dilluns, 12 d’agost de 2013

EL CLERGAT EN LA REVOLTA DELS ANGELETS


Antic cementiri i capella funerària de
la catedral de Sant Joan a Perpinyà.
Portalada de l'església del monestir de

Sant Genis de Fontanes.

En l'article d'Alícia Marcet Juncosa "El clergat rossellonès, agent de la resistència a la francesització després del Tractat dels Pirineus", trobem una referència explícita al paper de l'església en la Revolta dels Angelets.


“En els primers decennis després de l’anexió, el clergat pren part molt sovint als complots o bé als moviments d’insurrecció contra França. És així que l’abat de Sant Génis de Fontanes, Maur de la Rea, intenta fer obrir la plaça forta de Cotlliure a les tropes del virrei de Catalunya, el 1667, durant la guerra de Devolució. El complot és descobert, i, l’abat, és jutjat pel Consell Sobirà i condemnat a ésser garrotat; el seu cos serà partit en quatre trossos i, prèviament, haurà de sofrir la tortura ordinària i extraordinària.


Josep Bordes i Jaume Ubert prenen part de manera activa en la conspiració de Vilafranca del Conflent, el 1674. D’altres, prenen les armes; és el cas dels germans Boixó, dels quals l’ús és estudiant de teologia i l’altre rector de Forques; és el cas sobretot de Joan pagès, rector dels Horts, un dels protagonistes de la revolta dels Angelets, que sotraga el Vallespir i part del Conflent del 1663 al 1672, i també un dels espies del virrei de Catalunya. Condemnat a mort pel Consell Sobirà de Perpinyà, pogué defugir-se de l’execució, ja que uns anys més tard se’l troba altra vegada en diferents activitats antifranceses.


Molts són els rectors que converteixen les sagristies en dipòsits de sal de contraban, en tot el Vallespir, on els traginers la porten de Cardona. Els contrabandistes, sobretot en el moment de la revolta dels Angelets, sempre troben refugi dintre de les esglésies, els convents i les ermites de muntanya. Alguns capellans, en les seves prèdiques, diuen que no és pecat mortal el matar un guarda de la sal”.

Una altra de les funcions del clergat rossellonès serà el manteniment de la llengua catalana tot i la prohibició de la nova autoritat francesa. Malgrat les reiterades ordres reials, els mateixos rectors mantindran els llibres parroquials escrits en català fins el 1738. 

Naturalment és en català, també que fan la catequesi i la predicació i encara el 1791 el rector de Palaldà escriu a les autoritats de Perpinyà que en el seu Vallespir no es parla el francès i que ell mateix l’oblida fins al punt que si hagués de predicar en aquesta llengua no trobaria les paraules adequades. Els clergues tenen, doncs, un paper fonamental per a la conservació de la llengua catalana als Comtats tot i la imposició del francès.