SERRALLONGA A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA D’ANTONI DE BOFARULL (1876)

Antoni de Bofarull i de Brocà (Reus,1821-Barcelona,1892) fou historiador, poeta, novel·lista i dramaturg català i un dels principals animadors de la Renaixença literària.

Bofarull també va ser el primer autor del segle XIX en utilitzar el català en les seves novel·les i poesies i un dels grans impulsors de la recuperació literària i mitològica de la Renaixença, junt amb Víctor Balaguer.

Entre la seva obra hi destaca la Història crítica (civil i eclesiàstica) de Catalunya. Una ingent obra recollida en toms i escrita entre els anys 1876 i 1878.

Aquesta historiografia catalana la va escriure en contraposició a la Història de Catalunya que Víctor Balaguer havia publicat el 1868. Ambdós literats mantenien una certa rivalitat i Bofarull no es va poder estar de revisar la història del nostre país, apuntant les disconformitats respecte el que havia escrit el seu company pocs anys abans (convé recordar que Balaguer no era historiador en sentit estricte i que la seva passió pel país i els seus mites qüestionen la veracitat d’algunes fonts i afirmacions de la seva obra).

Les disconformitats entre els dos autors queden ben demostrades en el tom 25è de la Història crítica de Catalunya. En aquest volum Antoni de Bofarull va incorporar-hi un text  de vint-i-quatre (1) pàgines amb el títol “En Serrallonga. Estudi especial sobre aquest bandoler y’l bandolerisme del seu temps”.

“La part que dedicà a n’aquest personatge de camí ral lo autor qui’ns ha precedit en la tasca d’escriure una Historia general de Catalunya, En Victor Balaguer, va ser causa d’una palestra molt interessada en lo fons ab un altre distingit literat e historiador, En Joan Cortada”.

Antoni de Bofarull pren part en la controvèrsia encesa entre la visió novel·lesca i política del bandoler que havia fet Víctor Balaguer (que també va recollir-ho així en la seva Història de Catalunya) i la biografia real del bandoler extreta per Joan Cortada a partir de la troballa i publicació de l’estracte del procés sumarial.

L’autor dedica el seu article a rebatre les tesis de Balaguer i confirma que en Serrallonga era “no un personatge polítich sinó un objecte polítich”; a blasmar les febles fonts històriques en les que es basa Balaguer (la comèdia El catalan Serrallonga, la tradició oral trobada sobre el bandoler a la plana d’Osona o l’interpretació esbiaxada o incompleta d’alguns documents i personatges reals).

També rebat el caràcter polític que Balaguer havia donat als bàndols nyerros i cadells, concloent que aquests noms “nyerros i cadells” sols eren “uns noms usats per lo vulgus, per distingir unes colles de les altres, y may distintius de bàndols o partits polítichs, ni tan solament representació de determinats estaments ni nobles ni populars”.

Una part força extensa de l’article de Borafull està dedicada a possibles vinculacions del bandoler amb conspiradors partidaris de França en un moment de bel·ligeràncies entre les corones castellana i francesa i  partint dels moviments de Serrallonga per terres del nord i el suport que obtenia  de mossurs de frontera. La conclusió de l’autor és que el bandoler no va ser un conspirador pro-francès, però que possiblement les seves actuacions al Principat van servir per “sabotejar les intencions polítiques de França, respecte de Catalunya, de manera qu’el bandoler va poder ser, tal volta sens sospitar-ho, un instrument polítich de França, però no un personatge polítich de Catalunya”.

L’article de Bofarull és una interessant aportació historiogràfica més a la vida i el sentit del bandoler de les Guilleries. Participant en la controvèrsia establerta entre Víctor Balaguer i Joan Cortada, Bofarull ens demostra la vivesa i actualitat que la figura del bandoler havia aconseguit a finals del segle XIX.

És molt interessant el creuament de visions sobre en Serrallonga que hi havia en aquell moment. Enfront de la visió llegendària i mitològica que havia creat Balaguer hi tenim la històricament contrastada – a partir del procés sumarial descobert- de Cortada, però encara hi havia camí a recórrer per a dilucidar diferents aspectes del personatge, com en aquest cas fa Bofarull amb el caràcter polític del bandoler.

Aquestes aportacions també estan fetes des de l’òptica d’aquells historiadors i literats noucentistes, segons el meu parer una mena de protohistoriadors catalans que podien escriure i interpretar , debatre i rebatre, des de la passió i abans no arribés la veritable historiografia més asèptica i objectiva.  Es dibuixava de manera efectiva, però, el declivi de la historiografia catalana més romàntica enfront de l’erudita.

Amb els anys i noves aportacions (de Joan Reglà o Xavier Torres essencialment) la figura històrica real d’en Serrallonga i dels nyerros i cadells ja s’aniria aclarint del tot. Això no vol dir, però, que no haguessin estat importants i vitals aquelles primeres aportacions desmitificadores, de les quals la d’Antoni de Bofarull a “Història critica (civil i eclesiàstica) de Catalunya” n’és testimoni.

Aquesta obra d’Antoni de Bofarull va aparèixer publicada en diferents edicions. Per la meva col·lecció particular he aconseguit un exemplar del volum XXV editat a Barcelona l’any 1909 per la revista “Biblioteca clàssica catalana”.  Aquesta revista d’art, literatura i història , apareguda a principis del segle XX, publicava per fascicles setmanals l’obra d’Antoni de Bofarull i posteriorment el comprador els podia enquadernar.