dimarts, 23 de gener del 2018

EL BANDOLER A “SERRALLONGA I LA SEVA ÈPOCA” (i 2)




La part que l’anònim autor va dedicar a en Joan de Serrallonga és molt interessant atès que aporta dades no publicades fins el 1984, referents a actuacions de la quadrilla i a la vida del bandoler. Això em fa pensar que deuria  accedir a la copia mecanografiada que es guarda en l’Ateneu Barcelonès i que en faria un buidatge per a extreure dades.


Així, per posar alguns exemples, es fa una referència a membres de la quadrilla i dones amistançades del bandoler; s’explica l’assassinat d’en Maneja de Sau a mans del Fadrí de Sau; la mort del comissari reial Honorato Pacoll prop del mas Serrallonga; diferents robatoris comesos; les fugides a França molt ben explicades: la detenció de Jaume Melianta a Durban  i així fins la traïció a Santa Coloma, l’empresonament i l’ajusticiament a Barcelona de Joan de Serrallonga.


Es ressegueixen alguns dels episodis de la vida bandolera del cap de quadrilla cronològicament, apuntant cada any al costat del número de pàgina. Això fa de molt bon seguir els documentats fets protagonitzats pel bandoler i el rerefons històric  que es desenvolupava simultàniament.


Més enllà d’aquest relat històric l’autor hi afegeix algunes opinions historiogràfiques que responen a alguns dubtes i controvèrsies ja plantejats pels historiadors al llarg dels anys.

Per exemple, sobre la possibilitat que els bandolers catalans fossin “espies finançats per la corona francesa” apunta dos possibles proves: les sovintejades fugides d’en Serrallonga a França i que amb l’arribada al poder del cardenal Richelieu coincideixi amb el moment que les quadrilles de les Guilleries i del Vallès, la d’en Serrallonga i la dels Margarit, comencen a actuar juntes fins la mort dels capitans de quadrilla de la plana.


També opina  sobre la veracitat que cal donar a les dades aportades pel procés sumarial del bandoler (el mateix Joan Cortada s’havia preguntat com era possible tanta fidelitat i exactitud en dates, noms i altres dades que s’hi contenen) i si podia tractar-se d’una conxorxa per encolomar-li tots els delictes d’altri que estaven tan ben detallats . El posicionament de l’autor és que sí, que cal donar veracitat al document perquè tothom al Principal sabia què feia en Serrallonga, que això s’hauria documentat per les autoritats al llarg de la seva vida de lladre i per tant era fàcil, una vegada empresonat, fer el “buidatge” d’aquestes dades per a fer-ne l’acusació. 


El fet que en el procés s’esmenti personatges de relleu polític com Francesc d’Erill, canceller del Virrei, també donaria credibilitat al document. L’autor del treball no deixa de fer notar, però, que la justícia va deixar sense càrrec persones importants incloses en les confessions i que només els fautors humits van ser incordiats.


El treball acaba amb la mort d’en Serrallonga el dilluns 9 de gener de 1634. La part dedicada  al rerefons històric s’allarga fins la Revolta dels Segadors iniciada a Santa Coloma de Farners, el Corpus de Sang a la capital del Principat i la declaració d’independència de Pau Claris.


El darrer paràgraf:


“També van  tenir lloc els següents intents d’independència, dels quals uns van acabar bé i altre no: Andalusia l’estiu de 1641, Sicília i Nàpols l’estiu de 1647, Aragó l’estiu de 1648 i Flandes l’octubre de 1648”. 


Les terres més allunyades van tenir més sort.