STAR WARS, QUAN VAM VEURE QUE LA IMAGINACIÓ NO TENIA LÍMITS

El 25 de maig de 1977 es va estrenar al nostre país “La guerra de las galaxias”. La mítica i veritable gran pel·lícula de la saga que composaria una primera i sàbia trilogia a la que n’estan seguin d’altres que han mantingut viva , al llarg del temps, una legió mundial de seguidors i adeptes. Quasi una religió.

L’any 1977, per a un nen d’onze anys com jo era aleshores , amb una certa tendència a fer còrrer la imaginació i dibuixar-la (la sèrie de dibuixos animats Mazinguer Z hi va tenir força a veure), l’aparició d’aquella pel·lícula va ser com veure la llum.

Star Wars va obrir-nos a molta gent la porta de nous móns , a la veritable ciència ficció i va fer-nos veure que començaven a trencar-se els límits de la creativitat. A ningú se li escapa que és ben cert que els creadors d’aquell film marquen un abans i un desprès en el cinema i en la narració de moltes històries.

Des d’abans de veure el film, el 1977, la seva força inspiradora ja em va portar a col·leccionar els còmics amb l’argument , l’àlbum de la pel·lícula o l’àlbum de cromos , el poc merxandatge que aleshores s’oferia, i que guardo com un petit tresor de la infància.

Però a més , com que jo tenia tendència al dibuix, el film també va ser una força inspiradora que vaig  portar inevitablement als meus humils dibuixos.

Un dels primers va ser la cartulina en la que vaig reproduir un dels cartells promocionals i diferents escenes de la pel·lícula, amb rotuladors i a la “meva manera”. Aquell dibuix encara el guardo, ha perdut el color però manté intacte la il·lusió del nen que va dibuixar-lo.

Al cap de pocs anys jo continuava dibuixant còmics casolans i llegint publicacions relacionades amb la ciència ficció . Era prou important la petjada que m’havia deixat “La guerra de les galàxies” que la SCI-FI era un dels meus temes i arguments preferits.

L’art relacionat amb aquella pel·lícula , especialment el dels germans Hildebrant o el de Ralph Macquarrie (els anomenats “dibuixants de les galàxies), va esperonar-me a intentar imitar-los  -ben pobrement- amb il·lustracions com les que acompanyen aquesta entrada del bloc.

L’univers de Star Wars ens va empènyer a molts a dibuixar i crear els nostres propis universos. Aquí rau una de les importàncies d’aquell film: que ens va permetre veure que la imaginació no té límits.

LA FORÇA INSPIRADORA DE STAR WARS

"La guerra de las galàxies" va suposar per alguns infants que ens agradava dibuixar una veritable força inspiradora. La pel·lícula oferia un nou món de creació visual, com mai havíem vist.

I si alguns feien volar la imaginació i es podien veure emulant les aventures de Luke Skywalker o Han Solo, altres la vam fer córrer sobre el paper.

A mi em va faltar temps per crear una saga pròpia que vaig titular "La batalla de los siglos", mal dibuixada amb bolígraf sobre folis, però suficient per a passar-m'ho pipa creant els meus personatges i mons de ciència ficció. Era un poti-poti de referències, en ocasions a Star Wars, en altres a Galactica... En total vaig arribar a fer-ne vuit quaderns.

Poc temps després vaig continuar, ara millorant una mica i afegint-hi color amb rotoladors, amb l'aventura "Piratas del espacio".

I no podien faltar-hi, també intentant imitar els artistes dissenyadors dels  films de Star Wars, esbossos de personatges i noves criatures de l'espai. Un d'ells un"tau-taun" robotitzat. 

Ara tots aquells dibuixos vells els miro amb el just valor que tenen, més nostàlgic que rés més, però és ben cert que també van ser una mena d'escola per, a base d'anar embrutant paper, continuar aprenent a dibuixar de manera autodidàctica.

Aquesta també va ser, doncs, una de les forces de la pel·lícula de George Lucas: una força inspiradora per a un nen que volia dibuixar.

SERRALLONGA A LES GALÀXIES

La publicitat del "teaser" de Star Wars VII m'ha fet recordar la meva pel·lícula favorita: "La guerra de las galàxies. Una nova esperança", la primera estrenada l'any 1977.  

La primera trilogia em va enganxar. La segona  ja no, amb tant d'excés visual que no es pot digerir. La tercera ja es veurà, tot i que el pels nostàlgics retornar  als personatges i màquines primigènies (els x-wing o el falcó mil·lenari) sempre és atractiu.

Aquell mateix any 1977 vaig copiar amb una cartolina i uns retoladors un dels cartells promocionals.

I aquests dies m'he entretingut a tornar a aquell dibuix, però posant-hi els personatges dels meus còmics d'en Serrallonga. 

Un divertiment que m'ha retornat d'alguna manera als menys anys d'infància.

Que la força ens acompanyi!

SALVI PERARNAU, FAUTOR D'EN SERRALLONGA A ANGLÈS

Arrel de la meva entrada al bloc sobre el pas d’en Serrallonga pels masos de la Cellera de Ter i Anglès, en concret aquesta que feia referència a la fautoria del propietari de Can Perarnau , va contactar amb mi un dels descendents d’aquest mas, el sr. Jaume Tresserras.

En una ingent i interessant tasca de descobriment de la genealogia de la seva família, que arriba fins a 27 generacions (!), ha documentat els propietaris de Can Perarnau en el segle XVII i , per tant, m’ha permès posar nom al T. Perarnau que apareix en el procés sumarial del bandoler.

Cal dir que , en els documents d’aquella època, quan hom no sabia el nom propi d’una persona s’identificava aquest com a T., equivalent aproximadament a “un tal”.

Doncs bé, el tal Perarnau era en concret Salvi Perarnau , nascut el 25 de desembre de 1580 a la Cellera d’Anglès i mort abans de 1658, pagès “senyor útil i propietari del Mas Perarnau de la parròquia d’Anglès”.

Sempre he admirat les persones que dediquen part del seu temps a investigar, descobrir i posar nom i dates als seus ascendents familiars, per mi això és identificar la història popular, moltes vegades tan o més important que la que ens expliquen els llibres.

El mateix Jaume Tresserras em defineix molt bé el valor d’aquesta recerca en un correu que m’ha enviat i en el qual m’explica que “amb la genealogia què t'haig de dir....comences i mai s'acaba. Som aquí gràcies als que ens han precedit i no hi seríem si n'hagués faltat algun d'ells. Els arxius son plens d'històries quotidianes oblidades i quan les vas retrobant sents emoció i t'agradaria saber com eren físicament, com parlaven, com vestien i deixes volar la imaginació. Amb el temps te n'adones que els qui tenim les arrels al país estem tots emparentats i no és exagerat dir-ho”.

En aquest cas, de nou, la història del bandoler Serrallonga entra a formar part de la història d’una nissaga familiar i posem nom a un dels seus fautors: en Salvi Perarnau.

La nissaga familiar elaborada per Jaume Tresserras pot consultar-se en el servei Geneanet, accessible en aquest enllaç.

EL BALNEARI TERMES ORION I SERRALLONGA A LA REVISTA "D'ACÍ D'ALLÀ" (1922)

La revista "D'Ací d'Allà", en el seu número 55 publicat el juliol de 1922, publicava un interessant article titular "Les aigües bones de Catalunya. Santa Coloma de Farnés", en el qual feia una àmplia presentació als lectors del balneari Termes Orion de la ciutat començada amb aquestes elogioses paraules:

"En un dels llocs més encisadors de la Selva, entre les estribacions del Montseny i les Guilleries, al peu mateix d'alterosa muntanya coberta de bosc, mirant al riu i de cara a una verdejant planúria oberta vers l'Est, s'hi troba una de les deus d'aigua termal més prodigioses de Catalunya"

L'article segueix explicant les propietats curatives de les aigües sulfuroses del balneari, així com els serveis que oferia als seus estadants en aquell moment d'incipiència dels balnearis catalans entre les classes més afavorides del país.

En el text també s'hi destaca una llegenda sobre el bandoler Serrallonga i els seus homes, que els relaciona amb la gènesi de l'emergència de l'aigua:

"La tradició més antiga que es coneix d'aquelles aigües, és la dels lladres d'En Serrallonga, tan bellament glosada pel poeta Suriñach Sentíes, i que forma una de les petites proses del seu llibre "Poema de Clínica", publicat suara. No ens sabem estar de transcriurela; diu:

"Els lladres d'En Serrallonga eren batuts. Dos d'ells, udolant com llops, baixaven de les Guilleries.

Aquí, en aquest recó, no pogueren més, Ja queia la tarda, i llurs ferides, brutes de terra, s'obrien com flors de febre.

Un lladre - el mal lladre, boca d'infern- deia un rosari de renecs.

L'altre - el bon lladre- va implorar al cel.

Aleshores Santa Coloma, invisible, que mai no desempara aquests cims ni aquests camps de l'alta muntanya catalana, va devallar piadosa.

Si eren lladres, eren també homes i... ferits, i, ai!, que el pecador penedit era el Senyor qui el preferia.

I la Santa va fer brollar l'aigua guaridora, tan generosa, rica i tèbia com si li brollés del costat compasiu.

Oh, quina tebior de niu per als lladres, avesats a dormir ocults a les coves!

D'aleshores ençà l'aigua ha brotat inacabable, car les gràcies dels sants son eternes ..."

L'article s'il·lustra amb diferents fotografies dels espais interiors i exteriors del balneari, així com una del castell de Farners i una de la roca del Castell de l'Illa, situada al terme de Querós i a on la tradició explica que s'hi penjaven delinqüents anys enllà.

LA SARSUELA DON JOAN DE SERRALLONGA A LA REVISTA D'ACÍ D'ALLÀ (1922)

El 7 d’octubre de 1922 s’estrenava al teatre Tívoli de Barcelona una nova adaptació de l’obra de teatre de Víctor Balaguer, ara en català i adaptada com a drama líric o sarsuela .

L’encarregat d’escriure el text  i fer l’adaptació a l’escena lírica (sarsuela) va ser el poeta, crític d’art i filòsof  Francesc Pujols i Morgades (Barcelona 1882 – Martorell 1962).L’encarregat de la part musical va ser el popular compositor  Enric Morera  (Barcelona, 1865-1942).

En l’estrena de “Don Joan de Serrallonga” també va destacar-hi un dels actors: el tenor Emili Vendrell (Barcelona 1893-1962). Enric Morera el va escollir per al paper de Fadrí de Sau, acompanyant així a la joves soprano Josefina Bugatto, en el paper de Joana Torrelles, i  el ja famós baríton Emili Sagi-Barba, en el paper de Don Joan de Serrallonga.

En la nostra darrera recerca al Mercat de Sant Antoni vam poder localitzar un exemplar del número 59, corresponent al mes de novembre de 1922, següent al de l’estrena, amb dues pàgines dedicades a l’estrena amb “grandiós èxit al Tívoli” d’aquesta obra.

Es tracta d’un reportatge gràfic a dues pàgines i conté, a banda de dues fotografies de diferents parts de l’obra, les dels tres personatges principals interpretats per Emili Vendrell, Bugatto i Emilio Sagi-Barba.

TORROELLA DE MONTGRÍ EL 1919, SEGONS JAUME MASSÓ I TORRENTS

 Jaume Massó i Torrents, el primer a l'esquerra.

La nostra darrera visita al Mercat Dominical de Sant Antoni de Barcelona ens va permetre aconseguir alguns nous petits tresors en paper. 

Un d'ells va ser un exemplar del número 289 del "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya" publicat el febrer de 1919, en el qual hi apareix un article sobre Torroella de Montgrí, municipi que considerem la nostra segona llar atès que cada estiu passem les vacances a l'Estartit i del qual coneixem tots els seus racons. Els mateixos racons , els de més història, que apareixen en aquesta edició de les primeries del segle passat.

L'article es centra en la part històrica i monumental del municipi del Baix Empordà i s'il·lustra amb fotografies del castell de Montgrí, les restes de les muralles i alguns dels seus elements arquitectònics més emblemàtics.

L'autor  és Jaume Massó i Torrents (1863-1943) , qui fou editor, escriptor i erudit català, fundador i director de la revista catalanista l'Avenç i també membre fundador del mateix Centre Excursionista de Catalunya, del qual fou escollit president el 1915. L'any 1927 també fou president de l'Ateneu Barcelonès.

La vocació de descoberta i difusió del país que feren els membres del Centre Excursionista de Catalunya, entre finals del XIX i principis del XX, va esdevenir una tasca vital i impagable. En les anteriors entrades del bloc he parlat de l'exemple del Dr. Antoni Bartomeus i la seva descoberta de les Guilleries, en aquesta de Jaume Massó i el seu pas pel Baix Empordà.

En l'article publicat al Butlletí del centre el lector podia fer una magnífica aproximació a l'esplendorós passat històric de la vila de Torroella de Montgrí.