Víctor
Balaguer havia tingut molt èxit amb les obres de teatre i novel·les sobre el
bandoler Serrallonga. A partir de donar continuïtat i nova forma al Don Joan de
Serrallonga que havien escrit Coello, Rojas i Velez en el segle XVII, havia
ajudat a revifar i consolidar el mite del bandoler noble i polític. Però això
passava , malauradament per a ell, en el mateix moment que Joan Cortada (i acte
seguit altres historiadors) demostraven la veritable naturalesa d’en
Serrallonga: la del pagès que Querós abocat a la vida de lladre.
L’autor
va patir-ne les crítiques d’aquells que no podien admetre l’enaltiment del
lladre de les Guilleries i per aquest motiu , amb voluntat de defensa, va
incloure un apartat en la seva obra “Historia
de Catalunya y la Corona
de Aragón” (1860-1963) sobre el bandoler Serrallonga.
Pretenia
amb això, més que fer una biografia real del bandoler, fer una defensa no demagògica de les seves tesis. Per tant,
encara que la peça estigui inclosa dins els volums d’història de Catalunya que
estava publicant, no podem tractar
aquesta aportació com a historiogràfica, sinó com a recull d’algunes
dades verídiques disperses que puguin
coincidir amb l’argument del personatge literari que havia escrit prèviament l’autor i que li
permetin justificar-lo o defensar-lo.
Balaguer,
doncs, es va veure empès a publicar aquestes notes, sota el títol “Los bandoleros, Segunda época de Narros y Cadells.
Serrallonga”.
En
primera instància Balaguer ja aclareix que, en absència de més dades, havia
dibuixat el seu personatge “calcat” de la comèdia del segle XVII i d’acord amb
la tradició oral que ell mateix havia recollit a la plana de Vic.
Segons
l’autor la seva voluntat no era la d’enaltir en Serrallonga, sinó fer veure que
els bàndols de “nyerros i cadells” havien
tingut un paper polític en la història de Catalunya.
Balaguer
reconeix que Joan Cortada li havia fet a mans l’extracte del procés sumarial
del bandoler i en fa una síntesi; com també reconeix que en el procés no hi
consta realment que Serrallonga fos el noble cavaller que ell havia il·lustrat.
Però
, amb tot, no abjura del seu personatge literari i vol apuntalar llacunes que
encara permetin donar-li veracitat: les relacions de Serrallonga amb nobles
nyerros i amb el clergat, l’existència de la Joana Macissa (per ell Joana
Torrelles), els viatges del bandoler a França “siendo el agente misterioso de una sociedad política, en la qual figuraban
personas muy elevadas”.
I
cal destacar-hi una frase per crear dubtes sobre la rigorositat històrica del
procés sumarial: “es de advertir que en
todo este proceso reina cierto misterio impenetrable, y que las declaraciones
constan como arrancadas por el tormento, y
ya sabemos hasta qué punto se puede hacer confesar así la verdad como la
mentira atormentando á un hombre”.
Aquest
manteniment de les seves tesis van provocar d’alguna manera l’aportació
d’Antoni Bofarull a “Història crítica de Catalunya”, rebatent la visió política
i nobiliària que Balaguer encara mantenir sobre en Serrallonga, com explicaré en la propera entrada del bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada