divendres, 13 de gener de 2017

EPISODIS DE BANDOLERISME AL CASTELL DE BRUNYOLA


L’escriptor i historiador gironí Enric Claudi Girbal (Girona, 1839-1896), també cronista i responsables dels arxius de l’Hospici gironí, va publicar l’any 1885 l’interessantíssim llibre “El Castillo de Brunyola. Memória històrica”.

En aquest llibre recull la història del castell a partir de les seves recerques arxivístiques.; partint de la primera documentació del lloc l’any 1106 i fins l’any 1599, quan el castell deixa de tenir importància militar i històrica (l’any 1834 l’Hospici de Girona, titular del castell, el van vendre a Iluminat Font de Brunyola).

Els castlans de Brunyola eren precisament la família Vilademany , nissaga originària de Vic, senyors de Taradell, Viladrau i Santa Coloma de Farners entre altres. Eren, junt amb els Savassona, els capitostos nyerros d’Osona.

El senyor jurisdiccional de Brunyola, però, era eclesiàstic. En concret la baronia estava en mans de la Pia Almonia de Girona (posteriorment Hospici) que l’havia heretat el 1292. Un Paborde exercia l’autoritat presencialment en el castell.

L’autoritat al terme estava compartida per nobles i eclesiàstics. Això suposava un conflicte amb l’autoritat reial i la possibilitat que els bandolers hi tinguessin protecció o, com a mínim, hi poguessin rondar amb confortable tranquil·litat. El mateix comfort i empara que hi trobaria en Serrallonga.

Enric Claudi Girbal ens documenta un cas que ho explica i ens il·lustra perfectament sobre les tensions d’autoritat d’aquella època:

“El dia 14 de Enero de 1583 se presentó delante las puertas del Castillo de Brunyola, á la parte de cierzo, el Magnífico Antonio Canyelles, Subveguer de Gerona, .... Entonces el Subveguer en alta voz dijo: Abrid al Rey, por cuanto quiero entrar en el Castillo de Brunyola y reconocerlo por asuntos tocantes al servicio de S. Magestad. Á esto aparició en una ventanilla del castillo Pedro Mayora beneficiado de la Iglesia de Gerona, procurador del paborde de la Limosta Baudilio Batlle, canónigo de la misma, diciendo: Que el muy Reverendo Gerónimo Batlle canónigo y paborde de la Limosna del pan de la Seo de Gerona, su principal por razón de la misma pabordia ó Limosna, era señor del Castillo y término de Brunyola y de la jurisdicción civil y criminal, exceptuados los casos de muerte, mutilación de miembros, galera, destierro perpetuo y deportación, y que fuera de estos casos, ningun oficial Real podia entrar en dicho Castillo y término de Brunyola ni ejercer actos de jurisdicción en él, con perjuicio de la jurisdicción tocante al expresado Paborde y que por dicha razón y otras protestava en nombre de aquél ó en el suyo contra el Subveguer que intentava pertubar á los dichos en el ejercicio de su juriscción”.

El sotsveguer va respondre, davant la negativa d’obrir-li la porta, que estava allí per a reconèixer el castell i veure si s’hi amagava el bandoler Jaume Teixidor i altres lladres i que no es mouria del terme fins aconseguir el seu propòsit.

Aquella nit el sotsveguer i el seu seguici la passaren a la casa “den Negre que se hallaba en la plaza y delante del Castillo desde la cual toda la dicha noche havia tenido guardia y mirando y vigilando del major modo que le era possible para que no se evadiesen del Castillo los malhechores”.

L’endemà el deixaren entrar al castell , però no hi havia rastre de bandolers amagats.

Aquest episodi històric va suscitar contrarietat en el mateix Claudi Girbal, qui es preguntava les raons per les quals un senyor de caràcter eclesiàstic hauria pogut emparar i defensar, contra la justícia del Rei, els bandolers i convertint-se en fautor i encobridor d’aquests.
L’autor acull la teoria del caràcter polític dels bandolers : “¿Seria aventurado por nuestra parte suponer que los dichos ladrones y malhechores no fuesen exclusivamente tales, y si soldados más o ménos inconscientes dealguna idea ó parcialidad contrario al estado de coses del país? ... No serà quizás aventurado suponer que la protección real ó supuesta del Barón de Brunyola en favor de aquellos Hombres perseguidos por la justicia ordinària, pudieran dirigirse á un partido político cuya bandera desconocemos. Ni hay para qué invocar en favor de nuestra hipòtesis el recordo del Abad de Bañolas, valedor y amigo, en posteriores tiempos del famoso Serrallonga, lladre de pas”.