EL LOUP-GAROU DE LA GASCUNYA

 

I és en aquell espai arrecerat on un dels homes de la quadrilla, l’occità conegut com  “el gavatx  d’en Serrallonga” els parla del “loup-garou”, una bèstia apareguda en els boscos de la seva  Gascunya natal que matava pagesos d’una manera horrible, igual com havien trobat el company. 

La història és terrible i aquells homes  rudes i descreguts comencen a sentir l’alè de la por.

I A FORA CAU LA TEMPESTA

 

Els bandolers segueixen el camí després d'enterrar les despulles del seu desafortunat company. Ara ho fan callats i una mica temerosos, potser ara ja no busquen una bruixa sinó un dimoni.

Són en els altiplans del Collsacabra, han deixat enrere les Guilleries, quan el cel s’ha tapat de sobte, i els llamps han vingut cedits d’una tempesta d’aigua  com mai havien vist. 

Sort que han trobat refugi dins una balma. Fora, cau la tempesta.

UN COS -DESTROSSAT- AL BOSC

 

Amb les primeres llums del dia i les boires de la matinada Serrallonga i els seus es sorprenen de no trobar el vigia al lloc. 

Enlloc seu, un rastre de gotes de sang presa entre la malesa de falgueres. 

El segueixen fins arribar a una clariana on troben el cos del seu company. Queden petrificats. 

El troben totalment destrossat, un grumoll de carn i roba plenes de sang. Terrible. 

Quina bèstia pot haver fet aquella carnisseria?

UNA BÈSTIA EN LA NIT

 

Amb les darreres llums del dia els bandolers busquen una balma on passar la nit i un d’ells es queda fora fent guàrdia. 

Estem en el cicle de lluna plena i aquesta emergeix i s’imposa dalt el cel fosc. El silenci cau, trencat només per la remor d’unes branques que es mouen. Una bestiola pensa el vigia sense fer-ne cas, uns senglar o una daina...

Però a l’home se li ha glaçat la sang, la remor s’ha acostat i s’hi ha afegit el ronc d’una bèstia, al que ha seguit el baf pudent d’una boca plena d’ullals, la boca d’un infern.

Massa tard, ha estat només una llambregada, la terrible bèstia se li ha tirat al coll.

La sang que ha  brollat ha callat qualsevol crit i la mort ha estat ràpida i silenciosa.

UN MAS SENSE ÀNIMA

Al mig de l’espessa boscúria apareix el Mas Clavell. Semblaria un lloc de vida al mig d’aquell immens paratge perdut i solitari, però la vida és el que menys sobra en aquell mas. 

Hi viu en Clavell sol, un home rude i més feréstec que el mateix entorn.  

Malcarat, de curtes paraules, en aquell home ha desaparegut  qualsevol bri d’humanitat. 

No en treuen res quan li pregunten per la bruixa. I  segueixen el seu camí, deixant enrere aquell mas isolat.

 

LA CACERA DE LA BRUIXA

 

Allò no pot quedar així, la bruixa ha de ser castigada. 

Els homes de la quadrilla arriben al mas Serrallonga, aquell dia no aniran a robar cap mas ni cap camí ral. Aquell dia han de caçar una dona.

I s’endinsen de nou en els boscos de les Guilleries, llòbrecs i atapeïts. Sense quasi camins, sembla un lloc que es tanca sobre si mateix per a impedir que ningú el traspassi. 

De fet això sempre ha estat la protecció d’aquells homes fora de la llei.

LA MATANÇA DELS PORCS

 

Un mal dia, però, passa una cosa insospitada. Serrallonga, que continua compaginant la vida de pagès al seu mas amb la de bandoler, es lleva de matí per a donar a menjar als porcs.

El que es troba, però, el deixa glaçat. 

Es troba tots els porcs morts dins la cort, destrossats, amb tot ple de sang, una veritable carnisseria.

Allò només pot ser cosa d’una bèstia, una bruixa. I aquesta només pot ser la Margarida Sui de Susqueda.

LLOPS I BANDOLERS

El que us explicaré no  ha quedat recollit en cap llibre. Tampoc ho trobareu en cap llegenda, perquè hi ha coses que més val no explicar i que quedin silenciades per sempre. 

Som en l’any 1627, en l’espai de les frondoses Guilleries que deixen caure a l’abisme del riu Ter les seves infinites i espesses faldes boscoses, en l’espai del regne de pedra del Collsacabra, on parets verticals semblen voler separar dos mons.

De dia la llum irradia sobre aquells boscos, hi viu la vida.

De nit hi cau la foscor. I les fondalades són més fondes i els boscos més impenetrables.  Tot calla. I la vida sembla aturar-se i la mort sembla envalenteix.

I aquell espai passa a ser dominat per la superstició i per les pors ancestrals: por a l'infern,  por a les bruixes, por a les bèsties...

Però, sempre valents i sense cap por, la quadrilla de bandolers d’en Joan de Serrallonga caminen i es refugien en aquest espai que creuen segur. 

A ell li diuen el Rei de les Guilleries, perquè no hauria d’estar-ne, de segur?

EL CICLE DE L'HOME LLOP ... A LES GUILLERIES

 

Aquests dos dibuixos els vaig fer amb uns quinze anys i

són de quan vaig descobrir que l'home llop era el meu monstre preferit.

Bernie Wrightson també va ser l’encarregat de les il·lustracions de la novel·la de Stephen King  “El cicle de l’home llop”, editada per primera vegada l’any 1983 i que va ser adaptada al cinema, dos anys més tard, amb el títol “Silver bulllet” (aquí “Miedo azul”).

La novel·la és una història de terror sobre un licantrop que terroritza una petita comunitat americana. Es considera una obra menor  de King, però també es considera una de les novel·les millor il·lustrades gràcies a l’aportació del mestre Wrightson.

Bernie Wrightson va realitzar dotze il·lustracions per al llibre. Totes impecables i implacables, però algunes veritablement impactants i terrorífiques.

Molts vam comprar el llibre només per les il·lustracions.  El segell de l’autor hi és totalment present, corroborant que , efectivament, ell va ser el mestre del terror il·lustrat.

Van passat els anys i el  2024 vaig tenir una xerrada amb dos joves cineastes que buscaven documentació sobre mites, monstres i bandolers del segle XVII per a preparar un guió d'un curtmetratge..

Aquella trobada em va fer córrer la imaginació , fent emergir els records, els monstres i els referents que m’han acompanyat des de la meva adolescència: l'art de Wrightson i  els homes llop que tanta por ens havien fet.

Encara hi vaig afegir un altre moment inspirador: en una caminada que vam fer a la vall de Fornils, aquella vall entre les Guilleries i el Collsacabra que roman separada del món i igual a com era segles enrere. Ens vam topar amb la part superior d'un crani de porc senglar. Una imatge de la mort en aquell element salvatge. Què havia mort aquella bèstia? Qui se l'havia menjat? 

I em vaig decidir traslladar aquells mites i referents d'abans a les meves passions d'ara: Serrallonga i el seu territori. 

Així va ser com vaig crear una història il·lustrada de terror amb Serrallonga i els bandolers  de protagonistes.  I amb homes llop que els persegueixen al mig de les boscúries de les Guilleries. 

Perquè no? El segle XVII va ser un període de superstició i de pors. La por a les bruixes, el terror a l’infern, la violència diària... Les Guilleries, amb els seus cims foscos, els seus boscos impenetrables i les seves fondalades abismals eren un escenari ideal per afegir-hi la meva teoria: tota la bellesa d’aquest paisatge ha de tenir la seva part fosca. A la llum que el dia irradia sobre tota aquella boscúria, la segueix la foscor de la nit i amb ella tots els seus misteris. Pors ancestrals en que l'hora fosca encara hi perviuen.

Per alimentar una història de por només calia triar el monstre. En aquells boscos d’animals i bèsties, en el segle XVII, hi regnava el llop (Sant Martí de Cantallops ens ho recorda) i per tant el monstre seria el licantrop.

I així vaig donar forma a una col·lecció d’il·lustracions que alhora narraven una història de terror.

Essent ben llunyana la pretensió de fer-ne una novel·la vaig optar pel relat curt i, fins i tot, el relat, senzill, a peu d’il·lustració.

Les il·lustracions i el relat també em van servir per a estrenar el meu Kamishibai, fent una sessió de relat de terror en una de les sortides de la colla de caminadors al Conflent.

En les properes entrades us presento el relat de terror “Llops i bandolers”, el meu senzill homenatge al mestre del terror Bernie Whrigtson, recollint una part del que après del seu dibuix i també portant a les nostres Guilleries el seu cicle de l’home llop.

No espero que us agradi, espero que faci por. 

FRANKENSTEIN, L'OBRA MESTRA DE BERNIE WRIGHTSON

 

El còmic "El gato negro" podia semblar el cim absolut de l'autor, però Wrightson tenia un projecte que ho superava tot. 

El projecte més ambiciós de Bernie Wrigtson, personal i treballat al llarg de molts anys, va ser la immensa col·lecció d’il·lustracions de la novel·la Frankenstein de Mary Shelley. Un projecte que va iniciar l’any 1977 i que va publicar per primera vagada Marvel l’any 1983.

Eren il·lustracions per al llibre,   que tot i no seqüencials com en un còmic, s’han descrit com a més que suficients per a entendre i llegir amb la mirada tot el llibre original.

En aquestes il·lustracions l’autor hi va plasmar deus coses: la seva admiració eterna pel personatge de Frankenstein (ell mateix va reconèixer l’obsessió que hi tenia) i el punt culminant del seu estil.

Cada il·lustració és una veritable obre d’art. La mirada de l’observador s’escampa per cada racó de la pàgina, cada línia crea un volum o una llum, i les línies de tinta es superposen i conjuguen entre elles per a donar forma a un personatge o un element. És mestria pura, el súmmum de l’estil, tot és perfecte i tot és insuperable. És art en majúscules.

La importància d'aquesta obra que Benicio del Toro , el director del darrer film sobre el personatge i que ara està triomfant, reconeix que es va inspirar directament en el Frankenstein de Whrigtson. Sens dubte, veient les imatges del film hi és ben perdeptible l'art del dibuixant: en les escenes a l'Àrtic, l'arquitectura i fins i tot la fesomia del monstre.

L’any passat em vaig voler fer un regal de Reis especial i va ser aquest. La trilogia de Frankenstein de Bernie Wrightson: el llibre de Shelley amb les il·lustracions reeditat per Planeta i  el còmic “Frankenstein, esta vivo!”, una segona part que l’autor va dibuixar l’any 2012.

I el tercer llibre: “The lost frankenstein pages” (1993), una edició americana que contenia les divuit il·lustracions no incloses en el llibre i  també esbossos. Una edició buscada pels col·leccionistes i imprescindible per a tenir la visió completa del que significa el Frankenstein de Bernie Wrighson.

LLOPS I BANDOLERS

 - Bernie Wrigtson, mestre del terror.

 - Frankenstein, l'obra mestre de Bernie Wrigtson

- El cicle de l'home llop ... a les Guilleries

- Llops i bandolers

- La matança dels porcs

- La cacera de la buixa

- Un mas sense ànima

- Una bèstia en la nit

- Un cos - destrossat- al bosc

- I a fora cau la tempesta

- El lou-garou de la Gascunya

- Un tret en la nit

- La bèstia dins la balma

- Una horrible carnisseria

- L'horror corre pel bosc

- El bandoler i la bèstia

- L'home dins la bèstia

- Terra de llops

- Llops a les Guilleries: història, mite i literatura

BERNIE WRIGHTSON, MESTRE DEL TERROR

Alguns nois que quan érem joves no ens agradava el futbol ens refugiàvem en altres aficions. Jo tenia , junt amb uns companys, l’afició al cinema i a aquesta hi afegia el dibuix.

El nostre cinema preferit era el de terror, al qual jo hi vaig afegir el de ciència ficció tan bon punt se’m van obrir de bat a bat els ulls davant la el destructor estel·lar que inundava al pantalla en l’obertura de “La guerra de las galàxies”.

Vam patir i gaudir de l’immens cinema de terror dels anys vuitanta. I era ben lògic que em posés a dibuixar-lo quan vaig començar a fer còmics.

L’aprenentatge de l’autodidacta es fa, entre altres, copiant als mestres i per a mi l’autèntic mestre era el dibuixant nord-americà Bernie Wrightson.

Wrightson (Baltimore, 1948 - Austin, 2017) era un dibuixant de còmics estatunidenc especialitzat en el gènere de terror, i cocreador junt  del personatge Swamp Thing.

Els anys vuitanta vaig adquirir el còmic “Wrightson, maestro del terror” editat per Toutain i allà vaig descobrir la seva versió de “El gato negro” d’Edgar Allan Poe. Sorprenent còmic de pàgines en blanc i negre, d’interminables línies de tinta donant forma a un dibuix que imitava perfectament els gravats antics. Una filigrana absoluta.  Allò era una obra mestra del còmic.

I naturalment ho vaig voler imitar. També, naturalment, amb totes les meves limitacions.

La il·lustració que ara practico, a base de trames de línies, intentant imitar els gravats, és el resultat de la meva fixació per l’obra del mestre Wrightson. 

A anys llum del mestre, òbviament, com es pot veure en les tres primeres imatges, que corresponen a còmics inacabats que vaig fer els anys vuitanta, seguint el seu estil.

.

 

EN SERRALLONGA EN LA LITERATURA DE CANYA I CORDILL (3): EL ROMANÇ DE REUS

 

La popularitat del nostre bandoler va fer que d'ell es publiquessin diversos romanços o plecs de canya i cordill en el segle XIX. 

Va ser producte de la popularitat de les obres de teatre i les novel·les de Víctor Balaguer i tots feien una versió de la trama ideada per l'autor de la Renaixença.

Joan Amades en va inventariar fins a cinc. El segon és aquest que ara he aconseguit per a la meva col·lecció. 

El va publicar a Reus la impremta de Joan Grau entre els anys 1857 i 1877.

Joan Grau i Vernis (Reus, 1818 - 30-I-1881) va ser un llibreter i editor català. A començaments de 1856 Joan Grau va deixar l'ofici d'espardenyer i va convertir el seu local en una llibreria, a la que mes endavant el seu fill Joan Grau Gené va anomenar "La Fleca", on venia els productes que editava, romanços i fulls de rengle, i també petis llibrets d'història divulgativa de fets internacionals contemporanis. 

Va ser l'editor de romanços més prolífic a Reus, i "La Fleca" era la botiga més freqüentada i coneguda a la ciutat i a la comarca. Aquesta botiga va existir fins a meitats del segle xx, portada pels seus hereus. Joan Grau va editar gran quantitat de romanços del reusenc Josep Ferrer, Queri, un versaire, paleta de professió, que destacava per la seva facilitat en compondre textos de gran acceptació popular. Joan Grau tenia a més a la botiga un bon assortiment de material de papereria, i escolar, i  també, a part de les seves edicions, llibres i diaris, dels que en tramitava la subscripció. La seva botiga era coneguda com a "cal Romancista", i així ho havia indicat en alguns impresos. Venia també llibres de segona mà i comprava restes d'edicions que venia a preu de saldo. 

El romanç d'e la impremta Grau reprodueix al davant una versió més senzilla del gravat que acompanyava el primer plec del 1857, amb en Serrallonga, la Joana i els bandolers.

El gravat és de menys qualitat, però em sembla molt entranyable i bonic.

CULTURA I IMATGERIA POPULAR: ELS VENTALLS DE CORPUS

 

Crec que és ben merescut fer una referència als ventalls, una part de la nostra cultura i imatgeria popular que va estar de moda va segles.

De la pàgina Web Fest Ta Festa, he extret el següent text:

“Els ventalls són un full imprès que va tenir gran popularitat al llarg del segle XIX i com veurem en aquesta secció el seu us va més enllà de fer-se aire en temps calurosos i espantar les empipadores mosques. El seu origen , però, ve de lluny. Segons l’historiador Agustí Duran i Sanpere, els ventalls eren usats a Barcelona ja des del segle XV. En un principi eren unes peces de forma rectangular, normalment fetes de palma o palla trenada, subjectades a un mànec. Els més luxosos eren decorats amb passamaneria, serrells i borles només a l’abast d’economies poderoses.

Aquests ventalls luxosos, eren utilitzats a les grans solemnitats com la del Corpus. Les diferents corporacions com els gremis o les confraries, els confeccionaven amb els seus distintius i colors. Al mateix temps eren un element de distinció amb el que el consell barceloní obsequiava a les personalitats convidades. Aquest costum encara es manté en algunes poblacions. En els seguicis festius amb participació de les autoritats, com és el cas de la Festa major de Terrassa, el fet de portar el ventall atorga al portador la categoria d’autoritat i li dona distinció.

Joan Amades en el Llibre les Veus del Carrer ens explica que aquests ventalls van derivar en uns de caire més senzill. Estaven fets amb un cartó rectangular, unit a una canya, que li feia de mànec, pel costat ample del cartó. N’hi havia de dues mides, una més petita per a la mainada i una altra més gran destinada al públic adult. A principis del segle XIX, va iniciar-se el costum d’imprimir, a cada cara del ventall, un gravat amb una llegenda explicativa que primer va ser molt breu i en prosa, i que molt aviat fou allargada i versificada, guanyant espai del gravat, que va reduir-se per donar pas al vers.

Es publicava un ventall nou cada setmana i els editors van voler donar-li un to d’actualitat, així, va constituir una mena de full setmanal d’informació. Això va fer que pels ventalls desfilessin una gran varietat de temes i de motius, amb preferència de to satíric .Si poguéssim posseir la totalitat dels ventalls publicats, podríem seguir, amb molta exactitud i fidelitat, tota la vida ciutadana vuitcentista”.

Joan Amades inventaria l’existència d’un ventall amb un breu text que conté un romanç de vuit línies i la imatge del bandoler, que és precisament la que està impresa en les proves d’impremta que ha afegit a la meva col·lecció particular.

PROVES D'IMPREMTA DE LITOGRAFIES ANTIGUES

 

He incorporat a la meva col·lecció de material editat sobre en Serrallonga un petit tresor.

Es tracta de tres proves d'impremta de litografies editades a partir de mitjans del segle XIX que tenen com a motiu Serrallonga i el bandolerisme.

En el primer exemplar hi apareix la litografia d'en Serrallonga publicada en un ventall noucentista catalogat per Joan Amades. 

Els fulls de ventall eren dos romanços que ocupaven mitja pàgina, eren encolats en un cartró i a una canya folrada amb paper bonic que li feia de suport. Serrallonga apareix en un ventall editat l'any 1857 que per una cara té el romanç "D. Juan de Serrallonga y su querida Juana", il·lustrat amb la clàssica litografia romàntica on es veuen els dos personatges acompanyats d'altres bandolers, i en l'altra cara un romanç molt curt com a peu del gravat on apareix l'altiu bandoler de la primera prova d'impremta que he incorporat a la meva col·lecció.

El segon exemplar conté la litografia d'en Serrallonga que va il·lustrar el ventall titulat "La estocada", editat el 1868,  i també el llibret "Historia, vida y hechos de D. Juan de Serrallonga", editat per la Imprenta de Llorens l'any 1875.

El tercer exemplar conté la litografia que va il·lustrar el romanç "Juan Portela. Relación puesta en trovos de los asesinatos y robos que cometió en las inmediaciones de Córdoba" editat l'any 1887  per la Imprenta "El Abanico".  

La impremta de Joan Llorens de Barcelona era de les més antigues de la ciutat, situada al carrer de la Palma de Santa Caterina. La tasca d'aquest imatger va ser seguida pel seu fill Antoni, i m és tard per al seva vídua, Cristina Segura. Pau Andreu, successor d'aquesta última, tenia el negoci El Abanico al carrer Hospital de Barcelona i va editar els seus treballs fins els anys vint del segle XX.

Per tant, els tres documents van sortir de la mateixa casa de reconeguts impressors de Barcelona.

HOSTALRIC, IMPRESCINDIBLE

Cap excusa per deixar-se perdre Hostalric.

Hi ha llocs de pas o que hi passes pel costat on mai t'atures i, qui sap, potser si ho arribes a fer hi descobreixes un petit o gran tresor.

Hi la llocs on no t'hi atures però saps que allà hi ha un tresor, perquè ha coses que t'ho diuen a l'orella.

La vila d'Hostalric és una d'aquestes darreres. La fortalesa dalt el seu turó volcànic, les altes torres  i les muralles medievals de pedra negra ja t'avisen.

Per tant, no us feu els sords, atureu-vos-hi, dediqueu-hi mig dia o un dia sencer, i descobrireu tots els valors d'Hostalric.

Un lloc carregat d'història per haver estat centre de poder dels Cabrera, vigia del camí ral i fortalesa assetjada i batallada al llarg del segles.

Un casc històric on  podreu descobrir sencer si aneu a l'oficina de turisme i demaneu la clau que us obrirà una cova sota terra o us permetrà pujar cap el cel, dalt les més altes torres medievals.

I una fortalesa imprescindible que us obrirà les portes i que us explicarà la seva història gràcies a la recuperació i museïtzació que està duent a terme l'Ajuntament.

A tot això, que no és poc, hi podem afegir ara el record d'en Jeroni Caupena, del Montget de Cardedeu o del pobre comissari Gabriel Galí que no va poder dinar tranquil. Històries de bandolers del segle XVII, una capa més en la història d'un lloc, Hostalric, carregat d'història.

 

JERONI CAUPETA, ÀLIES "LO VEROLES"

 

El 10 d’abril de 1633 tres lladres assaltaren el mas Ferrer de Sauleda (parròquia de Santa Victòria de Sauleda, actualment terme municipal de Santa Coloma de Farners). Eren Miquel Campeny, Jaume Berfull i Jeroni Caupena àlies “lo Veroles”. L’assalt es va denunciar a la cúria de Santa Coloma de Farners, davant el batlle Salvador Puig i Gallart.

Al cap de pocs mesos Berfull i Campeny acabaren a les presons de Barcelona. Jeroni Caupena a la d’Hostalric.

L’1 de setembre de 1633 se li aplicava la tortura en la sala gran del castell d’Hostalric, en presència del batlle de la Vila Jaume Pera; de Baltasar de Claramunt , governador i procurador i de Lluís Alexandre, jutge ordinari del Vescomtat de Cabrera. També hi assistia un notari i dos veïns de la vila que actuaven de testimonis.

Caupena fou portat a al sala amb una cadena al coll i fou degudament torturat per a que digués la veritat.

Els delictes que se li imputaren fou el robatori al mas Ferrer de Sauleda  i també el robatori del mas Perarnau de Riells. El reu reconeixia que d’aquest darrer mas  que sols s’emportaren pa i cansalada perquè passaven gana, un fet que confirma l’existència del bandolerisme de subsistència en un temps de carències.

Li pregunten qui li va encarregar la mort de Pere Batlle de Sant Salvador, qui va matar a un tal Virgili  de Viladerau, quins van ser el lladres que van robar un mercader de crestats de Terrassa que robaren al camí ral  de Sant Marçal a Montseny, si va participar en el robatori al molí draper d’en Masvidal de Viladrau i si va participar en els robatoris de cases a Valldaura i en la casa d’un gavatx de Rupit.

Segons el procés sumarial Jeroni Caupena   confessà els delictes afirmant que “dites coses he fetes perquè lo dimoni me tempta en ferho”.

La sentència va ser inflexible.  Jeroni Caupena, àlies lo Veroles, va ser condemnat a ser passejat pels llocs públics habituals de la vila d’Hostalric  i penjat pel coll a l’alta forca fins a la seva mort natural.