Víctor Balaguer va veure en Joan de Serrallonga un personatge amb reminiscències polítiques que , coincidint amb l'època del desvetllar del nacionalisme a Catalunya durant la Renaixença, podia ser convertit en icona de l'esperit de recuperació català.
En les seves novel·les Serrallonga es transforma en un cavaller i la Joana Macissa en una venjativa dama que participa activament en els esdeveniments de la Revolta dels Segadors de l'any 1640.
D'alguna manera, Balaguer va donar continuïtat a la visió més romàntica i popular del bandoler, amb molt d'èxit de lectors i públic en l'adaptació teatral que va estrenar.
L'argument principal de Balaguer per a defensar aquest model de Serrallonga va ser la relació del bandoler amb el bàndol Nyerro (pertinença demostrada i irrefutable, tot i que es considera que en Serrallonga va ser més un instrument que no pas un cabdill del bàndol). Un bàndol que s'interpretava com a defensor de la tradició i els furs catalans, enfront dels "cadells".
No obstant i simultàniament Joan Cortada publicava el seu llibre sobre el procés sumarial d'en Serrallonga i defensava a la vista de les dades que no era més que un simple i sanguinari bandoler fóra de la llei.
Aquí va començar la controvèrsia entre els partidaris d'un serrallonga més romàntic (i políticament compromès) i els que en ell no veien més que un malfactor. Per a il·lustrar aquest conflicte és molt clarificadora , per exemple, la crítica teatral que adjunto.
Es tracta d'una crítica a l'obra de teatre que acabava d'estrenar Balaguer amb en Serrallonga de protagonista, publicada en la revista "La Barretina" el 9 de maig de 1989.
En llegir aquesta crítica queda clar la controvèrsia existent i el parer que molts tenien sobre la realitat del bandoler, per als quals no era més que un criminal.
En les seves novel·les Serrallonga es transforma en un cavaller i la Joana Macissa en una venjativa dama que participa activament en els esdeveniments de la Revolta dels Segadors de l'any 1640.
D'alguna manera, Balaguer va donar continuïtat a la visió més romàntica i popular del bandoler, amb molt d'èxit de lectors i públic en l'adaptació teatral que va estrenar.
L'argument principal de Balaguer per a defensar aquest model de Serrallonga va ser la relació del bandoler amb el bàndol Nyerro (pertinença demostrada i irrefutable, tot i que es considera que en Serrallonga va ser més un instrument que no pas un cabdill del bàndol). Un bàndol que s'interpretava com a defensor de la tradició i els furs catalans, enfront dels "cadells".
No obstant i simultàniament Joan Cortada publicava el seu llibre sobre el procés sumarial d'en Serrallonga i defensava a la vista de les dades que no era més que un simple i sanguinari bandoler fóra de la llei.
Aquí va començar la controvèrsia entre els partidaris d'un serrallonga més romàntic (i políticament compromès) i els que en ell no veien més que un malfactor. Per a il·lustrar aquest conflicte és molt clarificadora , per exemple, la crítica teatral que adjunto.
Es tracta d'una crítica a l'obra de teatre que acabava d'estrenar Balaguer amb en Serrallonga de protagonista, publicada en la revista "La Barretina" el 9 de maig de 1989.
En llegir aquesta crítica queda clar la controvèrsia existent i el parer que molts tenien sobre la realitat del bandoler, per als quals no era més que un criminal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada