dimarts, 17 de gener de 2017

ELS MASOS RÒNECS DE LES GUILLERIES (1) : SENSACIONS DAVANT LA RUNA


 Ca l'Amargant, al costat mateix del camí mil·lenari de Can Patrinxo.
 El Beç, baixant del Surós.
 Can Formiga, dalt la Serra del Corb.
 El Ruscall, la masna que donà el nom al famós coll de camins.
 La Calcinera, entre l'Espinau i el Ruscall.
Interior de Can Formiga.



Les nostres Guilleries, com tantes muntanyes i terres altes havien estat molt més habitades que avui en dia.

Ancestralment havíem ocupat boscos, planes i muntanyes i havíem explotat els seus recuros i construit masos on viure-hi. Però això va canviar.

Un dels aspectes que menys em deixa indiferent quan camino pels boscos és trobar una masia enrunada.

Els passos ens porten a vegades per camins impossibles , que avui en dia ens semblen allunyats de tota civilització i ens sorprèn trobar les restes de parets i sostres de masies que van quedar deshabitades fa anys.

La sensació de llunyania és una mica equivocada, atès que si mirem el mapa trobem altres masies també deshabitades relativament properes i ens adonem que abans, quan els boscos eren aprofitats i qualsevol pendent podia ser aprofitada amb feixes, allí hi havia un veïnat de masos i amb ells molta vida.

Avui, però,  quan et poses davant d’un mas caigut la sensació de soledat és total. T’envaeix una sensació de decadència absoluta quan veus aquelles parets caigudes, amb formes encara reconeixibles de finestres , portes , escales i potser encara algun mobiliari o objecte quotidià.

Tot això ho he pensat , per exemple, en les moltes ocasions que camino prop de casa  i seguint el camí mil·lenari de can Patrinxo ascendeixo fins la serra del Corb i faig la ruta circular que descendeix pel GR d’en Serrallonga.  A peu de camí vaig trobant masos enrunats com ca l’Armargant, can Formiga ,la Calcinera o el Ruscall. I també  distingeixo can Gavaldà o el Beç, a baix dels seus sots feréstecs , als quals sembla impossible arribar-hi.

Tots aquests masos , anys enllà plens de vida, son el mut testimoni d’un passat que ja no tornarà.

Davant seu l’esperit s’encongeix una mica i et guanya una mica la melancolia quan sents que la vida ha marxat d’allí per sempre.