La segona llegenda que recull Martí Boada i que aquí reprodueixo ès "Joan de Serrallonga, gelós del Montseny".
Es tracta d'un relat que pretén haver estat escrit per Miquel Pallarès i Sala, un presumpte cosí del bandoler que residia a Viladrau. La datació seria de l'any 1633 i hauria estat trobat i transcrit per Eduard Pasqual, professor de la UAB i descobridor del manuscrit quan feia la seva tesi.
L'existència real del document és absolutament dubtosa, tant per la datació com pel que s'hi explica. Resultaria ser, doncs, un bon exercici literari i poètic per la temàtica: l'encís que sentien la Joana Macissa i del bandoler per les muntanyes del massís del Montseny. Tot això explicat amb una tonalitat crepuscular ("Fou allà -diu en Serrallonga referint-se al llunyà refugi que tenia a Nyer- que vaig començar a sentir enyorança de la meva terra i, tot i sapiguent los perills a què m'exposava, vam tornar cap aquí").
L'interessant, a banda de la qualitat i la temàtica mateixes, és que estem davant un cas de creació d'una llegenda (on es desdibuixa el límit entre història i imaginació) a partir d'un relat literari, en comptes de ser-ne la gènesi una tradició oral més o menys ancestral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada