dimarts, 21 de gener del 2014

SERRALLONGA A “HISTÒRIA DE CATALUNYA” DE VÍCTOR BALAGUER (1860-1863)





Víctor Balaguer havia tingut molt èxit amb les obres de teatre i novel·les sobre el bandoler Serrallonga. A partir de donar continuïtat i nova forma al Don Joan de Serrallonga que havien escrit Coello, Rojas i Velez en el segle XVII, havia ajudat a revifar i consolidar el mite del bandoler noble i polític. Però això passava , malauradament per a ell, en el mateix moment que Joan Cortada (i acte seguit altres historiadors) demostraven la veritable naturalesa d’en Serrallonga: la del pagès que Querós abocat a la vida de lladre.

L’autor va patir-ne les crítiques d’aquells que no podien admetre l’enaltiment del lladre de les Guilleries i per aquest motiu , amb voluntat de defensa, va incloure un apartat en la seva obra “Historia de Catalunya y la Corona de Aragón” (1860-1963) sobre el bandoler Serrallonga.

Pretenia amb això, més que fer una biografia real del bandoler, fer una defensa  no demagògica de les seves tesis. Per tant, encara que la peça estigui inclosa dins els volums d’història de Catalunya que estava publicant, no podem tractar  aquesta aportació com a historiogràfica, sinó com a recull d’algunes dades  verídiques disperses que puguin coincidir amb l’argument del personatge literari  que havia escrit prèviament l’autor i que li permetin justificar-lo o defensar-lo.

Balaguer, doncs, es va veure empès a publicar aquestes notes, sota el títol “Los bandoleros, Segunda época de Narros y Cadells. Serrallonga”.

En primera instància Balaguer ja aclareix que, en absència de més dades, havia dibuixat el seu personatge “calcat” de la comèdia del segle XVII i d’acord amb la tradició oral que ell mateix havia recollit a la plana de Vic.

Segons l’autor la seva voluntat no era la d’enaltir en Serrallonga, sinó fer veure que els bàndols de “nyerros i cadells” havien  tingut un paper polític en la història de Catalunya.

Balaguer reconeix que Joan Cortada li havia fet a mans l’extracte del procés sumarial del bandoler i en fa una síntesi; com també reconeix que en el procés no hi consta realment que Serrallonga fos el noble cavaller que ell havia il·lustrat.

Però , amb tot, no abjura del seu personatge literari i vol apuntalar llacunes que encara permetin donar-li veracitat: les relacions de Serrallonga amb nobles nyerros i amb el clergat, l’existència de la Joana Macissa (per ell Joana Torrelles), els viatges del bandoler a França “siendo el agente misterioso de una sociedad política, en la qual figuraban personas muy elevadas”.

I cal destacar-hi una frase per crear dubtes sobre la rigorositat històrica del procés sumarial: “es de advertir que en todo este proceso reina cierto misterio impenetrable, y que las declaraciones constan como arrancadas por el tormento, y  ya sabemos hasta qué punto se puede hacer confesar así la verdad como la mentira atormentando á un hombre”.

Aquest manteniment de les seves tesis van provocar d’alguna manera l’aportació d’Antoni Bofarull a “Història crítica de Catalunya”, rebatent la visió política i nobiliària que Balaguer encara mantenir sobre en Serrallonga, com explicaré en la propera entrada del bloc.