L’ATZAROSA VIDA AL MAS SERRALLONGA DURANT LES GUERRES CARLINES

 Tropes carlistes preparant una emboscada.

Quan visitem el mas Serrallonga i el seu entorn  ens sentim cohibits encara per aquells boscos i paisatges de les Guilleries que ens apareixen indomables i salvatges.

Costa ben poc comprendre com aquells grans espais feréstecs havien estat refugi i niu de bandolers en els segles XVI i XVII.

Amb els anys, però, la situació no havia canviat gaire. El paisatge era igual d’indomable i la gent devia tenir el mateix caràcter . En el segle XIX, però, s’hi afegirien els successos derivats d’unes  guerres civils prou conegudes: les Guerres Carlines.

Aquell conflicte es va estendre per tot el país i amb especial virulència en les muntanyes en les que els rebels carlistes es movien amb més facilitat, igual com havien fet els bandolers en segles pretèrits.

I el mas Serrallonga, situat en un dels llocs més recòndits de les Guilleries, va esdevenir escenari del conflicte.

Els diaris de l’època ens relaten diverses d’aquests episodis.

Alguns d’ells fan referència al pas de rebels carlins,  com aquesta que publicava el diari “El eco del comercio”:

“Tambien pasó el domingo último por el Manso de Serrallonga, término de Carós, una faccion compuesta de 40 hombres, segun se nos asegura, mal armados, permanecieron allí una media hora. Esta partida es tenazmente perseguida por los voluntarios de San Hilario Sacalm que no pueden darle alcalce por la escabrosidad del terreno”.

Altres fan referència les missions de les tropes liberals que marxen fins a les Guilleries per a intentar trobar i encalçar rebels, com aquesta del diari “La Iberia” de 1872:

“Los destacamentos de Monceny marcharon igualmente en las direcciones siguientes: el de Susqueda, por el Quer y Querós, casa de Serrallonga, Sn Andres de Baucells, y Valdaura á San Hilay; el de Rupit por S. Castañadell, San Saturni y Espinelvas a San Hilary ... Todas las espresadas tropas atieron los flancos del terreno por donde marcharon, reconocieren detenidamente los bosques, barrancos, casas de campo y cuevas que encontraron; y no habiendo ocurrido la menor novedad ni adquirido notícia de existencia de malhechores, regresaron el dia 18 á sus respectivos cantones y departamentos”.

I altres fan referència a veritables topades , com aquesta publicada en el diari “El Católico” en la seva edició del 28 de desembre de 1846:

“El teniente cabo de la escuadra de Santa Coloma de Farnés, D. Juan Pujol, que ha seguido la pista desde el 16 ça cincuenta y ocho rebeldes por la parte de Rocacorba, los alcanzó en el termino de Carós y casa llamada Serrallonga; desde la cual, haviendo divisado a los mozos en la mañana siguiente, tomaron la dirección de la casita del Valle Lara del término de San Andrés de Bancells; en cuyo punto esperaron á los mozos, empeñándose entre unos y otros el fuego por espacio de una hora, creyendo vencer los primeros por ser mayor su número lo que no lograron; pues que no solo perdieron un palmo de terreno, sino que han perseguido al enemigo hasta entrada la noche, dejandose caer por los barrancos de Cabrerola. Seguida la direccion de los rebeldes, han hallado los mozos rastros de sangre, habiendo sabido en las casas por donde han pasado los rebeldes que llevaban tres heridos”.

Hi ha un episodi luctuós , però, que afectà directament - més enllà del pas de tropes i rebels- els residents del mas Serrallonga. Ho trobem escrit en el diari monàrquic “La Esperanza”, en la seva edició del 10 d’octubre de 1872. Es tracta de l’assassinat del propietari del mas:

“Los periódicos de Cataluña consignan una nueva hazaña de los partidarios de la buena causa: el asesinato del propietario del manso de Serrallonga, descendiente del célebre D. Juan de Serrallonga.

Permanecia aquel muy tranquilo en su casa, segun dice la carta, cuando le fué preciso ir á San Hilario, y en Coll de Carós se encontró con una partida carlista que le detuvo, llevándole preso á Susqueda. Allí le dieron de comer y le avisaron que al dia siguiente le fusilarian. En efecto, despues de algunos dias de ignorarse su paradero, se encontró su cadaver en un bosque cercano á la casa llamada Sabatés, pasado á bayonetazos”

Aquest diari negava que l’assassinat fos producte de rebels de la causa carlina. Sigui quina fos la veritat, el propietari del mas Serrallonga va ser una víctima més en aquella guerra civil.

EPISODIS DE BANDOLERISME A CARDEDEU (i 2) : LO MONGET DE CARDEDEU

El mas o "castell" de Vilalba de la Roca del Vallès, al límit amb el terme

 Cardedeu, on treballava en Monget de Cardedeu (foto: elcaudelabici-joan.blogspot.com)

El mes de juny de 1632 es prenen les declaracions a Domingo Serra, àlies Lo Monget de Cardedeu i originari de França  (“agricola naturalis loci de Ages diocesis de Homs regni Franciae)”:

“Haura nou o deu mesos quem prengue Pere Antich de Canovas treballant en una artiga que tinch en lo terme de Belloch pero jo no se perque”.

El relator li pregunta si ell és l’anomenat “Monget de Cardedeu” i ell assenteix:

“Jo estigui haura alguns quinse o setse anys en la casa de Montserrat ques diu Vilalba en lo terme de Cardedeu ym posaren nom lo Monjet y sempre de les hores ensa me han dit lo Monjet de Cardedeu”.

A continuació l’interroguen sobre diferents qüestions:

“Interrogatus que diga si ell deposant conex a Benet Vadell dit lo Vedello de la parrochia de Sant Pere de Bigues que vuy voga en galera”.

“Interrogatus que diga si ell deposant ha coneguts a Ramon Muntada de Sant Llorens Çavall y a Cebria Soler dit lo Negre de Tona tots dos ja preterits diga quins tractes ha tinguts ab ells”.

“Interrogatus que diga si algunes tres semmanes abans de les festes de Nadal del any 1630 se juntaren en una serra mes avall de Canoves y de alli tots armats de pedrenyals curts y llarchs partiren y anaren a robar la casa de T. Cata y Massaguer de Canoves”

“Interrogatus que diga si lo dia e festa de Sant Joan de juny del any 1629 trobantse junts prop lo castell de Monbuy tots armats anaren desde puesto a robar la casa de Fermi Roca de Sant Llorens Çavall”.

I a totes elles el deposant respon que “Et dixit noy ha tal” o “Et dixit señor noy se res”; negant les acusacions o saber-ne cap cosa.

Un mes després d’aquestes deposicions, el 14 de juliol de 1632, trobem en el sumari la “manlleuta” del Monget de Cardedeu. La manlleuta de pres era en aquella època la formalitat per al qual les batllies i les corts de justícia posaven en llibertat provisional un pres sotmès a procés, mitjançant una fiança o garantia econòmica posada per un tercer. Aquest tercer era responsable del retorn del pres.

Domingo Serra va sortir de presó “enmaulletat” per Francesc Fages, hostaler, i Arnau Cassanyes, taberner, tots dos de la ciutat de Barcelona, els quals dipositaren una fiança de cent lliures a favor de la reial tresoreria, amb la condició que el pres retornés a presó el mes d’octubre següent.

El Monget de Cardedeu, però, no va tornar a presó, atès que el 27 de gener de 1633 trobem un apunt en el procés sumarial segons el qual Vicenç Sabado, carceller reial declara que “en los presents carcers reals noy es ni si es presentat lo dit Domingo Serra dit lo Monget de Cardedeu”.

A causa d’aquesta fugida els fiadors perderen les cent lliures. El 9 de juny de 1633 es va dictar, a petició de Francesc Fages, una ordre d’execució contra els béns de Domingo Serra per a fer front a les cent lliures. No sabem, naturalment, si va poder es va poder executar aquesta ordre.

EPISODIS DE BANDOLERISME A CARDEDEU (1) : RESISTÈNCIA DEL POBLE AL COMISSARI PERE ANTICH

Fa un temps els amics de la llibreria-espai cultural Espai 31 de Cardedeu es van interessar per disposar dels meus còmics d'en Serrallonga. Arrel del contacte que vam fer els vaig explicar l'existència d'un presumpte bandoler d'aquella vila en el procés sumarial d'en Serrallonga i d'episodis relacionats amb el bandolerisme i el suport que autoritats locals i veïns donaven als lladres. En aquesta i la següent entrada del bloc explico aquest passatge de la història dels bandolers al Vallès Oriental.
 
En el procés sumarial d’en Serrallonga hi trobem incloses diverses pàgines d’un procediment instruït contra un tal Domingo Serra, àlies “Lo Monget de Cardedeu”.

El procés, datat del desembre de 1631, hi consta un document interessant com és la comissió feta pel mateix virrei de Catalunya a favor del comissari Pere Antich de Cànoves, atorgant-li poders per a la captura de bandolers, entre els quals un tal Monget:

“Don Enrique de Aragon duque de Sogorve y de Cardona del consejo de estado de su magestat su virrey y capitan general en el principado de Catalunya y sus condados de Rossellon y Cerdanya.

Por cuanto al servicio de su magestad paz y quietud de los deste principado conviene capturar las personas de T. Monget gascon, T. Lletget de Coll, Antonio Rosas de Santa Aularia, Luis Ribes de Monbuy alias lo Negre por tanto confiado de vos Pedro Antich y que para prenderles hareys las diligencias necessarias en vortud de la presente os doy la comission y poder que de derecho se requiere y ordeno y mando a las justicias  assi reales como de barones y a otras quales quier personas de cualquier estado y condicion que sea os den la acistencia favor y ajuda que les pidieres so pena de quinientos ducados y quiero que valga esta comission por tiempo de dos meses y no mas fecha en Barcelona a primeros de dexiembre de MDVXXXI”.

Tot i aquesta autorització del virrei, veurem un cas clar de resistència al comissari per part del mateix batlle de Cardedeu i dels veïns. Un exemple de l’oposició de les autoritats locals i del poble a l’autoritat reial de la que es queixaven de manera reiterada els representants d’aquesta a Catalunya. Una oposició i un suport als bandolers que permetien la continuïtat de les accions en aquells anys.

Segueixen les declaracions davant Pau Guiament, relator del procés sumarial d’en Serrallonga, de Pere Antich de Cànoves  comissari reial, qui explica els fets que van succeir a Cardedeu el dia 11 de desembre de l’any 1631:

“Ahir demati allent a les vuyt hores jo en companyia de Pere Torrent de Tagamanent, Bernat Valls habitant en Llerona y altres en virtut de comissio expressa que tinch de sa excellentia anarem a capturar la persona de dit lo Monget de Cardedeu com de fet lo capturarem enuna montanya sobre Belloch ahont lo aguaytavem dos dies y apres de haverlo capturat havent jo sabut que lo dit Monget tenia una caxa en casa de T. Roses de Cardadeu dexi lo Monget en casa de T. Campmajor de la parrochia de Cardadeu que esta dalt a la montanya ab guardes y jo men baxi en companyia de dits Bernat Valls y Pere Joan Torrents a regonexer la casa de dit Rosers per veurer y regonexer la caxa”.

El comissari Antich, però, no va reeixir en la seva missió atès que es va trobar amb la resistència del batlle mateix i dels vilatans de Cardedeu:

“Quan forem devant casa del balle de dita vila de Cardadeu ques diu Nicolau que te casa fora de la vila vehent jo que sen anave deves la vila jol fiu cridar y en asso senti uns crits que hu ques diu Pere Riera sastre cridave y girantme jo viu queu deye a Jaume Armendia de Canovas que es home facioneros y gran fautor de dit Monget que estave parlant ab Joseph Nicolau fill de dit balle y vehent jo que dit Jaume Armendia fugia deves la inglesia ab dos pedrenyals hu en cada ma lo arremeti ab crit de no moure el rey y digui a dit Nicolau balle quem fes acistentia y dit balle may ho volgue fer ans be me responque que no li avalotas la vila y que li amostras lorde que jo crech ho feye perque dit Jaume Armendia se posas en cobro”.

El comissari no sols va trobar resistència del batlle Nicolau i els fills d’aquest, Josep i Jacint, sinó que tota la vila s’alçà contra ell:

“Y lo dit Joseph Nicolau y Hyacinto Nicolau fills de dit balle anaven tras de dit Jaume Armendia cridant y giraren deves nosaltres cridant y dientme que ere un lladre tot y quem tingues tenint jo sempre un basto de rey en les mans de llargaria de alguns tres palms (bastó distintiu de les autoritats) y no tansolament nom feyen acistentia que encara me envestiren ab agullades a les mans cridant sempre al lladre al lladre de tal manera que molta gent de la vila isque en llur favor y contra de mi quem fou forçat haverme de retirar fugint en casa den Llibra que esta al cap de la vila que altrament me hagueren mort ... y fou causa que jo no pogui regonexer la casa de dit Roses per regonexer la caxa de dit Monget ... y tambe per poder acuydir corrent ahont havia dexat al dit Monget pres que no anassen a donarli llibertat y aixi prengui a dit Monget yl he portat pres vuy en los presents carcers reals”.

La declaració del comissari Pere Antich fou corroborada, en el mateix sumari, pels seus acompanyats Bernat Valls i Pere Joan Torrent .

SERRALLONGA AL LLIBRE "LES PRESONS D'EUROPA", DE FERRAN GIRBAL JAUME (1926)

L’autor gironí Ferran Girbal i Jaume , nascut el 1876, formava part d’una família d’escriptors, el seu pare era Enric Claudi Girbal (també historiador) i el seu germà Eduard Girbal Jaume. Ferran Girbal va publicat, entre altres, les novel·les: Àngela (1894), La Dolors (1897), L’hereu del molí (1897), La sort de Baronelli (1925) i el recull poètic Tot l’any (1902),. També traduí Shakespeare i Dickens (Càntic de Nadal, 1910).

L’any 1926 Antoni López Llibreter de Barcelona publicava una col·lecció de dos volums titulat “Presons d’Europa” dels quals era autor Ferrar Girbal. En aquests llibres recollia notícies històriques de presons com la Bastilla francesa i els personatges famosos que s’hi van hostatjar.

El primer volum, titulat “Les presons de Barcelona” , estava íntegrament dedicat a la figura històrica d’en Serrallonga i als fets ocorreguts en la Guerra dels Segadors de 1640.  El llibre esdevenia , més que un assaig sobre els presidis, una aproximació força profunda sobre una part de la història de Catalunya del segle XVII.

La part del volum dedicat al bandoler Serrallonga és el que ens interessa, començant per la presentació del bandoler autèntic i finalitzant per la seva mort a Barcelona el 1634.

Girbal va utilitzar bàsicament fons conegudes i va publicar en el seu llibre informació ja publicada des del segle XIX. Podem considerar, doncs, que el volum és una bona recopilació d’articles i notícies ja existents, útil per a que el lector les pogués tenir a disposició , l’any 1926, en un sol volum.

Comença l’obra amb la transcripció de paràgrafs de llibre de Joan Cortada de 1868 (Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga). També utilitza els articles publicats per Mn. Joan Corbella en la “Veu de Montserrat” i “L’Estiuada” de Sant Hilari Sacalm.

Aquest darrer treball de Joan Corbella permet a Girbal incloure en el seu llibre una curiosa  làmina amb la “Geneaologia de Joan Sala i Ferrer, Pubill del mas Serrallonga” en la qual, a partir de les dades trobades per Corbella en els arxius parroquials de Viladrau i Querós, dona forma a l’arbre de les famílies Sala i Serrallonga des dels avis i fins els fills del bandoler i la seva muller.

A partir de la presentació dels orígens familiars d’en Serrallonga Girbal en relata la seva entrada al bandolerisme i algunes de les accions més conegudes ja publicades per Cortada o Corbella: els principals accions de la quadrilla, la detenció del Fadrí de Sau, les declaracions de la Joana Macissa i la detenció d’en Serrallonga a ca l’Agustí de Castanyet.

Finalitzada la biografia del bandoler Girbal reprodueix una síntesi de les valoracions que els historiadors havien fet sobre en Serrallonga i el fenomen del bandolerisme: les que havia publicat Corbella en els seus articles, la de Joan Cortada, les d’Antoni Bofarull (en l’obra “Història crítica de Catalunya”) i finalment  les de l’historiador gironí Julià de Chia (qui en la seva obra “Bandos y bandoleros en Gerona” -1888- va mostrar-se molt crític amb la concepció política i idealitzada del bandolerisme).

Les apreciacions de Julià de Chia clouen el capítol sobre en Serrallonga de Girbal:   “el bandolerismo de aquellos tiempos, cualquiera que fuese su filiación, no tenía ni tuvo otra bandera ni más objeto que el de la vagancia, el robo, el asesinato, y la desenfrenada comisión de toda clase de crímenes, hijos de los crueles instintos de aquellos hombres desalmados, sin que, por lo tanto, ni directa ni indirectamente llevasen sus actos execrables el menor reflejo de color político”. Com es pot veure, les més contundents i allunyades de la visió romàntica o política que havien discutit altres historiadors.

La portada del llibre és obra de Josep Alumà (Barcelona 1897-1974), un dels grans cartellistes professionals catalans de la primera meitat del segle XX.

L’edició també incorpora les tres característiques litografies que van il·lustrar originàriament el llibre de Joan Cortada i que han estat reproduïdes en moltes ocasions (p.ex. en el  : la indumentària d’un idealitzat Serrallonga , l’encontre amb la comtessa d’Erill al Coll de Montcada i la sala de turments.

SERRALLONGA AL TEATRE (i 11) : ÀLIES SERRALLONGA (1974)

Dissenys de Fabià Puigserver per al vestuari de l'obra.
Extrets de: Institut del Teatre

El bandoler Serrallonga va ser de nou protagonista d’una obra de teatre amb l’”Àlies Serrallonga” estrenada per la companyia Els Joglars l’any 1974.

La imatge del bandoler és utilitzada per a un ús en mans de la companyia dirigida per Boadella. Queda ben explicat en la crítica teatral escrita per Xavier Fàbregas en la revista Destino l’any 1975:

“Alies Serrallonga és una reflexió sobre Catalunya i els catalans, on el sarcasme serveix als Joglars de revulsiu i de definició, al mateix temps, davant la peripècia col·lectiva, la nostra, feta de queixes, justificades algunes i demostració d’una ineficàcia secular i congènita les altres.

A Alies Serrallonga la figura del bandoler apareix envoltada d’una sèrie d’elements populars ja que en realitat és ell mateix qui s’ha convertit en un element més dels signes identificadors d’una cultura. Dins d’aquest context s’ha de considerar l’actuació del bandoler i dels seus homes, a fi de comprendre la seva dialèctica amb el poder constituït, un poder llunyà i estrany que no brota del país, sinó que plana sobre ell.

A l’obra podem distingir tres etapes successives. En una primera la societat agrícola s’autoabasteix, sense advertir que el seu esforç col·labora a sostenir les forces que frenen el progrés i que acabaran per enfonsar-la; un segon moment el defineix la falta de béns necessaris i la insurrecció que segueix; la tercera etapa ens il·lustra sobre els mecanismes de repressió i ens situa davant dos mons que mútuament s’exclouen.

En el sarcasme abocat sobre el món convuls i vital dels pagesos i bandolers –dues vessats d’una mateixa manera de ser- apareixen els tons càlids que donen la comprensió a un fet entranyable; el món del poder, representat per la cort dels Habsburgs, el veiem en tot moment com un món grotesc, d’una negativitat radical. Al no mantenir relacions amb el poble el poder es converteix en una superestructura que sols pot sobreviure mitjançant la negació de la història; i aquesta negació sols pots prosperar mitjançant la violència sistemàtica”.

Com veia Albert Boadella , director de la companyia, el personatge històric d'en Serrallonga?.

La resposta l'he extret de la revista ORIFLAMA, que en el seu número de maig de 1975 va incloure una entrevista al director amb motiu de l'èxit de l'obra:

"La vida dels bandolers és molt teatral, està plena d'una certa poètica. Allà -es refereix a Pruit, a la zona del Collsacabra on residia aleshores la companyia- el record és viu, no com als textos. Bé, endefinitiva, només ha quedat el text de Víctor Balaguer, que va deformar la imatge del personatge popular. Hi ha un altre text que té una gran validesa. És el sumari judicial d'en Serrallonga. El sumari és una part, però coneixent els pagesos i els paratges et fas la idea de la resta. I encara en queden molts de Serrallongues".


Aquesta metàfora teatral sobre el poble enfrontat al poder , passada pel sedàs burlesc dels Joglars, va representar-se fins el 1976. 

Uns Joglars encara arrelats a la terra, amb tot el potencial creatiu i sarcàstic, que conreaven bones crítiques i eren la punta de llança del teatre català més inquiet i reconegut. Amb els anys les coses canviarien dins el cap d'Albert Boadella.

XERRADA AL COL·LEGI ELS ESTANYS DE SILS

Aquest passat dilluns vaig tenir una nova i agradable experiència amb mainada.

Faig fer una xerrada sobre en Serrallonga i el bandolerisme als alumnes de quart curs de l'escola Els Estanys de Sils.

Durant una horeta vaig explicar-los el que feien els bandolers i bandoleres del segle XVII; la vida que portaven, les actuacions d'en Serrallonga al camí ral - ben a la vora de Mallorquines- i vaig acabar amb un dibuix d'en Joan de Serrallonga.

Com sempre els petits van estar atents i inquiets alhora, preguntant i interessant-se pel tema.

Per mi, sempre una bona experiència.

SERRALLONGA AL TEATRE (10): DON JOAN DE SERRALLONGA (1922)

El 7 d’octubre de 1922 s’estrena al teatre Tívoli de Barcelona una nova adaptació de l’obra de teatre de Víctor Balaguer, ara en català i adaptada com a drama líric. L’editor “Salvador Bonavia  llibreter” publicaria l’obra el mateix any.

L’encarregat d’escriure el text  i fer l’adaptació a l’escena lírica (sarsuela) va ser el poeta, crític d’art i filòsof  Francesc Pujols i Morgades (Barcelona 1882 – Martorell 1962).

L’encarregat de la part musical va ser el popular compositor  Enric Morera  (Barcelona, 1865-1942). De Morera tots recordem la composició d’algunes de les més populars sardanes, però va ser el músic amb més talent dramàtic i el que millor va servir els ideals del teatre líric modernista. Va ser, també, el més decidit defensor dels plantejaments del teatre líric en català, per al qual va comptar amb la cooperació dels més eminents llibretistes del moment, prova de la seva capacitat de convocatòria.

En l’estrena de “Don Joan de Serrallonga” també va destacar-hi un dels actors: el tenor Emili Vendrell (Barcelona 1893-1962). Enric Morera el va escollir per al paper de Fadrí de Sau, acompanyant així a la joves soprano Josefina Bugatto, en el paper de Joana Torrelles, i  el ja famós baríton Emilio Sagi-Barba, en el paper de Don Joan de Serrallonga.

Aquesta actualització del personatge del bandoler, adaptant el text de l’obra de teatre de Víctor Balaguer al gènere de la sarsuela va tenir molt d’èxit en el seu moment, aportant una nova popularització del personatge en els anys vint del segle passat. La sarsuela s’ha representat encara no fa molt anys, com és el cas de les representacions a l’Orfeó Martinenc de Barcelona el juny de 2012.