divendres, 10 de gener de 2014

DON JUAN DE SERRALLONGA, DE VÍCTOR BALAGUER (1858)






Víctor Balaguer, un dels màxims exponents de la Renaixença i escriptor romàntic, s’havia adonat del potencial dels bandolers del Barroc per  a la construcció mitològica del país. 

El gran èxit de la seva obra de teatre“Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” el va impulsar a escriure i publicar en format de novel·la aquella història.

L’autor va reprendre la trama que havia desenvolupat en l’obra teatral i que bevia (i fins i tot plagiava en algunes de les seves parts) del bandoler descrit en la comèdia “El catalan Serrallonga”. Segons Joan Fuster, en el seu estudi sobre el mite literari de Serrallonga, “les fonts amb què Balaguer comptava eren insignificants: la comèdia de Coello, Rojas i Vélez; una tradició arreplegada a la plana de Vic i confirmada per diverses persones i la cançó “Les ninetes ploren...”. En realitat, tot redueix a una sola cosa: la comèdia castellana. La tradició que al·ludeix don Víctor Balaguer és el mateix argument d’El Catalan Serrallonga”.

Balaguer, però, enalteix encara més la figura del bandoler com a un heroi proscrit, així ho explica l’historiador Magí Sunyer en el seu interessant article “La popularització dels mites catalans. Víctor Balaguer i Manuel Angelon”:

“Tant Angelon com Balaguer van considerar necessari un ennobliment explícit de Rocaguinarda i Serrallonga. Els van presentar com a personatges de comportament i distinció exquisits, fins i tot al mig del Montseny o de les Guilleries, injustament perseguit per la justícia – una justícia corrompuda- i, a més, els van convertir en membres de famílies aristocràtiques que s’havien hagut de refugiar a les muntanyes per emprendre la venjança per les injúries rebudes.. Potser no caldria anotar que un i altre utilitzen tots els recursos del fulletó romàntic: misteri i intriga, fantasmes i disfresses, desaparicions i anagnòrisis i el més detonant, amb una utilitat precisa, l’anacronisme, imprescindible per a la connexió d’aquests bandolers amb l’altre gran assumpte que certificarà definitivament la noblesa del bandit, la participació en una guerra patriòtica, la que hauria pogut alliberar Catalunya del jou del rei d’Espanya, la guerra de separació o dels Segadors”.

L’altra voluntat de Balaguer és la “politització liberal-catalanista dels bandolers sostinguda per don Víctor amb el major desembaràs –escriu Joan Fuster-“, presentant els nyerros com abanderats del poble, de la democràcia i de l’ideari liberal i als cadells com a partidaris de Castella , de la monarquia i dels privilegis de la noblesa.

La novel·la de Víctor Balaguer fou editada el 1858 per Salvador Manero Editor i l’èxit fou tan rotund que fins el 1900 ja s’havien fet cinc edicions, un plagi en francès el 1860 i una posterior traducció catalana a càrrec de Valeri Serra i Boldú de l'any 1868.

La primera edició inclou una dedicatòria a Ferran Patxot, propietari del periòdic “El  Telégrafo” on col·laborava Balaguer i que, com a mecenes, va patrocinar aquest i altres llibres.

Les reedicions de l’obra original de Balaguer, a càrrec d’editorials com la madrilenya Tebas (any 1975) o la barcelonina Curial (any 1988) en la versió en català, es van anar succeint al llarg de tot el segle passat, a banda de les edicions en format de novel·la popular de les parlaré en properes entrades d'aquest bloc.

L’exemplar que jo he pogut aconseguir de la novel·la de Balaguer és de la primera edició de 1858. Es tracta d’un llibre de qualitat, tot i que molt malmès amb els anys. L’enquadernació és feta amb “pasta espanyola” i conté làmines litografiades entre les quals hi ha, obrint el volum, la popular imatge romàntica del bandoler acompanyat de la Joana Macissa amb bandolers de la quadrilla darrera seu