Josep Maria de Sucre i de Grau (Gràcia, 1886-1969) va ser
un personatge singular del nostre país: venia d’un llinatge nobiliari però es
va orientar políticament cap a l’anarquisme. Va freqüentar els cercles
intel·lectuals i artístics de principis de segle i va ser crític d’art, poeta,
tertulià i fins i tot pintor expressionista i antiacadèmic. A partir dels anys
quaranta fou un promotor d’activitats artístiques, esperonant l’art
contemporani i les línies artístiques més agosarades. Va ser un veritable
agitador cultural i ,tot i que relativament oblidat en el seu moment, se l’ha
reivindicat d’un temps cap aquí per la seva gran capacitat d’innovació i de
creació. Podeu trobar més informació sobre Josep Maria de Sucre en aquest enllaç.
Entre la seva obra poètica hi apareix un poema editat l’any
1922 i que té per protagonista el bandoler Serrallonga. Es tracta del “Poema
barbre de Serrallonga”, editat en un senzill llibret de 36 pàgines per la
Llibreria Nacional Catalana.
Malgrat el títol, el poema de Josep Ma. de Sucre no és bàrbar, sinó romàntic.
Serrallonga es deleix per una dona, la Joana:
"El rostre ardent colrat pel sol,
pits abundants, llavis de foc
de tant dalir-se pel consol
que dón l'abraç de l'home amant,
així la vui ma enamorada".
I mentre els altres bandolers expliquen braonats les seves poesies lascives o cíniques, un Serrallonga abatut explica el seu mal al Fadrí de Sau. I és que el cap de la quadrilla renega de les moltes dones que ha tingut als braços i ara està enamorat d'una sola dona:
"Què ho fa? Què ho fa?
Què vimva el teu coratge?
Avui nostre capdill no és tan valent!
Que potser t'ha cansat el llarg viatge?"
"He viscut francament, que les deonzelles
que he tingut en els braços, generoses,
ha sigut per ma força que han vingut!
Les que he tingut no ho eren, certament;
s'entregaven a mi per un moment.
Necessito una dona valerosa!".
I acaba amb el plany de la Joana, en veure en Serrallonga a la presó. En aquesta part l'autor utilitza també l'estrofa de la cançó popular d'orígen incert i que alguns estudios pensen que és coetània a l'empresonament del bandoler l'any 1633:
"Enmudiu, ocells cantaires;
la Justícia m'ha robat.
No vulgueu alegrâ els aires
fins que l'hagi deslliurat!".
"Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
és a la presó".
Josep Ma. de Sucre incideix en la visió romàntica del bandoler i el seu poema esdevé un elogi al mite del Serrallonga que enamorava les dones:
"Mor en Serrallonga,
morirà el seu cos.
Els besos que dava
tan embriagadors!.
On, noies del poble,
del rostre festós,
si és que ens voleu creure,
hem de dur-li flors,
vestint-nos de negre,
les galtes en plors.
Era l'únic home
que ens feia l'amor.
L'amor a la vida,
que és la llum del cor!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada