en un futur i descriu l’entorn: les illes Medes (on encara residien dues famílies encarregades del far), les cales i les excursions a la serralada del Montgrí o la llarga platja, nua encara de cases i hotels on vaques i eugues pasturen en les salanques.

No s’està tampoc de fer una descripció de la gent del lloc, admirant el caràcter obert dels pescadors en oposició al més adust dels pagesos de la contrada. La curiositat, en aquest apartat, és que ho fa amb el curiós llenguatge dels estiuejants de principis de segle, un llenguatge quasi antropològic, com d'un burgès de gran ciutat que descobreix una tribu de pescadors domesticada.

I un últim elogi a la zona de bany, aquella platja de poca fondària que arriba fins a la cintura i que fa les delícies d’aquells primers banyistes que no sabien nedar.

Molt han canviat les coses des d’aquell llunyà 1918. L’Estartit conserva ara molts encants , ja com a destí turístic de primer ordre; i rellegir aquell article ens permet conèixer un temps en que tot just desvetllava el turisme i com era el lloc -encara verge- de què aquells estiuejants.