dilluns, 1 de desembre del 2014

EL PASTERAL Y SERRALLONGA, DE TOMÀS DE CENDRA (1903)



 

Tanco aquest cicle d’entrades al bloc sobre La Cellera de Ter i en Serrallonga amb dues entrades més plenes de coincidències i curiositats.


El Pasteral és un barri de cases del municipi de La Cellera proper a la una de les primeres preses d’aigua que es van construir a Catalunya, just en el punt on el Ter deixa les escarpades parets muntanyenques i s’obre a la plana. L’any 1885 l’empresa tèxtil Burés i Salvador va encarregar el projecte d’aquesta presa per a subministrar electricitat a la fàbrica d’Anglès i l’any 1905 va entrar en funcionament.

Per la seva part, Tomàs de Cendra i Terrades (Anglès, 1864) va esdevenir administrador de la Burés  i un dels hisendats més importants de la comarca, sobretot amb la unió de la seva fortuna i la de la pubilla Dolors Homs i Burés.

Aquesta fortuna quedà ben palesa en el gran casal de Can Cendra d’Anglès, obra de l’arquitecte Rafael Masó.

Doncs bé, a banda de ser l’administrador de la gran empresa tèxtil Burés, Tomàs de Cendra també va tenir temps per a fer una col·laboració literària en la publicació “El Autonomista” que s’editava a Girona sota la direcció de Carles Rahola.

Va ser en el número de febrer i març de 1903 quan publicà un article titular “El Pasteral y Serrallonga”, en el qual feia una glosa als canvis soferts en aquell entorn natural a partir de la construcció de l’embassament i , en definitiva, una lloança a l’esforç de l’home en aquells temps de modernitat per canviar aquest entorn i saber-ne treure profit. Es tractava d'un text de caire poètic i èpic que lloava i justificava el progrés que avançava amb el tombant de segle.

Aquella edició de l'Autonomista de 1903 es pot consultar en aquest enllaç i els articles sobre el Pasteral es poden llegir a partir de la pàgina número 9.

En el text, les nimfes i fades del Pasteral es planyen pels canvis que l’home està realitzant sobre el curs de l’ancestral riu Ter i maleeixen i es conjuren contra ell. El bandoler Serrallonga se’ls apareix, aleshores en defensa d’aquests canvis:

“ Locas y orgullosas hadas, dijo el genio de D.Juan; habéis evocado los genios del mal y no os han respondido: es que ya no habitan las próximas alturas cual creyerais vosotras en vuestra fatuidad. Sobre las cingleras del Far y en Mondois, en el Coll, S. Miguel de Solterra y en Santa Bàrbara, los genios del mal con su aureola de sombras, han sido descombrados por los del Cristianismo y civilización.

Yo soy el genio del bien oportunamente evocado por vuestra estulticia y vengo á anunciaros y señalaros los derroteros del porvenir. Yo, el heraldo de estas Guillerias é hijo predilecto de al catalana patria, no en vano á la independencia de ésta presenté holocausto de mi vida y hacienda hace más de dos siglos, coando la hidra de la discordia se enseñoreó de España y se levantó provincia contra provincia; y desde las cumbres de Montseny y Montserrat ví yo a Cataluña toda vejada en manos de extraviadas gentes, soldadesca infame que así violaba á la doncella en su hogar y á la madre arrebataba á los hijos de su regazo, como profanaba sacrilegamente nuestros santuarios; y á mi casa paterna, cuyos parques besaba este rio, incendió, aventando las cenizas.

No en vano capitaneaba yo á los narros contra los Cadells: mi lema era la venganza contra la vil canalla de ese bando mal aconsejado que con tanta sinrazón pisoteaba el derecho de gentes en esta tierra cuyos hijos eran merecedores de gozar los fueros y franquicias que indignamente se les quitaba.

Yo, que tanto derecho tengo á hablar en estos lugares por cuyas libertades me batí hasta la temeridad, vengo á hablaros de alianza con los genios de la civilización que así maltratáis injustamente.

Estos hombres de los cuales os quejáis, son hijos de pura sangre catalana; laboriosos y enérgicos en las grandes empresas, se han fundido en los moldes de los catalanes de todos los tiempos, y güay del que les estorbe en su camino; el uno ó el otro sucumbe. Vosotras estáis casi vencidas: aceptad la alianza que en su nombre os concedo y todavia seréis grandes y hermosas con más atractivos, quizás, que hasta ahora.

Tú, la del Pasteral, la más pulcra y seductora ¿ qué has producido en los siglos que llevas de existencia? Nada. Las generaciones han admirado, si, tu salvaje hermosura, pero estéril; el catalán aborrece la esterilidad. El genio catalán del progreso te ha visto sin hijos y quiere hacerte madre ¿de qué te quejas? ¿por qué maldices á quien se enamora de ti y en tu ignota fecundidad fiara?”

Serrallonga adopta metafòricament, per l’autor, la figura del defensor del progrés i dels canvis i s’enfronta dialècticament a les fades que representen la tradició i la permanència dels valors ancestrals, refractaris als canvis en definitiva.


Si ens imaginem el canvi en el paisatge produït per l’embassament del Pasteral, resulta contrastable l’ús de la figura del bandoler que en fa Tomàs de Cendra amb la que adoptaria en dècades posteriors arran de la cançó “Torna Serrallonga” del grup Els Esquirols, que cantaven a en Serrallonga com a defensor  del medi ambient. Com es veu, doncs, la figura del mític bandoler és perfectament maleable.