dilluns, 14 de juliol de 2014

MADRID: "EFECTE CAPITAL" EN LA CULTURA




 


Avui faig una entrada no habitual en el bloc, no parlaré d’en Serrallonga ni tampoc de propostes o altres activitats, ho faré de cultura i de país.

El motiu és que fa una setmana vam estar a Madrid per primera vegada. Havíem d’anar a fer un visat a l’ambaixada americana (espero que aviat puguin obrir-ne una a Barcelona) i vam aprofitar per passar quatre dies en la capital espanyola.

Entre les coses bones de la ciutat hi ha l’ambient que es viu al carrer, aquells dies encara més animat per la Pride Madrid 2014.

Però de coses no tan bones també en vaig veure i una d’elles era la petjada que ha deixat l’efecte capital, que ha impulsat grans avingudes, grans edificis, grans parcs.... Tot s’havia de fer gran per que es reconegués que allò era una capital, i aquesta grandiositat s’ha acabat pagant amb operacions ruïnoses i estrafolàries.

Ho van fer els reis castellans en el seu moment, ho va fer el franquisme (el colós edifici España abandonat) i ho han fet en democràcia (600 milions enterrats en el nou ajuntament de Palacio Cibeles, el soterrament de la M-30, la Caja Màgica, l’estadi de La Peineta, l’inacabada Ciudad de al Justícia....).

La visita als museus ens va deparar una gran sorpresa: la gratuïtat de les entrades a partir de les sis de la tarda i les cues que es formen per entrar-hi a partir d’aquesta hora. Com a bons catalans ho vam saber aprofitar.

Després , en entrar-hi, vam sorprendre’ns en tot moment per la quantitat de treballadors (bidells, vigilants...) que hi ha a cada edifici, sigui un Reina Sofia, sigui un petit museu municipal.

Ara conec on va a parar una gran part del pressupost del Ministerio de Cultura, titular d’unes competències precisament traspassades a les comunitats autònomes.

Un museu nacional com el Reina Sofia disposa d’una plantilla de 121 funcionaris i 453 laborals (!), no m’estranya doncs que hi hagi un vigilant per cada sala.

Això és una ruïna. Un museu com el del Prado rep cada any 38,46 milions d’euros de l’Estat. L’any 2013 va rebre 2,6 milions de visitants, però un 53% d’ells gratuïts. Això vol dir que van pagar entrada poc més d’un milió d’ells. En total disposa d’una plantilla de personal de 564 treballadors, als quals s’afegeixen els contractes per a exposicions temporals.

Permeteu-me que ho compari amb un museu català d’èxit com és el Picasso de Barcelona. El pressupost anual de l’equipament és de 8 milions d’euros, la seva plantilla de personal és de 30 treballadors i el nombre de visitants l’any 2013 va ser de 915.225, quasi els mateixos que van pagar entrada al Prado.

La conclusió és fàcil: l’efecte capital és determinant per a la subsistència de Madrid, com demostra en aquest cas la facilitat per abocar diners públics en els museus “nacionals” sense mirar gaire prim.  

Per això , entre altres coses, necessitem ser un nou país.