L'HOSTAL DEL MALCUYNAT : EN SERRALLONGA A L'ESPINAU (1)

Dins el terme municipal d’Osor trobem la masia de l’Espinau.

El lloc, dalt la carena i sota mateix de la imponent casal del Sobirà, ofereix precioses vistes de la plana de la Selva i s’hi accedeix per camins forestals des de Santa Coloma, Osor o Sant Hilari, cosa que ens parla de la importància que devia tenir el lloc en les comunicacions de segles enrere.

Avui en dia el mas és un bon restaurant per anar-hi a fer un bon àpat, regentat pels bons amics Carme i Toni, els quals han donat continuïtat a les funcions d’hostal que es remunten a molts segles enllà.

I és que ja trobem documentat  l’hostal en el segle XVII, moment en el qual era conegut com a l’Espinault, però també ho era molt més com a hostal del Malcuynat.

La raó de la presència d’un hostal en aquest lloc radica en la importància que va tenir en les comunicacions.

En un inventari de camins de 1809 trobem un mapa firmat per Ramón Folguera on hi apareix el “camí de Bella Polla ja esmentat en documents carolingis (Strada Bellapollae) : des del “mesón de las Esposas” (Sant Martí Sapresa) passant pel “mesón del Malcuinat”, fins arribar a Sant Hilari Sacalm, travessar el pla de les Arenes i després arribar a Espinelves” (Josep Tarrés Turón, Quaderns de la Selva núm. 15, 2003).

Es tractaria , doncs, d’un dels principals camins rals entre Vic i Girona i, per tant, un dels llocs de pas habituals de la quadrilla d’en Serrallonga quan actuava per aquests verals. Lloc ineludible de pas entre Querós i la plana de la Selva, els entorns de Sant Amanç o el Coll de Ruscall.

Un altre nom que va rebre fou el d'"hostal del mal guisat", pels pocs recursos que disposava, segons es desprèn d'una crònica que va fer-ne el capità Rafael Moreno d'un viatge resseguint el camins de les Guilleries l'any 1880.

En el procés sumarial del bandoler trobem diverses referències a l’Hostal del Malcuynat, la major part d’elles pel pas de la quadrilla quan el 8 de novembre de l’any 1623 van baixar fins a la plana de la Selva a robar l’important Mas Boada de Salitja.

El mateix Serrallonga ho explica en la seva confessió:

“Es veritat que en lo mes de novembre de dit any 1623 anant jo aquadrillat ab los dits Segimon Ferrer, Segimon Brull y Joan Sala, y tambe ab Magi Aymerich, Gabriel Aymerich, Segimon Sala, Antoni Espinsella, Enrich Vilacendra, Rafel Vilanna i Pere Joan Puig de la Vall anarem tots armats de nostres pedrenyals curs y llarchs a robar la casa de Salvi Buada de Salitja ...”

I una vegada comès el robatori:

“tornarem tots junts pel mateix cami quey eram nats y arribarem junt al hostal del Malcuynat y en un ras ferem un bell foch y ensenguerem candeles de les nosaltres portavem y alli nos partirem lo dit robo”.

Segimon Sala, germanastre del bandoler, explica que a l’anada: “nos ne anarem a la volta de Sant Ilari tot cami real batut y quant forem mes avall de Sant Ilari tot cami real qui va a Gerona en un puesto que li diuen la Pedra llarga prop de un hostal que li diuen lo hostal del Malcuynat encontrarem a Rafel Vilanna”

Un altre bandoler, Segimon Ferrer, veí d’Arbúcies i que va participar en el robatori, també explica:

“ y alli consertarem tots de anar a robar en alguna part perque no teniem diners y algu dels sobredits que nom recorda qui ere digue que anassem deves lo hostal del Malcuynat que alli nos aguardarien Joan Sala y Serrallonga, ...”.

L’hostal també era conegut pel nom actual de l’Espinau, doncs un dels bandolers, en les seves deposicions explica que encara van tenir ocasió d’anar a buscar vi a l’hostal: “y en havernos partit lo dit robo dos o tres de la camarada anarem a casa del Spinaut de vall que es alli prop y portarem vi y en ser tornats beguerem y no puch dir certament qui foren los que y anaren y apres de haver begut nos ne anarem tots junts a la volta de Sant Ilari”.

I encara trobem, almenys, una altra referència que ens explica l'estada dels bandolers d'en Serrallonga al mateix hostal, en  aquesta ocasió en el relat davant la justícia que feu Jaume Malianta, el Fadrí de Sau.

En parlar d'un company de quadrilla anomenat "lo hereu Terres de Cerdans" d'Arbúcies,  ens explica que "en lo mes de octubre del any 1929 en lo temps de cullir les castanyes" els anà a trobar en Terres i que els proposà de desafiar a un tal Julià, pagès i sastre de Sant Hilari, "y en haverlos ell promes donarlos cent ducats dins vuyt dies lo dit hereu Terres njos acompanya fins al hostal del Malcuynbat y alli nos digue que quant cobrariem los cent ducats de dit sastre Julia nos acompanya fins al hostal del Malcuynat y alli nos digue que quant cobrariem los cent ducats de dit sastre que li guardassem sa part".

Com veiem, doncs, l’Hostal del Malcuynat – o de l’Espinau- també és un dels escenaris de les actuacions d’en Serrallonga i la quadrilla de les Guilleries.

Aquesta entrada del bloc l’he il·lustrat amb una fotografia actual de l’hostal (extreta de la pàgina www.madteam.com) i d’un dibuix extret de la revista “Catalunya Artística” (1900)  de la que parlaré en la propera entrada. El dibuix il·lustra un relat d’Anton Busquets i Punset titulat “L’Hostal del Malcuynat” i la il·lustració és de Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1939-1919), un dels reconeguts artistes catalans dels segles XIX i XX.

Quasi segur que el dibuix sigui una idealització de l'hostal, doncs no sembla coincidir gaire la il·lustració amb l'edifici actual.

ANTON BUSQUETS I JACINT VERDAGUER PER LES TERRES D’EN SERRALLONGA (i 3)

La darrera part de l’article “Las terras den Serrallonga” ens explica l’intent d’Anton Busquets i Jacint Verdaguer per visitar els llocs de Querós on segles enrera havia viscut el bandoler.

Com ens explica Joan Fuster en el seu llibre “El mite literari d’en Serrallonga” Jacint Verdaguer tenia la intenció d’escriure un poema dedicat al bandoler de les Guilleries i Anton Busquets ens confirma aquesta intenció del seu gran amic i , és més, que fins i tot tindria el poema iniciat de molt temps enllà:

“El gran poeta, a qui Deu perdó, mostrá gran desitg de continuar y aixamplar un croquis de poema sobre en Serrallonga, comensat allá en el llunyá temps de sa joventut florida abans de carregar demunt seu el pes feixuguíssim de l’Atlántida: “Oh, m’és menester un sich de repós per tornar a seguir aquellas terras que solament he trepitjat una vegada!” Y em relatava ab paraula pintoresca una excursió que feu a Carós, essent estudiant y estant de senyor mestre a cân Tona”.

I Verdaguer explicava aleshores la seva primera estada a Querós:

“-Estudiava Teologia, alashoras, y em vingueren ganas d’anarmen a Carós pera veure la casa y cova del héroe llegendari que se’m feya cada dia més interessant al llegir “El proceso de D. Juan de Serrallonga” que havia publicat D.Joan Cortada, si mal no recordo, en un folletí del Diari den Brusi”. Es feu explanar l’intinerari, per un pastor , fill de Rupit, que s’estava a cân Tona, y deteminá anarhi un diumenge de bon matí”.

Anton Busquets i Jacint Verdaguer s’havien fet el propòsit de tornar als obacs de Querós i Serrallonga, però la prematura mort del gran poeta ho impedí:

“Plantejárem tot seguit una excursió a las terras de Carós y Susqueda que devía tenir lloch a últims de la Primavera del 1903, per quin motiu se’ns havia ofert allotjament coral a la gran masía de Rocasalva , ahont se’ns esperava. Allí hauría sigut nostre centre general de corregudas, durant els quinze dias que devía durar la excursió. La mort trencé aquestos projectes y la llegenda den errallonga ha quedat en embrió”.

L’autor es plany (igual que anys després ho faria Joan Fuster) que el gran poeta no pogués finalitzar el poema que havia previst dedicar al bandoler i a les seves estimades Guilleries:

“Oh, si hagués pogut acabar “En Serrallonga”! alashoras pla s’haurían confós els que’ns van a rerassaga en tot y pretenen fernos a llur faisó. Res més li faltava a n’aquesta hermosa y sens igual comarca de Las Guillerías que ésser cantada pel geni creador del “Canigó”.

I finalitza l’article amb la transcripció del poema que Anicet Pagés de Puig dedicà al bandoler, tot desitjant  que algun dia puguin veure a la llum les ratlles ja escrites del poema que Verdaguer havia iniciat, doncs “encara que no fos termenat, se veuría ben dibuixada la gran figura den Serrallonga, y la frescor descriptiva del paisatge que mossen Cinto admirá en aquell llunyá temps d’estudiant”.

Amb els anys, però, el poema de Verdaguer sobre en Serrallonga ha quedat inèdit. Amb tot, una nova demostració de l’admiració que la figura llegendària i històrica del bandoler representava per als nostres literats: Verdaguer, Maragall, Pagés de Puig, Anton Busquets ... i tants d’altres.

Per a  conèixer més sobre les relacions i la força inspiradora que les Guilleries i en Serrallonga van tenir en l'obra de Verdaguer podeu llegir aquest article  de Ricard Torrents, accessible a la xarxa.

EL SERRALLONGA MÉS HEROIC I ROMÀNTIC, SEGONS ANTON BUSQUETS (2)

Dues pàgines de l'article publicat a "Cu-cut", amb fotografies de 

Susqueda i del santuari del Coll a Osor.

En l’escenari “grandiós” de les Guilleries  Anton Busquets hi rememora la presència del bandoler que senyorejà en aquelles muntanyes: “tingut com a malfactor, quan vibrava dintre seu una ánima verament catalana, un cor bategant sempre al impuls d’un amor sens mida vers el propi tyerrer y que’l feu armar d’un brahó y d’una forsa terrible, organisant una colla d’ardits montanyesos, sino tots ben triats y a faisó d’ell , al menys ab bons intents comandats; y a la consigna o crit de Vista la terra! Acometía a las tropas castellanas”

Com es pot veure, l’autor reivindica la  visió més romàntica, heròica i fins catalanista del bandoler, en consonància amb les interpretació d’Anicet Pagès de Puig en la seva poesia “La fi d’en Serrallonga” de 1901.

Anton Busquets considera que historiadors i literats no han fet justícia a la figura del bandoler atès que l’han “pintat d’un modo vergonyós pera nosaltres, donant la rahó als nostres eterns enemichs que’l feyan passar per lladre de camí ral y per malfactor” i demostra la seva admiració per aquell bandoler “que ja de petit he dut sempre gran devoció”.

Seria interessant poder confrontar la visió reivindicativa i catalanista que explicita Anton Busquets del bandoler - aquell que ha vist “com a un nou redemptor, venir la seva ombra lluitadora a trencar las cadenas vergonyanys que’ns tenen esclaus”- amb la que hauria tingut Jacint Verdaguer -home  de caràcter més conservador i tradicionalista-.  I dic que seria interessant perquè, precisament, la darrera part de l’article va dedicada a parlar de la intenció del seu bon amic , ni més ni menys que el nostre gran Jacint Verdaguer, per conèixer i escriure sobre el bandoler de les Guilleries.

He pogut recollir una referència a l’amistat d’Anton Busquets i Jacint Verdaguer en un article publicat l’any 1935 en la revista eclesiàstica  “La hormiga de oro”. Un article que amb el títol de  “Por tierras catalanas: San Román de Sau” ens explica: “Hoy no puede hablarse de las Guillerías sin recordar, entre otros, dos nombres relevantes en el campo de la literatura catalana de nuestros días: Mosén Jacinto Verdaguer y Antonio Busquets y Punset, ambos amicísimos y vallecidos a distancia de treinta y dos años uno de otro. Verdaguer, de quien se escribe que para describir en La Atlántida la sobervia y salvaje escena del incendio de los Pirineos, se encaminó en noche tempestuosa por los roquedales de Sabassona, al pie del hisórico castillo que como portillo gigantesco tapa el paso de Las Guillerías por el llano de Vich, y allí, haciendo frondas y árboles en línea recta, se desnudó en pelota, y con una hacha de viento, que apretaba entre sus nervudas manos, cuando más rugía el trueno, pegó fuego a las dos extremidades de aquella sierpe de leña, saltando por aquellos barrancos y fragosidades, para dar realidad mayor al fantasma de sus visiones dantescas y homéricas”.

“Y Busquets y Punset, nacido en San Hilario Sacalm, que ha de niño se internaba en aquellos bosques, donde de labios de los carboneros y de los leñadores, escuchaba y recogia extasiado candiones y leyendas, refranes y joyas de la lengua y del saber popular, que pasaron a ser germen y estructura propia en su alma llena del sentido de la naturalesa, y que verió luego en sus obras, especialmente en Ventijols de Guilleria, Lo Fossar de Sau, Oratjol de la Serra, etc.”

PER LES TERRES D’EN SERRALLONGA, SEGONS ANTON BUSQUETS I PUNSET (1)

Antoni Busquets i Punset (Sant Hilari Sacalm, 1876- Calders, 1934) va ser el poeta i escriptor per excel·lència de les Guilleries. Va exercir de narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural i exercí de mestre a Barcelona i Calders (Bages).

La seva infantesa i adolescència a prop de les Guilleries, en contacte amb els seus boscos i moradors, van marcar profundament la seva obra. L'Anton es diferenciava de la resta de nois de Sant Hilari Sacalm per la seva obstinació en fer escapades pel bosc seguint els traginers o anar a trobar els roders, carboners i llenyataires de qui sempre aprenia algunes cançons, llegendes, dites i acudits. Aquesta riquesa lèxica del saber popular va constituir la base estil·lística i imaginativa del narrador. 

Entre la seva obra  hi trobem poemaris com Flors del Montseny o Ventijols de Guilleria. La  primavera de 1900 guanyà als Jocs Florals el premi patrocinat per la Societat Catalana de Cas, consistent en un retrat de l’autor realitzat per Pablo Ruiz Picasso.

Com a periodista col·laborà , entre d’altres, amb la revista Pla de Bages.  I és en aquesta darrera faceta on hom troba un interessant article que Anton Busquets dedicà a les seves estimades Guilleries i al seu bandoler més llegendari: en Serrallonga.

L’article va aparèixer publicat en el popular setmanari “Cu-Cut”, en concret el número especial “Calendari de l’any 1904” i es titulava “Las terras den Serrallonga”.

L’article ens descriu d’una manera ben poètica llocs  coneguts de les Guilleries que tan estimava Anton Busquets “Desde’l collet de sobre Tavérnolas, ahont’asseu el solitari castell de Sabassona, seguint per Terrades, Casserras y Sant Romá de Sau, fins més enllanet de Lloret Selvatge, ahont el Ter s’aboca als plans d’Anglés y la Sellera, quina seguida de sensacions experimenta l’escursionista! Per gota que s’esgarríhi del camí afresat y s’interni per las boscurias teneborses que ombrejan l’enjogassat riu, es trobará més deuatre vegadas que’l viarany se li esborrar y li tapa’l pas un embordissament o un cingle esgarrifós badant a aos peus sa negra sina, ahont s’hi escorra un torrentar rondinaire que va a pagar son tribut al caudalós riu, ab la suor dels fronts que mostran las serraladas alterosas”.

LA MORT D'ANTONI MOLINS (1628) A MONOGRAFIES DEL MONTSENY

 Masia Molins de Viladrau (fotografia: senderosparapisar.blogspot.com)

 Masia de la Ginesta, al Montseny (fotografia: POUM Montseny)

L'episodi del joc de la pilota en la tradicional auca de 1866.

L’any 1998 es publica el número 13 de la col·lecció “Monografies del Montseny” , col·lecció d’articles de recerca i història editada per l’Associació d’Amics del Montseny, en el qual hi ha un interessant article de Rafel Ginebra i Molins titulat “Tradició i història: l’assassinat d’Antoni Molins (1628) i el duel entre Serrallonga i Fèlix Torrelles”.

L’autor recull l’episodi de la mort violenta per tret de pedrenyal d’Antoni Molins, succeïda a Viladrau el 6 de juny de l’any 1628 i recollida en el llibre d’òbits de la parròquia , com també en el manuscrit “Breu relació de la genealogia i biografia de las famílias Molins, Sabatés y Vidal y unió de ellas ab la família Prat de Seva feta per Joseph Molins y Prat en lo any 1886”.

En aquest manuscrit es relata , a partir de la tradició oral recollida, que “Lo dit Anton morí de mort violenta en lo any 1628 y segons tradició, succehí la sua mort del modo següent: estaban dos hòmens jugant á pilota en la plasa de Viladrau, y disputaban entre ells si una jugada habia estat bona ó falsa, y habent subjectat la qüestió á la decisió del dit Anton Molins, que ho habia presenciat, lo contrincant que vegé contrariada la sua pretenció, se apostá en lo camí en què debia pasar Molins per anar á casa sua, y lo matá, sens que pogués rèbrer los sans Sagraments”.

Rafel Ginebra explora en el seu article les coincidències entre aquesta tradició sobre la mort d’Antoni Molins i la que es recull en la literatura i la tradició oral en relació al pas definitiu al bandolerisme de Joan Sala, àlies Serrallonga.

Cal fer esment que les cançons , les auques , romanços i altres documents de  la literatura de canya i cordill expliquen que Don Joan de Serrallonga passa a ser un foragitat de la llei a partir d’una baralla en el joc de la pilota que va tenir amb Fèlix de Torrelles. D’aquí, doncs, que apareix una clara coincidència amb la mort d’Antoni Molins que s’explica en el document de 1886.

En el procés sumarial d’en Serrallonga hi apareix precisament la confessió sobre la mort d’Antoni Molins, però la mort hauria succeït després que la quadrilla assaltés el mas Ginestà de Montseny. Mentre es repartien el robatori en el bosc foren encalçats pel sometent i va tenir lloc un intercanvi de trets, d’un dels quals va resultar-ne mort Antoni Molins.

És el mateix procés sumarial d’en Serrallonga el que desmunta la versió secular de la tradició sobre la mort del seu avantpassat que va recollir Josep Molins el 1886. Per l’autor de l’article, l’interessant és que l’episodi llegendari sobre la baralla al “joc de pilota” que va tenir Serrallonga és el que posteriorment condiciona i s’aplica a la mort d’Antoni Molins.

La llegenda sobre la mort de Fèlix de Torrelles al joc de la pilota la van inventar i utilitzar per primera vegada Coello, Rojas i Vélez en la seva obra de teatre “El catalán Serrallonga”. Posteriorment també es recull en diferents variacions de la cançó més popular sobre el bandoler que havien estat recollides per Joan Amades, Josep Gibert i altres folkloristes. I finalment, també apareix la mateixa escena en l’auca “historia de D. Juan de Serrallonga” editada per l’impremta de Joan Llorens el 1866.

Per tant, abans que historiadors com Cortada o Reglà difonguessin la veritable història del bandoler extreta del seu procés sumarial, guanyava la mitologia extreta de les obres de teatre, les cançons i les fórmules de literatura popular. Hauria estat aquest el motiu pel qual la tradició hauria “contaminat” la veracitat de la història , en aquest cas l’episodi de la mort d’Antoni Molins.

I així, doncs, diferents generacions de la família Molins haurien donat per bona la mort en el joc de pilota tal i com va recollir Josep Molins a finals del segle XIX. També és curiós que aquella tradició familiar no invoqués la possibilitat que en Serrallonga fos culpable d’aquella mort , tot i que al final la historia demostri que al final sí que va tenir un paper protagonista en aquella defunció.

Com acaba explicant Josep Ginebra en el seu article per “ironies dels esdeveniments” la família del difunt Antoni Molins va acabar comprant la Sala de Viladrau l’any 1648 i en foren els propietaris fins que la van vendre el 1748 a la comunitat de Beneficiats de la Pietat de Vic.

MAR I MUNTANYA AL MARROC: ESSAOUIRA I HAÏT-BEN-HADDOU

La nostra estada a Marràqueix la vam complementar amb un parell d’excursions a alguns dels seus magnífics i espectaculars entorns.

Una d’elles va ser a la ciutat costanera d’Essaouira. Precisament la imatge que prèviament havia triat per a fer la caricatura que obrirà l’àlbum de fotos del viatge que estic preparant.

L’encant d’Essaouira és el caràcter mariner que ho impregna tot. La medina amb les seves muralles banyades per l’Atlàntic i protegides per torreons medievals i els edificis blancs amb fusteria de color blau defineixen la seva arquitectura singular.

El port, amb al trànsit continu de barques senzilles, de color blau i proa rectilínia; la venda al detall de peix fresc allí mateix o les guinguetes on menjar-lo just acabat de pescar... són dos poderosos atractius més de l’encant d’aquesta ciutat.

La segona excursió la vam fer per descobrir el ksar medieval de Aït-Ben-Haddou, al sud de Marràqueix.

Es tracta del ksar (ciutat emmmurallada) més característica i admirada del Magrib i una de les més ben conservades. 

És realment un monument  espectacular, declarant patrimoni dfe la humanitat,  amb els seus carrerons, cases i muralles de palla i fang que s’eleven serpentejant per tota la pared de la muntanya. El riu i el palmerar als seus peus ... una imatge realment bucòlica que no deixa indiferent a ningú i que et fa retrocedir en el temps, quan les caravanes que creuaven el desert feien parada en aquestes ciutats de frontera.

Part del coneixement públic d’Aït-Ben-Haddou ha vingut donat també per haver estat escenari de moltes pel·lícules al llarg dels darrers temps.

El segon atractiu del lloc és que per accedir-hi desde Marràqueix s’han de creuar les muntanyes de l’Atles i això vol dir ascendir i descendir per la sinuosa carretera, trepitjar la neu o descobrir els pobles rurals de muntanya que apareixen al llarg del recorregut.

REDESCOBRINT MARRÀQUEIX

Fa unes setmanes vam realitzar una escapada de sis dies amb la família al Marroc. Feia temps que teníem ganes de  tornar-hi i de fer-ho, ara, en companyia de les nostres dues filles.

Vam aconseguir tot el que preteníem: passar-nos-ho d’allò més bé gràcies al viatge fet en companyia i que a elles els sorprengués i agradés la seva descoberta d’aquell país.

Nosaltres vam fer estada a Marràqueix i sortides fins a Ait-Ben-Addou i Essaouira, tot i que al voltant hi ha moltes més propostes encara per a fer-hi si es disposen de més dies.

Marràqueix és una ciutat encantadora gràcies a la ciutat vella, la medina, i que ha encantat al llarg dels segles a molts viatgers. 

L’encant rau en el concepte de “medina” : la típica ciutat d’arquitectura medieval del Magrib. I d’aquí s’en deriven tots els elements propis, típics i tòpics de la ciutat medieval que hom encara hi troba: vida , caos i atepeïment al carrer; comerç basat en el regateig i la picaresca; artesans; olors i sensacions ... tot allò que les ciutats occidentals ja han anat perdent al llarg de la història i que allí encara es conserva.

Marràqueix conserva tot això i ho fa majúscul amb la popular i concorreguda plaça de Jema-El-Fna, epicentre de la vida i l’animació al carrer.

L’arquitectura i la història també estan ben presents amb monuments com la Koutubia, els palaus i sobretot  els carrerons estrets i laberíntics de la medina, on és un veritable plaer perdre-se-hi.

Regatejar amb els comerciants o  tastar els suculents plats marroquins son altres dels plaers que ofereix la ciutat.

En síntesi, el que el viatger retroba a les medines com Marràqueix és aquella ciutat de vida medieval que a Occident ja es va perdre fa temps , és un retrocedir en el temps acompanyat de l’exotisme que ofereixen les terres del sud.

Sempre que faig una escapada al Marroc em  sembla sentir-me com un d’aquells primers turistes  de ciutat que al nostre país,  a inicis del segle XX, descobrien la Catalunya rural interior o les platges verges de la Costa Brava i ho narraven en publicacions com els butlletins de centres excursionistes. 

Descobrir, encantar-se  i narrar l’exotisme d’allò rústic. Ara ja impossible dins les nostres fronteres, però que encara es pot fer anant a terres del Marroc.