divendres, 4 de desembre de 2015

LA FI D'EN SERRALLONGA, POEMA DE JOAN MARAGALL





El gran poeta Joan Maragall (1860-1911) publica l’any 1900 el recull de poemes “Visions i Cants” que inclou la poesia “La fi d’en Serrallonga”. Maragall s’apropa a la figura del bandoler des d’una perspectiva religiosa, mitjançant una hipotètica confessió del mal lladre davant un capellà i just abans de ser executat. El poeta desmitifica el bandoler balaguerià, però l’acaba redimint una vegada aquest ha acceptat quins han estat els seus pecats.

Aquest poema pertany a l’apartat de visions, la primera part del llibre de “Visions i cants”, que agrupa els poemes de Maragall dedicats al passat. Maragall explicades històries de personatges llegendaris que han comès pecats i que volen ser immortals. Són personatges plens de vitalisme, que representen el poble català.

La fi d’en Serrallonga reviu la confessió de Joan Sala i Serrallonga, el gran bandoler català, que després de viure una vida poc cristiana es vol confessar abans de ser executat. Serrallonga comença mostrant el seu cansament de viure una vida tanta trafegada i plena de vitalisme, i vol reposar eternament.

El poema es forma al voltant dels set pecats capitals provocats pel bandoler.

El primer pecat és l’orgull. Ell ha estat un home lliure, no ha suportat que el manessin, ni tan sols el rei. És orgullós i li agrada ser temut per la gent. En definitiva, que no ha tingut respecte per ningú ni s’hi ha subordinat. Després de cada pecat hi ha un petit diàleg amb molt de ritme en el qual Serrallonga, veient-se prop de la mort es penedeix dels seus actes.

El segon pecat és la ira. Serrallonga fa una descripció macabra de les morts que ha causat. És un home impulsiu, que es deixa portar pels instints. Reconeix que és un sàdic i magnifica la seva vida anterior.

El tercer pecat és l’enveja. Ell és un home gelós, volia ser el millor de tots a qualsevol preu, rebaixant els altres, fent córrer mentides i traint. Vol passar per sobre de tot i governar per sobre de Déu. Mentre explica aquests pecats, encara s’exalta, tot i que com sempre al final de cada pecat, veient-se a prop de Déu se’n penedeix.

Un altre pecat és l’ avarícia. És avariciós i vol posseir com més millor. Feia qualsevol cosa per obtenir riqueses. Tot i ser ric tenia remordiments en saber de la misèria dels altres i no se’ls podia gastar; també sabia que aixà no el curaria ni de la malaltia ni de la mort.

Els seus pecats més petits van ser la peresa, la gula i la luxúria. En els primers versos d’aquesta part, deixa entreveure que és una persona que no li és important la lluita per canviar les coses, Quan està cansat, s’entaula en bona companyia, deixa la batalla, i només es preocupa per ell. Tant se valia la lluita en aquell moment i se’n reia d’aquells que estaven morint per ell.Diu que si violava alguna noia, s’havia de sentir orgullosa per haver estatdesvirginada per una persona tant important com ell es creia.

 El mossèn li parla del seu matrimoni amb Joana, però ell diu que en tingué una veritable estimació. A ella li dedica la última part de la confessió. Diu que tot hi haver gaudit de les seves relacions carnals se l’ha estimada. Rere un gran home hi ha una gran dona. Ella pensava en tot, vetllava quan ell dormia i l’ha fet valent i poderós. Tot i ser un matrimoni desordenat i il·lícit, ja que no estaven casats, ell diu que no se n’hauria de penedir però ho acaba fent per arribar net a la salvació.

Després de la seva absolució diu que morirà resant el credo i dient: Crec en la resurrecció de la carn. Aquest últim vers resumeix la biografia del personatge. Tot i penedir-se i voler descansar en pau, vol viure eternament com el Compte Arnau. És un acte purament vitalista, i Joan Serrallonga només es confessa per arribar a salvar-se i viure eternament.

Podeu llegir el poema en aquest enllaç.