Les
Guilleries sempre van ser una terra aspre, abrupta i hostil. Encara ara, quan
les enfilem i veiem la immesitat de les seves boscúries o les grans fondalades
als nostres peus, ens sentim en terra salvatge.
A
finals del segle XIX les nostres muntanyes rebien estiuejants i els primers
excursionistes. Molts d’ells vinguts de la “civilitzada” Barcelona i que
trobaven en les Guilleries una terra primitiva.
Una
terra que potser s’anava tornant més dòcil , almenys segons el parer d’alguns estiuejants
que publicaven cròniques en diferents mitjans escrits sobre la seva experiència
en el lloc.
El
setmanari vigatà “La veu del Montserrat” va publicar en el seu número 40, del dissabte 29 de setembre
de 1894, un interessant article que ens explica el canvi que experimentaven les
Guilleries segons l’autor.
Les
primitives Guilleries eren aquelles tan
perilloses on qui les creuava es topava amb bandolers o trabucaires, amb “algun Rocaguinarda ò Serrallonga, Bacayna ò
Serraller, Bou ò Ramon Felip, segons les èpoques”.
La
cosa, en aquell tombant de segle, canviava perquè “gracies
á Déu, tots aquells perills han desaparegut;
bones carreteres ván substituhint als mals camins, y, netejada la comarca de
bandolers y trabucayres, pot esser recorreguda en totes direccions, tant de nit
com de dia, ab la bossa á les mans, com acustuma dirse, ab més seguretat que á
la Rambla de Barcelona”.
L’article
, que reprodueixo en aquesta entrada, finalitza amb una relació de motius pels
quals visitar la contrada: els devots per a visitar santuaris, els fotògrafs
per a fer boniques panoràmiques i - aquí no podia faltar la demostració per l’interés
de la figura històrica i desmitificadora del bandoler- “los investigadors d’arxius trobarian en los de Vilanova , Viladrau,
Bancells y Carós noticies suficients per esbrinar y posar en clar la verdadera
historia del famós capità de bandolers, Joan de Serrallonga, de qui tant y tant
erradament s’ha escrit”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada