En el treball “Serrallonga i la seva època” el seu desconegut autor, a banda d’oferir-nos un excel·lent i documentat recull històric, també ens regala un dels paràgrafs més literaris i romàntics que he llegit sobre la penúltima tragèdia (la darrera seria la seva mort) del bandoler: el moment en que es queda sol per les Guilleries, amb la quadrilla ja desfeta, i acompanyat tan sols per la Joana Macissa i l’ajut d’alguns fautors.
En aquesta tragèdia també em sembla reminiscències del moment actual que viu el nostre país, de l’actitud de les autoritats espanyoles i de les sensacions que tenim els catalans.
L’inici d’aquesta quasi darrer acte tràgic de la vida del bandoler la situa a partir de l’estiu de 1631, moment en que el Fadrí de Sau ha estat capturat i confessat. La justícia tardaria encara dos anys en capturar-lo.
En aquesta tragèdia també em sembla reminiscències del moment actual que viu el nostre país, de l’actitud de les autoritats espanyoles i de les sensacions que tenim els catalans.
L’inici d’aquesta quasi darrer acte tràgic de la vida del bandoler la situa a partir de l’estiu de 1631, moment en que el Fadrí de Sau ha estat capturat i confessat. La justícia tardaria encara dos anys en capturar-lo.
El text, a banda, crec que és una lúcida observació sobre els motius que van portar el poble , fins el coetani, a mitificar el bandoler. Un mite que encara dura i que potser tindrà molt a veure amb la idiosincràsia del nostre país i de la nostra gent. Un mite que també va inspirar , n’estic segur, a Víctor Balaguer quan va escriure el seu Don Joan de Serrallonga.
La qualitat i valor del text mereix ser reproduït i servir d’inspirador per a la il·lustració que he fet jo mateix per acompanyar-lo. Espero que el gaudiu com he fet jo.
“Tenim al Serrallonga vagant pel món, per les Guilleries potser, no ho sabem ben bé del cert. Probablement ara Cardona i Marimon (virrei i governador del Principat respectivament) ja han pres la mesura típica amb la que es combatie els bandolers: la casa Serrallonga de Querós ha estat enderrocada. Sí, no era d’ell, era la dot de la seva dona, la Margarida. No hi fa res. La família Serrallonga –cunyades, fills, sogre, la Margarida- han hagut de refugiar-se allà on bonament han pogut. Ningú, o molts pocs, saben què fa el Serrallonga la tardor del 1631.
Aquell home esdevé, de mica en mica, una silueta que era per les Guilleries, les cames enfonsades fins al genoll entre les falgueres del sotabosc, que , que s’esvaeix entre pibets i castanyers.
La boira i la pluja encara fan més imprecís el contorn de la figura. Aquest vagarejar misteriós adquireix certa grandesa tràgica. I també un to de fatalitat.
Si més no als ulls esbalaïts i somniadors del poble, que comença a fer-se tot tipus de cabòries sobre on para el Serrallonga i el què fa. L’únic que saben, que sabem, és que aquest Serrallonga, ara, ja no és el també protegit de l’aristocràcia.
Ara els seus fautors son només pagesos normals –“poble”- i aquest poble comença a veure en ell tota la rauxa i l’energia catalanes, en lluita contra tot i contra tothom, però al costat dels qui pateixen la situació social i econòmic que empitjora a passes de gegant.
Si l’any passat el blat es pagava a 70 sous la quartera, ara va a més de 110! Els catalans tornen a saber el què és la fam. I el bandoler amb ells.
Aquest reconèixer-se en el Serrallonga, en una mena de projecció primària i un xic infantil, serà el camp adobat on florirà tot un procés de mitificació, al que la poesia popular donarà forma.
No costa gens d’imaginar –i ho han insinuat altres estudiosos- que la cançoneta que després saltarà a les pàgines de la literatura i que perdura a Catalunya durant segles, fos ja d’aquesta època. Una mena de premonició.
Va arribar a sentir-la el propi Serrallonga?
Les ninetes ploren,
Ploren de tristor,
Perquè en Serrallonga
N’és a la presó"
La qualitat i valor del text mereix ser reproduït i servir d’inspirador per a la il·lustració que he fet jo mateix per acompanyar-lo. Espero que el gaudiu com he fet jo.
“Tenim al Serrallonga vagant pel món, per les Guilleries potser, no ho sabem ben bé del cert. Probablement ara Cardona i Marimon (virrei i governador del Principat respectivament) ja han pres la mesura típica amb la que es combatie els bandolers: la casa Serrallonga de Querós ha estat enderrocada. Sí, no era d’ell, era la dot de la seva dona, la Margarida. No hi fa res. La família Serrallonga –cunyades, fills, sogre, la Margarida- han hagut de refugiar-se allà on bonament han pogut. Ningú, o molts pocs, saben què fa el Serrallonga la tardor del 1631.
Aquell home esdevé, de mica en mica, una silueta que era per les Guilleries, les cames enfonsades fins al genoll entre les falgueres del sotabosc, que , que s’esvaeix entre pibets i castanyers.
La boira i la pluja encara fan més imprecís el contorn de la figura. Aquest vagarejar misteriós adquireix certa grandesa tràgica. I també un to de fatalitat.
Si més no als ulls esbalaïts i somniadors del poble, que comença a fer-se tot tipus de cabòries sobre on para el Serrallonga i el què fa. L’únic que saben, que sabem, és que aquest Serrallonga, ara, ja no és el també protegit de l’aristocràcia.
Ara els seus fautors son només pagesos normals –“poble”- i aquest poble comença a veure en ell tota la rauxa i l’energia catalanes, en lluita contra tot i contra tothom, però al costat dels qui pateixen la situació social i econòmic que empitjora a passes de gegant.
Si l’any passat el blat es pagava a 70 sous la quartera, ara va a més de 110! Els catalans tornen a saber el què és la fam. I el bandoler amb ells.
Aquest reconèixer-se en el Serrallonga, en una mena de projecció primària i un xic infantil, serà el camp adobat on florirà tot un procés de mitificació, al que la poesia popular donarà forma.
No costa gens d’imaginar –i ho han insinuat altres estudiosos- que la cançoneta que després saltarà a les pàgines de la literatura i que perdura a Catalunya durant segles, fos ja d’aquesta època. Una mena de premonició.
Va arribar a sentir-la el propi Serrallonga?
Les ninetes ploren,
Ploren de tristor,
Perquè en Serrallonga
N’és a la presó"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada