I és ben cert. D’ella o del
fill que va tenir amb el bandoler no vam saber més.
Però no va ser així en la
literatura i les altres arts.
De la penombra de la història
va transitar, com també va fer en Serrallonga, cap a la llum de la cultura. I
això és el que demostra el treball d’Alejandro Llinares.
En la majoria d’ocasions ho va
fer també com a personatge secundari. Afegint el punt melodramàtic a una
novel·la , una obra de teatre o a una pel·lícula. Però en altres prenent un
paper protagonista i de dona empoderada.
Així apareix el seu personatge
en l’obra de teatre “Les dones del bandoler” representada per dXOC Teatre. En
el film de TV3, dirigit per l’Esteve Rovira, la Joana també és una dona
decidida i valenta, més que una simple amant d’en Serrallonga.
I aquest paper també el va
adoptar en la novel·la “La bandera de la muerte”, la segona part del Don Joan
de Serrallonga balaguerià, publicada el 1859. Fixeu-vos: a mitjans del segle
XIX ja se’ns presenta a una Joana (en aquest cas Joana de Torrelles) capitana d’una quadrilla i venjativa. I això no és poca cosa.
Sigui quin sigui el paper que
li ha tocat a la Joana, és ben clar que ha transcendit i ha tingut protagonisme
en la cultura del nostre país.
La muller del bandoler, la
Margarida Tallades, no va tenir aquesta transcendència popular. Simplement
perquè el seu paper va quedar cenyit a la història i aquesta és menys agraïda
que la cultura i la llegenda.
Mossèn Pladevall i altres
historiadors han blasmat el que per a ells és una injustícia: que és recordi
més a la Joana que no pas a l’esposa i mare que va patir les calamitats d’estar
casada amb l’home més perseguit del moment.
I és ben cert que s’ha de
reivindicar la importància i valentia de la Margarita, que va aixecar sola tota
l’heredat a partir de 1634. Però això no és motiu per amagar o negar el paper
de la Joana en la cultura.
La Joana hi va ser, fins el
final. En la darrera il·lustració del cicle de la Joana la represento en un carrer de la ciutat de Barcelona,
embarassada i alliberada després de ser interrogada. En el moment precís que veu
passar el carruatge on porten, per a fer-ne escarni públic, en Serrallonga cap
a la mort.
La darrera vegada que el veu
abans de perdre’s en aquella penombra de la història que he citat. Mentre ell, que morirà, fa el trànsit cap a la llegenda.
