TERRA DE LLOPS

Aquelles boscúries i aquelles cingleres guardaran per sempre aquell secret. Amb els anys es parlarà de les bruixes, però mai d’aquella bèstia que va desaparèixer sota la cinglera, a Sant Martí de Cantallops.

Ara que us ha estat revelat aquell secret ancestral, aneu en compte quan camineu per la vall de Fornils, aquella fondalada perduda de boscos i cingleres. 

Vigileu sobretot si el camí se us fa llarg i cau la nit, i apareix la lluna plena, i sentiu remor de passes al bosc tenebrós, i escolteu l’udol del llop que ha tornat ... la bèstia potser us empaita. 

Correu, però no us servirà de res.

FI

 

L'HOME DINS LA BÈSTIA

Bruixeria. La bèstia es retorça i emet esgarrifosos crits de dolor, potser fins i tot  de terror. 

I davant els ulls incrèduls d’en Serrallonga, aquell cos d’animal es transforma en un home.  

I aquell home és en Clavell, que expel·leix el darrer alè de vida quan cau daltabaix de la cinglera.

Mai es trobarà el seu cos, els animals carronyers desfaran la carn d'aquella mortalla. 

I allà baix de la cinglera desapareixerà per sempre aquell misteri, aquell terror, que Joan de Serrallonga no sabrà ni voldrà explicar mai  a ningú. 

Serrallonga s’ho emportarà amb ell a la tomba l’any 1634.

 

EL BANDOLER I LA BÈSTIA

La carrera de perseguidor i víctima ha acabat a la cinglera, no hi ha camí ni escapatòria. La mort baix l’abisme o la mort sota les urpes i els ullals del dimoni. 

Una sola bala ha pogut disparar-li, totalment inútil. Ha pogut veure com entrava en la carn de la bèstia, però aquesta ni se n’ha sentit. I aleshores el monstre se li ha tirat a sobre. Era la fi.

Serrallonga, però, mai ha estat home de rendicions. I del cinturó ha tret la daga de plata que va robar del mas Boada de Salitja, decidit a sucumbir lluitant.

La bèstia cau sobre seu i Serrallonga sent el baf de l’infern d’aquella boca monstruosa. Sense saber com, aconsegueix que la daga penetri en la carn de l’animal. 

I succeeix l’imprevisible...

 

L'HORROR CORRE PEL BOSC

Serrallonga ha tingut temps de fugir d’aquell infern, saltant fora de la balma, l’únic que es podia fer. No han tardat a apagar-se els crits del darrer home viu que hi quedava. 

I a la carrera al mig del bosc, Serrallonga ha pogut sentir el galop  i el grunyit, darrera seu i aproximant-se, de la bèstia que el perseguia. 

Per un moment ha pogut veure perfectament retallada la seva silueta dins el cercle de la lluna plena. 

El terror corria paral·lel, fins que no hi ha hagut espai per córrer.

 

UNA HORRIBLE CARNISSERIA

 

La por els ha deixat un moment immòbils i els ha gelat la sang.

La bèstia se’ls ha tirat a sobre. 

Les urpes han seccionat membres, han esqueixat la carn i  han arrencat vísceres. 

Els ullals grossos, ensangonats, han penetrat en al carn dels pobres condemnats. 

Una veritable i terrible carnisseria.

LA BÈSTIA DINS LA BALMA

Els bandolers no dormien, per tant no els ha despertat ni el tret ni els crits de terror de l’home que tenien fora. 

Els segons s’han  fet eterns quan han sentit les passes que avançaven cap a la balma. 

I no podien donar crèdit al que han vist els seus ulls, la bèstia apareixia lentament, inexorablement, cap a ells.

 

UN TRET EN LA NIT

 

Quan cau la nit jeuen els seus racons, però sense tancar els ulls. Un dels homes queda fora de la cova, fent la guàrdia. La lluna plena brilla de nou en el cel.

L’home esguarda entre la foscor, és aleshores quan el temor se li torna terror, la bèstia ha emergit rera seu. Allò que se li abraona és la imatge del dimoni? Un animal pelut gegantí, amb rostre de llop i grans mandíbules, però amb cos d’home sota una coberta de pèl.

I se li tira a sobre. I té temps de disparar-li un tret de pedrenyal. I la llum de la pedra foguera és com un llampec que il·lumina breument la nit, com breu és el temps que li queda a aquell pobre desgraciat abans de la mort.