dimarts, 4 de juliol de 2017

LES GUILLERIES DE 1894, SENSE BANDOLERS NI TRABUCAIRES






Les Guilleries sempre van ser una terra aspre, abrupta i hostil. Encara ara, quan les enfilem i veiem la immesitat de les seves boscúries o les grans fondalades als nostres peus, ens sentim en terra salvatge.

A finals del segle XIX les nostres muntanyes rebien estiuejants i els primers excursionistes. Molts d’ells vinguts de la “civilitzada” Barcelona i que trobaven en les Guilleries una terra primitiva.

Una terra que potser s’anava tornant més dòcil , almenys segons el parer d’alguns estiuejants que publicaven cròniques en diferents mitjans escrits sobre la seva experiència en el lloc.

El setmanari vigatà “La veu del Montserrat” va publicar en  el seu número 40, del dissabte 29 de setembre de 1894, un interessant article que ens explica el canvi que experimentaven les Guilleries segons l’autor.

Les primitives  Guilleries eren aquelles tan perilloses on qui les creuava es topava amb bandolers o trabucaires, amb “algun Rocaguinarda ò Serrallonga, Bacayna ò Serraller, Bou ò Ramon Felip, segons les èpoques”.

La cosa, en aquell tombant de segle, canviava perquè  gracies á Déu, tots  aquells perills han desaparegut; bones carreteres ván substituhint als mals camins, y, netejada la comarca de bandolers y trabucayres, pot esser recorreguda en totes direccions, tant de nit com de dia, ab la bossa á les mans, com acustuma dirse, ab més seguretat que á la Rambla de Barcelona”.

L’article , que reprodueixo en aquesta entrada, finalitza amb una relació de motius pels quals visitar la contrada: els devots per a visitar santuaris, els fotògrafs per a fer boniques panoràmiques i - aquí no podia faltar la demostració per l’interés de la figura històrica i desmitificadora del bandoler- “los investigadors d’arxius trobarian en los de Vilanova , Viladrau, Bancells y Carós noticies suficients per esbrinar y posar en clar la verdadera historia del famós capità de bandolers, Joan de Serrallonga, de qui tant y tant erradament s’ha escrit”.